La Baixa Edat Mitjana. Epidèmia o crisi? - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Epidèmia o crisi?

La Pesta Negra impactà en una Europa en crisi. Com avui ho és el coronavirus, l’epidèmia fou un element més d’un sistema en fallida. El feudalisme europeu va experimentar els seus límits socials i econòmics (sens dubte també ecològics) des de poc abans de la meitat del segle XIV i al llarg del segle XV. Una crisi que ha sigut debatuda a bastament entre els estudiosos i que ha generat multitud de teories explicatives i ha fet córrer rius de tinta al voltant de les seves causes, donant peu a interessantíssims però esgotats debats historiogràfics durant la segona meitat del segle XX. En tots ells, però, s’accepta sense embuts que l’epidèmia no va provocar aquesta crisi. La cronologia i l’ordre dels fets no enganyen. Si bé es detecten els primers brots de l’epidèmia a Itàlia vers el 1348, ja tenim documentades grans fams al nord europeu durant el 1317-18 i al sud durant la dècada dels trenta. Recordem que a Catalunya, «lo mal any primer» coincideix el 1333, segons les cròniques.

Potser on el debat va obtenir major volada fou durant la segona meitat de la dècada dels setanta, arran de l’anomenat Debat Brenner, que va tenir lloc a les pàgines de la revista Past&Present i que va implicar un diàleg, no mancat de tensió, entre el marxisme i altres tendències historiogràfiques, especialment, l’anomenada escola neomalthusiana. Aquest debat és rellevant perquè en el fons no es dirimien només les causes de la crisi baixmedieval, sinó com la seva sortida —desigual en funció de cada regió— hauria pogut consolidar una determinada estructura social i econòmica responsable del posterior desenvolupament econòmic. En altres paraules, si la societat resultant de la crisi estaria més o menys enfocada al desenvolupament d’una economia capitalista o no. És en el marc d’aquest que trobem, per exemple, la proposta de Brenner sobre l’articulació d’un model agrari a Anglaterra enfocat a l’obtenció de beneficis comercials a partir del tancament i privatització de terres, l’arrendament de les mateixes a un pagès-comerciant per part del terratinent, i a la seva explotació amb l’ús de treball assalariat. Un model que ja trobem esbossat en el capítol XXV del primer llibre de El Capital de K. Marx i posteriorment per altres autors com Maurice Dobb, exponent del marxisme historiogràfic britànic.

Sobre el paper que en la societat feudal hi va tenir la crisi, amb l’ineludible component demogràfic que va comportar la Pesta, en parlarem en aquestes línies. Tot evocant l’exemple il·lustrador de la Catalunya remença.

Una panoràmica de l’epidèmia

És força acceptat que la Pesta Negra tenia el seu focus a Orient. La malaltia, provocada pel bacil Iersinia pestis, va arribar a Europa de la mateixa manera que s’han transmès la majoria de malalties infeccioses, gràcies als contactes humans regulars que, al segle XIV, tenien molt a agrair al restabliment comercial propi del renaixement urbà de la Baixa Edat Mitjana. Sembla que el focus s’originà a partir del setge de la ciutat de Caffa, situada a l’Àsia Menor i sota control genovès, durant el 1347. Durant el setge que les hordes mongoles havien sotmès a la ciutat, es van llançar cadàvers infectats amb la malaltia dins les muralles. Sembla ser que, en emprendre la retirada, els vaixells genovesos duien a bord rates, les quals eren portadores de la malaltia a partir que aquesta podia ser transmesa per puces infectades pel bacil.

Habitants de Tournai, enterrant els morts ocasionats per la Pesta Negra. Font: Wikimedia Commons

En pocs mesos, l’epidèmia ja s’havia estès per bona part de la Mediterrània occidental i el 1349 ja es constata la seva arribada al nord d’Europa a partir de les rutes comercials. Malgrat que la malaltia es va acarnissar entre els sectors socials més humils, cap estament va escapar a la mortaldat. Un aspecte que determinarà alguns canvis en les mentalitats d’aquella època, especialment pel que fa al caràcter —democràtic, diríem avui— de la Mort i la seva dèria de treure a ballar a pobres i rics, Papes i reis, plebeus i nobles.

Malgrat els inevitables balls de xifres que ha donat la historiografia, hi ha un acord generalitzat en atribuir a aquesta crisi demogràfica un descens del 30% de la població europea del període (en termes generals). Una clatellada important de la qual la societat va trigar a recuperar-se tant per la recurrència de brots epidèmics, com per la situació catastròfica en què es trobava una economia agrària que, tal com ens diu G. Bois, havia sigut empesa fins als límits per part dels senyors.

Els efectes de l’epidèmia al Principat de Catalunya

A Catalunya, com ja hem esmentat, els primers senyals d’esgotament ja els podem detectar durant la tercera dècada del segle XIV, en una comprensió, dirà P. Vilar, d’un canvi general de la conjuntura, de l’entrada a un moment de crisi.

Les dades de l’impacte de la malaltia el 1348 es troben circumscrites a estudis locals, tot i que els coetanis arribaren a dir que afectà a tres quartes parts de la població, una dada ben segurament exagerada. En tot cas, si ens atenim a l’evolució demogràfica posterior, les xifres són esfereïdores. Segons el fogatge de 1365-70, s’hi comptabilitzaven 104.069 focs arreu del Principat (aprox. 470.000 habitants). Aquests focs havien caigut a 83.171 durant el fogatge de 1378. Encara el 1497, les xifres són de 62.234 focs. No hi hagué recuperació demogràfica fins a mitjan segle XVI i així i tot, les xifres encara no recuperen els nivells immediatament posteriors a la pandèmia.

Pel que fa a les ciutats, l’exemple de Barcelona és il·lustratiu. Tenim notícies que la pesta ja es troba causant estralls des de la primavera de 1348 a la ciutat, on tenim notícia de la mort de quatre dels cinc consellers i de la majoria del Consell de Cent. A escala econòmica, és cert que la davallada demogràfica va conduir a un augment dels salaris, tot i que la migració de pagesos a la ciutat, atrets pels sous alts van provocar la moderació de la tendència. En tot cas, el que també va patir una tendència alcista van ser els preus, especialment el preu del blat, tant per la mortaldat que obligava a importar-lo de centres productors com Sicília, com per les situacions bèl·liques (Guerra amb Castella). Aquesta situació va generar un fort descontentament que va agreujar les tensions dins les ciutats que van protagonitzar avalots a Barcelona, Girona, Lleida i Perpinyà enmig de demandes de participació en els organismes de govern com el Consell de Cent, una reclamació pròpia dels grups reformadors des d’inicis del segle XIV, descontents amb la gestió que en feia l’oligarquia, temorosa de cedir el poder. Dins dels furors populars, també hi destaquen episodis de tancament social i culpabilització envers minories com ara els jueus. Els calls foren atacats durant la primavera de 1348 a Barcelona i durant el període de conflictivitat social que viuran les darreres dècades de la centúria, el cas més paradigmàtic del qual ens el mostra l’atac al call de Girona durant el 1391.

L’epidèmia també féu estralls al camp català. Més enllà d’unes xifres sempre variables, podem fer com Pierre Vilar i plantejar alguns episodis locals que mostren la gravetat de la situació: a l’Empordà manquen notaris, a Santa Maria de Ribes el prior s’escollirà a si mateix. Al rerepaís, les mortaldats de l’epidèmia deixen famílies amputades, emigració a les ciutats i explotacions abandonades. El cas de la Vall d’Amer il·lustra a través dels documents com el senyor (el monestir d’Amer) ha d’innovar a l’hora d’establir nous pobladors que reprenguin les explotacions.

Els pagesos estaven lligats a la terra que conreaven gràcies als “mals usos”, dels quals en treia profit el senyor feudal. Font: Blog d’en Salvi Jacomet

Els senyors han de reposar les famílies que han mort o s’han desestructurat durant l’epidèmia, alguns cedeixen masos a parceria, però com sempre l’opció preferida és tornar a establir un contracte que fixi una nova família al mas. Malgrat la voluntat dels senyors, però, els intents per tornar a establir aquests masos no reeixiran i en alguns casos, impossibles de quantificar, els pobladors hauran ocupat els masos abandonats (rònecs) o hauran aprofitat per incrementar les seves explotacions a costa de les parcel·les circumdants abandonades (el mas no conformava una unitat territorial compacta, sinó que les diverses parcel·les que tenia annexades es trobaven distribuïdes en un parcel·lari irregular). Aquesta primera ensulsiada, però, vindrà acompanyada de rebrots epidèmics durant la dècada del 1360 (dita «la mortaldat dels infants») i del 1370 («la mortaldat dels mitjans») que expliquen en gran part les enormes dificultats per recuperar el saldo demogràfic fins ben entrat el segle XVI.

Més enllà de l’epidèmia, la crisi a Catalunya

La crisi demogràfica i el buidatge del camp català va propiciar un conflicte latent entre senyors i pagesos al voltant dels drets d’explotació de les terres que havien quedat abandonades i que, com dèiem, els senyors requerien desesperadament que fossin posades en marxa. Aquesta situació, que en bona part es revestí d’un conflicte jurídic (sobre la legitimitat o no dels «mals usos») va provocar el que Pierre Vilar anomenà com una autèntica «qüestió agrària».

Abans, però, caldria situar el context de l’organització agrària al camp. Com en la majoria de les societats de l’Europa precapitalista, la immensa majoria de la població de la Catalunya baixmedieval es trobava al camp. L’agricultura era la principal font de riquesa i sustent del conjunt de la població. Això però no havia impedit que des de finals del segle XII es donés un procés d’urbanització, en concordança amb el creixement de les xarxes comercials a tot l’Occident llatí. Sí, malgrat algunes interpretacions esbiaixades però que malauradament tenen força acollida encara avui entre el públic, camp i ciutat formaven un tàndem reeixit dins l’economia feudal i en cap cas eren sistemes antagònics. El feudalisme, a Europa, va créixer i es reforçà gràcies al paper comercial i administratiu de les ciutats.

Com és sabut, les relacions productives que regulaven les relacions entre els productors (la pagesia) i els propietaris de la terra era la servitud. La servitud catalana, com en altres indrets, tenia com a principal funció vincular el productor (la família pagesa) a la terra. Durant els primers segles de la Baixa Edat Mitjana, els senyors van poder imposar unes determinades condicions sobre els seus serfs. Enmig d’un procés d’ofensiva senyorial, la senyoria —laica i eclesiàstica— va liderar el procés de creixement agrari iniciat durant els segles anteriors i el va capitanejar, imposant els seus drets sobre les unitats productives que, en el cas de la Catalunya Vella, eren els masos.

El domini senyorial sobre els pagesos obeïa evidentment a una pràctica rendista, però aquesta no se centrava només en una captació major o menor dels productes generats pel mas. L’element principal era el control de la família pagesa i la seva fixació a l’explotació. És en aquest sentit que cal interpretar els famosos «mals usos», els quals tenien com a principal funció assegurar la reproducció ampliada de la família pagesa a partir de penalitzar l’adulteri (cugucia) o l’absència de testament (intestia) o hereus (eixorquia) i, evidentment, controlar la mobilitat dels serfs imposant el pagament d’una taxa per abandonar el mas: la redempció o remença. És en aquest interessant punt que cal interpretar el feudalisme no com un sistema «extra-econòmic» sinó amb clares implicacions pel que fa a l’organització de la producció, més enllà de la captació d’excedent.

Aquest impediment sobre la mobilitat tenia la seva lògica en un moment on els elevats salaris de la ciutat exercien de pol d’atracció de la població rural. Alhora, la condició expressa de romandre al mas (allò que es coneixerà en els segles posteriors com la condició d’afocat, és a dir, de fer-hi foc) impedia als pagesos mantenir dues explotacions alhora, encara que fossin de senyors diferents, ja que el pagès es declarava també home d’un sol senyor (soliu).

Cal esmentar alhora que lluny del que se sol pensar, la remença no era sinònim de pobresa. Ja al segle XIII trobem explotacions pageses que es declaren en servitud amb uns nivells de benestar equiparables a sectors urbans benestants en els seus inventaris. Inclús la firma d’un contracte de servitud podia suposar per algunes famílies l’accés a unes millors condicions de vida. Com hem dit, la servitud era més aviat un mecanisme per garantir la continuïtat de l’explotació que no pas per extreure rendes.

Precisament és en els impediments que podia suposar a una pagesia àvida de terres i en conflicte amb els interessos senyorials, que cal situar les tensions que desvetllarà l’epidèmia.

Pere III, el Cerimoniós (1336-1387), el regnat del qual estigué totalment condicionat pels temps de crisi durant els quals regnà, en una representació imaginària del segle XIX. Font: Wikimedia Commons

De la crisi sanitària a la crisi social

Com hem exposat fins ara, el feudalisme català es troba ben consolidat ja a finals del segle XIII. No obstant això, l’epidèmia havia suposat una bona sacsejada a un sistema de relacions consolidat. La pagesia havia «aprofitat» la situació per engrandir les seves explotacions. És habitual, com mostren molts estudis, detectar processos de desaparició de masos en paral·lel a l’augment de la mida d’altres, en un procés de concentració patrimonial que sens dubte va aportar beneficis als supervivents de l’epidèmia i a aquelles famílies disposades a annexar-se la terra dels seus veïns absents.

Sens dubte, aquest procés, realitzat en alguns casos via un dinàmic mercat de la terra, no comptés amb l’aprovació  dels senyors que preferien tornar a establir els seus amos situant-hi una nova família. Com diu P. Vilar:

“El que és segur, a l’est català, és que les crides al repoblament llançades per l’Església i per certs senyors van mancar, malgrat els avantatges que s’oferien, d’eficàcia general. Tal vegada fora un rebuig conscient: els pagesos es beneficiaven més incrementant la seva explotació que dispersant-se.” (P. Vilar, Cataluña en la España Moderna, vol. I, Crítica, 2018, 1a ed. 1978)

És a dir, la forma en com s’havia de generar la recuperació del camp era un punt de xoc entre senyors i pagesos. Si bé els senyors intentaran assajar diverses fórmules per restablir les explotacions seguint la lògica feudal exposada més amunt, els pagesos no estaven disposats a renunciar als possibles beneficis que els havia obert la situació deixada per la pandèmia.

Aquesta pugna, però, no es donarà només en els tribunals, sinó també, com en tota lluita de classes, al marge de la legalitat. Precisament, durant la dècada del 1380 (un cop passat el pitjor moment de l’epidèmia) la pagesia comença a organitzar-se rebutjant el sistema jurídic (els «mals usos») que impedien el seu domini sobre la terra i comencen els atacs i sabotatges en venjança del desallotjament que els senyors pretenen fer en virtut dels seus drets de senyoria. Els pagesos supervivents de l’epidèmia havien ocupat i posat en explotació les terres abandonades i un cop recuperades per al cultiu, els senyors hi van voler reprendre el seu domini de la forma que millor s’articulava als seus rendístics interessos i ho feien amb la legitimitat que atorgaven els mals usos.

Així doncs, la defensa dels interessos econòmics d’una pagesia que havia aconseguit refer (i inclús incrementar) les seves explotacions després de l’epidèmia s’alineava amb una lluita de caràcter plenament antisenyorial. Després de la crisi, doncs, i en contrast amb l’ofensiva senyorial anterior al segle XIV, hi ha un canvi en la correlació de forces. Ara la pagesia es trobava organitzada i armada per defensar les pràctiques i usos que s’havien donat al marge de la llei. Al voltant de la reivindicació de la supressió dels «mals usos», la pagesia de remença començà a configurar-se com un agent propi.

Això fou a partir d’una contesa que abraçà bona part del segle XV i que acabà amb l’arbitratge de la monarquia el 1486, el desenllaç del qual afanyà a alguns historiadors a declarar la victòria dels pagesos catalans en la supressió del feudalisme. No ens interessa tant aquí discutir sobre el desenllaç de la guerra remença i l’accelerada proclamació de la derrota del feudalisme. El cert és que, com bé va puntualitzar la historiadora Eva Serra, el feudalisme restava lluny d’haver sigut abolit.

En tot cas, i a tall de conclusió, cal constatar que, efectivament quelcom havia canviat en el panorama agrari català i en la particular estructura de classes agrària. Precisament, la tesi que Robert Brenner va mantenir amb els historiadors neomalthusians (o ricardians) i també enfront d’altres historiadors marxistes durant el famós debat a Past&Present té molt a veure amb aquest desenllaç —malgrat la interpretació de Brenner pel que fa a la victòria pagesa en el conflicte català fos totalment errònia—. La Pesta Negra va generar un context en el qual van esclatar les contradiccions d’un feudalisme en crisi i que van dur a una decidida acció política per part d’una pagesia que va reconfigurar el seu paper social i econòmic. Un nou segment de pagesos —encara considerats de remença— va emergir com un nou grup dirigent i director de la rearticulació del camp català després de la crisi del segle XIV, gaudint d’un paper destacat en el procés de represa i creixement que visqué el camp català (especialment al nord-est) durant els primers segles de l’Edat Moderna.

0 0 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments