Irlanda 1916-2020: El llarg camí cap a una república de la gent - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 53
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

El resultat de les eleccions irlandeses del passat 8 de febrer són un reflex, una vegada més, de l’apoderament del poble irlandès. Els moviments socials i feministes han sabut posar a l’agenda política debats que posen en escac el sistema polític imperant. Moltes han estat les comparatives amb les eleccions del 1918 i el despertar social que va posar al Sinn Féin com a partit majoritari a l’illa d’Irlanda. Ha trigat 102 anys en tornar a ser majoritari a Irlanda, agregant un vot d’entre descontent i il·lusió altra vegada.

Des de l’esquerra irlandesa es veu com una bona notícia haver arribat a la inimaginable situació en que els dos partits majoritari (Fine Gael i Fianna Fail), responsables de la crisi i la venda del país – i que s’han anat alternat la governança durant els últims 100 anys –, hagin patit una derrota que els ha posat difícil formar govern.

Tot i així, els resultats són insuficients per, des del parlament irlandès, apuntalar el canvi que ha començat a les mobilitzacions. El primer intent al Dáil Éireann per conformar algun tipus de govern ha acabat demostrant que cap de les opcions té els suports necessaris. Per tant, quina importància té aquest resultat electoral?

Quines similituds hi ha amb la Irlanda insurrecte de principis de segle? Està morint la proposta liberal i austericida dels últims anys? Està naixent una nova Irlanda? És el Sinn Féin qui millor representa aquesta? Quin paper jugarà el republicanisme irlandès en aquest impàs en què la vella Irlanda no acaba de morir i la nova no té prou força per acabar de néixer?

1916-1921: De la presa del poder a ser presa del poder

Entre les efemèrides més importants a nivell mundial, des d’una òptica revolucionària i antiimperialista, hi trobem l’Aixecament de Pasqua irlandès, l’any 1916. La proclamació d’independència llegida pels líders d’aquella revolta es considera un dels textos més avançats de l’època, tant pel que fa als drets de la classe treballadora, els drets de les dones i la sobirania del poble irlandès.

Quadre al·legòric de l’Aixecament de Pasqua de 1916. Font: Wikimedia Commons

Cinc dies després de la proclamació de la República Irlandesa, l’exèrcit britànic acabaria amb l’aixecament i executaria els seus líders. Tot i així, aquest no seria l’escull que impediria la consecució dels objectius dels aixecats. Ans el contrari, despertaria els anhels de llibertat del poble irlandès, capgirant les relacions de subordinació i poder existents fins al moment a l’illa d’Irlanda. D’entre les organitzacions polítiques, sindicals i de dones va sorgir un govern clandestí que perseguiria l’objectiu d’alliberar la població irlandesa de tota opressió.

En els següents dos anys, el govern republicà irlandès va preparar-se per la presa del poder, constituint l’exèrcit republicà irlandès (Irish Republican Army -IRA-) com a primer pas cap a la desconnexió d’Irlanda de la metròpoli.

La constitució del First Dáil va significar un xoc de legitimitats per l’elecció d’un nou govern amb la participació només d’electes – tot i ser fruit d’un sufragi masculí i amb un important biaix de classe –; davant l’existència d’un govern republicà participat per sindicats i organitzacions de dones. Moltes lectures des de l’esquerra consideren el canvi de govern com una legitimació de les normes electorals britàniques i del sistema parlamentari masclista i burgès.

Les contradiccions en aquell front patriòtic electoral no trigaren a aflorar. Tot i que van lluitar colze a colze durant els dos anys de guerra per a la independència (l'”Anglo-Irish War”, que va enfrontar l’exèrcit republicà irlandès amb l’exèrcit britànic per la sobirania d’Irlanda entre 1919 i 21), a la fi d’aquesta, el Tractat Angloirlandès – aprovat pel 53% de la cambra – va tornar a separar aquell front per interessos de classe, majoritàriament, fins al punt d’enfrontar-los a la guerra civil irlandesa de 1922-23. En aquesta no només hi entra en joc la independència i la unitat d’Irlanda, defensada pels fidels a la proclamació, sinó també l’acceptació d’un sistema polític burgès que prima l’estabilitat davant els anhels d’igualtat, i que els seus defensors acabaren pactant amb el govern britànic per garantir-la:

“La gent que està a favor del Tractat, no està a favor d’aquest pels seus mèrits, sinó per la por del que passarà si aquest queda descartat. Això no representa la voluntat de la gent, sinó la por de la gent” Liam Melows (1922)

De l’hegemonia d’un projecte emancipador a la pèrdua de sobirania (1918-2008)

El 1918 no només es perd una oportunitat per aconseguir una sobirania plena per Irlanda, sinó també l’hegemonia d’un projecte polític emancipador per a la societat irlandesa fruit de la unitat entre el sindicat majoritari, l’organització de dones i el nacionalisme irlandès. En els següents 30 anys, l’unionisme irlandès i la burgesia irlandesa – hegemònics al nord i sud d’Irlanda, respectivament – amb el suport dels respectius governs britànics releguen a la marginalitat el projecte polític del republicanisme irlandès.

En els següents 30 anys d’història, els avenços més rellevants ja no són fruit doncs de l’empenta del republicanisme irlandès ni dels anhels de llibertat i igualtat de la població irlandesa, sinó que van més lligats a la conquesta de drets al Regne Unit. Durant aquest període s’aconsegueix el mateix dret a sindicar-se que al Regne Unit; el dret a vot de les dones quan aquest es fa efectiu a la resta del regne (1928); la cooficialitat del gaèlic, que obligarà als treballadors públics a conèixer-lo i a ensenyar-se a l’escola,entre d’altres. Mentrestant, al nord d’Irlanda han d’esperar fins al 1969 per obtenir el sufragi universal, el gaèlic encara avui en dia no és oficial i el dret a sindicar-se resulta irrellevant fins als acords de pau de 1998 (Good Friday Agreement) quan a la població catòlica se’ls negava el treball. 

Amb el republicanisme fora de joc, a l’”Irish Free State” començarà la disputa entre els dos projectes polítics que dibuixarà un mapa parlamentari estàtic durant els següents 100 anys d’història, actualment representats per Fianna Fáil i Fine Gael. Els dos actors principals del nou mapa polític seran dues escissions del Sinn Féin. La primera escissió, dels favorables al tractat serà liderada per la burgesia irlandesa més conservadora: el Fine Gael, que, interessats en l’estabilitat, renunciaran a la independència d’Irlanda a canvi de més autonomia. La segona escissió destacable serà contrària al tractat, però passada la guerra civil criticaren la posició abstencionista del Sinn Féin; també liderada per una burgesia irlandesa, en aquest cas més liberal i proactiva en la consecució de la independència del Regne Unit: la Fianna Fáil.

Fins el 1949 no s’aconsegueix el canvi de bandera. L’”Irish Free State” aconsegueix el reconeixement com a estat independent, amb el nom de República d’Irlanda. Tot i que l’actor predominant en el procés d’independència serà la Fianna Fáil, és a la Fine Gael a qui tocarà gestionar les conseqüències d’aquell primer pas de desconnexió amb el Regne Unit: una crisi econòmica que culminarà amb la migració de gairebé mig milió de persones de la República d’Irlanda. La desconnexió continuarà amb la protecció de la burgesia irlandesa i la creació d’un sector públic nacional, amb un paral·lel endeutament de l’Estat durant les dècades dels seixanta i setanta; aquest endeutament provoca una crisi als vuitanta que és pal·liada pels diferents governs correlatius – el període amb més eleccions – amb pujades d’impostos a treballadors, ja molt castigats pels alts índex d’atur.

La solució màgica es posa a la pràctica a partir dels anys noranta,amb una fórmula coneguda pels economistes com a “Tigre Cèltic”. Consistent en una aposta per atraure multinacionals americanes amb un baix impost de societats (la República d’Irlanda és actualment el sisè estat del món en l’”índex de llibertat econòmica”, que premia aspectes com la protecció de la propietat privada, la desregulació laboral, la poca intervenció de l’Estat, etc.) per combatre l’atur i la posterior firma de l’”Irish Social Partnership”, la desregularització del sistema financer, facilitant l’emissió de deute, (comprat majoritàriament per bancs alemanys); i alhora, atraure promotors i constructors immobiliaris que van aprofitar la venta de sòl i la capacitat d’endeutament de les classes treballadores irlandeses.

Irlanda, el “Tigre Cèltic”. Font: Wikimedia Commons

En primera instància, el resultat d’aquesta aposta política pel lliure mercat i el desmantellament de l’estat del benestar va ser el creixement de la renda per càpita, la reducció de l’atur (al 1990 se situava al 18%, per un 4% al 2007) i la reducció de la ràtio de deute pel creixement del PIB. Tot i la privatització de serveis públics, el sector més castigat de la societat comptava amb l’Església, que a través de la caritat dels i les irlandeses oferia els serveis necessaris. La doctora Kathleen Lynch ho anomena “Charity Ideology”: un marc cultural que s’instaura a partir d’una pràctica on és l’Església qui recapta caritat per oferir els serveis que abans l’Estat oferia a través d’impostos.

Però el resultat real d’aquesta aposta política es fa notar a partir del 2008 quan explotaren la bombolla immobiliària i financera. La sobirania de l’Irlanda independent quedava en entredit quan era obligada a garantir el pagament del deute que els bancs irlandesos tenien amb bancs estrangers, majoritàriament alemanys; i a aplicar polítiques d’austeritat. L’augment de l’atur i disminució de la despesa pública es tradueix, en l’última dècada, en un creixement en l’assumpció de les dones de les cures de gent gran, malalta i infància; en un augment de les taxes de suïcidis entre les joves; i en un exili econòmic com a millor sortida. Els i les irlandeses s’havien situat, segons Nacions Unides, en els tercers més rics del món; mentre que, allunyant-se de l’ideal d’igualtat republicà de 1916, també se situaven com el segon estat amb els nivells de desigualtat més alts d’occident i amb la proporció més elevada de persones amb risc de pobresa de la Unió Europea (UE).

“Si foragiteu a l’exèrcit anglès demà i hisseu la bandera verda sobre el castell de Dublín, a no ser que comenceu a organitzar la república socialista els vostres esforços seran en va. Anglaterra encara us governaria […] a través dels seus capitalistes, terratinents, financers, de tota la xarxa d’institucions individualistes i mercantilistes que han plantat en aquest país i regat amb llàgrimes de les nostres mares i la sang de les nostres màrtirs.” James Connolly (1897)

Moltes lluites i el retorn d’un programa polític emancipador

La marginalitat del republicanisme no es tradueix només en l’assumpció del model de representació britànic i la consecució d’una independència formal, molt allunyada de la sobirania real del projecte emancipador republicà, sinó que també representa una indefensió davant la continua colonització cultural. Els valors de l’Església, la lògica de la caritat, l’individualisme, la cultura britànica, l’anglès, el liberalisme americà, etc. són exemples d’elements culturals que s’havien introduït pels poders fàctics, fins ara sense gaire oposició.

El trencament amb aquesta valors imposats és segurament una de les característiques més importants de l’última dècada. Aquesta és representada per diferents lluites emergents que s’han popularitzat fins a tenir la capacitat de marcar l’agenda política en matèria de drets de les dones, laborals, socials, civils i lingüístics.

El primer sospir de canvi, de protesta o d’expressió de malestar es tradueix en les primeres derrotes o resultats més adversos d’allò esperat en apostes del govern que tocaven la sobirania d’Irlanda. Els tractats de Niça i de Lisboa (2008) no van superar el primer referèndum tot i tenir el suport de més del 80% del parlament i principals sindicats; i tot i que el tractat de l’austeritat (com es coneix a Irlanda l’”European Fiscal Compact”, del 2012) va ser aprovat en referèndum, va despertar una campanya més activa contra l’austeritat i per la sobirania d’Irlanda, i contra els partits que s’alternaven el govern d’Irlanda.

Amb la lògica de l’austeritat aprovada per un estret marge, els partits de govern estaven més qüestionats que mai. Aquesta bretxa al poder va facilitar que els següents referèndums i campanyes impulsades pel carrer fossin un pols a una de les institucions més poderosa d’Irlanda: l’Església Catòlica. Aliada tradicional dels dos partits de govern, havia aconseguit frenar la majoria d’avenços a nivell de drets de les dones i sexuals a l’illa. Fins al punt que trobem històries tant tristes com la d’una dona que va morir en negar-se-li l’avortament d’un fill inviable (2012), o com la d’una menor embarassada a la que s’havia prohibit viatjar per evitar que avortés (2017) o la infinitat d’històries de dones que han marxat a avortar a l’estranger o parelles homosexuals que han marxat a viure fora d’Irlanda. La lluita al carrer pel dret al casament entre parelles del mateix sexe i pel dret a l’avortament lliure, va aconseguir forçar dos referèndums (2015, per al casament i 2018, per a l’avortament) amb grans victòries davant la posició ambigua o contraria dels partits majoritaris i l’Església.

La lluita del carrer va aconseguir el seu punt àlgid durant la primera manifestació que passava del centenar de milers de persones a Dublín (2015), contra l’impost sobre un recurs bàsic com és l’aigua i la seva privatització. No tant en el salt quantitatiu que suposà aquella manifestació de Right 2 Water, sinó en la cultura de mobilitzar-se i desobeir. En els últims 5 anys, les manifestacions han estat més freqüents, sobretot entorn impostos i serveis públics; i han augmentat la combativitat i desobediència, per exemple, fent sabotatges als comptadors de l’aigua o ocupant espais en defensa dels sensellar, qüestionant la propietat privada.

Imatge d’una protesta de “Right 2 Water”, el 8 d’abril de 2017. Font: Sinn Féin, Flickr

Aquesta confrontació amb els poders fàctics a la República d’Irlanda i el qüestionament dels valors imposats per aquests, ha despertat altra vegada anhels de llibertat i justícia social. Anhels que com va passar el 1918 a les eleccions del 2020 s’han traduït amb vots al republicanisme. Vots a un Sinn Féin que ha defensat la sobirania i criticat l’austeritat en els referèndums, que ha tret posicions valentes, tot i que li quedi molt camp per l’esquerra, en els debats sobre l’avortament i el matrimoni entre parelles del mateix sexe; i que ha confrontat la privatització de serveis, les polítiques d’habitatge i els impostos sobre recursos bàsics.

Tot i l’existència de coalicions electorals plagades d’activistes i més compromeses amb les lluites, sembla doncs que el republicanisme ha tornat a aparèixer i a saber posar sobre la taula un programa guanyador. I ha sapigut actualitzar al Sinn Féin, i vendre’l com una eina útil per a la classe treballadora i els i les joves. Però això ja va passar a principis del segle XX i el lideratge electoral i les ànsies de poder van enterrar un projecte emancipador; i més recentment ha passat al nord d’Irlanda, on des dels setanta el republicanisme és hegemònic en alguns barris, on hi han guanyat eleccions i han tocat poder. Ara ens hem trobat un Sinn Féin renovat amb ganes de participar d’un projecte polític emancipador, crític amb els gestors que han venut Irlanda, falta veure si hi ha un canvi en la seva posició després d’haver guanyat les eleccions.

“Jo estic oprimida com a dona, i també oprimida com a irlandesa […] Esperi encara estar viva quan haguem fet fora els britànics. Llavors, la lluita comença de nou.”

“Jo crec en un país unit i socialista… decididament socialista. El capitalisme no pot oferir res a la nostra gent, tot i així aquest és el principal interès dels britànics a Irlanda” Mairead Farrell (1980s)

0 0 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments