La Cuba revolucionària: canvis i debats per un projecte revolucionari únic - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Introducció i contextualització

En el present article tractarem de mostrar de manera sintètica quins foren els canvis econòmics més rellevants a l’illa de Cuba després del seu procés revolucionari. Aquest procés s’inicia el 1953 amb el Movimiento 26 de Julio (M-26-7), una revolta de caràcter militar encapçalada per Fidel Castro (1926-2016). Aquest moviment es definia com antiimperialista, nacionalista i demòcrata, i s’enfrontava a la dictadura presidida per Fulgencio Batista, la qual venceria el 31 de desembre de 1958. El primer de gener de 1959 es considera la data del triomf de la revolució cubana, amb la fugida del dictador i l’inici de l’establiment del govern revolucionari, encapçalat per Manuel Urrutia i José Miró.

Quan es defensava a si mateix durant l’acusació de traïció per la revolta militar de 1953, en el seu ja famosíssim discurs La historia me absolverá, Castro denunciava l’amuntegament de més de 400.000 famílies en el camp, així com que un 90% dels infants cubans no tenien accés a mesures bàsiques d’higiene, salut ni educació. Durant els anys cinquanta del segle passat, un 80% de les grans finques cubanes eren propietat nord-americana. Aquesta última dada ajuda a comprendre per què en els anys revolucionaris i els que vingueren després es continuava parlant d’antiimperialisme, ja que encara que Cuba fos un Estat independent des de 1898, mantenia lligams econòmics de sotmetiment amb els Estats Units d’Amèrica.

A continuació mostrarem, primerament, els canvis econòmics produïts a la Cuba revolucionària i, segonament, inclourà alguns dels debats produïts durant la dècada dels seixanta. Finalment, hi haurà unes breus conclusions respecte a tot plegat. Aquest ordre no és casual; creiem més il·lustratiu mostrar primerament els canvis i els seus efectes i després entrar en matèria teòrica, per poder entendre què és el que implicava el debat i els diferents posicionaments respecte del període de transició de l’economia capitalista a la socialista.

Els canvis econòmics fruits de la revolució

El 16 de febrer de 1959, Fidel Castro adquiria el càrrec de Primer Ministre i presentava el seu programa polític, que s’aniria desenvolupant durant els mesos subsegüents. Aquest programa tenia, entre altres, els següents punts:

  • Llei de rebaixa de lloguers fins al 50%.
  • Rebaixa del preu dels medicaments entre el 15 i el 20%.
  • Es decreta l’ús públic de totes les platges del país.
  • Creació de 10.000 noves aules i conversió de 69 casernes en escoles.
  • Extensió dels serveis de salut al camp i creació del Servei Mèdic Rural.
  • Salari mínim pels treballadors públics.
  • Prohibició del joc, la prostitució, el contraban i les drogues.
  • Lluita contra la discriminació racial i de les dones.
  • Pel que fa a la Reforma Agrària, s’expropiarien aquelles propietats superiors a 402 hectàrees, passant a ser propietat de l’Estat més del 40% de terres conreables.
Els comandants revolucionaris Raúl Castro, Antonio Núñez, Ernesto Guevara, Juan Almeida i Ramiro Valdés a l’Havana. Font: Infobae

Com ja hem comentat, la situació econòmica de Cuba mantenia unes relacions comercials caracteritzades per la carestia dels productes més bàsics, sense garantir educació ni sanitat a la major part de la població, subjugada en la pobresa. Pel Moviment 26-J, que a mesura que avançaven els mesos s’enquadrava més visualment dins dels paràmetres del marxisme-leninisme, l’educació de la població era fonamental pel canvi social cubà, sobretot entre els infants i el jovent.

La política econòmica dels anys 1959-60 vingué marcada per un paper crucial del govern. El 1960, Cuba va nacionalitzar companyies nord-americanes de petroli, sucre, telefònica i electrònica, així com la banca nacional i estrangera i unes quatre-centes empreses. Amb la Llei de Reforma Urbana, es construïren milers d’habitatges. L’abril de 1961, Cuba es proclamava oficialment com Estat socialista, però la transició cap aquest model econòmic només havia acabat de començar. El 1963 es realitzà la segona llei de Reforma Agrària, la qual expropiava la burgesia rural bona part de les seues propietats, però no la totalitat.

D’aquesta manera, el 1960, l’Estat comptava amb una elevada participació en els actius fixes de diferents àmbits econòmics: un 37% en agricultura, 85% en indústria, 80% en construcció, 92% en transport i un 50% en comerç a la menuda, mentre que ja controlava la totalitat dels serveis bancaris, del comerç exterior i del majorista. El 1961, la planificació es fonamentava en el primer pla fonamentat en la industrialització accelerada, amb prioritat de la demanda interna. A més a més, s’aplicà gradualment la diversificació agrícola, la redistribució dels ingressos i la reorientació de les relacions econòmiques internacionals, establint lligams sobretot amb la Unió Soviètica. El foment de les noves indústries i la incidència en el sector agropecuari pretenien disminuir les importacions i diversificar la producció interior a fi de pal·liar la dependència exterior.

Entre els anys 1961-63, fruit de la manca d’experiència i sobretot d’uns posicionaments comuns per part del govern cubà, s’hi donà un desbordament dels desequilibris macroeconòmics, produïts també per un context internacional advers –influenciat per la Guerra Freda, la caiguda del paradigma organitzatiu partit – sindicat – joventut, les transformacions del capitalisme postindustrial, etc.–, el bloqueig econòmic i la invasió de Playa Girón per part dels EUA. Si bé el 1960 hi havia un superàvit de 28 milions de pesos fruit de les nacionalitzacions i la redistribució dels ingressos, el 1963 s’havia generat un dèficit de 322 milions de pesos. Les exportacions havien caigut un 10.4% i les importacions havien augmentat un 49.5%. Entre els anys 1963-64 es donarien interessants debats respecte a com adequar l’època de transició del capitalisme al socialisme, però els comentarem més endavant; aquests debats es convertiren en urgents en aquest moment de dèficit.

El 1964, l’economia cubana troba un canvi transcendent: l’èmfasi en la substitució de les importacions és contraposat per un augment i diversificació de les exportacions en el marc de la divisió socialista del treball, fonamentada en la col·laboració fraternal i cooperativa entre estats socialistes a partir de les seues possibilitats (recursos) i capacitats (grau de desenvolupament del procés socialista cap al comunisme). Els objectius fonamentals de la divisió socialista del treball rauen a augmentar l’eficiència de la producció social, així com assolir ritmes alts de creixement de l’economia i el benestar dels treballadors dels estats socialistes, per tal de superar gradualment les diferències històriques entre els dits estats. En definitiva: crear les condicions materials necessàries perquè els estats socialistes puguen arribar al comunisme aproximadament al mateix temps, en el marc d’una sola etapa històrica. En aquest sentit, Cuba s’especialitza en níquel, cítrics i sucre –el qual vendria a un preu elevat a l’URSS–, mentre que es beneficiava del petroli a baix preu provinent del seu soci soviètic.

Entre el 1967-70 es visqué un agreujament en els mecanismes de direcció de l’economia per la desactivació parcial del càlcul econòmic i del SPF (Sistema Presupuestario de Finanzamiento). A més a més, s’havien suprimit els cobraments i pagaments entre empreses públiques i desestimat les relacions monetàries, extingint-se el Ministerio de Hacienda i restringint-se les funcions del Banco Nacional de Cuba com agent secundari en les transaccions econòmiques. A més a més, els mecanismes de regulació macroeconòmics s’havien afeblit perquè se substituí el Sistema Nacional de Contabilidad per un Sistema de Registro Económico improvisat, amb l’eliminació del pressupost estatal pel sistema de controls administratius directes. Aquests alts i baixos no s’han de llegir de manera aïllada: el món socialista havia d’afrontar els canvis econòmics globals, com ara la terciarització de l’economia a Occident i la consegüent deslocalització del món fabril cap al mal denominat “Tercer Món”; la fallida de la família patriarcal i amb aquesta, l’autonomia femenina respecte del lligam familiar; el seguit de provetes de laboratori que experimentarien els Estats de Benestar com a vies d’esgotament de l’anterior fase capitalista occidental; les dictadures militars que germinarien arreu d’Amèrica Llatina durant els anys seixanta, setanta i huitanta com a materialització de la Doctrina de Seguretat Nacional estatunidenca, etc. I ho haurien de fer sense experiència prèvia, i veiem com les apostes foren diverses arreu; mentre la República Popular Xinesa apostava per les reformes antimercat, l’URSS prenia mesures de liberalització que tampoc foren eficients per fer front el dur moment econòmic que s’hi vivia.

Guerrillers armats cubans. Font: Batallas Históricas.

Tot i aquestes crisis, el PIB cubà va créixer a un ritme anual del 4,2% entre els anys 1964-70, i entre 1969-70 exportaren 8,5 milions de tones de sucre. La millora substancial vindria en el quinquenni 1971-75: es crearen les condicions per l’aplicació posterior d’un sistema de direcció i planificació de l’economia renovat, que es recolzaria en l’autofinançament de les empreses públiques i en l’ús d’alguns mecanismes de mercat en l’assignació de recursos. Resultava compatible, doncs, amb l’ingrés de Cuba el 1972 en el Consejo de Ayuda Mútua Económica, un organisme d’origen soviètic creat a fi de gestionar les relacions econòmiques de cooperació entre els estats socialistes d’arreu.

Ja entre 1976-1985, es privilegia la indústria en el programa d’inversions públiques en un context general d’integració internacional amb la comunitat socialista i d’enfortiment dels controls macroeconòmics interns. Es va establir un marc institucional que afavorí substancialment el procés de reformes econòmiques. El febrer de 1976, es proclamà una nova Constitució que reestructuraria els Organismes de l’Administració Central de l’Estat, destacant en particular la creació del Comitè Estatal de Finances, pal·liant les absències produïdes en aquest àmbit els anys anteriors. El PIB cresqué en major mesura que en els anys anteriors, amb un ritme del 5,3% entre aquests anys, gràcies a l’augment de les capacitats d’importació dels països socialistes. Tot i afrontar greus problemes com la falta d’innovació i adequació a un món cada cop més globalitzat, aquest creixement es mantingué durant els anys. Veiem la següent taula:

La particularitat de la teoria i praxi cubanes

Com bé ha quedat palès en diversos estudis, els projectes socialistes amb aspiracions comunistes suposaven un veritable hàndicap per les potències capitalistes occidentals, que travessaven un període històric molt particular en el desenvolupament del capitalisme i la lluita de classes. Els projectes revolucionaris serien l’objectiu a fulminar per part de les potències capitalistes, sobretot pels Estats Units d’Amèrica. Hem de tindre en compte que els anys seixanta i setanta suposen l’assentament del nou món globalitzat que afrontava reptes d’una manera tan primerenca com ho feien els estats socialistes, amb el triomf de la nova societat de consum i el desmantellament gradual del moviment obrer als països occidentals. Mentre el sindicalisme s’afeblia arreu d’Europa –difuminant-se, al seu torn, en els anomenats Nous Moviments Socials– i les desigualtats s’hi agreujaven, els EUA intervindrien en múltiples països amb projectes revolucionaris o socialdemòcrates, afavorint l’establiment de dictadures militars a Xile, Argentina, o El Salvador, entre altres. Aquests projectes però necessitaven d’un gran debat intern, i al cas cubà s’emfatitzaren les reflexions entre els anys 1963-1964.

Segons Ernest Mandel, el debat se centra en quatre qüestions principals, dues d’ordre pràctic i dues d’ordre teòric. En el sentit pràctic, fa referència als problemes de política econòmica del govern revolucionari (com ara l’organització de les empreses industrials) i a la importància relativa dels estímuls materials (com ara, l’augment dels salaris i les primes) en la construcció del socialisme. En el sentit teòric, al paper exacte de la llei del valor en l’època de transició socialista i a la naturalesa estricta dels mitjans de producció estatitzats en eixa època.

Hi ha llavors una dialèctica ferma entre teoria i praxi revolucionàries i en el cas cubà hagueren d’aprendre a escollir les opcions més adients en cada cas. La pràctica doncs esdevenia l’expressió del coneixement adquirit, però aquest diàleg hauria d’afrontar els perills del pragmatisme i del dogmatisme. Una de les febleses que havia mostrat el període estalinià havia estat abolir l’autonomia relativa de la praxi respecte de la teoria sota el pretext de l’eficàcia i haver degradat la teoria al nivell del pragmatisme apologètic, traduïda en una enorme pèrdua d’eficàcia pràctica. Així, al cas cubà se li ha de reconèixer la cerca de conciliació entre l’autonomia relativa de la teoria i l’eficàcia de la pràctica immediata, amb sinceritat i seriositat en el debat.

Hi hagué, a més, dos imperatius: la voluntat de superar el maresme en què s’havia estancat la teoria econòmica del socialisme en època estaliniana i la necessitat de superar les formes de gestió de l’economia i els mètodes de planificació per adaptar-los a la realitat concreta que la Cuba socialista necessitava. En aquest àmbit, és de renom la capacitat de mantenir fidels les masses populars per l’obra revolucionària. La prioritat dels dirigents fou mantenir aquest suport actiu en tres aspectes fonamentals:

  • La mobilització de les masses per resoldre tasques concretes com l’alfabetització,
  • La tria de les masses dels quadres i membres del Partit i
  • Informar constantment les masses dels problemes que travessava la revolució, amb major o menor sinceritat.

Així i tot, la gestió de l’economia fou aliena a aquestes masses i això suposaria un problema. Pel que fa a aquest aspecte, l’autonomia financera de les empreses fou un altre punt clau del debat. Ernesto Che Guevara defensava el SPF (Sistema Presupuestario de Finanzamiento), un model d’indústria nacionalitzada a Cuba i organitzada en trusts, dividits segons branques. Aquests serien finançats pels pressupostos dissenyats des de l’Estat, i les seves finances controlades mitjançant els ministeris d’Indústria i el de Finances. Així, la banca desenvoluparia un paper secundari d’intermediària. Els arguments a favor d’aquesta opció foren el reduït nombre d’empreses i de quadres industrials i financers capacitats, així com la necessitat d’una economia més estricta dels recursos i del seu control.

En contraposició, hi era l’opció de Carlos Rodríguez, un Sistema d’Autonomia Financera de les Empreses que desembocava en el principi de rendibilitat individual d’aquestes. A favor hi eren els arguments de l’obligació que adquirien les empreses a ser rendibles, la necessitat de descentralització, l’eficàcia més gran i el perill de la burocratització.

El primer cas defensava l’ús d’estímuls morals i el segon, d’estímuls materials. És a dir, o bé s’empraria l’educació en valors revolucionaris o bé es mantindrien estratègies heretades del capitalisme, com els incentius individuals. Guanyaria l’opció guevarista, qui argumentava que els estímuls materials enfronten els treballadors i s’oposava a tota generalització abusiva dels materials per crear efectes disgregadors sobre la consciència de les masses, que corrien el risc de la corrupció i desmoralització.

Per últim, el comandant Mora apuntava, en referència a la naturalesa dels mitjans de producció, que aquests no eren mercaderies en el socialisme, però que s’havia de defensar l’autonomia de les empreses en transició, un element contradictori. Pel que fa a la llei del valor, Mora deia que en aquesta fase transicional, seguia reglant la producció sense ser l’únic element en fer-ho. La seua acció reguladora actuaria amb la llei del pla i mitjançant la seua intervenció.

Ací, Guevara, sostingut per Castro, respondria que les categories mercantils sobreviuen durant la transició en la mesura que el desenvolupament insuficient de les forces productives no pot encara satisfer les necessitats fonamentals dels productors. Aquesta supervivència no implicaria que fos la llei del valor qui reglés la producció, sinó que aquesta hauria d’estar reglada pel pla. El pla, així, havia d’emprar el càlcul en valor però la seua lògica estaria funcionalment en contra de la llei del valor.

Estudio, trabajo, fusil. Mural a l’Havana realitzat per la Unión de Jóvenes Comunistas. Font: Flickr

A tall de cloenda, apuntarem que el cas cubà suposa assumir les particularitats pròpies i la no assumpció tàcita del cas soviètic com a cànon, cosa que havia suposat veritables fracassos per les democràcies populars d’arreu. Suposa, per tant, l’obligació històrica d’un projecte revolucionari determinat d’analitzar la seua correlació de forces envers les herències del capitalisme i les persistències d’aquest a escala internacional. A més a més, mostra una gran coherència interna no només pel fet de deslligar-se tot el possible dels valors heretats del capitalisme i la societat de classes, sinó per la mateixa importància donada al debat i al cap i a la fi, a la dialèctica.També, del cas cubà aprenem que les bones intencions no són sempre suficients quan no es té la força necessària per fer front als contrincants geopolítics, en aquest cas, al gegant nord-americà. A això, cal afegir-hi la rigidesa del model cubà en referència al trencament amb l’antic món que hi romania, sobretot per la falta d’innovacions més urgents en matèria industrial i terciària; és a dir, en l’empoderament pels treballadors del desenvolupament econòmic necessari passa per no dependre de potències capitalistes o de socis massa allunyats geogràficament. Amb les seues grans mancances, l’aportació cubana més reeixida potser siga la rellevància conferida a l’hàbit d’analitzar, estudiar i debatre tant al sí orgànic del partit revolucionari com als consells populars (els Comitès de Defensa de la Revolució).

5 2 votes
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
1 Comment
Newest
Oldest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
joaquim Mainou
joaquim Mainou
4 days ago

fantastic article. Felicitats.

1
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x