El 1896 es van celebrar, a Atenes, el Primers Jocs Olímpics Moderns; es restaurava així l’esdeveniment esportiu que s’havia celebrat a l’antiga Grècia entre 776 aC i 396 dC.  A partir d’aquelles Olímpiades a Atenes, cada quatre anys s’han celebrat els Jocs Olímpics —exceptuant els de 1916, 1940 i 1944 que es van cancel·lar a causa de la guerra—, fins arribar als nostres dies. És evident la gran influència que ha exercit la política sobre el món de l’esport, i el cas que ens ocupa n’és un clar exemple.

El maig 1931 es va reunir a Barcelona el COI (Comitè Olímpic Internacional) amb l’objectiu de designar la seu dels XI Jocs Olímpics, que s’havien de celebrar a l’estiu de 1936. Les dues ciutats finalistes eren, justament, Barcelona —que havia sortit exitosa després de la celebració de l’Exposició Universal de 1929— i Berlín; dues ciutats que en aquells moments vivien situacions polítiques diferents. A Alemanya, després de perdre la Primera Guerra Mundial, s’havia fundat la República de Weimar, que havia de complir amb les dures condicions imposades pel Tractat de Versalles. Tot i que la vida d’aquesta república es va caracteritzar per una alta inestabilitat política, al maig del 31 ja gaudia d’uns quants anys de vida, fet que contrastava amb la recent proclamada Segona República Espanyola, fundada tan sols un mes abans de la celebració de la Sessió del COI. Com expliquen Carles Santacana i Xavier Pujades al seu llibre L’altra Olimpíada, Barcelona ’36, “sembla innegable que l’esfondrament de la monarquia i l’adveniment d’un règim popular [a l’estat espanyol] resultà definitiu en l’actitud del COI respecte a Barcelona. Berlín fou finalment la ciutat escollida”.

Tot i que en un primer moment la decisió del COI fou acatada per totes dues ciutats, l’ascens de Hitler al poder el 1933 i la instauració del III Reich capgiraren la situació. Els primers dos anys del govern de Hitler es contemplaven amb cautela i prudència des de tot el món, i també des de Barcelona. Però amb l’aprovació el setembre de 1935 de les Lleis de Nuremberg, que impulsaven una política antisemita, i l’ocupació nazi el març del 36 de la Renània, una zona desmilitaritzada, les alarmes es dispararen, i s’inicià una campanya per tal d’evitar que els Jocs es realitzessin a la capital alemanya. Als Estats Units es creà el Comitè pel Joc Net en l’Esport, que inicià el boicot, recolzat per sindicalistes, universitaris i intel·lectuals, però rebutjat per el Comitè Olímpic Americà. Per contra, molts països i els sectors més conservadors de la societat americana acusaven el boicot de campanya jueva i comunista, en un moment en què part de la societat occidental observava amb més temor la URSS que l’Alemanya nazi. Davant d’aquest panorama, el Comitè Olímpic Alemany assegurà al COI que respectaria races i religions en els Jocs Olímpics —cosa que no va fer—, i l’organisme internacional va mantenir la candidatura de Berlín, també com a mesura per evitar el xoc diplomàtic i argumentant una suposada necessitat de no barrejar política i esport.

olimp2

Aquest altre cartell de les Olimpíades Populars pretén animar a la participació femenina en els Jocs. Font: todoporhacer.org. Fotografia de la capçalera: Cartell de propaganda de les Olimpíades Populars de 1936, en el que es veuen persones de diferents ètnies amb la voluntat de marcar el caràcter antifeixista del Jocs. Font: Federació Catalana de Patinatge

A Barcelona també s’aixecaren veus en contra la celebració d’aquest Jocs a Berlín, que s’unien a les protestes arreu del continent en contra d’aquesta. Aquí, però, arribaren més enllà. A Catalunya, des de la proclamació de la República, s’havia desenvolupat un associacionisme esportiu que comptava amb una gran quantitat d’entitats i clubs esportius de caràcter popular, sovint lligats a ateneus, que acabarien formant el Comitè Català Pro-Esport Popular (CCEP). Aquest activisme esportiu va confluir amb el moviment de boicot mundial i va organitzar uns Jocs Olímpics alternatius el mateix estiu de 1936, que havien de tenir un fort caràcter antifeixista i havien de reivindicar l’esperit olímpic de pau i solidaritat entre els pobles, perdut a Berlín.

La iniciativa del CCEP de seguida rebé el suport de la Generalitat —que s’havia restablert després del triomf del Front Popular a les eleccions del febrer de 1936— i Lluís Companys acceptà ser-ne el President d’Honor. També va rebre suport i finançament del govern espanyol i del francès, i de múltiples associacions esportives obreres internacionals. L’organització d’aquests Jocs Olímpics Populars va ser possible gràcies a una gran mobilització popular i associativa, que es va encarregar de tirar-los endavant, no només des de Barcelona sinó des de tot el territori català. L’organisme que s’encarregaria de coordinar tota la preparació seria el COOP (Comitè Organitzador Olímpic Popular), on s’integraria el CCEP.

Els sectors conservadors catalans, encapçalats per la Lliga, van criticar aquesta iniciativa, i a partir dels seus mitjans intentaren treure legitimitat a aquests Jocs, acusant-los de comunistes i jueus. Per altra banda, els ultranacionalistes espanyols s’hi oposaren frontalment, sobretot respecte al fet que la representació de l’estat espanyol en els Jocs es dividia en quatre delegacions: l’espanyola, la catalana, la basca i la gallega. Tot i l’oposició de la dreta, la preparació dels jocs va desenvolupar-se amb èxit: havien de comptar amb 23 delegacions i uns 6000 atletes —mentre que als de Berlín n’hi participaren 3963. Un altre punt destacable d’aquests jocs era l’intent per potenciar la participació femenina, en un moment en el qual els Jocs Olímpics eren essencialment masculins. És així com només en la delegació catalana ja hi havia inscrites unes 200 dones.

Els Jocs Olímpics Populars, que s’havien de celebrar entre el 19 i el 26 de juliol de 1936, combinaven l’esport amb l’activitat cultural; de fet, s’hi organitzà un concurs literari, entre d’altres activitats artístiques. El 18 de juliol se celebrà l’assaig general a l’Estadi Montjuïc, i Pau Casals assajà també el seu concert inaugural. A Barcelona havien arribat uns 20.000 visitants i 6.000 atletes, i els jocs havien de ser un èxit; però a dos quarts de cinc del 19 de juliol, les primeres tropes colpistes sortiren de Pedralbes, tal com havia succeït a altres llocs de l’estat espanyol els dos dies anteriors, per posar fi a la República. Tot i que a Barcelona la mobilització popular va derrotar les forces colpistes, es desconvocaren els Jocs Olímpics Populars, que no s’havien arribat a inaugurar. La majoria d’esportistes i visitants tornaren, en els pròxims dies, a casa seva, però alguns es van unir a la milícies: primer el mateix 19 de juliol, a Barcelona, i després s’allistaren a les Milícies Antifeixistes i anaren a lluitar a Aragó, ja en plena Guerra Civil. Aquests atletes i visitants —principalment francesos i italians— que es quedaren per salvar la República foren, sense saber-ho, els primers brigadistes internacionals.

olimp3

Barricades a Paral·lel amb cartells de les Olimpíades Populars encara encartellats. Font: VilaWeb

Per altra banda, entre l’1 i el 16 d’agost d’aquell mateix any se celebraren a Berlín els XI Jocs Olímpics, amb delegacions de 49 països, entre ells França i EUA que finalment decidiren competir a les Olimpíades. Aquests jocs acabaren convertint-se en una apologia a la simbologia nazi i als seus valors racistes —els jueus tenien prohibit de participar-hi—, alhora que suposaven una legitimació del govern nazi de Hitler. El guanyador d’aquests jocs va ser el nord-americà Jesse Owens, un afroamericà, que va guanyar quatre medalles d’or.

berlin36

D’esquerra a dreta: Hitler presidint els XI Jocs Olímpics a Berlín; arribada de la flama que inauguren els Jocs Olímpics envoltats de simbologia nazi; Jesse Owen al podi, al costat de dirigents nazis fent el gest feixista.

En definitiva, si no hagués estat per l’esclat de la Guerra Civil, aquell any 1936 s’haguessin celebrat dos Jocs Olímpics ben diferents. Uns, a Alemanya, organitzats des de les institucions estatals, presidits per Hitler i fent propaganda d’un règim dictatorial i racista, que aviat mostraria la seva cara més imperialista i expansionista que provocaria la II Guerra Mundial. Els altres, a Catalunya, fruit de la iniciativa popular i organitzats des de l’associacionisme esportiu català i internacional, que pretenien propagar els valors d’igualtat, fraternitat i solidaritat entre nacions. L’alçament feixista va fer inviables aquestes segones Olimpíades, i va estroncar el somni de moltes d’aquelles noves associacions esportives obreres que havien nascut al llarg de la II República i que, amb la Dictadura franquista, deixarien d’existir.

Podeu veure una exposició sobre el Jocs Olímpics Populars de 1936 a Montjuïc fins el 8 de gener de 2017.