Joana d’Arc, la «Pucelle d’Orléans» - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

En l’imaginari col·lectiu la figura de Joana d’Arc la percebem a priori com el d’una llegenda, si alguna lectora o lector té arrels i consciència francesa l’entendrà com a un símbol,  el que avui en diríem una heroïna nacional. Però entre el mite i la realitat hi ha tot un món. Davant una impossibilitat, de moment, d’analitzar la vida de la «Pucelle d’Orléans» a partir de distintes tipologies de fonts, més enllà de les textuals, no tenim més remei que contrastar les fonts documentals de les quals disposam. I què tenim de la seva vida que ens pugui ajudar a reconstruir-la? Doncs com bé apunta Jacques Cordier, partim de dues fonts documentals principals: les actes del procés de condemnació i les actes i enquestes del procés de rehabilitació de la nostra protagonista. Però abans d’arribar a les fonts de la seva vida anem a fer un repàs pel context en què va créixer.

La Guerra dels Cent Anys i la mentalitat de principis de segle xv

Per tal d’explicar-nos les accions que condemnaren Joana d’Arc caldrà observar l’entorn que la va determinar a fer-ho. El que coneixem per França a principis del segle xv es trobava immersa en el conflicte amb els anglosaxons conegut com a la Guerra dels Cent Anys. Dos àmbits condicionen l’actuació de la nostra protagonista: la mentalitat de la població francesa de principis del segle xv i el conflicte amb els anglesos. El primer s’explica per la decadència de l’Església en aquests moments de la baixa edat mitjana. El cristianisme francès es troba, a la pràctica, com a una barreja entre costums pagans i creences cristianes adaptades a la quotidianitat d’aquestes. La pràctica religiosa del moment es caracteritza per una fe implícita i inherent als actes vitals, el costum de l’hàbit i una marcada rutina. Altrament, el respecte a la institució eclesiàstica està en declivi, alimentat per la gran producció moralitzant i crítica relacionada amb les sàtires i el contingut de les visites pastorals. Per la seva banda, el culte a les relíquies, convertit en fetitxisme de mercat, creà un clima de competició i exaltació del que és propi i sagrat.

D’altra banda, el conflicte amb els anglesos s’estengué ràpidament al coneixement d’arreu del territori francès, que encara es troba de camí a la centralització, i les poblacions favorables al rei adquireixen una consciència embrionària del que anomenarem sentiment francès, el qual l’han anat codificant a partir de la figura del monarca des de temps anteriors. L’antecedent del conflicte data de l’any 1066, en el qual Guillem «el Conqueridor», duc de Normandia, puja al tron d’Anglaterra mentre resta jurídicament com a vassall del rei francès. Tot i no semblar un conflicte en si mateix, aquesta serà la pauta que portarà als monarques anglesos a obrir una guerra amb França. Malgrat tot això, no hem de caure en el parany d’entendre el conflicte com el del xoc de dos blocs homogenis, els territoris de la baixa edat mitjana segueixen essent heterogenis, les aliances dels quals no solen ser gens estables. L’any 1152, Elionor d’Aquitània es divorcia de Lluís VII de França i es torna a casar, aquest cop amb Enric Plantagenet, el qual ocuparà el tron anglès amb el ducat de Normandia. Amb els territoris francesos d’Elionor i els anglesos d’Enric, la corona d’Anglaterra posseïa una superfície superior al domini de Lluís VII. La guerra no començarà, emperò, fins a l’any 1337, quan Eduard III d’Anglaterra es nomena rei de França per davant de Felip VI. Aquest primer conflicte acabarà amb un tractat, el ratificat de Calais, a favor d’Eduard III a canvi de la seva renúncia al tron. De Felip VI a Carles VII dos monarques modificaran el tauler. Carles V participarà d’una política continuista mentre que amb Carles VI retornarà el conflicte que trobàrem amb Eduard iii. França es troba amb una crisi interna entre els armanyac i els burgundis, consellers reials i dos dels grans llinatges del poder francès, quan a Anglaterra puja al tron Enric V qui, aprofitant la malentesa francesa cerca recuperar els projectes d’Eduard III de conquerir territori francès. En tot aquest entramat el Cisma d’Occident juga un paper rellevant. Els anglesos teixeixen relacions amb el papat de Roma, mentre que els francesos segueixen partidaris del papat d’Avignó. El Gran Cisma, clausurat l’any 1417, acabarà en la supremacia de Roma.

En aquest context dos assassinats obrin pas a la ruptura definitiva en l’interior francès. La mort de Lluís d’Orléans, armanyac, i la mort de Joan «sense Por», burgundi, ambdós consellers reials. Carles vi signa el tractat de Troyes l’any 1420 a voluntat d’Isabel de Baviera, la seva dona, i els consellers burgundis. El dofí Carles és desheretat en favor d’Enric v. Però Carles VI i Enric V moren dos anys més tard i la disputa es reobre davant un dofí amb dinou anys i un hereu anglès amb mesos d’edat. Malgrat tot, el conflicte entre Carles VII i Enric VI pel tron francès es fa vigent. Amb totes les cartes sobre la taula l’any 1428 els anglesos inicien el setge a la ciutat d’Orléans. Entra en joc Joana d’Arc.

Figura I. «Johannes miseratione divina». Guillaume Chartier (1456 – 1458). «Processus justificationis Johannae de Arco». Manuscrit, (151v). França: Bibliothèque nationale de France.  Recuperat de: https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b8593564c/f308.item.r=jeanne%20d’arc 

La infància i l’arribada de la «Pucelle d’Orléans»

Com hem apuntat a l’inici de l’article, les fonts de les quals disposam per parlar de la vida de Joana d’Arc són poques i les que ens parlen de la seva infància, menys. El testimoni propi i el d’alguns dels presents en les etapes de la seva vida són el que ens resta per contrastar els orígens de la nostra protagonista. De les cròniques en podem fer poc cas, a causa del caràcter patriòtic i llegendari que prendran un cop consolidat el mite de la «Pucelle d’Orléans». Amb tot, sabem que Joana neix a Domrémy, al territori de Lorena, entre l’any 1410 i 1411.  Filla de Jacob d’Arc i Isabel Romée creix a una casa de pagesos conjuntament amb dos germans coneguts, Joan i Pere, i el que hem de suposar més d’una germana, una de les quals menciona durant el judici però de la que no sabem el nom. 

La formació de Joana d’Arc és la de qualsevol al·lota de la seva edat, que pertany a la seva ‘classe social’ i al seu gènere. No aprèn a escriure ni a llegir, sinó a cosir i a tenir cura de la casa, a més de passejar el bestiar. En les seves declaracions explica com la influència religiosa la pren de sa mare i com, tant ella com el seu pare, foren activament contraris a la seva partida. Cal recordar, entre tot això, que Domrémy havia estat atacada pels angle-burgundis i saquejada l’any 1425 i, per tant, devia ser una regió activament partidària del rei francès, de la mateixa manera que ho serien els seus veïns i la seva família.

Figura II. Joana d’Arc vestida de pagesa amb les armes [Miniatura] (s.xv). Manuscrit. Département Estampes et photographie, N-2. França: Bibliothèque nationale de France. Recuperat de: https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b8551137c/f1.item.r=Recueil

Com arriba, doncs, una al·lota de família pagesa a convertir-se en el símbol de França? Ella mateixa explica com un dia al camp va començar a sofrir visions al·lucinatòries, se li apareixien els arcàngels Miquel i Gabriel i les santes Catalina d’Alexandria i Margalida d’Antioquia. La jove declarà que al principi no entenia ben bé què era però que, posteriorment, va comprendre que era Déu qui es comunicava amb ella a través de les santes i els arcàngels. L’objecte de la intersecció divina, deia, era la voluntat que alliberés el setge d’Orléans i retornés la corona francesa a Carles VII per tal de reordenar França sota el regnat de Déu. Ambdós objectius els repetirà Joana al llarg de les seves relacions amb la cort i fins a la seva mort, és el que anomenarà «la missió».

El desembre de 1428 abandona Domrémy, sense avís previ, amb l’ajuda del seu oncle Laxart per tal d’anar a visitar-se amb Robert de Baudricourt, figura de la noblesa, qui, després de diverses visites fallides, l’acabarà ajudant per arribar a presentar-se davant el Consell Reial. De Domrémy va a Vaucouleurs i d’allà a Chinon on es visitarà amb Carles ii de Lorena. De visita en visita el Consell Reial acaba per acceptar la reunió de Joana d’Arc amb Carles VII, el qual l’acaba acceptant a la seva cort sota titularitat eclesiàstica, és a dir, Joana no tendria cap títol militar efectiu sobre l’exèrcit. Comença la carrera frenètica de la «Pucelle d’Orléans».

Joana d’Arc al servei de la corona

Dos episodis obriran pas a la carrera militar de Joana d’Arc: el primer interrogatori i prova a Poitiers i la redacció de la Carta als anglesos. L’interrogatori es produí per part de la cort eclesiàstica de Carles VII on revisaren l’autenticitat de les visions de Joana a partir de les proves d’humana prudència, devota oració i el senyal, la qual no es produiria fins a l’entrada i alliberament de la ciutat d’Orléans. La Carta als anglesos és un text que dicta la mateixa Joana i envia a la capitania de les tropes angleses. Com la resta dels textos que va dictar es tracta d’un document amb una actitud molt sentida on exposa la voluntat de recobrar París i expulsar els anglesos de territori francès.

Figura III. ingres, Jean-Auguste-Dominique (1854). Joana d’Arc a la consagració de Carles vii a la catedral de Reims [Pintura a l’oli]. París: Museu del Louvre. Recuperat de: https://www.jeanne-darc.info/art-image/

Passada aquesta primera etapa, el Consell Reial coincideix en deixar actuar Joana d’Arc amb les tropes d’auxili que van a socórrer Orléans, ciutat que recordem està assetjada i a la qual s’han construït diversos bastions per part dels anglesos. Joana travessa el Loira amb el capità Dunois al capdavant de les tropes. En aquests moments la llegenda al voltant de Joana ja ha estat servida al poble francès. Es parla d’una donzella que alliberarà França, la qual ja apareixia en les cròniques de Beda «el Venerable» i en les prediccions del personatge Merlí. Joana d’Arc és aquella profecia, a qui no li han posat rostre, de la salvació. Una dona jove que vesteix armadura i munta a cavall braç a braç amb els alts càrrecs de l’exèrcit francès. Una pagesa que resideix a la cort de Carles VII i que ha estat elegida per la voluntat divina per guiar les tropes a l’alliberació del poble francès. Joana és ja un símbol i ho serà fins als nostres dies. Amb tot aquest pes a les espatlles entra a la ciutat d’Orléans el 29 d’abril de 1429. No serà, però, fins al maig del mateix any que es derroti als anglesos sota la capitania de Dunois i l’agitació moral de Joana d’Arc.

Després de la victòria d’Orléans, un cop alliberades Jargeau i Beaugency, la segona victòria estratègica per la corona francesa serà la produïda a Patay. L’esquema es repeteix. Un capità portarà les tropes a la batalla, aquest cop Aleçon, i Joana al seu costat les encoratjarà moralment. La «Pucelle d’Orléans» segueix sense ocupar cap càrrec ni títol oficial en el comandament de les tropes, més enllà de la titularitat sagrada que l’avala. Malgrat tot, la llegenda la converteix en la capitana dels exèrcits i en una mena de relíquia en vida per la qual es conserva la sort dels francesos. Davant de l’escenari favorable, el Consell Reial pot decidir si anar a Reims a consagrar el rei o partir a la recuperació de la plaça de París. D’una forma que veurem resultar poc estratègica es decideix anar primer a Reims. Una setmana posterior a l’arribada a Troyes el monarca i la seva cort arriben a dita ciutat. Serà el primer cop que Joana d’Arc es retrobi amb el seu pare i on presenciarà l’ofici de la coronació conjuntament amb els capitans militars. Es descriu a Joana, vestida encara d’armadura, amb el seu estendard: bandera blanca amb la inscripció «Jesus Maria» a una banda i una representació de Crist amb el globus terraqüi a l’altre, tot seguit d’un penó amb l’escena de l’Anunciació.

Es decideix atacar París el setembre del mateix any. En el primer intent fallit de recuperar la plaça Joana en surt ferida a la cama. Tot i la ràpida recuperació, el temps que segueix a aquest esdeveniment és un període d’atacs locals breus fins a la decisió de Le Trémoille de recuperar el territori clau de Compiègne. Mentre avança l’exèrcit anglès capitanejat per Felip «el bo», Joana d’Arc arriba a la vall de l’Oise amb l’exèrcit francès a les ordres de Guillem de Flavy, Xantrailles i Ambrosi de Loré, entre d’altres, a més del seu patge Joan d’Aulon. Els francesos ataquen les tropes angleses en el pont de Margny on feriran a Joana a tir de fletxa i la capturaran el mateix dia 23 de maig de 1430.

El procés de condemnació

La intenció serà des d’un principi la de jutjar-la per heretgia i no com a presonera de guerra. Els motius de la distinció són dos. Per una banda, la seva posició dins la cort de Carles VII ha estat en tot moment sota títol sagrat, no ha mantingut càrrecs militars ni ha exercit com a capitana de les tropes. Per altra banda, si els anglesos la feien presonera de guerra, Carles VII podia reclamar la seva llibertat a partir d’un pagament, al bàndol angle-burgundi no li convenia que Joana d’Arc tornés més reforçada com a símbol, haver abatut a la llegenda era motiu abastament de desmoralització en les files del bàndol armanyac. Malgrat tot, l’empresonament de Joana no fou en cap cas passiu, des del moment de la seva captura a Margny a l’arribada a París, Joana d’Arc intentarà escapar diverses vegades. Dues documentades en els testimonis, una de les quals va intentar escapar per una torre amb cordills de la qual va acabar caient. A més dels successius intents de fuga, Joana d’Arc es va negar a vestir les robes pròpies de les dones, segons el seu testimoni el motiu era tan obvi com el de què encara no havia assolit la seva missió.

A l’arribada a París s’obre el procés, conduït entre la Inquisició i la Universitat de París, sota l’ordenament de Pere Cauchon, bisbe de Beauvais, en ser aquest el territori diocesà on la capturaren. Joana testimonià davant uns seixanta teòlegs que la interrogaren sense defensa, repetint i reformulant les preguntes i aportant testimonis anònims. El procés durà més de vint setmanes i se centrà en la natura de les veus, l’autenticitat del senyal i l’ús de la roba masculina. Després de sis sessions públiques i onze de privades aquesta darrera qüestió de la vestimenta fou el que la portà a la foguera. L’abril de 1431 la condemnen per heretgia i l’exhorten a sotmetre’s a l’Església militant, al que renegarà d’un principi. El dia de la lectura de la condemna Joana decidiria adjudicar i canviar-se de vestit, fet que duraria menys de dos dies, quan va tornar a l’ús de la roba masculina. Aquest cop la condemnaren per heretge i relapsa. Joana d’Arc morí assassinada a la foguera el matí de dia 30 de maig de l’any 1431.

Figura IV. royer, Lionel (1910-1913). «Le supplice de Rouen». Pintures murals de la basílica de Sainte Jeanne d’Arc de Domrémy-la-Pucelle. França. Recuperat de: https://domremylapucelle.leclosdomremy.fr/basilique.htm

L’actitud de la «Pucelle d’Orléans» durant el judici i la condemna s’ha descrit com el d’una ironia genuïna continua acompanyada de molta serenitat i certesa. Aquesta serà la imatge que acompanyarà al bàndol francès fins a la seva victòria sobre París i Rouen, on entrarien l’any 1449. Carles vii inicia, un any després de la victòria, el procés de rehabilitació de Joana d’Arc. Confirmades les irregularitats del judici per les enquestes del conseller reial Guillaume Bouillé i el cardenal Estouteville, s’anul·la la condemna i queda invalidada finalment l’any 1456.

Així, la imatge de Joana d’Arc ens arriba a través de la claredat dels mots que Christine de Pisan va deixar impresos en tinta en el seu darrer poema l’any 1429, a dos anys de l’assassinat de la «Pucelle d’Orléans», titulat Ditié de Jehanne d’Arci del qual en recuper els següents versos:

«Une fillete de XVI ans

(N’est-ce pas chose fors nature?),

A qui armes ne sont pesant,

Ains semble que sa norriture

Y soit, tant y est fort et dure!

Et devant elle vont fuyant

Les ennemis, ne nul n’y dure.

Elle fait ce, mains yeulx voiant,

Et d’eulx va France descombrant,

En recouvrant chasteaulx et villes.

Jamais force ne fu si grant,

Soient ou à cens ou à miles!

Et de noz gens preux et abiles

Elle est principal chevetaine.

Tel force n’ot Hector n’Achilles!

Mais tout ce fait Dieu, qui la menne».

0 0 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x