Aprofitant que avui es produeix un dels esdeveniments esportius més importants de l’any en el calendari futbolístic, aquest ha provocat que els mitjans de comunicació parlin en els darrers dies de l’escenari on es jugarà la final de la UEFA Champions League. En efecte, estem fent referència a l’Olympiastadion de Berlín. Avui comentarem dos episodis curiosos i diferents que han albergat aquest estadi en el primer terç del segle XX, que d’altra banda no és gens habitual poder parlar de fets succeïts fa vuitanta anys en un estadi per a la pràctica esportiva.

Arxiu CE Europa (Ramon Vergés)

Plantilla del CE Europa en el partit contra l’Hertha de Berlín. 1927. Foto de: Ramon Vergés/Arxiu del CE Europa.

L’Olympiastadion, va ser un projecte iniciat en 1913 per acollir els Jocs Olímpics de 1916 i l’estadi es va construir en l’emplaçament actual, però que no els va acollir finalment per el conflicte de la Gran Guerra. L’estadi però, no va quedar en desús després de la Guerra i es va usar per a diferents disciplines, entre elles el futbol,  i és en aquest període d’entreguerres quan trobem la disputa del primer partit d’un equip català a l’estadi. I aquest honor li correspon al Club Esportiu Europa, que va jugar un amistós contra l’Hertha de Berlín, dos equips dels quals en sóc un gran aficionat i un seguidor molt habitual. Ara, els destins dels dos clubs disten molt de les èpoques daurades que van tenir tot just en els anys vint i trenta. Recordem que el CE Europa va ser un dels equips fundadors de la Lliga Espanyola de Futbol, i va ser finalista de la Copa del Rei en els anys vint, mentre que l’Hertha de Berlín aconseguiria dues lligues i nombrosos subcampionats entre el 1925 i el 1931. Ja en els últims anys, l’equip de la Vila de Gràcia s’ha mantingut de manera estable a la tercera divisió espanyola en l’àmbit del futbol amateur, mentre que l’Hertha ha sigut un equip ascensor entre les dos principals categories del futbol professional alemany,  la 1.Bundesliga i la 2.Bundesliga.

Però l’Olympiastadion que coneixem avui dia o si més no la fesomia que conserva fins als nostres dies data de 1934. En 1931, la ciutat de Berlín li va tornar a tocar ser seu dels JJOO per a l’any 1936. A Alemanya després del Crac del 29, sumat a les restriccions i endeutament que van suposar les reparacions de guerra de la Primera Guerra Mundial, va abonar el camí per l’ascens polític dels radicalismes, i a Alemanya a partir del 1931, el nazisme va tornar a créixer com no ho havia fet des de mitjans dels anys vint, i aquesta vegada de manera definitiva. Com tot el règim nazi, es va construir i edificar al voltant de la propaganda i els JJOO no en van ser una excepció. A l’any 1934 s’atura la remodelació del Deutsches Stadion per als Jocs (és a dir l’antic estadi) i es construeix un estadi olímpic nou, un estadi que havia de reflectir l’esplendor i arquitectura del III Reich, amb una capacitat superior als 100.000 espectadors i amb un estil  de reminiscències de la Roma imperial molt característic, sumat a influències neoclàssiques i del decó portades a una sobrietat que la fes pròpia.

Olympische Spiele 1936 in Berlin, Siegerehrung im Weitsprung: Mitte Owens (USA) 1., links: Tajima (Japan) 3., rechts Long (Deutschland) 2., Zentralbild/Hoffmann

Jocs Olímpics de 1936 a Berlin, Podi de la prova del salt de llargada; amb Owens/USA (or) Long/GER (plata) i Tajima/JAP (bronze). Foto de: Zentralbild/Hoffmann

Però si són coneguts els Jocs Olímpics de Berlín del 1936, ho són perquè es va produir una de les gestes esportives més importants en uns Jocs Olímpics i que ho serien més per la càrrega simbòlica que va suposar fer-ho a Berlín. Jesse Owens, un atleta nordamericà negre d’Alabama esfondrava i espedaçava la teoria de la “supremacia de la raça ària” que propugnava el nazisme, considerant la resta de races inferiors, i per tant menys avançades. Jesse Owens no només va aconseguir guanyar una  medalla d’or, si no que en va aconseguir-ne quatre en dues especialitats diferents. Va guanyar les principals proves de velocitat (100, 200 i 4×100 metres) i la de salt de llargada. Avui dia no tenim cap atleta tret de Carl Lewis (als anys vuitanta i noranta), que guanyés proves en les dues especialitats. La gesta simbòlica va superar la esportiva, estenent la fita, segons alguns articles, a nivell d’humiliació. És cert que la teoria racial, més que dubtosa i sense fonament algun, va patir un revés difícil de pair, però no sé si parlar de fracàs i humiliació al règim de Hitler al seus propis Jocs és una atribució que es pot fer. L’Olympiastadion va presidir en la seva característica escalinata, la coronació d’atletes alemanys com a campions olímpics més que qualsevol altre país, fet que el va proclamar el país que encapçalava el medaller olímpic. En aquestes circumstàncies no podem parlar que fossin uns JJOO humiliants per l’Alemanya Nazi, però tampoc provava les seves teories racials.

Tot i que al final aquest estadi s’ha remodelat fa nou anys en motiu de la disputa del Mundial de Futbol de 2006 a Alemanya, evitar la herència i empremta arquitectònica és impossible. La façana exterior i el paviment que porta cap a l’estadi està carregat de formes perfectes, sense càrregues, sòbries però magnificents, des del campanar que presideix el complex (que es veu des de l’estadi gràcies a la part escapçada que enllaça amb les escalinates) fins les dues columnes que sostenen els anells olímpics i presideixen l’entrada a l’estadi. Tanmateix, també representa una experiència recórrer els passadissos interiors de l’estadi, on els blocs de pedra agafen un color diferent segons la llum natural que reben, que es més aviat poca pel temps que sol fer a Berlín, i subjecten al seu torn els canelobres que van il·luminar l’interior en el seu dia,… així com d’altres fites i cartells que s’han erigit per recordar alguns episodis dels JJOO del 1936. La mescla de tots aquests elements que té l’Olympiastadion obliguen i permeten fer un exercici de trasllat en el temps que, per exemple, no podem fer en la majoria de recintes esportius.