En aquestes setmanes convulses de conflicte nacional, certs esportistes, tan professionals com amateurs, han decidit aixecar la veu posicionant-se a un costat o l’altre, demanant diàleg o donant suport a les forces policials i al govern central. Gerard Piqué, Kilian Jornet, Roberto Soldado, Jorge Morcillo, Núria Picas, Pau i Marc Gasol, Xavi Hernàndez, Andrés Iniesta, Aleix Espargaró, entre d’altres. Malgrat els tabús, sembla que cada vegada són més els esportistes capaços de parlar de política com a ciutadans de ple dret que són, perdent la por a opinar. Al llarg de la història d’Espanya, d’ençà la mort del dictador, uns quants futbolistes nascuts dins les fronteres espanyoles van decidir no competir amb la selecció nacional que els pertocaria per motius ideològics. A continuació en farem un petit repàs.

El primer cas que tractaré és el del arrasatearra Inaxio Kortabarria, defensa central i capità de la Real Societat, vencedora de dues lligues espanyoles a la dècada dels 80, fou el primer futbolista en tota la història en negar-se a jugar amb la selecció espanyola per la seva ideologia independentista. Malgrat ser un dels millors centrals de l’època, Inaxio Kortabarria només va jugar 4 partits amb la samarreta vermella d’Espanya abans de renunciar-hi l’any 1977. El futbolista basc és recordat per haver sortit el 5 de desembre de 1976, durant els prolegòmens d’un derbi basc al costat del capità de l’Athletic Club, José Ángel Iribar, a l’Estadi d’Atotxa portant la ikurriña. En aquell temps la bandera basca era encara il·legal i la foto de tots dos capitans portant l’ensenya basca es va convertir en un important icona al País Basc.

José Ángel Iribar i Inaxio Kortabarria amb la ikurriña en el derbi basc del 1976. Font: Futbol Primera

José Ángel Iribar i Inaxio Kortabarria amb la ikurriña en el derbi basc del 1976. Font: Futbol Primera

Un altre cas menys conegut és el del futbolista gallec José Ignacio Fernández Palacios, lateral esquerra titular del Celta de Vigo i que forma part de la història del Santiago de Compostela on va jugar-hi fins a 200 partits abans de retirar-se l’any 2000. Nascut a Foz, municipi de la província de Lugo, mai va amagar la seva condició d’independentista gallec. L’any 1995, coincidint amb un gran paper seu i del Santiago de Compostela a primera divisió, van començar els rumors que podia ser convocat per l’absoluta, el futbolista sortí al pas de la següent manera: Non me interesa xogar con Espanha”. De fet, afegí que a Espanya hi havia futbolistes que podien fer-ho molt bé i que s’identificaven amb la selecció cosa que a ell no li passava. El seleccionador nacional d’aquell moment no era altre que Javier Clemente, un que tampoc amagava la seva simpatia amb el PNB, i van haver de parlar. Com que renunciar a jugar amb la selecció espanyola implicava la sanció d’almenys un any sense fitxa federativa, per tant, sense poder jugar cap competició oficial, van acordar que no seria ni convocat per no haver d’arribar a aquest extrem. A partir d’aquell moment els mitjans esportius espanyols van iniciar una campanya en contra seva fet que va portar a que “Nacho” sortís a defensar-se: “Aquest país és molt donat a parlar de democràcia i quan algú manifesta una opció personal totalment pacífica, com vaig fer jo, és atacat amb l’arma que s’utilitza ara: els mitjans de comunicació “.

El següents cas serà més conegut pels nostres lectors donat que parlem d’un futbolista català, Oleguer Presas, originari de Sabadell i professional des de l’any 2000 fins el 2011. Esportista atípic, llicenciat en Economia a la Universitat Autònoma de Barcelona, compromès i actiu dels moviments socials abans de ser futbolista, durant i a posteriori. Oleguer Presas fou un defensa correcte, sense estridències, però durant els anys 2005 i 2006 va poder gaudir de la confiança del tècnic blaugrana del moment, Frank Rijkaard, fet que li comportà una possible convocatòria amb el combinat nacional. Luis Aragonés, seleccionador en aquells moments, el va requerir amb la “roja” de cara al Mundial de 2006 en unes jornades de convivència. El de Sabadell, però, va preferir parlar amb l’entrenador per explicar-li la situació tal com ell mateix va comentar anys després: “Li vaig explicar a Luis [Aragonés] que creia que si no hi ha la suficient implicació o sentiment, és millor que vagin altres persones. Em vaig negar a jugar, no sóc conscient de com va ser la xerrada. no recordo els detalls, estava nerviós “.

A partir d’aquell moment, casualitat o no, la trajectòria futbolística del sabadellenc va anar de capa caiguda. La marca que li calçava les botes, la valenciana Kelme, li va retirar el patrocini i va tenir enfrontaments dialèctics amb alguns futbolistes espanyols com és el cas de Salva Ballesta, amb una ideologia totalment contrària a Oleguer li va arribar a dir “li tinc més respecte a una merda de gos que a Oleguer Presas”. Evidentment la premsa espanyola va deixar caure rius de tinta per atacar al jugador català i l’any 2008 el defensa culer va decidir acceptar una oferta de l’Ajax de Àmsterdam per marxar del Barça.

Oleguer Presas amb el xandall de la selecció espanyola quan fou cridat anar-hi. Font: Mundo Deportivo

Oleguer Presas amb el xandall de la selecció espanyola quan fou cridat anar-hi. Font: Mundo Deportivo

Aquests són els tres casos més estridents però també s’han donat altres situacions que no comportarien decisions d’aquesta mena Per exemple, Mikel Aranburu, ex-capità de la Reial Societat, va rebre la trucada del seleccionador sub-21 dues vegades, sense que aconseguís que arribés a posar-se l’elàstica vermella, al·legant la primera vegada que es trobava malalt i la segona que acabava de patir una lesió. Anys després, en una entrevista, en una pregunta sobre l’hipotètic cas que fos convocat a jugar amb la selecció absoluta va contestar “No crec que hi anés. Segurament li agrairia que em convoqués. (…) ho agrairia perquè per jugar a la selecció espanyola has de ser bon jugador, i és un grup molt bo, m’afalagaria que el seleccionador em convoqués, l’hi agrairia i no acudiria, segurament “.

D’altra banda i per acabar, a la dècada dels 80, el focus espanyol aniria a parar a les mitges de Luis Miguel Arconada, mític porter de la Reial Societat, va haver de conviure amb una inusual polèmica quan la premsa espanyola l’acusava de jugar amb uns mitjons blancs en comptes dels negres amb la bandera espanyola amb els quals jugaven tots els seus companys. Es van arribar a dir autèntiques barbaritats al respecte, que si estava amenaçat per ETA, que si sentia vergonya de portar la “rojigualda”, però simplement el que succeïa era que el porter era supersticiós. Els catalans Xavi Hernàndez i Carles Puyol van viure una situació molt similar l’any 2007 després d’un partit disputat contra Letònia, un altre cop degut a unes mitges blanques.

Es fa evident, doncs, que dins el món esportiu també existeixen veus discordants malgrat que, això sí, les podem comptar en comptagotes. La premsa, per la seva banda, juga el seu paper posant el focus sobre les persones que actuen de manera diferent i que aprofiten la seva posició per donar veu a missatges polítics que no segueixen l’statu quo espanyol.