A finals del segle XIX i principis del segle XX, assistíem al naixement d’unes andròmines a motor que canviarien per complet la concepció del transport que hi havia fins al moment. Juntament amb el ferrocarril, canviaven la percepció del temps i permetien arribar a llocs més llunyans i en menys temps. Viatges que fins al moment es tardava dies en completar es convertirien de la nit al dia en desplaçaments d’hores; el món havia de canviar per donar pas a l’automòbil.

Mentrestant, a l’avantguarda de l’automobilisme, ens trobaríem ràpidament la competició com a laboratori de proves de tot allò que s’usaria, posteriorment, de manera civil (i de fet encara se segueix aquesta lògica). Pilots intrèpids d’avions de la Primera Guerra Mundial, aristòcrates i mecànics de bicicletes van ser els primers pilots de competició d’automòbils, i van trobar en l’automobilisme de competició un refugi per a la descàrrega d’adrenalina, amb màquines que ja superaven els 300 km/h…

Aquest auge va provocar l’augment de competicions arreu d’Europa i els Estats Units. Algunes d’aquestes deixaren de ser locals i es convertiren en reunions de pilots d’arreu del continent, i al seu torn de diverses marques de cotxes. L’ascens del concepte i l’exacerbació de nacionalisme que es tenia a l’època, i més després d’una guerra i una altra que s’anticipava propera, va fer que aquestes diferències també es fessin palpables a la competició. Tot i que els cotxes i les nacionalitats ja s’havien anat diferenciant prèviament, no va ser fins als anys 20 que l’organització que acabaria essent la Federació Internacional de l’Automòbil va dictaminar que cada equip o escuderia portaria els colors del seu país. De fet, fins als anys 60 i 70 aquesta va ser la tònica, i avui dia també en podem trobar alguns casos.

Òbviament, l’aparició dels espònsors de manera massiva acabaria amb la dinàmica dels colors per països, però, mentre els cotxes no van tenir patrocinadors, el que ensenyaven als espectadors era únicament i exclusiva el color; i podem comprovar i entendre que el leitmotiv de moltes marques que tenim en el nostre imaginari perdura per l’èxit que es van forjar en les competicions d’aquesta època.

Avui dia, per als més puristes del món de l’automòbil, seria una heretgia veure un Ferrari pel carrer que no fos vermell, o causaria una sensació estranya a aquells que no hi estiguessin tan avesats i que potser exclamarien: –però, els Ferraris no són vermells?-, i així passaria amb algunes marques més, que han fet del seu color una tradició que engega al primer terç del segle. El mateix passaria amb els Mercedes o Audi, que els hauríem de concebre amb un color platejat, Bugattis de color blau, i Jaguars, Aston Martins o Bentleys d’aquell color verd fosc de carreres… Doncs aquestes referències les trobem en aquesta normativa que va dictaminar la FIA. Els equips o escuderies de les competicions de cotxes haurien de portar els colors i el dorsal d’una manera en concret. Anem a veure els casos més coneguts i que més han restat en l’imaginari actual.

Començarem amb el color per antonomàsia de les curses de cotxes, que és el vermell; un vermell que van vestir i segueixen vestint els cotxes de les escuderies italianes. A marques com la ja esmentada Ferrari s’afegien d’altres conegudes com Alfa Romeo (que també ha fet del vermell el seu color de marca), Maseratti, Abarth, …. El Rosso Corsa es convertiria en el color més famós de les curses i no hi hauria color que el desbanqués. Representava al país transalpí i ha tingut tanta transcendència i importància per tenir una quantitat important de pilots i de marques del país així com ser l’organitzador de competicions importants del calendari de l’època, i que ja formen part de la història (Targa Florio, Mille Miglia, GP d’Itàlia a Monza…).

 

Ferrari-246-F1-Dino_3

Ferrari portaria des d’un bon principi el color Rosso Corsa a les curses automobilístiques. A la imatge el Ferrari 246 F1 de 1958 amb el que Mike Hawthorn va guanyar el mundial de pilots. /Foto: ultimatecarpage.com

 

 

ferrari-official-web

Tot i veure en més d’una ocasió Ferraris d’altres colors, en l’imaginari de diverses generacions de fans i no tant fanàtics dels cotxes, el vermell segueix sent el color amb el qual lliguem la marca./ Foto: Ferrari Official Web

 

El següent color el van vestir els cotxes d’escuderies alemanyes. El color havia de ser blanc, que havia representat alemanya i ho segueix fent en altres àmbits. Aquesta tònica, però, va canviar el 1934, quan un cotxe de la marca Mercedes-Benz, a l’hora de presentar-se als controls previs a una cursa, va resultar pesar un quilo de més. La idea de rascar i retirar la pintura del cotxe per alleugerir-lo va funcionar, i va fer que quedés al descobert tal i com sortia de la fàbrica: xassís d’acer brillant i reblons que mostraven el platejat que durien a partir de llavors. El blanc doncs, deixaria pas al platejat de cotxes com Mercedes, que destacarien de bon començament i es guanyarien el sobrenom de “les fletxes platejades”. Relacionar Mercedes-Benz amb un color que no sigui el platejat avui dia seria objecte de persecució dels més hooligans de la marca. El mateix cas el podríem trobar també en els Auto Union de l’època (el que seria Audi més endavant): màquines platejades amb el dorsal vermell, que pilots tan cèlebres com Rudolf Caracciola, Stirling Moss o Juan Manuel Fangio passejarien arreu d’Europa. En el cas de BMW, però, seguiria adoptant en el món de la competició el blanc originari que s’havia usat des de principis de segle.

 

 

MERC%20SILVERCOLLECTB

Aquí podem observar diverses Siver Arrows de F1 de la marca de Stuttgart. /Foto: deejay51.com

 

 

Dues marques històriques vestint colors històrics més de seixanta anys després a la competició més prestigiosa. Foto: Reuters / Gustau Nacarino

 

 

BMW_328_(16_06_2007)

BMW suposa l’excepció al no canviar-se al platejat i va mantenir el blanc per a la competició…

 

 

BMW_M3_DTM_!.jpg.resource.1333645342331

… i que encara segueix mantenint-lo./ Foto: BMW Motorsport.

 

 

Un altre color que no podem separar de la competició és el British Racing Green. Un color que ja ho diu tot. Un color verd fosc, que ha engalanat les marques britàniques més cèlebres i que s’han forjat una reputació gràcies al seu palmarès en les competicions automobilístiques.  Gràcies a això, avui dia són les marques més luxoses i carismàtiques de les Illes Britàniques, i n’han fet del verd la seva identitat. Jaguar, Lotus, Bentley, Aston Martin, són marques que, tot i aparèixer més o menys tard en el temps, van seguir adoptant el British Racing Green en la competició fins que els patrocinadors van fer-lo desaparèixer dels circuits. El color s’ha tornat tradició i es inevitable pensar en el verd cada cop que se’ns presenta un esportiu britànic al cap.

 

 

jaguar-c-type-05

Un Jaguar Type C amb el British Racing Green tan típic dels cotxes britànics.

 

 

58_Aston_Martin_DBR9

Un Aston Martin DBR9 de competició actual mantenint els colors.

 

 

jaguar

Mentre la publicitat no fes gaire acte de presència, les escuderies de Fórmula 1 modernes intentarien mantenir els colors històrics de la marca, colors per vincular-se a una tradició històrica.

 

 

El següent color seria el Bleu de France, que portarien els cotxes que representarien al país francès en la competició. Potser no és un color que tinguem gaire en el nostre imaginari, però va ser molt popular a l’època, ja que marques com Bugatti, Delage, Delahaye, Matra i Alpine coparien sovint les primeres posicions en les principals carreres que se celebraven a Europa. Va ser un període curt però prolífic, i el país, organitzador del que acabaria essent la prova més important de l’automobilisme, les 24 hores de Le Mans.

 

 

Bugatti_Typ_35C_Grand_Prix_Racer_1926

El color Bleu de France brillaria per la seva representació a les curses sobretot per part de Bugatti entre els anys 20 i 40, guanyant en diverses proves importants com, la Mille Miglia, la Targa Florio i les 24 Hores de Le Mans abans de desaparèixer en 1963. En la imatge, el cèlebre Bugatti Tipus 35C de 1926, temut i batent a les marques italianes i alemanyes en nombroses ocasions.

 

 

07_chiron_dynamic_34-front_web

L’última joia de la renascuda Bugatti en 1998, presenta per a aquest any el Bugatti Chiron, i que d’entre les gammes de colors que s’oferiran, no fallarà la vestimenta del clàssic blau propi de la marca que tan cèlebre el va fer en el món de la competició en anys passats.

 

 

I per acabar, parlarem del color que van portar els equips estatunidencs. Si bé van començar tenint els cotxes de vermell i de blau, assimilant-se a la bandera del país, van canviar ràpidament quan la normativa va ésser vigent. Qui no s’imagina un cotxe esportiu de l’altra banda de l’atlàntic amb un parell de franges que recorren tot el cotxe des del frontal fins al para-xocs del darrere? Doncs, sí, els cotxes blaus amb franges blanques (o la combinació a la inversa), van ser els colors de guerra dels equips ianquis a la competició. Tot i que els colors i les franges es canvien de color, les trobem impertèrrites en els cotxes més esportius de totes les marques americanes,  ja sigui en els Ford, Chevy, Dodge, etc.

 

 

 

c4r cunningham

El cotxe Cunningham C4R, pioner en l’ús de la doble línia transversal en els cotxes americans en competició.

 

 

#2 Ford GT40, chassis P/1046, at the 1966 Le Mans 24 Hours

Quan Ford va travessar l’altra banda de l’Atlàntic per a competir a Europa, ho va fer per a deixar petjada, i els tan coneguts GT40 de les 24 Hores de Le Mans amb les seves franges arrassarien en les edicions del ’66 fins al ’69 de manera consecutiva.

 

 

ford mustang

És poc habitual veure un muscle car americà per els nostres carrers, però quan ens trobem algun, és molt probable que porti les dues franges, que s’han fet extensibles a tots els models més esportius de les marques nord-americanes. A la fotografia, el nou Shelby Mustang.

 

 

I així podríem seguir amb la resta de països que van seguir el codi segons el país que tenien, però que ni molt menys han tingut la transcendència de les grans marques dels països esmentats. Deixaríem de banda el Japó, però la seva incorporació és més tardana, així com el seu èxit, més vinculat al món de les motos que no pas al dels cotxes. Han perdurat els colors d’aquelles escuderies i marques que han tingut una trajectòria llarga i exitosa en el món de la competició, i que han aconseguit sobreviure a les pretensions de patrocinadors que han canviat aquesta dinàmica. Aquesta trajectòria els ha dibuixat una història que els precedeix, una història pintada amb els mateixos colors que avui dia, i que passats vuitanta, noranta o cent anys, encara no han perdut pas la tonalitat.

Fins la propera!

 

Imatge de portada: “First Corner” de Nicholas Watts.