Qui hauria de dir que quan les solucions a nivell polític no es poden trobar o ni tan sols la intenció de començar a solucionar-les, l’atzar, les casualitats que depara la vida porten a que aquestes s’iniciïn des de l’àmbit de l’esport. Hem vist com l’esport a vegades ha servit per potenciar i radicalitzar aquest antagonisme, amb components de violència física o verbal accentuats i la sensació palpable que s’està “jugant més que un partit”. En altres ocasions hem vist que s’ha produït tot el contrari, l’esport ha servit de nexe entre veïns, cultures, nacions que els han unit anant en contra sovint de tot allò que propugna el discurs polític de cada país. En l’article següent veurem el que ha passat a la història com la “Diplomàcia del Ping Pong”.

Al acabar la Segona Guerra Mundial i amb l’inici de la Guerra Freda, la Xina encara estava immersa en una guerra civil des de l’any 1927, conflicte que va enfrontar nacionalistes i comunistes. Aquesta, al acabar en 1949 amb la victòria dels últims, encapçalats per Mao Zedong, es proclamava la República Popular de Xina. Els nacionalistes, recolzats durant la guerra per els EEUU, anirien a refugiar-se a la illa de Taiwan on fins avui dia la República de Xina encara perdura tot i tenir un estatus de sobirania molt discutit arran d’aquest conflicte.

El nivell de relacions entre la “nova” Xina de Mao i els EEUU va refredar-se molt fins al punt de trencar per complet tot tipus de relacions amb un país del bloc comunista. Però l’esport i els seus grans esdeveniments com els Jocs Olímpics o els mundials de diferents disciplines brinden l’oportunitat de concentrar molts països per tal de competir, i és clar, mostrar al món la potència de cada nació a través dels seus esportistes. No cal afegir que si l’esdeveniment esportiu va ser el Mundial de ping pong de 1971, un país com la Xina no hi podia faltar. Els mundials de Nagoya al Japó, passaran a la història per una trobada que es va produir gairebé per accident. Una trobada que canviaria o que suposaria la primera pedra per al canvi de relacions polítiques entre la Xina i els EEUU. Un joveníssim palista nord-americà de 19 anys, Glenn Cowan, acabava la seva jornada d’entrenaments, i a l’hora de tornar a l’autobús de la seva selecció que l’havia de dur al seu hotel no hi era per recollir-lo, ja havia marxat. Sense pensar-ho dues vegades va observar a la sortida un altre que també pertanyia a la organització del mundial, però amb un matís important, que va anar a parar al de la selecció xinesa.

xina

Zhuang Zedong i Glenn Cowan intercanviant-se presents després de la conversa dins de l’autobús.

Semblava que la Guerra Freda afloraria en tot el seu esplendor en aquell autobús. Allà dins es va trobar amb Zhuang Zedong, un palista veterà de 31 anys però ja consagrat a nivell mundial, guanyador de tres mundials individuals i d’altres en dobles i en equips. Una estrella i un rookie, dues persones que en el trajecte de 15 minuts que va durar, i que en principi no prometia que passés gaire cosa, acabarien desencallant més de 20 anys de relacions inexistents entre els EEUU i la Xina. Una trobada agradable, han explicat repetidament els seus protagonistes, això sí, tot i ser plenament conscients que estaven parlant amb l’enemic i el model que representaven, o almenys era la doctrina que els hi explicaven en els seus respectius països. En un acte sense precedents, l’espontaneïtat i la trobada amistosa va portar a regalar-se obsequis del primer que portaven a la bossa d’entrenament. Sumat a les declaracions obertes de voler visitar els seus països va obrir un front a nivell polític molt interessant. La premsa es va fer ressó d’aquell instant que va donar la volta al món, i els dirigents polítics d’ambdós països van veure una interessant oportunitat per fer-hi una cullerada. Per aquell moment, la Xina portava un temps distanciant-se a nivell ideològic de la URSS i volia tenir encara més pes dins del bloc comunista. D’altra banda, els EEUU podrien jugar un paper molt important en aquest equilibri sinosoviètic. A més, cap nord-americà havia visitat el país des de 1949, fet que per tal de reempendre les relacions diplomàtiques, o almenys realitzar gestos per a l’apropament entre els Estats Units i la Xina, aquests últims van convidar una expedició de palistes nord-americans, entre ells Cowan, per a celebrar unes trobades de partits d’exhibició amb la selecció xinesa. De l’onze al disset d’abril de 1971 es van realitzar a banda dels partits d’exhibició, la visita guiada a monuments i llocs emblemàtics de la Xina de Mao.

 

china iii

Caricatura que resumeix el que va suposar la Diplomàcia del Ping Pong. Els EEUU desplaçarien la Xina de Chiang Kai-Shek (Taiwan) per la Xina de Mao a la ONU. Per la seva part la Xina de Mao trencaria amb la URSS de Breznev.

Aquestes jornades, que van tenir un gran èxit, van permetre i encaminar una altra trobada l’any següent. Nixon arribava al país en 1972 formalitzant de manera institucional la relació que tindrien la Xina i els Estats Units. Una de les
conseqüències d’aquesta trobada o de la reempresa de les relacions, va ser el reconeixement de la República Popular de Xina a les Nacions Unides, que fins llavors l’havien ocupat els dirigents de la República de Xina establerts a Taiwan. La transcendència d’aquesta trobada la trobem en la capacitat per unir que van tenir els nostres protagonistes, tant en el dia que es van trobar en un autobús intercanviant regals, com el dia que van ser convidats en aquestes jornades d’exhibició, que podien haver sortit molt malament i produir-se tot el contrari, és a dir, agreujar la tensió del conflicte i escriure un nou capítol en el sí de la Guerra Freda.

 

 

PER SABER-NE MÉS:

-BOGGAN, Tim, History of US Table Tennis, Vol V (1971-1972).