A mitjans del segle XVI, tots els intents espanyols d’assentar-se a Florida havien fracassat. Els indis, els huracans i els conflictes entre els mateixos exploradors i colons eren els principals factors d’aquest poc èxit. El que s’havia obtingut, després de la pèrdua de centenars de vides i la despesa de grans fortunes, era la certesa que a Florida no hi havia cap font de l’eterna joventut com deien algunes llegendes, ni ciutats, ni regnes rics i poderosos, ni tribus “civilitzades” i plenes de riquesa, ni or, plata o cap mina que es pogués explotar com sí que n’hi havia a Mèxic o Perú. Allí només hi havia plàtans, densos i obscurs boscos i homes i animals salvatges i perillosos. Tot i això, la Corona considerava necessari establir-se d’una forma permanent al territori.

La raó que motivava aquest interès per una regió aparentment poc atractiva era la situació estratègica i defensiva, perquè la falta de control sobre les costes de La Florida podia posar en risc l’economia de la Monarquia i la defensa de les Índies. La Flota de les Índies que arribava carregada amb l’or i la plata d’Amèrica (a més a més de molts altres productes), després d’arreplegar-se a La Havana, navegava cap a Sevilla a través de l’anomenat Pas de les Bahames, el braç de mar que separa Cuba dels illots de Florida.

Per això, si una potència estrangera aconseguia assentar-se a les costes de la península podia arribar a atacar amb avantatge els vaixells de la Flota de les Índies i amenaçar la mateixa Cuba. Per afegiment, fins i tot sense l’assentament d’una potència enemiga, era inacceptable que els corsaris o pirates, que abundaven en el Carib, utilitzessin les costes per aixoplugar-se i assaltar els galons i altres navilis carregats de les riqueses de l’Amèrica hispànica. Una altra raó que motivava el fet de no rendir-se a Florida, encara que a la pràctica tenia menys pes, era també important: l’evangelització dels indis. Per les butlles papals que “legitimaven” la presència i monopoli hispà de l’Amèrica, els espanyols tenien el deure de convertir als indígenes.

L’enèsim fracàs espanyol a La Florida va ser liderat per Tristán de Luna entre 1559-1561. Els anteriors contactes amb La Florida van córrer a càrrec del seu “descobridor” Juan Ponce de León, que va fer dos viatges, el primer al 1513 i el segon al 1521; aquest fou seguit per Lucas Vázquez de Ayllón, que establí el primer assentament al 1528 i realitzà la primera exploració terrestre dels actuals Estats Units, ja que les anteriors expedicions s’havien limitat a costejar el territori. Dins de la fracassada expedició de Narváez es produeix la llarga odissea protagonitzada per Alvar Nuñez Cabeza de Vaca i altres supervivents, que va durar fins 1536. Les històries que van sorgir d’aquesta aventura (Les Set Ciutats de Cíbola i Quivira) van animar que Hernando de Soto organitzés una nova i ambiciosa expedició al 1539 que el va portar a passejar sense èxit per l’immens territori de La Florida fins el 1542, any que perdé la vida, cosa que va motivar la resta d’expedicions a abandonar la zona al 1543. Finalment, l’últim intent va córrer a càrrec del dominic fra Luis de Cáncer, defensor de la teoria de la conquesta del Nou Món a través de “l’amor i sense armes”. Aquesta darrera va ser la més breu de les expedicions ja que, només arribar a La Florida el 1549, va desembarcar ell sol, amb l’hàbit i la creu, i va ser atacat per indígenes hostils.

Deu anys després de l’intent del dominic parteix l’expedició de Luna, la més ambiciosa pel que fa a número de persones i bastiments. Després de gairebé dos anys de preparació, l’11 de juny de 1559 parteix des de Veracruz la gran expedició, composta per uns 500 soldats i 1000 colons i servents –entre els qual es comptaven dones, nens i missioners–, 450 cavalls i 13 naus. Tot i que l’objectiu final era Pensacola, acabaren per assentar-se a la badia de Mobila (que van batejar amb el nom de Badia de Santa Maria Filipina). Un cop instal·lats i amb els vaixells fondejats a la badia, s’enviaren diferents expedicions per terra i mar. La primera tenia l’objectiu de trobar el poble de Nanipacana, on hi havia uns indis no massa hostils que posseïen gra; la marina havia d’explorar la zona de la badia. Tots els plans es van veure frustrats el 19 d’agost de 1559, quan un seguit de tempestes i huracans van enfonsar la majoria dels vaixells que duien les provisions. Arran d’aquest succés la nova colònia es va limitar a sobreviure fins que la situació es va tornar insostenible i, dos anys més tard, va haver d’ésser abandonada. Tristán de Luna i els supervivents van ser traslladats a La Havana.

D’aquesta manera semblava que la Corona posava punt final al seu desig d’ocupar La Florida, ja que, el 23 de setembre de 1561, va promulgar un Real Decret pel qual «es prohibia anar a aquelles terres maleïdes». Els següents intents de colonització al territori van ser protagonitzats pel principal rival de la Monarquia en el Vell Món, França.

Vençuda després de més de mig segle de constant pugna dinàstica i política amb els Habsburg, França va avenir-se a acceptar la seva derrota i a firmar una pau, la Pau de Cateau-Cambrésis (1559). A partir d’aquest tractat Europa va canviar; mentre aparentment els Habsburg no paraven d’incrementar el seu poder –especialment arran de la incorporació, el 1580, del regne de Portugal i els seus territoris ultramarins a la Monarquia de Felip II−, França per la seva part es dessagnava en un seguit de violentes guerres civils conegudes com les guerres de la religió (1562-1598) que van enfrontar a una ben organitzada minoria protestant coneguda amb el nom d’“hugonots” contra la majoria catòlica. Durant els últims anys de guerra entre la Monarquia hispana i França, l’interès per Amèrica va anar incrementant i es forjà a la cort francesa la idea d’establir-se al Nou Món, més concretament en un territori al qual els rumors atribuïen bones virtuts i riqueses, anomenat Terre Fleurie; el que els castellans anomenaven Florida. Un dels que va donar suport a la idea fou l’almirall de França Gaspar de Coligny, que endemés de ser un poderós noble i una influent figura política era un dels líders dels hugonots.

El primer intent francès de colonitzar va ser dirigit per Jean Ribault, experimentat marí i coneixedor de l’Atlàntic, que va arribar a la desembocadura del riu Mayo (Carolina del Sud) al febrer de 1562 i fundà una mica més al nord l’enclavament de Charlesfort, on va deixar una trentena de colons. Quan intentava tornar a França amb l’objectiu de reabastir-se i portar més colons, va ser empresonat en aigües angleses, fet que va suposar l’extinció de Charlesfort, que va caure per falta de vitualles. Coligny va enviar una nova expedició a càrrec de René Gouliane de Laudonnière que va arribar a Florida l’any 1564. Va fundar, a prop de l’actual Jacksonville, un nou enclavament amb el nom de Fort Caroline. L’assentament, encara que inicialment va aconseguir desenvolupar-se, va haver de patir les inclemències del temps, l’aïllament i l’hostilitat indígena. Quan al juny de 1565 Ribault va ser alliberat pels anglesos va ser enviat immediatament a Amèrica amb una flota composta per 5 bucs i 800 colons i soldats que tenien la missió de preservar, incrementar i defensar la colònia. Mentrestant, des de Madrid es tenia constància dels moviments dels francesos a la zona, així que es va autoritzar i encarregar al militar i marí Pedro Menéndez de Avilés que financés i organitzés una flota amb la missió de localitzar i destruir l’establiment francès i ocupar el territori. Per això, se’l nomenà avançat i governador de Florida:

Y para que con más voluntad, vos el dicho Pero Menéndez de Abiles, hagais y cunplais todo losuso dicho es nuestra merced y voluntad de os hazer nuestro Governador y Capitán general de la dicha costa y tierra de la Florida y de todos los pueblos que en ella poblaredes por todos los días de vuestra vida y de un hijo o yerno vuestro, y abeis de llevar de Nos en cada un año, de salario dos mill ducados, los quales os de ser pagados de los frutos y rrentas que nos pertenescieren en la dicha tierra, y no los abiendo no hemos de ser obligados a os dar y pagar el dicho salario.

Nascut el 1519, Pedro Menéndez de Avilés va pertànyer a una família d’hidalgos adinerats d’Astúries. Durant del regnat de Carles V es va dedicar a combatre als pirates, corsaris i francesos que aguaitaven les costes cantàbriques, accions de mèrit que li reportaren molta fama. Al 1552 Menéndez de Avilés ja havia viatjat a Amèrica diverses vegades i, al 1554, va comandar la flota que portà al futur Felip II a Anglaterra per casar-se amb Maria Tudor, cosa que afavorí el seu nomenament com a capità general de la Flota de les Índies el 1556. També va participar en les accions navals de la campanya contra França que va desembocar en la Batalla se Sant Quintí (1557). Era, doncs, un experimentat mariner, coneixedor de l’Atlàntic, de les costes americanes i que gaudia del favor reial. Al 1561 va dirigir una flota de galons que transportava metalls preciosos des Mèxic a Espanya; en l’expedició es perdé un dels navilis en el qual, entre d’altres, viatjava el seu fill. En arribar a Sevilla, va ser detingut per ordre de la Casa de Contractació i quedà presoner durant dos anys juntament amb el seu germà. Després d’apel·lar al rei, va aconseguir ser alliberat, i se’l va autoritzar a anar a buscar el vaixell naufragat i el seu fill, ja que Avilés creia que aquest havia sobreviscut al naufragi i es trobava a les costes de Florida. El monarca li va posar com a condició que financés una expedició que aconseguís establir un punt estable a La Florida i que expulsés els hugonots d’allà. Així, al juliol de 1565 va partir de Cadis amb una flota de dotze bucs i més d’un miler d’homes, entre els quals hi havia colons, soldats i religiosos, amb els quals havia de fundar una colònia, protegir-la i convertir als natius de la zona.

Després de travessar l’Atlàntic, els vaixells de Menéndez de Avilés es van trobar amb bucs francesos a la costa nord-americana i es produí un indecís enfrontament. La flota espanyola va dirigir-se al sud, on desembarcaren Avilés i els seus homes el 8 de setembre de 1565. Aquell dia va prendre possessió solemne del territori en nom de Felip II i va fundar San Agustí de La Florida. Mentrestant els francesos, que no havien romàs inactius, i Ribault, conscient de l’amenaça, partiren a la persecució dels espanyols amb diversos vaixells, però van trobar-se amb una tempesta que devastà les naus, ocasió que va aprofitar l’expedició castellana per localitzar i atacar per terra l’assentament francès. Després de quatre dies de dura marxa es va arribar fins a Fort Caroline, les defenses del qual estaven preparades contra els atacs des del mar però no des de terra. La sorpresa francesa va ser absoluta i l’assalt espanyol tot un èxit. Tots els homes del fort, uns 200, van ser executats i es perdonà tant sols al mig centenar de dones i nens. El fort va ser rebatejat amb el nom de Sant Mateu i s’hi deixà una guarnició. Poc temps més tard es van localitzar les naus de Ribault; aquestes havien naufragat a causa de la tempesta i els supervivents s’havien refugiat en una platja a uns 20 kilòmetres de Sant Agustí. Amb 50 soldats, Menéndez de Avilés, els va sorprendre i obligar a la rendició. Tot i que el líder francès va intentar comprar la seva llibertat, l’avançat decretà la mort de tots els presoners. A partir d’aquell moment, l’indret fou conegut amb el nom de Matanzas, i Avilés va fer penjar-hi un cartell en el que deia: «Morts no per francesos, sinó per heretges». 

Mapa de La Florida realitzat per Jacques le Moyne, membre de l’expedició de Ribault. Va ser publicat per Theodor de Bry a Frankfurt el 1591 en el "Brevis Narratio".

Mapa de La Florida realitzat per Jacques le Moyne, membre de l’expedició de Ribault. Va ser publicat per Theodor de Bry a Frankfurt el 1591 en el “Brevis Narratio”.

 

Des de Sant Agustí, un cop eliminada l’amenaça francesa, el governador va treballar intensament per consolidar la nova colònia: primer es va dedicar a establir un sistema de defenses que protegís la nova vila, per la qual cosa va edificar-se un fort de fusta denominat Sant Marc; alhora es va fundar una vila a la illa de Santa Elena (Carolina del Sud), amb el Fort Felip. D’aquesta manera s’assegurava la navegació en aquesta zona tant important. Avilés també va animar al poblament de la colònia i va impulsar la labor missionera, labor molt dificultosa per l’hostilitat dels indígenes. Es va dedicar a perseguir pirates i corsaris que abundaven cada cop més pels mars del Carib. Al 1568 va retornar a Espanya per sol·licitar al rei l’ajuda per a la colònia que el governador de Cuba li negava, com a resultat no només aconseguí l’ajut que necessitava sinó també el càrrec de governador de Cuba.

Quan van arribar a França les notícies sobre la sort dels pobladors de Fort Caroline i l’expedició de Ribault, la reina mare Catalina de Médici va exigir a l’ambaixador de Felip II que es castigués el responsable i es recompensés França per l’atac, ja que es tractava d’una acció bèl·lica. Aquesta exigència no va tenir cap resultat i França, cada vegada més dividida i enfrontada, poca cosa va poder fer a banda de resignar-se a acceptar la situació. No obstant això, de forma encoberta, la corona francesa va finançar una expedició de càstig a càrrec de l’hugonot Dominique de Gourgues, que va armar tres vaixells i 500 soldats i va partir de Burdeus rumb al Fort San Mateu, antic Fort Caroline. Allà va desembarcar sense ser descobert i va aconseguir l’ajuda dels indis saturiwas (els quals anteriorment també havien ajudat Avilés) i va avançar en silenci fins el fort. L’atac, a l’hora del sopar, va agafar per sorpresa als gairebé 300 homes que formaven la guarnició i aquests van ser, finalment, executats. Després de destruir fins als fonaments el fort, tornà a La Rochèlle, on arribà al maig de 1568.

Aquell no va ser l’únic atac que va patir la colònia de La Florida el segle XVI. El corsari anglès Francis Drake, durant el seu periple pel Carib entre 1585-1586, i després d’atacar Santo Domingo i Cartagena de les Índies, va arribar a Florida, el governador de la qual en aquell moment era Pedro Menéndez de Márquez, nebot del fundador de Sant Agustí. Drake arribà a aquesta ciutat el 6 de juny de 1586 amb la seva flota de 23 naus i 2000 homes, es presentà davant el port de la ciutat i prengué l’illa d’Anastàcia (just davant de Sant agustí). Des d’allí bombardejaren el Fort de Sant Marc que, com que era de fusta, poc va poder aguantar contra els anglesos; els seus 300 defensors van veure’s obligats a abandonar la posició. La ciutat va ser presa, saquejada i destruïda el dia 7 de juny. Després de marxar Drake, els espanyols van recuperar i reconstruir Sant Agustí. Es va reedificar un nou fort de fusta batejat amb el nom de Sant Joan de Pinos, que també va ser destruït per complet quan el bucaner anglès Roberts Searle (alias John Davis) va atacar i saquejar Sant Agustí l’any 1668. Davant la ineficàcia mostrada per les fortificacions de fusta davant els atacs, es va decidir començar la construcció d’un castell modern amb baluards, no de pedra, sinó fet amb closques de tellerina, que abundaven a la costa. La construcció del castell de Sant Marc va ser acabada el 1685: tenia forma d’estrella, comptava amb cinc baluards ben artillats i estava protegit amb un fossat. La construcció es mostrà summament efectiva, ja que va resistir els successius atacs i el castell mai va arribar a ser pres per les armes; això ha permès, entre altres raons, que avui dia segueixi en peu i, al mateix temps, sigui un dels símbols actuals de Sant Agustí. 

Vista aèria des del nordoest del Castell de Sant Marc

Vista aèria des del nordoest del Castell de Sant Marc

El model de colonització que es va emprar a la regió tenia com a principis bàsics l’evangelització i la pau. Era una terra molt hostil, tant pel seu clima com per les gents que hi habitaven –especialment els bèl·lics timucua− i pobre pels limitats recursos naturals. D’altra banda, La Florida, així com passaria amb Luisiana, era un territori immens que no tenia uns límits definits. El control espanyol de la regió mai va ser complet, ja que se sustentava només en unes poques ciutats i forts que, tret de Peníscola i Sant Agustí, no tenien una població estable. Per això no va servir de base per la colonització interior, la qual va deixar-se en mans dels ordes religiosos que van intentar convertir al catolicisme les diferents tribus índies. Per tot això, el control espanyol del territori de La Florida va ser, tret d’algunes zones, només nominal i es va basar més en un control religiós que militar o polític. Els primers a iniciar aquesta feina religiosa van ser els jesuïtes, portats a Amèrica des de l’inici pel mateix Avilés. Aquests, encara que van fer grans esforços, que a l’inici semblaren funcionar, van acabar desistint i abandonant la zona al 1572. Foren substituïts pels franciscans, que inicialment van limitar la seva activitat a l’àrea de Sant Agustí per després expandir-se i fundar les missions de Guale i timucua. Amb el temps van anar ampliant la seva influència deixant pas a la formació de quatre províncies que s’estenien a tot el nord de Florida i bona part del que avui és Georgia. En aquestes províncies es van assentar els indis cristianitzats: els Apalachee, Guale, Mayaca-Jororo i Timucua; les demarcacions foren traçades de manera que corresponien, aproximadament, als grups de llengües que parlaven els natius. Malgrat la contínua hostilitat dels indis, es pot dir que el sistema missional va funcionar raonablement bé al llarg de tot el segle XVII, ja que es va arribar a comptar, a finals del regnat de Carles II, amb 124 missioners al sud-est nord-americà. No obstant, el gran problema de Florida va ser sempre l’escàs nombre de població espanyola, que es limitava a uns pocs centenars d’habitants a Sant Agustí i als seus voltants, amb uns quants ranxos i petites finques que s’estenien al llarg del que seria el Camí dels Reis (el Camí Reial que unia Sant Agustí amb Ciutat de Mèxic), passant per Apalachee i des d’allà anava a Pensacola, al golf de Mèxic.

Sigui com fora, el cert és que la sobirania espanyola sobre La Florida es va mantenir fins el segle XIX. Després de les guerres napoleòniques, un cop Espanya fou de nou sobirana de si mateixa i mentre el seu imperi americà anava emancipant-se, es firmà amb els Estats Units un tractat pel qual Espanya cedia Florida. És l’antigament denominat Tractat d’amistat, arranjament de diferències i límits entre la seva Majestat Católica i els Estats Units d’Amèrica i, avui dia, conegut com a Tractat de Asams-Onís de 1819-1821. La cerimònia del canvi de sobirania es va dur a terme el 10 de juny de 1821, simultàniament, a les places de Pensacola i Sant Agustí, capitals de Florida Occidental i Florida Oriental.

Per saber-ne més...

ELLIOTT, John H. La Europa dividida (1559-1598). 2010

LYON, Eugene. The Enterprise of Florida: Pedro Menéndez de Avilés and the Spanish Conquest of 1565-1568. Gainesville: University Press of Florida, 1983.

MARTÍNEZ LAÍNEZ, Fernando i CANALES TORRES, Carlos. Banderas lejanas. La exploración, conquista y defensa por España del territorio de los actuales Estados Unidos. 2009

McEWAN, Bonnie G (ed). The Spanish Missions of La Florida. 1993

MILANICH, Jerald T. Florida Indians and the Invasion from Europe. 1998

MILANICH, Jerald T. The Timucua. 1996