Quantes vegades hem escoltat i parlat de les injustícies en el món de l’esport! En el cas del futbol (sobretot per la dimensió que té al món i al nostre entorn) hem vist episodis que passaran a la història perquè el guió previst es va desviar completament del que s’esperava. Però precisament aquí resideix l’emoció d’una possible “campanada” o d’algun factor que no estigui en mans del que “mereix” i suposi una sorpresa per a tots. Quina gràcia tindria veure un partit de futbol o de qualsevol altre esport si ja sabem com acabarà? L’àrbitre, les ocasions, el bon joc, la mala sort han estat arguments repetits fins a la sacietat per tapar derrotes molt amargues, però en el futbol amics, el que guanya és qui fa més gols.

La història d’avui és una derrota amarga per a tots els aficionats del FC Barcelona, però que gràcies a aquesta derrota, la UEFA, en un acte sense precedents i dins de la seva dinàmica rígida i arcaica d’entendre el futbol juntament amb la seva normativa (que encara perdura), va fer un petit canvi pel que fa a les porteries després de finalitzar l’edició de la final de la Copa d’Europa de 1961.

A 1961, ens trobem en la època primerenca de la principal competició continental, on el Reial Madrid passejava per sobre la resta dels equips guanyant fins al moment totes les edicions de la competició, un total de cinc copes d’Europa. Però el que també s’ha anomenat popularment com les copes “en blanc i negre” del Madrid van arribar a la seva fi precisament en aquesta temporada 1960-1961. Sorprenentment, a vuitens i contra l’etern rival, un FC Barcelona amb noms tan coneguts com Antoni Ramallets, Luis Suárez  o László Kubala, apartava l’equip blanc a vuitens de final no sense polèmica afegida.

Amb una plantilla com la del Barça i amb el Madrid eliminat de la seva sisena copa, semblava que ja teníem campió per l’edició del 1961, però com hem dit al principi, quantes vegades el pronòstic del favorit ha suposat més aviat una càrrega per encarar un matx! Tot i així el Barça va complir amb els pronòstics i va arribar a la final, en la qual s’enfrontaria amb un Benfica portuguès de joves promeses i encara sense l’històric Eusebio al capdavant, però amb el conegut i temut Béla Guttman a la banqueta.

Per a la final de Berna al Wankdorfstadion hi havia un clar favorit, el FC Barcelona. Però els partits s’han de jugar, i tot i el bon joc del Barça que el va portar a dominar el marcador ben d’hora, dos errades insòlites de Ramallets  i un gol del Benfica suposaven anar 1-3 a falta de mitja hora del final. El calvari i la desesperació tot just començaven a aparèixer a l’estadi. Fins a quatre pals i comptades ocasions, van impedir al Barça fer-se amb el partit i el cobejat títol. Un golàs estèril del blaugrana Czibor ajustaria el marcador final de 2-3 a favor del Benfica que es faria amb el títol…Però, què va passar per provocar un canvi en la normativa dies després d’aquest partit?

 

ramallets-770x470

La manca de títols caracteritzaria un Barça que no començaria a engruixar el seu palmarès fins a l’arribada de Cruyff, ja ben entrats als setanta. Berna va acomiadar a una gran generació de jugadors que no ho va compensar amb gaires títols.

 

L’entrenador del FC Barcelona per aquells temps, Enrique Orizaola, va demanar que els pals de les porteries deixessin de ser quadrats i passessin a ser cilíndrics. El pretext era que així s’evitarien lesions greus en cas de xocar amb les cantonades dels pals. Però s’havia instal·lat la teoria que els pals quadrats van evitar la victòria dels blaugranes. Ah! Malauradament no sabrem mai si el fet de disputar-la amb els pals cilíndrics hagués canviat el resultat, però el que si és cert és que disposar de pals quadrats fa que la pilota surti rebotada en menys direccions possibles, mentre que el cilindre permet múltiples trajectòries quan xoca amb aquest. El cas és que les peticions d’Orizaola tot i la negativa inicial de la UEFA a realitzar canvis al voltant de les porteries, van acabar per fer-se efectives a partir d’aquell partit.

I què va passar amb el Barça i el Benfica després d’aquella final? El Barça s’acostumaria fins als anys 90 a guanyar alguna Lliga, i trobant el consol en les Copes del Rei. A Europa el Barça no es tornaria a presentar a una final fins el ’86, on la mala sort (un altre cop!) i la tanda de penals condemnarien a un Barça que abans de jugar la final contra l’Steaua de Bucarest també ho tenia fet. A partir de Wembley ’92 però, la història ja és prou coneguda, sis finals i cinc Champions per als blaugranes.

Si parlem que la maledicció del Barça amb la Champions va acabar en el ’92, la del Benfica encara es manté. Si bé l’any següent (1962) tornarien a guanyar la Copa d’Europa al Madrid, a partir de llavors l’equip lisboeta no tornaria a aixecar cap trofeu més en una competició continental. L’entrenador Béla Guttman, després de ser acomiadat de males maneres del Benfica, va llençar en una una frase que amb el pas del temps es va convertir en un malefici: “Sense mi, el Benfica no tornarà a guanyar mai més un títol europeu”. De les set finals europees disputades entre Champions i Copa de la UEFA al llarg d’aquests anys, ha perdut les set (’63, ’65, ’68, ’83, ’88, ’90, ’13), convertint-se en una de les frases més cèlebres i temudes del futbol, i que encara perdura!

 

Us deixo amb els highlights del partit! Bon cap de setmana!