El Mundial és un dels esdeveniments més importants, per no dir el que més, entre els amants del futbol. També és un dels majors títols als quals pot aspirar un futbolista professional, i cada quatre anys centra tots els focus de la informació esportiva. Aquest torneig ha reunit, després de gairebé 90 anys d’història, un gran nombre de curiositats.

El primer Mundial es va disputar a Uruguai l’any 1930. La selecció local va ser la campiona, i va ser l’única vegada en què una única ciutat, Montevideo, va acollir tots els partits del torneig. A més, una de les figures d’aquest Mundial va ser Héctor Castro, un futbolista que jugava sense un braç. Se’l va amputar en un accident quan tenia tretze anys, i va ser apodat per l’afició com el “Divino Manco”.

videla

Jorge Rafael Videla, aplaudint, abans d’entregar la Copa del Món. Font: jotdown.es

Ja sabem que a Amèrica del Sud el futbol es viu amb una gran passió, especialment a Argentina. El país va acollir el mundial de 1978 i la seva selecció també en va resultar campiona. Però l’alegria futbolística no podia amagar una trista realitat política i social: Argentina estava sota la dictadura de Rafael Videla, una de les més cruels que es recorden. Aquell Mundial va ser conegut com “El Mundial de la Vergonya”, i Videla el va utilitzar amb finalitats polítiques per donar bona imatge del país a l’exterior. Però aquell esdeveniment esportiu va estar a punt de no celebrar-se, ja que mesos abans Argentina va estar a punt d’entrar en guerra contra Xile pel conflicte del Canal Beagle. El conflicte armat es va evitar, i el Mundial va acabar celebrant-se. Algunes grans figures, com Johan Cruyff, van decidir no participar-hi per no ser utilitzats com a suport pel règim dictatorial argentí.  Però VIdela no va ser el primer dictador que va intentar aprofitar un Mundial per donar bona imatge i intentar que el seu país en resultés vencedor fos com fos: Benito Mussolini  també va embrutar el nom dels mundials. El dictador va amenaçar de mort als jugadors de la selecció italiana si no guanyaven el Mundial de 1934, celebrat al país transalpí. També va pressionar a rivals i àrbitres (segurament subornats) i va nacionalitzar a diversos estrangers per aconseguir una selecció més potent. Finalment, després de diverses penúries, polèmiques i una gran dosi de patiment, Itàlia va ser campiona.

La Unió Soviètica també va tenir la seva quota de protagonisme, tot i que de vegades de manera indirecta. Com va ser el cas de l’any 1962, durant el Mundial de Xile: Colòmbia va aconseguir empatar un 4 a 1 desfavorable contra l’URSS en només 22 minuts. L’àrbitre brasiler Joao Etzel Filho, descendent d’hongaresos, va afirmar que ell havia empatat aquell partit, ja que odiava a l’URSS des de la invasió d’Hongria l’any 1956.

També s’han viscut anècdotes sobre el trofeu de la Copa del Món. L’any 1938, Itàlia va guanyar el Mundial. El vicepresident de la FIFA, Ottorino Barassi, va amagar la copa dins una caixa de sabates perquè els nazis no la trobessin i la robessin. Però altres vegades, la copa va acabar sent robada. L’any 1966, pocs mesos abans del Mundial d’Anglaterra, la van robar del lloc on s’exhibia abans del Mundial. Això sí, després va aparèixer: la va trobar un gos anomenat Pickles, que va ser convidat al banquet de celebració del campionat de la selecció local. El lladre mai va ser atrapat, i es va sospitar que l’amo del gos fos el veritable culpable.

El gos Pickles amb el seu amo. Font: marca.com

El gos Pickles amb el seu amo. Font: marca.com

A més de tot això, existeixen infinitat d’anècdotes sobre el Mundial. Des dels jugadors de la selecció de l’Índia que es van negar a jugar perquè no se’ls permetia disputar els partits descalços fins als 50 jugadors lesionats en 4 dies al Mundial de Xile de 1962. Tot és possible quan un esdeveniment acapara les mirades de gairebé tothom, i això, per bé o per mal, sempre s’ha intentat aprofitar.