Sempre he considerat que els ciclistes en cadascuna de les seves respectives èpoques han sigut i segueixen essent esportistes que sempre porten el seu cos al màxim i sovint s’han traduït en tragèdies per l’esforç que els empeny l’ambició, però a vegades també per la pressió que reben de tercers, ja sigui de patrocinadors i directors com de tota una nació sencera que es paralitza per veure com realitzen una de les gestes més cobdiciades en la carrera més important per a tot ciclista, guanyar el Tour de França.

7773073816_tom-simpson-dans-la-montee-du-ventoux-en-1967

Tom Simpson

Avui parlarem doncs, d’una història tràgica sobre un esportista amb un palmarès consolidat a la seva mort, fet que va trasbalsar encara més a tots aquells seguidors, organitzadors, periodistes que veien i veuen avui dia en el ciclisme la essència pura de la competició. Ni cotxes, ni motos; el cos com a motor de la bicicleta és el que provoca i marca la diferència entre la resta. Posar-lo al límit i dur a terme autèntiques gestes per coronar els cims més durs dels Alps i dels Pirineus té una recompensa a l’abast de molt pocs i una quantitat infinita d’altres que ho ambicionen i no ho aconsegueixen al llarg de la seva vida, a vegades a qualsevol preu. Per als més aficionats a aquest esport, segurament coneixeran al nostre protagonista d’avui, Tom Simpson.

Entre les “dictadures” de Jacques Anquetil i Eddy Merckx, que van guanyar els tours de 1961 al 1964, i del 1969 al 1972 respectivament, s’obria un període on una sèrie de candidats importants havien brillat en altres competicions però que en el Tour de França no s’acabaven de consolidar, i aquí apareix el nostre protagonista. Un ciclista anglès que va deixar enrere gairebé tot per convertir-se en professional d’allò que havia disfrutat des de que era un nen, anar en bici. Venia d’una carrera prometedora a Anglaterra primer i després a les grans “clàssiques” del circuit ciclista com el Tour de Flandes, la Milà-San Remo, el Giro de la Llombardia i fins i tot guanyant els campionats del món.

Després d’anys de lesions i no fer gaires bones actuacions al Tour, Tom Simpson arribava a la edició de 1967 com un dels principals favorits i va ser així fins a la meitat del recorregut quan les lesions i diarrees l’estaven llastrant molt. L’etapa 13 que passava per el Mont Ventoux, esdevenia cabdal per mantenir les aspiracions del britànic, però que a falta d’un quilòmetre per a coronar-lo va caure desfallit. Estava malalt i lesionat, les temperatures superaven els 35 graus, però aquell dia van intervenir a més dos factors fatals que el van condemnar. Va prendre abans de sortir amfetamines i alcohol per combatre tot allò que volia deixar enrere i que li impedia guanyar el Tour per primer cop, però que el remei va esdevenir pitjor i va impedir acabar-lo. La pressió i ambició induïdes, amb dosis de temeritat i valentia sempre presents a la seva vida per aconseguir-ho, no el van aturar. En un instant, la línia entre el patiment i el risc de perdre la vida s’havia creuat ja i va tornar a agafar la bici per recórrer 150 metres abans de desplomar-se aquesta vegada ja per sempre.

Mont Ventoux

Últims metres abans d’arribar al cim del Mont Ventoux

Ah el Tour de França! Vint-i-dos dies d’etapes dia sí dia també, que en aquella època rarament baixaven dels 200km, que recorrien tot el país, pujant i baixant el cims de França i que molts d’ells, gràcies a herois en busca del “Maillot Jaune” han forjat un romanticisme, misticisme i llegendes d’autèntica èpica a cadascuna de les “Cols” que corona cada any el pilot del Tour. Vint-i-dos dies que donen per a molt. Per caure i fer-te mal, per emmalaltir, per punxar rodes, mal alimentar-te, per disfrutar del temps que brinda l’estiu o patir condicions climatològuiques i canvis de temperatura extrems…però que rara vegada, impedeixen als protagonistes abandonar i continuar aguantar damunt de la bici, unes capacitats de sofriment inimaginables en altres disciplines esportives i que fan gran el ciclisme. Tom Simpson forma part d’aquests i estarà per sempre vinculat al Mont Ventoux. Una muntanya de les més dures del Tour, i que sempre que el pugen m’enrecordo d’ell.

A falta d’un quilòmetre, la televisió deixa de seguir els ciclistes escapats per enfocar la cuneta, una cuneta d’on neixen unes escales que dibuixen una ruta curta i breu cap al cel enmig d’un cim rocós i absent de vegetació que li afegeix un punt de tristor i solitud al paisatge. Però de cop i volta aquestes s’aturen i erigeixen un monument per recordar, per marcar just el lloc on es va desplomar per segon cop i de manera definitiva el nostre protagonista.