Si Fontana hagués sigut anglès, avui seria considerat un segon Eric Hobsbawm“, em va dir un dels seus companys que el coneixia força. Paraules grosses. No acostuma a passar que et comparin amb un dels millors historiadors de tots els temps (fins a la seva mort, Hobsbawm va ser l’historiador viu més citat). Amb una companya argentina del màster vam parlar fa uns anys sobre ell i assegurava que al seu país era considerat una mena de “déu”.

No recordo el moment exacte en el qual vaig sentir per primera vegada el nom de Josep Fontana (Barcelona, 1931-2018), però sé que a partir d’aquell moment es quedaria per sempre més amb mi. Apareixia en la bibliografia recomanada de diverses assignatures del Grau d’Història, sonava en els llavis dels professors, parlàvem dels seus llibres, fins i tot abans, durant i després de les cerveses de mitjanit amb els companys de classe. I la primera vegada que el vaig anar a escoltar en una conferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), va il·lustrar les seves tesis amb llibres que havia devorat, tesis que havia llegit i dades que havia conegut fins a unes hores abans de l’inici de la conferència.

Fill d’un llibreter de vell, criat i vinculat a ambients d’esquerra i catalanista (“Sóc nacionalista, i segueixo sent roig“), Josep Fontana segurament tindria clar que va ser el continuat entrenament en el seu ‘ofici d’historiador’, el convenciment que la història és una disciplina en contínua revisió i una font de coneixement infinita, la disciplina i el rigor el que va fer d’ell l’historiador que era.

Segurament no hi ha una obra millor per a començar a conèixer la personalitat, el recorregut i algunes de les línies d’investigació de Fontana que L’ofici d’historiador (Arcàdia, 2018). És en aquest llibre (una reedició d’un recull de conferències impartides a la Universitat de Girona durant el 2009) on parla, entre altres coses, de la seva formació intel·lectual i dels seus mestres, autèntics gegants de la historiografia catalana damunt dels quals es pujarà per a esdevenir finalment ell mateix un altre gegant: Ferran Soldevila, Jaume Vicens i Vives o Pierre Vilar. Alguns d’aquests coneixements eren clandestins, com mostra recordant les classes que impartia d’amagatotis Soldevila al menjador de casa seva en la Barcelona dels anys cinquanta (els Estudis Universitaris Catalans). Un deixeble, doncs, d’algunes de les millors ments pensants durant la llarga nit cultural del Franquisme. De cada un en recalcà una virtut que ell mateix absorbiria: una estima pel país, la consciència de la dimensió cívica de l’historiador, el seu compromís amb la societat i el temps que l’hi havia tocat viure… i quins temps: nascut el mateix any de la proclamació de la Segona República, patí la Guerra Civil espanyola, el Franquisme i la Guerra Freda; però també fou un actor actiu durant la Transició, testimoni de la construcció de la democràcia espanyola, la crisi del 2008, el 15-M, el Procés sobiranista…

L’intel·lectual ja havia nascut, i encarrilà la seva feina amb la voluntat de fer una història… millor dit, una ciència històrica, amb vocació de servei: “El que havia de representar per a mi aquest ofici [el d’historiador] (…) tenia menys a veure amb l’engrescament intel·lectual que amb la consciència de la utilitat social de la feina“. Una defensa apassionada de la seva feina, però respectant sempre la metodologia i el rigor. Com li va dir un dels seus mestres, Pierre Vilar: “No és pas una ciència freda el que volem, però és una ciència“. La Història (en majúscula, sí) com a eina militant, de combat i de canvi.

Militant també de l’antifranquisme i partícip d’una Transició (1975-83) el resultat de la qual el decebria, més tard seria capaç d’analitzar críticament aquell període en les seves obres més posteriors. Especialment, en destacà la ‘traïció’ dels líders de l’oposició democràtica, per haver permès la supervivència del franquisme a partir del pacte polític, cosa que li permeté mantenir el poder en les estructures de l’estat espanyol. Fontana estaria afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) fins al 1980, atret per veure en ell l’eina més eficaç en el combat contra la dictadura franquista (1939-75) i que buscava, al mateix temps, el socialisme i el dret a l’autodeterminació catalana.

Josep Fontana, en un moment de l'entrevista que li vam fer. Font: Ab Origine

Josep Fontana, en un moment de l’entrevista que li vam fer. Font: Ab Origine

Però també estaria compromès amb la renovació de la historiografia catalana i espanyola, per la qual lluitava després de la fossilització a la qual l’havia condemnat el franquisme; i ho feu a partir de les seves aportacions de caràcter marxista. Per tant, més que voler parlar sobre temes merament acadèmics, o d’una utilitat social limitada, Fontana va destacar sempre per compondre obres que responguessin les preguntes dels nostres temps. A mesura que ens acostarem al segle XXI, Fontana decidí aprofundir en temàtiques d’abast global, on molts historiadors peninsulars no s’atreveixen.

En un món complex, on mor la preeminència occidental, augmenten brutalment les desigualtats socials i amb molta incertesa en el futur, que ens priva de respostes a moltes de les nostres preguntes, Fontana va posar una mica de llum, regalant-nos una monumental història del món que narra des de 1945 (any del final de la Segona Guerra Mundial) fins a l’arribada d’Obama a la Casa Blanca: Por el bien del imperio (Pasado & Presente, 2012), que complementaria amb El futuro es un país extraño (Pasado & Presente, 2013). A arran de l’inici del Procés sobiranista i del xoc Catalunya-Espanya (i la consegüent cerca de preguntes i respostes), Fontana decidí parlar d’aquells elements que havien conformat la ‘identitat’ catalana i la seva dinàmica històrica; el resultat fou La formació d’una identitat (Eumo, 2014)… i per descomptat, El siglo de la revolución (Crítica, 2017) va ser el llibre idoni per a commemorar el centenari de la Revolució Russa (1917), essencial per a entendre la centralitat de la revolució que “capgirà el món” i que es va atrevir a fer una història global des de l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-18) fins a l’actualitat.

Però els seus orígens acadèmics eren uns altres: malgrat que no li agradés ser considerat un ‘especialista’ en un període concret, Fontana va agafar una ràpida volada a partir de les seves obres sobre el segle XIX català i espanyol; interpretant lúcidament l’ensulsiada de l’Antic Règim i la implementació del liberalisme. Sobresortí per la frescor de la seva anàlisi i la nova documentació que aportà; un mèrit encara més lloable si tenim en compte el desert historiogràfic que existia del període i les connotacions negatives que el franquisme recent li havia atribuït (el liberalisme i la seva implementació al XIX foren una de les bèsties negres de la dictadura, un moment a partir del qual el franquisme considerava iniciada la decadència espanyola). D’especial importància, també, fou la renovació historiogràfica que es dugué a terme gràcies a l’accés a la documentació que començà a investigar durant els anys cinquanta, la descoberta d’autors fora d’Espanya i els seus lligams amb l’editor de Crítica, Gonzalo Pontón, que començaria a publicar els grans historiadors marxistes britànics, com el mateix Hobsbawm.

Fontana demostrà, amb tota la seva producció literària, que era capaç tant d’explicar realitats històriques més concretes (com demostra la seva ingent obra sobre la Catalunya i Espanya dels segles XVIII, XIX i XX) o internacionals. Però també en el pla historiogràfic va combatre amb molta força els tòpics neoliberals que es formularen després de la caiguda del bloc soviètic (i el triomf ‘incontestable’ del model capitalista defensat pels Estats Units després de la Guerra Freda) i la suposada “fi de la història” que plantejà Francis Fukuyama; La història després de la fi de la història (Eumo, 1992) és un exemple d’aquesta lluita.

Deia el líder soviètic Nikita Khrushov (1894-1971) que els historiadors són gent perillosa, perquè són capaços de desballestar els discursos oficials i, en última instància, l’ordre establert. Potser per aquest motiu, segurament, Fontana era un personatge incòmode, perquè li agradava qüestionar a l’engròs i al detall. Serveixi com a exemple l’èmfasi que va posar en els seus últims llibres i actes per a desmuntar i explicar l’imaginari i argumentari neoliberal que va portar el món a la Gran Recessió de 2008 i que ha consolidat una societat més desigual i un sistema més voraç. Gràcies a ell, podem entendre una mica millor aquesta crisi, no com a un accident del sistema, sinó com a culminació d’un pensament econòmic i polític que nasqué als vuitanta i que s’ha anat estenent arreu del món.

No ens ha d’estranyar, per tant, que amb aquest bagatge hagués ensenyat Història Contemporània i Història Econòmica a diverses universitats: la de Barcelona, l’Autònoma de Barcelona, la de València i la Pompeu Fabra. I encara hauríem de parlar sobre la infinitat de cursos, conferències en altres universitats llatinoamericanes (Mèxic, Colòmbia, Perú, Equador, Xile, Brasil…) que impartí. A més, va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira Virgili, la de Valladolid i la Universitat Nacional de Comahue (Argentina). A ningú li hauria d’estranyar que el 2006 rebés el Premi Nacional de Cultura de Catalunya, per la seva trajectòria professional. Va ser a la Universitat Pompeu Fabra, però, on es va jubilar el 2001 i on ajudà a muntar una important institució cultural universitària: l’Institut d’Història Jaume Vicens Vives. El nom, clar, era un homenatge al seu mestre, però que ha servit per a demostrar també que la tasca de represa cultural i historiogràfica durant el franquisme que feu aquell, ha pogut ser transmès a les noves generacions d’historiadors.

En aquest annus horribilis que ha sigut 2018 (amb la pèrdua d’Eva Serra, Toni Muñoz i Jaume Riera) per a la historiografia catalana, hem de sumar-li ara una nova defunció. El 28 d’agost de 2018 ha mort Josep Fontana, un individu extraordinari, que va fer una donació de més de 37.000 documents a la biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra, que tenia uns coneixements amb una profunditat vertiginosa i no va dubtar mai en dir la seva opinió; ja fos perquè volíem saber-la, o perquè sentia que, com a historiador, tenia l’obligació de fer-ho. En un temps on els debats els marca el ritme de Tuiter i sovintegen les opinions superficials a cop de tertulià, la seva pèrdua és especialment sentida. Mestre entre mestres; gegant entre gegants. El seu secret? Sospito que ser de la vella escola: davant de la liquiditat, del relativisme postmodern i d’interpretacions estètiques, la seva millor arma sempre van ser les dades, les dades i les dades, sobre les quals interpretava la realitat. El millor homenatge que hom li pot fer? Llegir-lo, perquè encara el podem trobar allà, entre les pàgines que ens ha llegat; perquè encara ens pot ensenyar molt.