Jaromír Jágr

La història dels dorsals en els esports s’ha convertit en molts casos l’extensió del propi portador d’aquest: dates, anys senyalats, números de la sort o bé per enfrontar-se a ella… Avui venim amb un personatge amb el qual lligarem esport i  política, i que ens servirà de fil conductor per a la nostra història d’avui. Estem parlant de Jaromír Jágr, jugador txec d’hoquei sobre gel encara en actiu, una estrella d’aquest esport, que ha destacat i segueix fent-ho a la lliga nord americana d’hoquei sobre gel (NHL) on ho ha guanyat tot i que ostenta una vintena de rècords estadístics absoluts de la Lliga. En aquest esport en particular, els dorsals els trobem del zero al noranta-nou i tots amaguen algun detall per el qual el vesteixen. En el cas del nostre protagonista porta el número seixanta vuit i si ho relacionem amb la seva nacionalitat txeca ens dóna moltes pistes sobre què podríem parlar seguidament.

En efecte, Jágr fa una referència ineludible a la Primavera de Praga on el seu avi va morir durant la intervenció per part de l’exèrcit del Pacte de Varsòvia, on la República Socialista de Txecoslovàquia erigida en la figura del seu president Aleksander Dubcek, va intentar engegar una liberalització política del país, però que Moscou no ho va permetre com a líder ideològic del comunisme. La situació durant l’any 1968 a Txecoslovàquia doncs, no va passar desapercebuda; la intervenció militar va tenir moltes repercussions tant a dins com a fora de la Unió Soviètica i enmig d’una Guerra Freda, Moscou no podia oferir una posició de debilitat, havent-hi divisions polítiques en el bloc de països comunistes.

Si bé la població durant la Primavera de Praga no va poder fer res durant la intervenció militar, trobem en l’esport i en aquest cas  l’hoquei un episodi on la frase “és més que un partit” adquiriria tot el sentit del món. Ens traslladem al març de 1969 a Suècia, on es celebraven els mundials d’hoquei sobre gel. En el cas de Txecoslovàquia aquest esport és el més important i el més practicat allà, però també ho era a la Unió Soviètica. A més, l’equip soviètic estava en un procés de propaganda del seu model d’estat allà on competia el seu equip d’hoquei gel, i que va acabar marcant una època. De 1963 a 1983, l’equip soviètic no va baixar del podi en cap competició (Mundials i Jocs Olímpics) acumulant vint medalles en vint competicions, disset d’elles d’or; i de 1963 fins a 1969, havien quedat campions en totes.

Alegria després de la victòria de Txecoslovàquia

Però tot i l’historial que presentaven els soviètics, aquell mundial s’havia de jugar i els dos equips sabien que s’haurien d’enfrontar no una, sinó dues vegades a la fase prèvia. Aquell mundial però, la selecció txecoslovaca portava una plantilla competitiva i que es presentava amb una novetat de l’any anterior: que tot el país va jugar amb ells. La selecció va emportar-se cap a Suècia aquelles sensacions i malestar arran de la ocupació que van viure al país per “fer-ho saber” als soviètics. Si ja de per si aquest esport té un component de violència fort i permissiu, en els dos partits que els van enfrontar, el límit del reglament va estar present en moltes de les jugades del partit. Però la diferència entre com ho van plantejar uns i altres hi havia diferències. Molts dels jugadors txecoslovacs van viure el conflicte en la seva pròpia pell i van descarregar tot allò que van patir contra uns jugadors russos professionals d’aquest esport que s’havien acostumat a aïllar-se de quasi bé tot, ja que el públic sempre anava en contra seva, eren xiulats i increpats sempre que sortien a competir a països del bloc occidental.

screen_shot_2014-02-21_at_10.10.46 Milon Novotny

Celebració de la victòria als carrers de Praga. Foto de Milan Novotny

Aquest factor va resultar decisiu en aquests dos partits, ja que els dos els van guanyar els txecoslovacs per 2-0 i 4-3. I em recolzo en els resultats finals del campionat per poder fer una afirmació com aquesta. Els txecoslovacs amb tot a favor per guanyar el mundial (havent guanyat als principals candidats) van ensopegar amb Suècia i van acabar tercers. Al final però tots dos marxarien satisfets del mundial, els txecoslovacs tot i acabar al podi ho van celebrar per vèncer no una sinó dues vegades a la potència mundial de l’hoquei sobre gel i que havia ocupat el seu país l’any anterior, i els altres perquè van acabar fent-se amb la medalla d’or només perdent dos partits precisament contra els protagonistes de l’article present. La victòria txecoslovaca sobre els soviètics es va celebrar com mai als carrers de les ciutats del país i es va convertir en un símbol contra la ocupació soviètica del 1968. Al voltant de mig milió de persones van celebrar la victòria en forma de manifestació i que va ser una de les últimes que es van permetre després de la ocupació del país i la supressió de llibertats que va suposar aquesta.

Com en molts altres episodis de la història, l’esport ha esdevingut la única via de tot un país per tal de resistir i combatre les imposicions (polítiques, ideològiques,…) quan no permetia fer-ho en altres àmbits i que acabaven desvirtuant la pràctica esportiva. Això transformava els terrenys de joc en camps de batalla on tots els presents saben què s’hi jugaven, i on tenien molt poc a guanyar i molt a perdre.