El progrés i la raó van ser els eixos vertebradors de la societat burgesa europea de les últimes dècades del segle XIX, i els primers anys del segle XX. Aquesta societat, que s’estava formant des de les revolucions liberals de finals de segle XVIII i principis de segle XIX, va dominar el món i, a simple vista, ens pot arribar a semblar realment idònia. El món sencer es coneixia, i estava cartografiat; la millora en el transport, a més, possibilitava noves formes de viatjar (i ampliava el número de gent que podia fer-ho); les millores en la medicina, l’alimentació i la higiene van augmentar l’esperança de vida; i l’auge industrial havia donat lloc a nous nuclis urbans, on les classes mitjanes i altes ja gaudien de les comoditats i l’oci (teatres, cafès, cinemes, etc.). Tot aquest avenç es complementava amb la racionalitat, que ara copava els cercles intel·lectuals i polítics. La política es va democratitzar, permetent votar a un número més gran de població, i donant cabuda a corrents com la socialdemocràcia i el nacionalisme, que van experimentar un auge i es van instal·lar a l’escenari polític amb els conservadors i els liberals.

La Régence. El dibuix mostra el cafè de la Régence, un dels grans centres d'oci parisencs de finals de segle XIX. Le Monde Illustré (8/03/1874)

La Régence. El dibuix mostra el cafè de la Régence, un dels grans centres d’oci parisencs de finals de segle XIX. Le Monde Illustré (8/03/1874)

Així, era possible la convivència pacífica d’ideologies ben distintes, però que inicialment compartien els valors de la tolerància i el respecte. D’altra banda, a l’àmbit intel·lectual, la creença en el poder de l’ésser humà com a individu omnipotent i racional davant la natura i factors que abans no dominava, van marcar l’obra de referents com Nietzsche, Zweig o Victor Hugo. No obstant, és necessari mirar d’aprofundir i veure els problemes que aquesta societat va tenir o causar. La nova vida capitalista i consumista que el liberalisme havia creat, provocava conflictes tant a nivell intern com extern, que no tardarien a deixar-se veure. Aquest conflictes, de fet, acabarien ensorrant l’Europa burgesa que havia experimentat un brillant, però efímer període daurat.

La fi del món burgès: un esdeveniment difícil d’explicar

Per començar, cal entendre el que va suposar la nova configuració de la vida a Europa, que va esdevenir urbana, deixant enrere el món rural. Això no és un simple fet migratori. Aquest canvi no va tenir només una importància en la distribució demogràfica, que ara es concentrava en nuclis urbans, sinó que va provocar un xoc en la mentalitat del poble. La societat rural europea, que va seguir constituint la majoria de la població fins l’últim terç de segle XIX, portava molt arraigats uns valors i un estil de vida totalment diferents als que proposava la societat industrial. La importància de la vida familiar, del treball per mantenir les petites possessions que un tenia, i de l’esforç com a via per aconseguir èxits, eren el símbol d’identitat de l’humil treballador rural. En canvi, els èxits personals, el món dels negocis (que ara despuntava amb l’aparició de les grans borses), la individualitat, el joc i el vici començaven a deixar-se veure en les ciutats. Aquest canvi d’ambient va impactar en gran mesura una societat rural que va acabar perdent la seva identitat. L’humil pagès ara es convertia en una peça més del mecanisme industrial, una fitxa del joc econòmic que el capitalisme proposava. En resum, el treballador del camp ara era part del proletariat industrial, un obrer que canviava la vida en família, religiosa i humil per passar a formar part (en el pitjor lloc possible, com a força de producció) de la societat corrompuda pels diners i el consumisme que habitava la ciutat.

L’aparició d’aquest proletariat industrial va suposar un repte a nivell polític. Els treballadors eren la base del mecanisme industrial i, per tant, la peça més important. El fet que, malgrat això, les seves condicions eren molt sovint precàries, i que els seus interessos no es veien representants en cap dels vells corrents polítics, va acabar provocant l’inevitable unió d’aquests obrers i el sorgiment de la socialdemocràcia. Aquest moviment polític definí la classe obrera i basava el seu projecte polític en ella, fixant com a centre d’atenció els seus interessos. Així, l’obrer va

Bandera del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) el 1874

Bandera del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) el 1874

adquirir una consciència de classe. Cada vegada més obrers deixaven d’intentar ascendir als estaments socials i adoptar el model de vida i les comoditats burgeses, per reivindicar-se amb orgull com a proletaris. D’aquesta manera, i gràcies a l’abans mencionada democratització de la política, van començar a sorgir partits obrers com l’SPD alemany, l’any 1875; el PSOE espanyol, l’any 1879 o l’SPÖ austríac, l’any 1899, entre molts altres.

No obstant, la socialdemocràcia es va haver de disputar el vot del poble amb un altre moviment polític: el nacionalisme. Aquesta opció política no era pas nova, però, fins a aquests anys, havia estat només una ideologia de dretes que agitava la bandera envers liberals i socialistes, i que volia l’expansió del seu país en detriment dels veïns (Hobsbawm, 2015). En l’últim terç de segle XIX, en canvi, el nacionalisme es transformarà per complet, tant a nivell ideològic, com polític. El corrent adquirirà una gran transversalitat. Ara, es podrà trobar dins del nacionalisme a aristòcrates, burgesos i obrers defensant per sobre de tot la seva nació. Per entendre això cal tenir en compte un fet abans introduït: la pèrdua d’identitat del poble obrer. Que el nacionalisme s’obrís a les classes més baixes, és una cosa; que les classes més baixes en volguessin formar part, una altra. I si les classes més humils van deixar-se emportar pel nacionalisme (que en aquests temps atreia més proletariat que la socialdemocràcia) és perquè aquest moviment li aportava la comunitat, la família, que abans tenia al camp, i ara estava perdent a la ciutat. Abans, el menjar de la família era producte directe del seu treball, i de la prosperitat de les terres depenien la seva economia. Amb el nacionalisme, tenien una nova terra que estimar i per la que treballar. A més, igual que les comunitats camperoles, de famílies humils que tenien la mateixa vida, ara l’obrer també tenia una nova comunitat, de gent que parlava la mateixa llengua, i amb la que compartia costums i història. Aquesta nova terra i aquesta nova comunitat convergien en el mateix punt: la nació. D’aquesta manera, al juliol de 1914, havia milions de persones disposades a morir per defensar-la.

Cal tenir en compte, per un altre costat, que el nacionalisme no era un fenomen només aplicable als estats ja existents. Finals segle XIX és el moment en què comencen a aparèixer minories que defensen la independència i el reconeixement com a estat de certes nacions. Aquestes minories es basaven en la història (orígens), la cultura i costums i, sobretot, en la llengua, per reclamar el reconeixement. Així, trobem irlandesos utilitzant el gaèlic per lluitar per l’Estat Lliure d’Irlanda; una part dels jueus utilitzant (més com a símbol que per vertadera utilitat) l’hebreu per reclamar l’estat que mai havien tingut; o els membres d’un grup social com el basc, que ja començaven a reivindicar la seva independència amb l’eusquera com a eina.

Deixant de banda la vessant ideològica del nacionalisme, adaptada ara a totes les classes socials, cal veure també el canvi que va fer en l’aspecte polític. Gràcies a l’augment d’adeptes, la presència del nacionalisme en la política dels estats va créixer en gran mesura. Això, en una Europa capitalista formada per potències en forma d’estat-nació, era

La Conferència de Berlín (1885) és una bona mostra de les relacions establertesentre diferents potències europees. També seria, a la llarga, una font de grans conflcites

La Conferència de Berlín (1885) és una bona mostra de les relacions establertesentre diferents potències europees. També seria, a la llarga, una font de grans conflcites

el presagi d’un conflicte. Les tensions entre les potències colonitzadores cada vegada eren més grans, i es va iniciar una cursa d’armaments. Tot i que ningú acceptava parlar obertament d’una possible guerra, es podia entreveure, a més del conflicte, també els possibles bàndols, amb el joc d’aliances que es formava amb l’Alemanya i França com a principals protagonistes i rivals (ja des de la guerra francoprussiana, l’última gran guerra a Europa fins a la Primera Guerra Mundial). Per tant, l’Europa en la que els estats-nació convivien en harmonia, sense interferir en els assumptes dels altres, s’estava transformant, per l’efecte del nacionalisme, en l’Europa dels imperis (de fet, alguns caps d’estats ja gosaven anomenar-se emperador), amb tot el que l’imperialisme comportava.

Aquest imperialisme va ser el que va fer esclatar la bomba. L’Europa de principis de segle XX no hagués començat la pitjor de les guerres que, fins a aquell moment no haurien pogut ni tan sols imaginar, si no hagués estat per un poble disconforme i mal·leable; un sentiment nacionalista agressiu (que donava la convicció de que els problemes del poble eren causats per les pretensions d’altres nacions); una burgesia poderosa que comandava les nacions, i que se sentia capaç de tot, gràcies al progrés; i, sobretot, les ànsies de riquesa i fortuna que el capitalisme i el desigual desenvolupament econòmic havien plantat en la societat. Per tant, tots aquests canvis van desembocar en l’imperialisme. Les potències europees van entrar en el segle XX en una competició per veure quina era la nació més rica, més avançada i més potent; oblidant-se de les necessitats i reivindicacions dels seus habitants, i de la racionalitat i del valor de la vida humana que tant en compte s’havia tingut. No s’entendria d’altra manera la brutalitat de la colonització que es va dur a Àfrica, ni que uns joves exaltats d’un grup nacionalista minoritari (Jove Bòsnia) assassinessin l’hereu a la corona d’Àustria (fet que va acabar desencadenant la Gran Guerra).

Assassinat de l'hereu al tron d'Àustria-Hongria, Francesc Ferran. La seva mort va ser el desencadenant de la Primera Guerra Mundial

Assassinat de l’hereu al tron d’Àustria-Hongria, Francesc Ferran. La seva mort va ser el desencadenant de la Primera Guerra Mundial

A mode de conclusió

Es pot dir, per tant, que el món burgès que va sorgir a l’Europa de finals segle XIX va caure pel seu propi pes; pels efectes secundaris del procés pel qual va arribar al seu màxim esplendor. En poques paraules, era un món insostenible. Les diferències entre les classes benestants i el proletariat, entre la vida als països desenvolupats i la vida a les seves colònies, entre les velles ideologies polítiques i les noves, van acabar provocant tanta tensió que, quan va esclatar, va sumir el món (en especial, Europa) en les dues pitjors guerres que mai han existit. Els abusos i els excessos de la burgesia de finals del segle XIX, van tenir com a conseqüència el pitjor segle de la història (el segle XX). Els dos eixos vertebradors citats a la introducció d’aquest article van trencar la seva harmonia. El progrés, aplicat a la tecnologia militar, va utilitzar-se per acabar amb la raó. Milions de persones, generacions senceres de talent juvenil, es van abocar sobre línies d’artilleria als camps de batalla. Les ciutats que van sorgir amb la revolució industrial van acabar bombardejades, i l’Europa esplèndida, a l’avantguarda científica, tecnològica i humanística del món, va veure’s en ruïnes i va deixar de ser el referent mundial que era. Així, i a mode de conclusió, es pot dir que el món capitalista burgès que va brillar a l’Europa de finals segle XIX, va caure per les agitacions que les desigualtats provocaven; era una sistema ideal per les classes benestants, però molt dur pels que treballaven i feien de motor d’aquests sistema.

Per saber-ne més...

FRADERA, J.Mª.; MILLÁN, J. Las burguesías europees del siglo XIX. Sociedad civil, política y cultura. Publicacions de la universitat de València. 2000.

HOBSBAWM, E. La era del imperio. 1875-1914. Crítica. 2015.

ZWEIG, S. El món d’ahir. Memòries d’un europeu. Quaderns Crema. 2014.