Avui venim amb la història d’un esport que fa gairebé nou cents anys que es practica, però que des de fa uns cent anys ha esdevingut minoritari i ha deixat pas a d’altres disciplines i variants més conegudes que se n’han derivat al llarg de la història. Esports com el tennis o la pilota basca i valenciana, que al seu torn han originat disciplines més recents com el pàdel, l’esquaix o el frontó, tots els coneixem o en tenim una mínima idea, però tots tenen un denominador comú. El seu origen el trobem en el Jeu de Paume, o en les traduccions que ens han arribat com el Joc de la Palma o el Joc de Pilota.

El Jeu de Paume és un esport que en el seu origen constava principalment (les primeres referències en les fonts daten de 1250) en passar una pilota amb el palmell de la mà al camp contrari per sobre d’un cordill en un espai obert. Evidentment aquesta disciplina va canviar amb el temps però el seu epicentre no es mouria de París fins a la seva decadència a finals del XIX. París doncs, es convertiria en la capital d’un dels esports més practicats durant l’edat mitjana.

Els canvis i la introducció de regles van transformar ràpid el joc es va dividir en dues especialitats: la palma llarga i la palma curta. La palma llarga va ser la modalitat que es realitzava als carrers i que ja es practicava des del seu origen, la seva infraestructura no va evolucionar perquè no disposava d’un espai concret per jugar-hi, es podia muntar en qualsevol lloc i no tenia un cost econòmic alt. En canvi la modalitat de palma curta evolucionarà ràpid en poc temps i és la que s’acabaria imposant. Canvis com usar guants de cuir en comptes de la mà nua, o l’ús de pales de fusta i raquetes amb cordatge després, o posar una xarxa en comptes d’una corda per dividir el camp, o delimitar un espai concret (més curt que el que es jugava al carrer) van consolidar aquesta especialitat a la vegada que es van construir una gran multitud de sales i recintes coberts per a la seva pràctica. La complexió de la infraestructura implicava la necessitat d’un espai permanent i costós, però si al carrers o a l’exterior de les muralles no era difícil trobar espai per jugar, com arribem a la necessitat de fer espais coberts o recintes tancats?

 

french_jeu_de_paume_in_the_17th_century_0

Gravat d’un partit de Jeu Royal de Paume de 1632, obra de Charles Hulpeau

 

La mediatització d’aquest esport i de la modalitat de la palma curta triomfa i s’explica perquè va ser una disciplina que la van adoptar i fer créixer els estaments reials i nobiliaris des dels seus inicis, que van fer construir els primers recintes coberts a partir del segle XIV, ja fossin en els seus propis palaus o obrint centres per a la pràctica pública. De fet, el joc de pilota també es coneixerà com el Royal Tennis quan es popularitzi a Anglaterra. I com eren aquestes pistes indoor del Jeu de Paume? Si hem estudiat la revolució francesa, Jacques Louis David pintà un episodi d’aquest període en el quadre “El Jurament del Joc de Pilota”, que representa la reunió que van mantenir els representants del Tercer Estat durant els Estats Generals de 1789 en una sala de Jeu de Paume que tenia Lluís XVI obsoleta al seu palau de Versailles. Obsoleta perquè la popularitat d’aquest esport entre reis i nobles va ser tant gran, que era habitual tenir la pròpia pista de joc de pilota com hem esmentat prèviament. Un hàbit que es va convertir en tradició, però Lluís XVI no va ser mai pas practicant, fet que ens demostra la dimensió que va tenir el Jeu de Paume en els estaments més benestants durant segles i segles.

 

Sala de Jeu de Paume a Versailles on es va fer el jurament, al fons amb el quadre de Jacques Louis David. Hi podem veure com manté els elements d’una pista de joc.

 

L’auge i febre per aquest joc va provocar que en els segles XVI i XVII hi haguessin disponibles fins a dues-centes sales de jeu de paume només a París i fins a mil vuit centes arreu de França. Aquest auge havia ocasionat a més una professionalització dels primers jugadors, tant d’homes i dones, i estem parlant del segle XV I XVI, no pas del XIX o el XX. Sent ja un joc que ja es practicava en moltes corts d’arreu d’Europa, també arribarà a les colònies angleses i franceses (sobretot a Amèrica i Austràlia). La decadència del joc coincideix amb el sorgiment i popularització ràpida del tennis o lawn tennis (denominació amb la qual neix el tennis modern) a Anglaterra en el segle XIX, i la evolució que en van fer del Jeu de Paume. d’entre d’altres coses el van tornar a obrir a l’exterior, però adoptant el mateix sistema de puntuació (0-15-30-40), i mantenint les raquetes per al colpeig de la pilota i la xarxa com a divisió del camp.

Tot i la convivència amb el tennis durant la segona meitat del segle XIX, el joc de pilota va arribar a ser disciplina olímpica en els Jocs Olímpics de 1908 a Londres. Avui dia, l’esport és minoritari però encara hi ha sales, organitzacions de tennis que emparen aquesta especialitat en els seus clubs, sobretot a Austràlia i al Regne Unit, on se celebren campionats estatals. Si algú vol veure com es jugava al joc de palma amb tal i com es feia tres-cents anys, en recomano el visionat del següent vídeo. La virtut d’aquesta especialitat és que no ha canviat gaire, només pels materials, tant de la pista com de les raquetes i pilotes, però la dinàmica de joc segueix essent la mateixa.

 

 

PER SABER-NE MÉS:

 

http://www.tennis-histoire.com/points.html

http://viajes.elpais.com.uy/2014/09/24/vaaaa-pelota-deporte-de-reyes-y-curas/

http://revista.fosbury.cat/temporada-regular/4216-la-complicada-manera-de-comptar-al-tennis.html