La Crisi del segle XVII - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Introducció

Entre les crisis que més abast han tingut a la història, la del segle XVII ocupa un paper discret malgrat la seva virulència. La Història Moderna és segurament la menys coneguda de les històries entre el gruix de la població, per això el concepte “Crisi del segle XVII” pot sonar estrany a molts. La veritat és que el que hagué de viure Europa i el món durant aquella centúria ens faria empal·lidir avui dia.

Si l’haguéssim de situar temporalment, la crisi del segle XVII començaria l’any 1600 amb l’erupció del volcà Huaynaputina, que va provocar un descens tèrmic a tot el globus i unes fams esfereïdores; arribaria al seu equador el 1650 quan el planeta assolia un mínim tèrmic –mai abans, des de l’última glaciació, havia fet tant de fred a la nostra Terra- i acabaria el 1700, quan començava la Guerra de Successió Espanyola, considerada la primera guerra “mundial” i que, segons càlculs recents, hauria deixat un milió de morts.

Hi ha un tòpic que resumeix cada segle en una malaltia mental concreta. El XX hauria estat el de la neurosi, el XIX el de la histèria, es creu que el XXI podria ser el del narcisisme… i el XVII fou el de la melangia. Al segle XVII tota Europa va quedar sumida en un desordre de proporcions elefantíaques, especialment si es considera que el XVI va ser el segle del Renaixement, i la gent n’era conscient: Europa estava feta un desastre.

Catedral de la Dormició del Kremlin (Aristotele Fioravanti, 1479). Font: Viquipèdia

Abans de la crisi

Després de la crisi baixmedieval, tractada anteriorment, Europa va estabilitzar-se vers el segle XV i va iniciar, alguns més tard, d’altres més d’hora, un segle XVI que seria conegut com el del Renaixement. No cal glossar només les glòries d’Itàlia o els Països Baixos, les gestes descobridores de portuguesos i castellans o la construcció d’Estats forts a Anglaterra amb els Tudor i a França amb els Valois.

El Renaixement va assolir també regions molt remotes. Per exemple, després de treure’s el jou de la dominació tàrtara a la Batalla del riu Ugra (1480), el principat de Moscou sota Ivan III havia assolit la plena independència i es disposava a unificar totes les “Terres de la Rus”. El 1554 Ivan IV prenia la ciutadella musulmana de Kazan, donant principi a l’expansió oriental del que després seria Rússia. Ivan III, per celebrar la independència, havia encarregat a l’italià Aristotele Fioravanti la construcció d’una gran catedral, la de la Dormició, al Kremlin de Moscou. El seu successor encarregaria a mestres russos la construcció de la basílica de Sant Basili, per celebrar la presa de Kazan.

Més a l’oest, a la ciutat de Lublin, el 1569 es van unir les terres del Regne de Polònia i les del Gran Ducat de Lituània per crear la “Mancomunitat poloneso-lituana”, un Estat gegantí que s’estenia des de la riba del Bàltic fins al Mar Negre i que funcionava amb una monarquia electiva i un parlament de nobles (el Sejm) que representava al voltant d’un 15% de la població. Pels mateixos temps, Suècia va passar de ser una província relativament marginal d’una gran unió nòrdica controlada des de Copenhaguen a ser una potència regional independent amb un exèrcit modèlic i, segurament, la millor administració burocràtica del seu temps.

Alguns països, com Hongria, van viure el desastre. Després de governs esplendorosos al segle XV, el país va caure sota les mans d’una monarquia dèbil i una noblesa rapaç. Quan el turc va presentar-se a les portes del país el 1526, en una sola batalla (la de Mohács) va fer-se amb tot el país. Al segle XVI no hi hagué Renaixement, sinó Hódoltság (“Submissió”) a Hongria.

Excepcions fetes com la d’Hongria, al segle XVI semblava que Europa renaixia d’unes preteses cendres fosques medievals. Però aquest “Renaixement” contenia també les llavors de la destrucció que comportaria la centúria següent.

“Batalla de Mohács” (Bertalan Székely, 1866) Font: Viquipèdia

Armes, impostos i protestants

Altres factors que van contribuir al clima d’enfrontament que esclataria, amb tota la seva força, al segle XVII foren la Revolució militar, la Reforma Protestant i l’aparició dels Estats Moderns, dotats d’una burocràcia centralitzada que permetia recaptar una quantitat sense precedents d’impostos, necessaris per mantenir els nous exèrcits permanents i professionals, dotats d’armes de foc i unitats especialitzades, sortits de la Revolució militar. Les capacitats tant de la nova burocràcia com de les noves armes es posarien a prova durant les guerres que van enfrontar, a partir de 1520, els catòlics contra els seguidors d’una nova fe: el protestantisme.

Intensificat el poder tant de la burocràcia com dels exèrcits i irresolt el problema dels luterans, les seves conseqüències es veurien de nou, amb renovada i crescuda força, durant la crisi del segle següent.

La crisi: fam, fred, guerra i odi

Com comentàvem a la introducció, el 1600 va esclatar el volcà Huaynaputina. Els seus efectes implicaren cobrir el planeta d’una capa de cendres que va refredar-lo. Això se sumava al que s’ha anomenat la “Petita Edat del Gel”, un període de refredament del planeta –si bé amb oscil·lacions- que hauria començat vers 1345 i no acabaria fins ben entrat el segle XIX. El mínim climàtic es va assolir l’any 1650 i durant aquesta època es produirien fenòmens que avui podrien xocar-nos. Nevava a Lisboa. El Tàmesi es glaçava i s’hi podia patinar. El conreu de cereals va desaparèixer d’Islàndia i el de les vinyes no va poder estendre’s més amunt del Rin, quan a l’Edat Mitjana hi havia raïm a Anglaterra i Holanda i ans a Letònia. El Bàltic quedava convertit en un llac perquè els seus passos (Petit Belt, Gran Belt i Øresund) quedaven congelats, fins al punt que l’exèrcit suec va poder assetjar Copenhaguen per totes bandes sense fer servir vaixells. Els víkings de Grenlàndia, una important comunitat medieval, ja s’havien extingit a inicis del segle XVI, encara no se sap del tot per què.

El Tàmesi glaçat (Abraham Hondius, 1677). Font: Viquipèdia

Des del punt més domèstic, el refredament va implicar la generalització de les xemeneies i de les habitacions, contra l’antic costum de fer les cases com una gran sala amb un foc a terra al seu bell mig, així com de la roba interior de llana i els botons per cordar-se. Els barrets de feltre de castor i les pellisses d’ós van passar a ser peces de roba molt més freqüents que en temps anteriors.

El fred, com era d’esperar, dugué la fam. Amb una temporada de conreu molt menor, el rendiment per unitat de terra es va enfonsar, duent amb sí les grans fams del segle XVII. L’escassetat, la desnutrició i els avalots de subsistència es van generalitzar, amb un cas especialment bestial a Rússia: en ple juliol, de nit, les temperatures a la fèrtil planura de Moscou eren de sota zero, cosa que va arruïnar les collites. Sumant-ho a què no hi havia tsar (Ivan IV havia matat a cops de bastó al seu únic fill i mort sense designar successor) i a què el rei de Polònia pretenia reclamar el tron de Rússia, el país es va sumir en el “Temps de Tribulacions” (Smútnoie vremiá o Smuta). Entre 1598 (la mort de l’últim tsar Ruríkovich) i 1613 (l’elecció de Miquel I Romànov per una assemblea de nobles) Rússia va quedar en un aital estat de devastació que, mentre al Kremlin de Moscou dormia un “tsar” polonès i catòlic, una tercera part del país moria de fam.

“La Crida de Minin” (Konstantín Makovsky, 1896). El comerciant Kuzma Minin commina al poble de Nizhny Nóvgorod a formar un exèrcit voluntari per combatre els polonesos durant la Smuta. Font: Viquipèdia

A l’Imperi Espanyol no li va anar gaire millor. Amb una població estancada, involucrat en guerres per mitja Europa i amb una producció d’argent que va assolir el seu pic –curiosament- el 1600, el segle XVII és considerat el de la “Decadència” de l’Imperi. Els sonets de Quevedo i les coples de Góngora són coetànies de la desfeta de Rocroi, la pèrdua de Flandes o les guerres d’independència a Portugal i Catalunya, així com de successives bancarrotes.

L’episodi de la Guerra dels Trenta Anys (1618-48), malgrat ser bastant conegut, mai és massa esmentat. La combinació d’odis religiosos entre protestants i catòlics, desitjos d’unicitat per part dels emperadors, tensions nacionals a la sina del mateix imperi i rivalitats entre Estats va produir la guerra més devastadora que el continent havia vist mai. Els mateixos observadors de l’època s’esfereïen dels nivells de violència que allò estava assolint i que ningú semblava saber com aturar. Al final gairebé tota Europa hi va acabar implicada, d’una manera o una altra. Els seus efectes, fruit de nous exèrcits professionals equipats amb armes de foc, quantitats ingents de mercenaris i la progressiva incorporació de nous contendents, va produir el desastre. En total la forquilla de baixes –augmentada pels saquejos, destruccions de granges i ciutats, fams i epidèmies- oscil·la entre els tres milions i mig i els vuit milions a tot el continent.

A les acaballes del desastre, vers la dècada de 1640, començava la Guerra Civil Anglesa (1642-51), a la que seguiria un llarg reguitzell de conflictes de tota mena fins a arribar a la gran conflagració de finals de segle: la Guerra de Successió Espanyola (1701-15). El 1715 Europa era un continent devastat i esgotat però que, igual que en el Renaixement havia plantat les llavors de la Crisi, en la Crisi va plantar les llavors del que la succeí: l’Europa de la Il·lustració.

“Gustau II Adolf i el seu consell de guerra a Würzburg” (Robert Ekman). Es considera que l’entrada de Suècia a la guerra va contribuir a allargar-la significativament, quan els protestants ja semblaven derrotats. Font: Viquipèdia

Després de la crisi: com en vam sortir?

La sensació que la situació havia escapat al control ja voltava la ment dels observadors a la dècada de 1630, quan la Guerra dels Trenta Anys estava devastant el continent. Una primera passa vers la solució foren els Tractats de Westfàlia de 1648, a on s’estipulava que, des de aleshores, els Estats serien l’única font de poder real a Europa. Així, la vella concepció d’un imperi europeu, amb una sola fe, s’esvaïa per sempre més. En lloc de matar-nos per un déu, els europeus vam considerar més adient matar-nos per una bandera. També va incloure les primeres clàusules de tolerància religiosa i l’articulació d’un sistema de relacions entre Estats més estable que l’anterior.

A partir dels Tractats de Westfàlia es va instituir un sistema de poder a Europa que, amb modificacions notables, encara avui ordena la nostra vida. La creació d’Estats clarament delimitats d’acord amb fronteres i mapes, així com la no-ingerència d’un Estat en els afers interns de l’altre –ni de cap poder supraestatal, com l’Imperi o el Papat- va instituir un continent més estable. Aquests principis també es van aplicar al mar. A partir del segle XVII la idea d’un “mar espanyol” o un “mar portuguès” va desaparèixer. Amb Hugo de Groot i el seu Sobre la Llibertat dels Mars van posar-se els primers fonaments del Dret Internacional i es va obrir els oceans a la navegació i el comerç lliure de tothom.

Un segon factor de progrés fou que, després de la Guerra Civil Anglesa, els reis no van fer-se seu el poder, sinó que el Parlament va aconseguir arrencar-li moltes prerrogatives al monarca. Aquestes concessions, agrupades a la Declaració de Drets (Bill of Rights) de 1688, són considerades l’inici del liberalisme europeu, un sistema que concedeix garanties a tots els individus pel simple fet de ser persones i que, molt a la llarga, acabaria duent a la Revolució Francesa de 1789 i a la Declaració de Drets Humans de 1948.

Seguint la seva estela, un nou pensament, agrupat sota el concepte “Il·lustració”, es faria hegemònic al continent amb els objectius d’evitar les guerres, educar la població i enriquir els països mitjançant el coneixement útil i pràctic i una altra herència del tèrbol segle XVII: la ciència. Efectivament, fou durant el desastrós segle de crisi quan les bases de la ciència moderna es van assentar, de la mà de Newton, Galileu, Kepler, van Leeuwenhoek i tants d’altres. Fou la Revolució Científica.

Lectura de Voltaire al saló de madame Geoffrin (Gabriel Lemonnier, 1812). Aquest quadre és una mena de “retrat de família” de la Il·lustració francesa. Font: Viquipèdia

Aquests dos conceptes –Revolució Científica i Il·lustració- van ser la clau de la recuperació de la crisi del segle XVII. El segle XVIII fou també violent i hi hagué grans guerres, però la població es va beneficiar d’unes noves condicions d’existència. La difusió del nou saber va comptar amb l’ajut d’una major presència de la impremta, el desenvolupament d’un estil de vida més refinat a les grans ciutats d’Europa, cada cop més articulades entre si per una xarxa comercial, i una revolució del saber. Durant el segle XVII o la primera meitat del XVIII s’havien fundat acadèmies de llengua i de ciències, dedicades a millorar les condicions de vida dels països: l’Académie des Sciences, l’Académie Française, la Royal Society, la Real Academia Española, la Junta de Comerç barcelonina…

Un nou clima, més cosmopolita, a les grans ciutats va contribuir a fer d’Europa un continent més tolerant, menys fanàtic i violent. L’arribada de nous productes d’ultramar i la seva generalització entre les capes adinerades també va dur una mena de “somni d’Orient”, el desig d’apropar-se a unes terres que ja no eren poblades per bàrbars pagans i salvatges, sinó per criatures mítiques, paisatges de gran bellesa i béns exòtics de qualitats sense comparació. El cacau, el cafè, el sucre, la porcellana, la seda, el cotó… i fins i tot els geranis van donar, als europeus del segle XVIII, una mentalitat més oberta i menys procliu al sectarisme.

Per últim caldria assenyalar que la natura també ens va fer un regal. Si bé la Petita Edat del Gel no va acabar fins a finals del segle XIX, durant el segle XVIII les grans glaçades van ser anecdòtiques i el clima, més benigne. Això va propiciar una recuperació de la població i un major rendiment de l’agricultura. Per parlar de casa nostra, el segle XVIII va implicar un augment de la població i una expansió agrícola i comercial mai abans vista, així com l’inici de la industrialització tèxtil a Catalunya: la primera fàbrica d’indianes va obrir-se a Barcelona el 1733.

L’estocada definitiva als mals de la crisi del segle XVII es veurien el 1783, quan es va firmar a París el reconeixement internacional d’un nou país: la República dels Estats Units d’Amèrica; un nou país sense rei ni aristocràcia, basat en els principis de la Il·lustració, la Revolució Científica, el liberalisme i la tolerància religiosa.

“Declaració d’Independència dels EUA” (John Trumbull, 1819). Font: Viquipèdia

La crisi del segle XVII, si ens ha de donar lliçons, ens les donaria sobre la intolerància, l’odi i el fanatisme, sobre el despotisme i el paper dels exèrcits, així com del poder que la natura i el clima tenen sobre nosaltres.

4.2 6 votes
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x