portada esclavisme

Pintura d’un negrer a les costes Africanes

La industrialització comença a Anglaterra a finals del s. XVIII i principis del XIX, concretament a les zones de Londres, Liverpool i Manchester; per què en aquelles zones? Doncs per un simple motiu: eren els principals ports negrers d’Europa. La necessitat de tenir un gran capital per poder invertir en màquines de vapor va portar als grans esclavistes britànics (parlem de britànics i Gran Bretanya, ja que el Regne Unit es crearà a posteriori) a invertir i diversificar el negoci tot entrant en el món de les filatures i de la producció a gran escala de material manufacturat. Aquest procés durarà anys, fins que els mateixos esclavistes veuran que els surt més rendible de centrar-se en el món industrial que en el món de l’esclavisme, que a la vegada començarà a ser mal vist per uns senyors francesos que es feien anomenar Il·lustrats.

D’altra banda, en acabar de fer el pas de l’esclavisme a la indústria, van veure que la població negra, curiosament, eren també mà d’obra i a la vegada possibles compradors dels productes manufacturats; per això, a partir del 1808 i fins el 1870 es comença a imposar a tot l’Imperi Britànic la prohibició del tràfic d’esclaus –no, però, de l’esclavitud, ja que qui naixia esclau moria esclau. Per aquesta raó els britànics van posar la seva flota, una minsa part de tota la Marina Britànica, per impedir el tràfic d’esclaus als oceans i mars que ells controlaven, és a dir, tots.

Es podria pensar que aquest cas és aïllat però posem-nos en un altre context: el Mediterrani. Pel que fa a França i Espanya, anem a mirar les zones on la industrialització prolifera en aquesta primera etapa.

A França, trobarem la primera industrialització a París –evidentment la centralitat francesa mai es pot obviar– i a zones com Burdeus i Marsella, és a dir, els ports esclavistes de França on es concentra, igual que a la Gran Bretanya, una gran quantitat de capital i de poder burgès real.

En el cas d’Espanya, si féssim cas a molts historiadors sagradíssims dins els nostres llibres d’història de batxillerat o ESO, la indústria hauria d’haver aparegut a Castella, on hi havia els grans terratinents i tota la producció agrària…, però no, va aparèixer a Catalunya, on un bon dia un home gras i ros de la Garrotxa o de la Selva es va llevar, va baixar a ciutat i allí va decidir que faria una indústria. Encara us ho heu cregut? Doncs la història, evidentment, estimats lectors, és falsa. La indústria espanyola apareix a Barcelona, el port esclavista més important de tota la Mediterrània; no era pas Tànger amb els bàrbars del sud i portaven turbans no, era un home una mica baixet i amb barretina! Les famílies Girona o Vidal-Quadras es dedicaven a vendre esclaus a les plantacions cubanes, que curiosament també eren seves, i a tota l’Amèrica Llatina abans de la seva independència. Ara bé, els esclavistes catalans no tenien tant capital com els britànics o francesos, per la qual cosa, quan feien una fàbrica, s’havien d’unir entre ells com a socis per poder-la muntar a Barcelona, ja que aprofitaven els vaixells que portaven esclaus per portar seda. No, si d’estalviadors ho eren molt, aquella gent!, com la família Güell que va començar amb el tràfic d’esclaus i després es va passar a les filatures i a la banca barcelonina.

Don Manuel Girona, banquer i fill d'un empresari

Don Manuel Girona, banquer i fill d’un empresari

Per què no es diu tot això? Quin és el motiu? Evidentment el motiu més vell del món: s’ha de maquillar el poder, perquè si no algun dels seus descendents tindria remordiments de la seva fortuna i se la lapidaria en quatre dies, se’n despendria o, pitjor encara, la donaria als «pollosos» dels obrers la fàbrica!, per això s’ha creat el mite més antic del món: tota la fortuna l’hem fet de forma honorable i de forma legal i mai ningú ha patit a les nostres mans.

Però evidentment aquestes coses van tenir les seves reaccions més immediates o les més interessants.

Pel que fa a la Gran Bretanya, es van democratitzar les corts britàniques i van passar a ser bicamerals: la Cambra dels Comuns, on hi havia la burgesia industrial i ramadera de la Gran Bretanya amb els seus grans barrets de copa (fets amb mercuri, que amb la suor se’ls filtrava al cervell i acabaven tots una mica espatllats) i les seves grans patilles, sí, aquella imatge tant victoriana que tenim d’un burgès clàssic i típic. Hi haurà un sufragi censatari molt restringit a les grans fortunes britàniques que a la llarga s’anirà ampliant fins arribar a principis del XX que serà universal i masculí. I la cambra dels Lords, on hi haurà l’antiga noblesa britànica amb tota la seva pompa i fastuositat, que acabarà arruïnada i es casarà amb els néts d’aquells negrers que tant menyspreaven.

En el cas francès, trobarem la reacció més popular i vistosa, que ens marcarà l’inici de l’edat contemporània, la Revolució Francesa; Liberté (pels negocis), Legalité (pels més rics) i Fraternité (per enganyar al poble). Evidentment, tots aquests actes portaran a la República Francesa i a un senyor baixet que es proclamarà emperador d’Europa i trastocarà tot el continent de cap a peus, cosa que suposarà la creació del germen d’un dels estats més poderosos de tot el s. XIX i del XX: Alemanya i el seus amics de casc punxegut.

Jeu de Paume durant la revolució francesa on s'aprecia la burgesia al capdavant.

Jeu de Paume durant la revolució francesa on s’aprecia la burgesia al capdavant.

A Espanya, aquests terratrèmol passarà a Catalunya i serà el principi de dues tradicions molt catalanes: la de vendre’s al poder (que és el que farà la gran burgesia catalana com els Güell, els Godó i tota la pesca), i la més emprenyadora de cara a l’estat central, el catalanisme polític, el catalanisme regionalista que buscava fer-se un lloc a aquella Espanya centralitzada, que durà tants mals de cap a la villa y corte de Madrid. Qui li hauria de dir al senyor Vidal-Quadras que per culpa dels seus vaixells carregats d’esclaus sorgiria la cosa per la qual té més odi un dels seus descendents: el catalanisme.