El procés autonòmic a les Illes Balears suposava la recuperació de l’autogovern de cada illa, el qual havia desaparegut amb l’abolició dels furs propis, en el cas de Mallorca i Eivissa el 1715 i en el cas de Menorca –amb un segle XVIII de dominacions estrangeres– el 1836 de manera definitiva. Amb la desaparició d’aquests s’havia produït un doble procés de dependència de les Illes Balears cap al centre i de les illes “menors” cap a Mallorca, cosa que es va començar a veure al segle XVIII, però es va reforçar profundament al segle XIX amb la creació de la Diputació Provincial, amb una clara majoria mallorquina, cosa que va provocar les crítiques constants des de Menorca, Eivissa i Formentera en considerar que la Diputació les deixava de banda. Així, en ser entitats i identitats diferenciades pel pas dels segles, hi havia un fort recel pel centralisme mallorquí.

Aquesta voluntat de recuperar l’autonomia va aparèixer al final del Franquisme, després de l’intent fracassat durant la II República pels temors al centralisme mallorquí, a través de les diferents institucions de l’oposició de cada una de les illes i de les Illes Balears. Amb la mort del dictador la reclamació d’autonomia va ser transversal de tots els sectors polítics exceptuant els més dretans. Precisament, les forces nacionalistes i autonomistes, sobretot el PSI (Partit Socialista de les Illes) i la Unió Autonomista, varen aconseguir la participació en el Pacte Autonòmic abans de les eleccions del juny del 77 de totes les forces exceptuant AP (Alianza Popular). Aquest Pacte suposava estar a favor d’una autonomia molt àmplia per cada illa, l’oficialitat del català i una autonomia per la via ràpida. Així, es va consolidar la idea autonòmica però es va afeblir als seus promotors en diluir el seu tret més característic, ser un partit propi i amb un contingut autonomista. Un any després s’aprovava el règim preautonòmic per les Illes Balears.

El 1979 desapareixia la Diputació Provincial substituïda pel Consell General Interinsular (l’òrgan preautonòmic) i els Consells Insulars de Mallorca, de Menorca i d’Eivissa i Formentera. Els Consells Insulars quedaran presidits a Mallorca i Menorca per UCD i el d’Eivissa i Formentera pels Independents, molt vinculats a AP, partit liderat per Abel Matutes, principal empresari hoteler de l’illa i amb importants connexions polítiques. En els moments de discussió de l’estatut d’autonomia es va dur a terme el cop d’estat del 23-F amb les seves conseqüències pel que fa al procés autonòmic, ja que a causa del pacte estatal per promoure la LOAPA (Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmica), la UCD i el PSOE a les Balears varen decidir rompre el Pacte Autonòmic promovent l’estatut per la via lenta i una menor autonomia pels Consells. Aquest pacte en una societat molt més mediatitzada per la política estatal que la basca o la catalana no va suposar un càstig pel PSOE. Això explica també perquè a partir de 1982, quan entra en crisi UCDAP comença a ascendir en vots. Per tant, durant la preautonomia passam d’un bipartidisme imperfecte UCD-PSOE a un bipartidisme també imperfecte AP-PSOE amb una presència minoritària de les forces nacionalistes/autonomistes.

Sessió constituent del Consell General Interinsular amb les banderes de Menorca, Mallorca i Eivissa. Font: CASASNOVAS, M. À., Història de les Illes Balears, Editorial Moll, 2008.

Sessió constituent del Consell General Interinsular amb les banderes de Menorca, Mallorca i Eivissa. Font: CASASNOVAS, M. À., Història de les Illes Balears, Editorial Moll, 2008.

Finalment, l’estatut d’autonomia de les Illes Balears s’aprovava el 25 de febrer del 1983, un dels últims de tot l’estat, cosa que provoca una certa decepció i manca d’interès per l’autogovern. Aquest retard es deu als recursos presentats per AP, ja que Formentera administrativament no es va considerar una illa per aconseguir la majoria d’ajuntaments a favor de l’autonomia.

Des d’aquest moment s’obriran una sèrie de debats que encara no s’han tancat a les Illes Balears. Un és l’equilibri interinsular, com es veu en el debat importantíssim sobre si el Parlament de les Illes Balears s’havia de formar de manera igualitària per illes o de manera proporcional corregida per tenir un equilibri territorial, opció finalment elegida que ocasionà l’oposició formenterera. Després, les dues altres grans qüestions seran la defensa de la llengua catalana i del territori.

Per entendre el catalanisme serà essencial l’Obra Cultural Balear, creada el 1962 amb objectius similars a Òmnium. Des del principi de la Transició va lluitar per l’oficialitat de la llengua catalana i una autonomia àmplia. Precisament, el 29 d’octubre del 1977 va promoure la manifestació en favor de l’autonomia, la més concorreguda fins aleshores a Mallorca, amb l’assistència d’unes 22.000 persones.

Manifestació per demanar la protecció de l'illot de sa Dragonera (Mallorca), reclamació que explica en bona part l'expansió de l'ecologisme dins la societat mallorquina. Font: mallorcaphotoblog.com

Manifestació per demanar la protecció de l’illot de sa Dragonera (Mallorca), reclamació que explica en bona part l’expansió de l’ecologisme dins la societat mallorquina. Font: mallorcaphotoblog.com

Mentrestant, el 1973 apareixia el Grup Balear d’Ornitologia (GOB) a Mallorca, el qual passà ràpidament a ser una entitat ecologista, com demostra que el 1975 afegí “i de Defensa de la Naturalesa” al seu nom. Poc després apareixerà a Menorca el GOB-Menorca pràcticament independent del de Mallorca, igual que el de Formentera, creat el 1983. En canvi, a Eivissa, va aparèixer el Grup d’Estudis de la Naturalesa (GEN) el 1982 que més tard es convertirà en GEN-GOB. Aquestes entitats apareixeran o adquiriran gran força per les reaccions populars en contra de grans projectes urbanístics. Així, a Mallorca seran importantíssimes les oposicions a sa Dragonera, que també ocasionà l’aparició de col·lectius anarco-ecologistes que arribaren a ocupar dues vegades l’illot el 1977 i el 1979, i es Trenc, a Menorca s’albufera des Grau i a Eivissa i Formentera ses Salines.

Durant la preautonomia es configuren els diversos blocs polítics. En primer lloc hi havia UCD seguit del PSOE. Després, hi havia tres sectors i quatre forces polítiques menors: per la dreta, AP, que amb la descomposició d’UCD esdevindrà la primera força; per l’esquerra estatal, el PCEPCIB, que ràpidament es convertirà en residual; i per l’esquerra nacionalista a Mallorca el PSI que es convertirà en el Partit Socialista de Mallorca (PSMa) i a Menorca el Partit Socialista de Menorca (PSMe). Per altra banda, el sector centre-dreta autonomista va reaparèixer amb la implosió d’UCD i la creació d’Unió Mallorquina (UM).

El 1983 va haver-hi les primeres eleccions. AP governarà el Consell d’Eivissa i Formentera, mentre que el de Mallorca el presidirà UM amb un pacte amb AP i el de Menorca el PSOE amb un pacte amb el PSMe. Mentrestant, al Parlament hi havia un empat entre AP i el PSOE. Finalment, UM va donar suport a AP després d’una reunió a Madrid al despatx de Carles March, el propietari de la Banca March, que havia prestat diners a UM i que eren un dels actors econòmics i polítics principals de Mallorca. Així, Gabriel Cañellas esdevenia president de les Illes Balears i l’únic partit amb certa representativitat que no havia firmat el Pacte Autonòmic era l’encarregat de construir l’autonomiaCañellas va suposar un fenomen polític a les Balears, ja que gràcies a un contingut regionalista i d’enfrontament amb Madrid, governat pels socialistes, va aconseguir convèncer al votant conservador catalanoparlant de les illes. Així, no hem de pensar en aquests moments amb una AP-PP profundament espanyolista. Aquest pacte suposa també l’aparició d’UM, primer regionalista i després nacionalista, com a frontissa entre dretes i esquerres.

Saló de les Cariàtides, seu del plenari del Parlament de les Illes Balears, antic Círculo Mallorquín (lloc de reunió de l'alta societat), que ràpidament es va veure envoltat per un cas de corrupció. Font: www.mespermallorca.cat

Saló de les Cariàtides, seu del plenari del Parlament de les Illes Balears, antic Círculo Mallorquín (lloc de reunió de l’alta societat), que ràpidament es va veure envoltat per un cas de corrupció. Font: www.mespermallorca.cat

Aquesta construcció va tenir importants mancances com demostra que el 1983 el seu pressupost era de 5.539 milions de pessetes, dels quals 2.400 anaven als Consells, quan el de l’Ajuntament de Palma era de 6.101 milions. Així, s’inaugura una tendència històrica, l’autonomia balear té un dels pressupostos més reduïts de tot l’estat. Mentrestant, l’acció legislativa va requerir consensos i va estar encaminada a les primeres mesures de protecció del territori, com la protecció bàsica d’es Trenc o s’albufera des Grau; l’ordenació de l’activitat turística, establint superfícies mínimes per plaça; i la llengua catalana, amb l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística (LNL), que pretenia la normalització del català en tots els àmbits en ser la llengua pròpia. En aquesta legislatura s’inaugura també el que serà una constant a les Illes Balears, la corrupció. Ja el 1984 va esclatar el cas Torcal i Zeus, empreses constructores de la seu del Parlament i el Govern, estant-hi implicat Gabriel Cañellas, tot i que al final es va veure desvinculat.

A la segona legislatura (1987-1991) la situació del govern balear i dels Consells de Menorca i d’Eivissa i Formentera continuà igual, amb la presidència de Gabriel Cañellas (gràcies al pacte amb UM i l’abstenció del CDS), Tir Pons i Antoni Marí respectivament. Només el Consell de Mallorca estrenava president d’AP gràcies al pacte amb UM. En aquesta legislatura es varen seguir protegint espais naturals com s’estany des Peix a Formentera o s’Albufera de Mallorca, sent el primer parc natural (1988). Però en l’àmbit ambiental s’ha de destacar l’aprovació el 1991 de la Llei d’Espais Naturals (LEN) que va suposar una fita en protegir una vuitantena d’espais, aconseguint-se gràcies als vots de l’oposició i un diputat d’UM. A més, poc després Cabrera era declarada Parc Nacional. També es va intentar promoure una millora del sector turístic amb l’estimulació de la reconversió d’hotels obsolets. Per altra banda, el 1991 es va aprovar una proposició de llei orgànica, amb l’oposició només del PSOE a causa dels conflictes que hi havia entre una autonomia conservadora i un gobierno socialista, que demanava una reforma de l’estatut perquè les Balears s’equiparessin a les comunitats històriques alhora que s’ampliaven les competències. Aquesta iniciativa, però, no va prosperar a Madrid.

Els ecologistes continuaven la seva lluita. A Eivissa durant la tramitació de la LEN (Llei d’Espais Naturals), el GEN va veure que no s’incloïa bona part de ses Salines, on Cañellas va reconèixer tenir interessos econòmics. A partir d’aquest moment qualsevol acte polític i públic era lloc on els eivissencs i formenterers mostraven la seva oposició, cada vegada més gran, recollint 8.000 firmes. A Menorca l’abril del 1988 hi hagué una manifestació en contra de la destrucció del medi on assistiren 3.000 persones, cosa que va aconseguir que poc després el Consell demanés al Govern la protecció de molts d’espais, la qual cosa es va produir. Tot i això, l’expansió dels camps de golf va ocasionar el gener del 1991 una manifestació de 2.500 persones.

Segon Govern presidit per Gabriel Cañellas i amb la presència de Maria Antònia Munar que a partir d'aquests anys com a líder d'Unió Mallorquina esdevindrà peça fonamental en el tauler polític de les Balears. Font: Diario de Mallorca

Segon Govern presidit per Gabriel Cañellas i amb la presència de Maria Antònia Munar que a partir d’aquests anys com a líder d’Unió Mallorquina esdevindrà peça fonamental en el tauler polític de les Balears. Font: Diario de Mallorca

De cara a la tercera legislatura (1991-1995), on el Partit Popular es presentava en coalició amb UM, es començaren a produir alguns canvis, tot i que el govern autonòmic seguia presidit per Gabriel Cañellas i el Consell d’Eivissa i Formentera per Antoni Marí. Per una banda, el PSOE va perdre el govern del Consell de Menorca a mans del PP a causa d’un trànsfuga, mentre que al Consell de Mallorca es rompia el pacte entre el PP i UM i, per aconseguir estabilitzar la institució, l’oposició va entrar a diverses àrees de govern. Una de les principals accions de la legislatura va ser una retallada de la LEN, però es protegiren espais com Mondragó després d’anys de reclamacions ecologistes. A més, es proposava una nova reforma de l’estatut menys ambiciosa després del pacte estatal entre el PSOE i el PP en favor de cedir noves competències. En ser menys ambiciosa va tenir l’oposició dels PSMs i d’alguns membres d’UM. És molt important destacar que va permetre assumir les competències en educació i això va provocar que l’educació esdevingués una de les polèmiques constants, com demostra la forta oposició encapçalada per l’OCB a la possibilitat d’ensenyament exclusivament en castellà. Per altra banda, el juny del 1994 va esclatar el cas Brokerval, ja que a través d’aquesta empresa s’havien destinat diners il·lícitament a la concessionària del túnel de Sóller. Aquest cas tendrà més repercussions a la següent legislatura.

Ja entrats els anys 90 l’OCB es mostrarà més combativa com hem vist i organitzarà una plataforma en favor de l’autogovern amb la participació d’entitats molt diverses a la vegada que demanava que es complís la LNL (Llei de Normalització Lingüística) i que s’avancés en l’ús social del català. Precisament, dins el catalanisme, el 1994 naixia Joves de Mallorca per la Llengua, la qual iniciarà una sèrie d’activitats com l’Acampallengua o el Correllengua que implicaran a una gran quantitat de persones, sobretot joves demanant un major ús social del català.

Principal mobilització ecologista a Formentera, en contra del càmping de Ca Marí. Aquesta campanya va arribar a realitzar una vaga general que paralitzà l'illa durant un dia. Font: Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera

Principal mobilització ecologista a Formentera, en contra del càmping de Ca Marí. Aquesta campanya va arribar a realitzar una vaga general que paralitzà l’illa durant un dia. Font: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera

Mentrestant, l’ecologisme amb les retallades de la LEN tornà a sortir al carrer. A Eivissa el GEN va aconseguir reunir 4.000 persones en contra de retallar la protecció de ses Salines. Finament, a través d’EU al Congrés dels Diputats es va aconseguir protegir, cosa que 2.000 persones varen celebrar públicament. Mentrestant, a Mallorca 25.000 persones sortiren al carrer per manifestar-se contra la retallada a la vegada que començaven a proliferar plataformes per evitar la construcció de ports esportius, camps de golf, urbanitzacions, i, sobretot, la incineradora de Son Reus. Aquesta plataforma va aconseguir més de 30.000 signatures en contra en forma d’ILP i varen dur a terme un referèndum als pobles més afectats. A Formentera l’ecologisme tenia com a principal objectiu aturar el projecte del càmping de Ca Marí, ja que amagava una urbanització que suposava un 10% de la població de l’illa, realitzant una aturada general el novembre del 1993 que va tenir un gran seguiment a l’illa aconseguint així que el consistori denegués els permisos d’obra, cosa que va ocasionar la inhabilitació de part dels seus membres. En canvi a Menorca la situació era molt diferent: després de la manifestació per protegir Trebalúger, amb assistència de 3.000 persones, el 1993 l’illa era declarada Reserva de la Biosfera per l’UNESCO, cosa que marcava grans expectatives de futur.

Per saber-ne més...

CASASNOVAS, M. À., Història de Menorca, Editorial Moll, 2005

CASASNOVAS, M. À., Història de les Illes Balears, Editorial Moll, 2007

DURAN, M. i MARIMON, A. (Dir.), Història de les Illes Balears. Del segle XVIII borbònic a la complexa contemporaneïtat, Edicions 62, 2004

DURAN, M. i SERRA, S. (Coord.), Les Illes Balears, un ésser viu, Institut d’Estudis Autonòmics, 2008

MARIMON, A. i NADAL, A., L’autonomia balear (1983-2003), Documenta Balear, 2003

MOSQUERA, R. i NADAL, A., El procés autonòmic balear (1976-1987), Documenta Balear, 1994