Introducció

 

Al llarg de la història europea i mundial, moltes vegades s’ha assistit a guerres entre estats i poblacions, mogudes per un cec sentiment religiós i per aquest motiu considerades com a guerres de religió. Les Croades, la “Reconquesta” i la guerra a Israel són només alguns exemples de moments històrics en els quals s’ha invocat el nom de Déu o el d’alguna divinitat superior per tal de justificar una expansió militar. La humanitat ha estat testimoni de nombroses guerres religioses, algunes petites i altres més grans, que han col·laborat a transformar l’aspecte polític, religiós i cultural del nostre planeta.

Una de les guerres més importants es va lluitar durant l’Edat Mitjana, precisament l’octubre de 1571. La batalla de Lepant es considera com el més gran combat naval de la història, i va ser combatuda al golf de Patras (la moderna Neupactos) entre el conjunt cristià i l’exèrcit musulmà. El conflicte va ser promogut per l’Església de Roma, encapçalada per Piu V, que volgué fer front a l’amenaça turca, ja ubicada a la proximitat dels confins europeus. El Papa, durant diversos mesos, emprengué un complicat treball diplomàtic amb l’objectiu d’organitzar un exèrcit d’aliats. A la seva petició hi acudiren exponents de la noblesa romana, la República de Venècia i, el més important, la Monarquia espanyola de Felip II. L’objectiu de la Santa Lliga era combatre als turcs no únicament amb accions defensives per tal de salvaguardar la cristiandat, sinó també accions ofensives per infringir danys als seus estats, súbdits i aliats.

La batalla de Lepant va ser un esdeveniment de gran importància des del punt de vista polític, però també pel que fa a la religió i la cultura, ja que, en cas de victòria turca, s’haguessin pogut modificar els confins i les sorts del continent europeu respecte a com el coneixem avui en dia.

L’apropament a la batalla

El tractat de confederació firmat a Roma en 16 de maig de 1571 va fixar el quadre executiu oficial. Sent la Monarquia espanyola l’exèrcit més conspicu, es considerà oportú que la direcció militar se sostragués del comandament al pontifici i que aquest recaigués en un home de confiança de Felip II. Com a conseqüència, el rei cridà a Don Juan d’Àustria al capdavant de la seva flota. El Dogo venecià anomenà a Sebastiano Vernier i el mateix feu Piu V, nomenant a Marco Antonio Colonna com a militar pontifici. El mateix dia s’establí a Mesina el punt de reunió i la base d’operacions de l’armada. La ciutat italiana reunia les condicions idònies per al desplegament de la força naval cristiana, perquè estava estratègicament situada el centre del Mediterrani.

Els exèrcits desplegats. Font: Viquipèdia

Els exèrcits desplegats. Font: Viquipèdia

El conjunt que la Santa Lliga va aconseguir reunir era immens, constituïa d’un total de 208 galeres, 70 galiotes i fustes, vint-i-sis galions i naus i ses galiasses. A aquest número s’hi sumà un efectiu de 50.000 soldats d’infanteria i 4.500 de cavalleria, als que s’hi afegiria artilleria, municions i la resta del material necessari. Felip II assumia tres sisenes parts del cost total; Venècia, dues i el Papa, una. Segons els historiadors, els esforços econòmics i organitzatius del conjunt cristià no eren suficients, davant un exèrcit enemic netament superior.

El 16 de setembre, Juan d’Àustria va pujar al pont de La Real i donà l’ordre de salpar. La flota es va dividir en quatre esquadres. La primera, de 49 naus i denominada Corno Destro, estava sota el comandament de Gian Andrea Doria. La segona esquadra, composta de 64 galeres al comandament de Juan d’Àustria, s’anomenaria La Battaglia. La tercera, el Sinistro Corno, estava sota el comandament de Agostino Barbarigo; i la quarta, del Marquès de Santa Cruz. Aquesta última, que s’anomenaria Il Soccorso i la componien 30 galeres, aniria sempre a rereguarda per ajudar o reforçar a qualsevol de les altres tres en entrar en combat. També l’acompanyava una força suplementària de vint navilis amb Cesar de Avalos al capdavant.

L’estratègia que pareixia prendre cos entre l’oficialitat i els membres el consell es va perfilar en unes poques directrius: aprofitar la superioritat bèl·lica, mantenir la moral de la tropa alta i, sobretot, disposar de militars ben preparats contra un enemic que estava compost per soldats de baixa qualitat. El pla elaborat pels comandants consistia a arraconar la flota otomana en un golf. En col·locar-los contra la costa i sense possibilitats de retirada, els turs es veurien forçats a fugir o a combatre i, en l’estat en què estaven, serien totalment derrotats.

Quan Don Joan va saber que la flota d’Alí Pachà es trobava a Lepant, va prendre la decisió d’anar a buscar-lo. No li importava que l’almirall otomà estigués a l’abric d’un port segur i que es trobés en un golf a l’entrada del qual tenia dos castells, un a cada banda, amb uns canons que els protegien impedint així qualsevol acció sorpresa; la decisió va ser unànime. El 30 de setembre, l’armada es va posar en direcció a Lepant.

El 7 d’octubre

Quan encara no havia sortit el sol, amb la mar en calma, la flota cristiana es va dirigir a la recerca de la flota turca cap a les illes Cocciolane, entre Cefalonia i el golf de Lepant. A l’alba del 7 d’octubre, les deu galeres de reconeixement de Joan de Cardona albiraren galeres turques al cap d’Escrofa. Des de l’avantguarda cristiana es podia distingir una línia densa de galeres formades en mitja lluna. Joan va fer el signe de combat alçant l’estendard donat pel pontifici amb el pal major de la capitania, mentre des de la resta de les naus s’elevaren crits i aclamacions. Seguiren alguns minuts d’oració cap a Déu demanant un bon èxit aquell dia.

A les onze del matí començà el moviment tàctic dels tres cossos de la Santa Lliga, en una acció destinada a envoltar l’enemic i oposant-hi una infranquejable barrera que li impossibilités la fugida cap al llevant. Es buscava obligar l’enemic a la lluita a prop de les seves coses, perquè, refermant la baralla, els seus soldats i marins caiguessin en la temptació de fugir a terra i desemparar les galeres.

Des de les cinc del matí, moment en què es produïren els albiraments, fins al migdia, en què s’entrà en contacte, els combatents passaren quasi sis hores de tensió. Uns i altres sabien que es dirigien a una carnisseria, que la victòria es resoldria en el combat cos a cos, i que haurien d’usar les manes, menjar perfectament estocs, dagues  i altres utensilis. La mort per un tall d’alfange, una pedrada de colobrina o una cremada no era ten temut com l’ofegament. Molt pocs sabien nedar i, tot i saber-ne, caure a l’aigua amb la cuirassa i les armes a la mà era una mort segura.

L’ala esquerra va ser la primera del conjunt cristià en entrar en contacte amb l’enemic. Es va seguir l’estratègia inicial i les galeres europees van anar en conta de les naus turques, que es trobaven al costat de la costa. Les dues faccions es llançaren a un furiós combat cos a cos, on el capità Agostino Barbarigo va perdre la vida després de ser ferit a l’ull per una fletxa.

Al front oposat, que encara no havia començat el combat, el comandant turc Uluch Ali va aprofitar el forat deixat per Andrea Doria entre el centre i l’ala dreta i es col·locà entre les galeres de Joan de Cardona i dels cavallers de Malta. El Corn Dret lluità bravament, però no va tenir cap possibilitat contra una força tan desproporcionada, i la seva dotació va sucumbir fins a l’últim home. Joan de Cardona es va veure assaltat per setze galeres turques, i a això seguí el més ferotge i sagnant dels combats de la jornada. Quan va concloure, 450 dels 500 soldats de les galeres jeien morts o ferits, i el mateix Cardona agonitzava.

Tot i la duresa dels episodis, les cròniques no consideren encara començada la batalla fins al moment en què les galeres dels capitans generals, Ali Pachà i Juan d’Àustria, es reconegueren i iniciaren el combat. Convencionalment, se situa l’abordatge a les dotze en punt. Al migdia, La Bataaglia i el Sinistro Corno combatien agosaradament al centre i a la dreta de la mitja lluna enemiga.

En aquell moment la confusió va ser terrible, les tripulacions es llençaren a l’abordatge unes contra les altes, sent eixordador el soroll dels espetecs de les explosions, l’artilleria, els trets de mosquetes i arcabussos, els crits de dolor i per donar-se ànims… Cristians i musulmans es barallaven mesclats uns entre els altres en un impressionant desordre: alguns enduts per la ràbia, altres buscant evadir-se de l’artilleria de les galeres cristianes. No es perdonava la vida quan un soldat, ferit o sa, queia en poder del contrari. Va ser un remolí de sang, fang, fum, soroll i destrucció.

La Batalla de Lepant. Font: Viquipèdia

La Batalla de Lepant. Font: Viquipèdia

Després d’una hora i mitja de l’inici de la batalla, totes les galeres es trobaven entrellaçades en combats singulars i era impossible de saber-ne el resultat. Si bé semblava que el centre i l’ala esquerra dominaven la situació, el conjunt dret acabava de perdre l’enfrontament contra el seu oponent. La batalla encara no estava decidida.

La fase crucial del combat va arribar sobre la una i mitja de la tarda, amb la presa del pont de comandament musulmà i la mort del general Ali Pachà. Havia caigut a terra, colpejat per una bala de canó, quan un soldat malagueny el decapità. Però la notícia no semblava tenir eco. Es va pensar que agitar les insígnies enemigues no era suficient per advertir del succés. Es decidí llavors a separar el cap de musulmà del seu cos i agitar-la airosament notificant així de la victòria. Mitja hora després ja es podia assegurar que la victòria seria clarament pel bàndol cristià. Mort el seu almirall i capturat el seu vaixell insígnia, els turcs es desmoralitzaren ràpidament. Les tripulacions del centre i nord de la mitja lluna fugien, es rendien o es desplegaven. La mateixa sort li tocà a Uluch Ali que, encara no vençut, no va poder aguantar l’empeny de les galeres de Joan i Santa Cruz que havien arribat en suport a l’ala dreta. A les quatre de la tarda la batalla s’havia donat per acabada.

A les hores de sol que quedaven, mentre uns es dedicaven a caçar i robar, altres reparaven danys, netejaven i endreçaven les cobertes, llançaven els cadàvers al mar, contaven el botí i disposaven els captius. Al vespre, la llum dels incendis il·luminava un quadre dantesc de restes humanes flotant a l’aigua, nabius mig enfonsats, galeres parcialment cremades o encara ardent, troncs, espelmes, naus a la deriva o encallades a les platges, esquifs plens de cadàvers, crits dels ferits i mutilats, grups de galiots corrent sense rumb fix per la costa, individus despullant cadàvers o assassinant a nàufrags per treure’ls les pertinences. A la nit, entre els homes circulaven relats de les gestes d’uns i altres. Els supervivents es facilitaren i s’explicaren anècdotes. Com en els jocs de caça, l’exageració constituïa la sal dels relats, però potser ni tan sols el soldat més exagerat podia encara ser conscient de la magnitud d’aquella jornada. Des del moment en què es va disparar el primer tret de canó a les onze del matí, perderen la vida quasi 40.000 homes.

Conclusió

Què hagués passat si els cristians no haguessin derrotat Ali Pachà i el seu exèrcit? Potser els turcs desfilarien victoriosos per Palerm, Nàpols i potser Roma. En aquest sentit, si bé no es va poder evitar la caiguda de Xipre i la consolidació de poder otomà al nord d’Àfrica, no hi ha dubte que, definitivament, Europa quedava ja fora de l’abast del sultà. Els turcs no es podien considerar ja amos del Mediterrani, com fins llavors, ni va intentar cap acció naval d’importància contra Itàlia; els seus feudataris d’Argel miraren amb més respecte a Sicília, Malta, les Illes Balears i les costes espanyoles. Entre la cristiandat es respirava eufòria i una clara sensació que la història havia donat un tomb, que Déu estava de la seva part i que els turcs havien deixat de ser invencibles.

La guerra també suposà un important canvi en el quadre polític europeu. Venècia i el Papat, encara que van ser considerats guanyadors a Lepant, van perdre molts diners en el conflicte., i el botí segrestat als otomans no ho havia compensat Després de la batalla, aquestes ciutats hagueren de recuperar liquiditat per poder fer front als deutes de la guerra. Amb tot això, l’únic conjunt que verdaderament sortí triomfador de la batalla va ser la Monarquia hispànica de Felip II, que a finals del segle XVI podia considerar-se com autèntic sobirà del continent europeu, amb possessions que anaven des dels territoris africans, fins a algunes porcions dels actuals territoris francesos, belgues, alemanys i holandesos, estenent tot el seu poder sobre l’àrea mediterrània.

La batalla, que va veure l’exèrcit de la Santa Lliga lluitar contra l’Imperi Otomà, va ser un esdeveniment de gran importància per tota la història europea i que, al mateix temps, en el camp pictòric i cultural impulsà una notable producció artística. Pintors com Veronés, Tinoretto, Ticiano, Giovan Battista Zelotti, Chiari i molts altres van ser contractats per diferents líders polítics de l’època, per representar amb les seves pinzellades els generals, combatents i governs que participaren de l’empresa.

Felip II es va valdre de Ticiano com a medi de propaganda per subratllar el poder polític de la monarquia hispànica. Obres com La Religión socorrida por España (1572-1575) o Felipe II ofreciendo al cielo al infante don Fernando (1572-75), van ser comissionades pel Palau Reial de l’Escorial i avui en dia es poden veure el Mudeu del Pardo de Madrid.

Guiseppe Chiari i Filippo Gherardi van ser els autors de varis cicles pictòrics que decoraren les voltes del Palazzo Colonna de Roma. Aquest palau va ser decorat completament amb escenes bèl·liques triomfants per celebrar la victòria de Marco Antonio a Lepant i per homenatjar la família Colonna.

Al·legoria a la Batalla de Lepant. Font: Viquipèdia

Al·legoria a la Batalla de Lepant. Font: Viquipèdia

El Dogo i el Maggior Consiglio de Venècia van comissionar alguns llenços al Veronès i a Tintoretto, que decoraren el Palau Ducal amb obres mestres com El Truinfo de Venecia o Pax Véneta (1582) i Venecia sentada entre los dioses recibe los dones del mar (1584). També es realitzaren retrats oficials del dogo o de generals que havien participar a la guerra. Tot això va ser organitzat amb l’objectiu de celebrar la batalla i deixar a la posteritat la grandesa de la República.

També la literatura va gaudir de les seves reminiscències. Al combat hi participà, fins i tot, Miguel de Cervantes, que inspirat per la grandesa de la batalla va escriure anys després el Don Quijote.

La batalla de Lepant ha estat un esdeveniment històric de tanta importància que encara avui en dia, 500 anys després, es poden percebre els seus efectes. Com hem anotat, el seu impacte es pot veure en diferents àmbits, des del punt de vista polític fins al religiós, passant per tota la magnífica producció cultural. Probablement Lepant no ha acabat de desvetllar tota la seva llegenda i encara ens amaga alguns misteris. Només la història té la resposta.

 

Per saber-ne més...

SERRANO, L., España en Lepanto, Madrid, editoraNacional, 1971

DELLA VALLE, A., Venezia e i Turchi: scontri e confronti di due civiltà, Milano, Electa, 1985

SANCHEZ, P., EMILIO, A., Venezia e la Spagna, Milano, Electa, 1988

NORWICH, J. J., Historia de Venecia, Cádiz, Al-Ándalus y el Mediterráneo, 2003

JORDAN, J., Imagined Lepanto: turks, mapbooks, intrigue, and spectacular in the sixteen century construction of 1571, Los Angeles, 2004

RIVERO RODRIGUEZ, M., La Batalla de Lepanto : cruzada, guerra santa e identidad confesional, Madrid, Silex ediciones, 200