Mesoamèrica és un terme que va ser definit per Paul Kirchhoff com una regió variable vinculada a societats complexes, com una entitat cultural comuna per a pobles de Mèxic i Centreamèrica que durà des de el 1500 aC fins a l’arribada dels colonitzadors. Com he dit, parlem d’una regió variable perquè es vincula més a elements intangibles comuns com la tradició agrícola, la escriptura o elements religiosos, que a elements tangibles com podrien ser fronteres o un règim polític. Dins d’aquest marc trobem el Joc de la Pilota mesoamericà, un element tangible, una excepció d’aquest fet que ha deixat una evidència arqueològica d’unes 2000 pistes de joc.

En l’imaginari col·lectiu – com a mínim el dels que hem crescut amb pel·lícules d’animació – s’associa el Joc de Pilota amb una cosa semblant a la escena de La ruta hacia El Dorado, en la qual se’ns mostra una divertida caricatura del que aquest “joc” era realment. Escric joc entre cometes ja que aquest mot limita molt el que realment era, com tot seguit comprovarem.

En aquest enllaç podeu veure l’escena de la pel·lícula a la qual es fa referència:

El joc de la pilota té una antiguitat superior als 3500 anys – segons les excavacions realitzades a El paso de la Amada a Chiapas – i encara a dia d’avui se’n segueixen practicant algunes variants. Es podria dir que ens trobem davant el joc en equip més antic que es coneix. Establir un model comú de Joc de la Pilota entre els pobles mesoamericans és molt complicat ja que, com hem dit, la gran transcendència temporal i l’ampli territori ocupat generaria diferents variants d’aquest esport.
La historiografia, l’arqueologia i el fet que algunes modalitats, com la Ulama, hagin arribat els nostres temps, han fet que ens puguem fer una idea sobre les bases d’aquest joc. El Joc de la Pilota es practicava en pistes rectangulars de diverses mides, es dividia el camp en dues meitats iguals i es situaven de 2 a 4 jugadors per cada equip. Seria un model molt similar al del voleibol actual. L’objectiu del joc era passar una pilota de cautxú d’hule al camp de l’equip contrari mitjançant – segons la variant del joc – els malucs, les articulacions o, fins i tot en certs casos, algun element percutor, fins que la pilota no pogués ser tornada.

Aquest esport, com actualment passa amb els esports de masses, no va ser únicament practicat en els mitificats estadis on s’havia de passar la pilota per una anella per guanyar punts; de fet aquesta modalitat neix arrel de l’afegit arquitectònic de l’anell, bastant posterior a la seva creació. El joc de la pilota es practicava en diferents àmbits i situacions.

Ara ha arribat el moment d’explicar per què he cregut necessari, al principi de l’escrit, posar cometes al terme joc; si apartem la visió occidental del segle XXI i ens posem en la pell d’un membre d’una comunitat mesoamericana de fa 2500 anys que comparteix una forma de veure el món comuna amb altres pobles, tindrem una visió dels elements naturals que ens rodegen com a elements esgotables. És a dir, l’energia que fa girar l’univers s’ha d’anar alimentant amb la transformació de forces. En aquest cas transformarem un sacrifici en energia amb l’objectiu que el cicle solar continuï.
En moltes cultures precolombines la manera de sustentar un sistema esgotable era la realització de sacrificis humans. En aquest context estar a la pista practicant el Joc de Pilota suposaria entrar en un estadi entre l’inframón i el món dels vius, possiblement per això l’arquitectura dels camps del Joc de Pilota té la peculiaritat de fer èmfasi en un cert descens a la terra fent més evident la entrada a l’inframón.
En l’àmbit que estem tractant els sacrificis anaven destinats al Sol, qui gràcies a l’ofrena de sang renaixeria al dia següent. Aquí tenim una dualitat, de les moltes existents al món mesoamericà. Per una banda veiem la mort per decapitació – cal entendre que en les cultures mesoamericanes cada sacrifici tenia el seu ritual de mort – i els sacrificis associats al joc de la pilota es lliguen a aquesta. Per altra banda veiem com la sang de l’individu sacrificat tenia una utilitat a l’hora de fer funcionar el món.

Estela XXI de Izapa - Escena d’una decapitació

Estela XXI de Izapa – Escena d’una decapitació

La mort per decapitació en el Joc de la Pilota està relacionada amb la historia del Déu del Blat de Moro – anomenat Hun-Hunahpú pels maies –, qui segons la mitologia mesoamericana fou decapitat pels déus de l’inframón a la pista de Xibalbá. Hun-Hunahpú era considerat la deïtat de la fertilitat i del joc de la pilota; com pot ser que fos el déu de dues coses tan diferents? Doncs en realitat, si hi pensem, té lògica en una visió maia en la qual la vida, mort i resurrecció representaven també el cicle vital del blat de moro. El fet que el déu de la fertilitat mori per decapitació a una pista del Joc de la Pilota i tot seguit ressusciti engloba exactament el que representava el Joc de la Pilota, un ritual en el qual es presenta un sacrifici per tal que la fertilitat dels cultius sigui pròspera.

Símbols de la fundació de Tollan

Símbols de la fundació de Tollan

Així doncs la importància que té el Joc de la Pilota pren un caire molt més transcendent que la d’un simple joc; tanta és aquesta importància, que fins i tot apareix en el mite fundacional de Coatepec, on es narra la construcció del Santuari al Sol per tot just construir una pista del Joc de Pilota al seu costat.

Com s’ha anat comentant, les deïtats prenen una importància molt gran en aquest joc i tant es així que a l’arribada dels colonitzadors el joc de la pilota fou prohibit pels evangelitzadors a causa de la seva forta relació amb la religió indígena.
El joc de la pilota no només estava relacionat amb les divinitats, sinó que per fonamentar el seu paper en l’agricultura també tenia relació amb la rotació dels astres, posant èmfasis en el Sol. En la mitologia, aquest es transformava en Huitzilopochtli, qui segons la metàfora lluitaria i guanyaria amb la seva germana, la lluna, per tal que nasqués un nou dia.

Malgrat ser prohibit, algunes de les variants han pogut perviure fins als nostres temps. La més coneguda és la Ulama, la variant que es juga amb els malucs, però no hem de deixar d’esmentar altres variants, com és el cas d’una que es juga de nit, es cala foc a la pilota i aquesta és colpejada pels jugadors amb un bat. Aquesta variant està carregada de simbolisme sobretot vers la pilota, que és literalment transformada en una bola de foc.

La importància de la pervivència d’aquest esport a nivell cultural és primordial per no deixar caure en l’oblit el que és possiblement el més antic dels jocs en equip i una part imprescindible de la cultura precolombina.

Nens jugant a l'actual Ulama

Nens jugant a l’actual Ulama