La guerra d'Afganistan: gènesi i continuïtats - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

La Guerra Civil afganesa i la posterior intervenció soviètica a l’Afganistan es converteixen en un mirador excel·lent per totes aquelles persones interessades en comprendre la lògica de la Guerra Freda. Un conflicte que, tal com s’exposa a continuació, no fou gens fred en molts llocs del planeta. La construcció del Partit Democràtic Popular d’Afganistan (1965) i el seu posterior govern (1978), van posar en alerta no només la pròpia Unió Soviètica, sinó també a una gran quantitat d’actors a escala global, tots amb interessos a la regió. Tampoc hem d’oblidar la societat civil afganesa, que durant deu llargs anys viuria mortificada per una cruenta i devastadora guerra civil. De fet, a dia d’avui el país encara en segueix patint les conseqüències.

La guerra civil afganesa: un conflicte global

Les causes de la guerra civil afganesa es poden explicar per diversos factors interns i externs que cal interrelacionar entre ells. L’any 1973, el príncep Mohammed Daud enderrocà el govern del monarca Xahir Shah, que havia regnat al país des del 1933, tot auto-proclamant-se president de la República d’Afganistan. Tanmateix, ja des del primer moment, partidaris de l’antic monarca iniciarien una oposició agressiva al govern de la nova república juntament amb forces vinculades a l’esquerra política i sectors fonamentalistes islàmics. La proximitat del nou líder de la república afganesa amb Reza Pahlavi (Sha i monarca d’Iran) i els Estats Units de Richard Nixon no agradà a molts sectors de la societat civil afganesa. L’any 1978 marca un punt d’inflexió en el procés de desestabilització del país. Es va produir un cop d’estat impulsat per diferents elements de la classe mitjana afganesa i bona part de l’exèrcit. Fou llavors quan s’imposà el Partit Democràtic del Poble d’Afganistan, amb el clar objectiu de portar el socialisme a tots els estrats del país.

Si bé el cop d’estat i l’establiment del règim socialista afganès no comptà amb la participació implícita de l’URSS, l’Afganistan gaudia d’una bona relació amb el Kremlin. Aquesta bona salut institucional es materialitzà en forma de recursos logístics i econòmics que arribaven des de l’URSS, tot amb el propòsit d’ajudar a desenvolupar de manera òptima aquest nou govern socialista afganès. Cap a 1978 ja hi havia a l’Afganistan al voltant de 2.000 tècnics assessors soviètics que treballaven en matèries econòmiques, polítiques i militars. També s’havien prestat ajudes per un valor d’1,2 milions de dòlars. Però no només l’URSS tenia interès a intervenir d’una manera o altra en el país. L’administració estatunidenca sabia perfectament que un Afganistan dins l’òrbita soviètica podia posar en perill la seva influència a l’Àsia Central. La Revolució Iraniana (1979) acabà amb el govern del monarca Reza Pahlavi, sobradament conegut per la seva estreta relació amb els Estats Units. Aquesta revolució suposà per l’Iran un trencament amb la Guerra Freda. El mateix Jomeini declarà que “s’havia donat l’esquena a occident i orient, tant als Estats Units com a l’URSS” i que “els iranians estaven preparats per governar-se a si mateixos”. I malgrat el govern de Washington va creure en primera instància que el règim de Jomeini no duraria massa, molt aviat van veure com l’Iran s’allunyava progressivament de la seva àrea d’influència.

Amb l’Iran fora de la seva òrbita, i en un context tan important com la Guerra Freda, un Afganistan socialista hauria esdevingut un desastre polític. Per part dels soviètics hi havia el temor d’una creixent influència del fonamentalisme islàmic a la regió. L’Iran havia establert un precedent, al Pakistan també s’hi estava coent una rebel·lió islamista i els mateixos islamistes afganesos també creien, salvant les distàncies, en una revolució islàmica. A més a més, el 12 de desembre del 1979, l’OTAN aprovava un desplegament de míssils estatunidencs a l’Europa de l’est, un fet que posà en alerta la intel·ligència soviètica. Així doncs, malgrat que les autoritats soviètiques no veien en un principi gens clara una intervenció militar a l’Afganistan, més endavant ho considerarien com una oportunitat irrenunciable si volien mantenir el control sobre el territori.

L’objectiu primigeni del PDPA fou instal·lar un govern socialista en un període curt de temps. Malgrat els assessors soviètics que estaven sobre el terreny aconsellaren al govern afganès que vigilés a l’hora d’aplicar les noves polítiques, els nous líders de l’Afganistan començaren a imposar diverses transformacions socioeconòmiques, sobretot en el sector rural. Aquesta decisió resultava controvertida i va ser mal rebuda per bona part de la població afganesa per diversos motius: l’Afganistan està compost per un teixit sociocultural tremendament complex des de la visió occidental, construït, sobretot, sobre llaços familiars que es poden materialitzar en forma de clans i tribus. També respon a un marcat caràcter multiètnic. El percentatge total de la població afganesa està distribuït entre més de deu grups ètnics i nacionals diferents, dels quals els pastuns i els tajiks (42% i 27% respectivament) en són les comunitats més destacades, un fet que situa a l’Afganistan lluny de la idea dels estats-nació moderns, com un país tremendament heterogeni.

Cal afegir que la major part de la població depenia dels grans propietaris per obtenir els recursos de primera necessitat i els mitjans necessaris per dur a terme el treball agrícola. Amb aquestes mesures també es posaven sobre la taula qüestions tan controvertides com el sistema econòmic, la qüestió nacional o la religió. Unes mesures que van provocar reaccions contràries per part dels grans terratinents del sector agrícola i varen posar en tensió el sistema social en l’àmbit rural afganès. També van aixecar la veu, descontents, caps religiosos i diferents sectors ètnics del país. En altres paraules, les reformes soviètiques no varen donar resposta ni varen tenir consideració per les necessitats de la societat afganesa, amb una destacada manca de suport social per dur-se a terme en un país marcadament desigual. Aquesta situació degeneraria en una oposició armada de signe islamista o nacionalista contra el govern afganès de Muhhamad Taraki. A aquesta situació d’inestabilitat social cal afegir-hi les lluites intestines dins el partit comunista afganès.

Finalment, un dels homes forts de la revolució, Jafizulá Amín, va manar executar a Taraki després d’orquestrar un nou cop d’estat. La figura d’Amín tampoc quedaria lliure de crítiques. Malgrat declarar que la seva intenció era seguir unes polítiques més agressives que les de Taraki, fou un personatge que va estar en el punt de mira del KGB des de la seva arribada al poder. Així doncs, s’arribava a la vigília de la intervenció soviètica a l’Afganistan amb un govern dèbil, fortament marcat per les lluites internes, en una societat que desaprovava les polítiques del mateix i una oposició radicalitzada decidida a fer caure el govern. Les autoritats soviètiques, que en aquella època ja concebien l’Afganistan com una peça important de la seva política exterior, es van veure amb la necessitat d’acabar intervenint-hi militarment per tal de salvar el govern socialista d’Afganistan.

Joves de l’exèrcit soviètic. Font: Wikimedia Commons.

La intervenció militar soviètica

El 24 de desembre de 1979 les tropes soviètiques travessaven la frontera afganesa. Una decisió fortament discutida des dels òrgans centrals del Partit si es té en compte que el mateix desembre el dubte de si s’havia d’envair o no l’Afganistan encara planejava sobre la ment d’alguns dels alts càrrecs del Comitè Central. A tall d’exemple, el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit Roig, Nikolai Ogarkov, advertí dels problemes militars i logístics que suposaria una maniobra com aquella. De fet, va arribar a advertir que si s’acabava intervenint, hi havia la possibilitat “d’alinear a tot el món islàmic d’Orient contra l’URSS, i que es patiria un deteriorament polític arreu del món”.

Malgrat tots els recels que pogués suscitar aquesta maniobra sobre l’Afganistan, el desplegament de tropes soviètiques quedava emparat sota la premissa que resultava un afer intern de la Unió Soviètica que, com a membre destacat de les Nacions Unides, havia d’arreglar ella mateixa amb l’Afganistan. Tanmateix, el món observava amb deteniment. L’escalada de tensions entre les dues grans superpotències deixava palesa la importància dels càlculs estratègics per tal de mantenir-se fermes en aquell nou ordre mundial. Cal atribuir la decisió d’intervenir a l’Afganistan també a l’augment del fonamentalisme islàmic a la regió. Un creixement que, majoritàriament, venia expandint-se amb força degut al triomf de la revolució iraniana del 79. Igual que passava amb l’Iran, també a les regions d’Àsia Central hi havia grups que compartien frontera i comunitat ètnica amb algunes regions de l’Afganistan i dintre les quals l’autoritat de la Unió Soviètica no era tan sòlida com els hagués agradat. 

Si el país ja es trobava immers en una cruenta guerra civil, la intervenció soviètica no va fer altra cosa que provocar-ne la intensificació i enquistament al llarg del temps. Un fenomen que es pot explicar, parcialment, arran del paper que jugaren algunes de les potències més importants del món. A tall d’exemple, el Pakistan, que des del 1977 estava  immers en un intens procés d’islamització, es convertiria en una de les bases d’operacions de les guerrilles mujahidins afganeses. Unes guerrilles, sovint, subvencionades també per les economies saudita i estatunidenca. De fet, no és forassenyat pensar que una de les raons principals per les quals els islamistes afganesos s’imposaren a altres grups de resistència contraris al govern afganès fou gràcies a aquesta ajuda militar i econòmica estrangera. Semblava que per la CIA i l’administració Reagan els islamistes eren la millor opció. Per altra banda, un Afganistan soviètic obriria les portes al control del transport de petroli des de l’Índic, un fet que el govern pakistanès no volia permetre. La maniobra soviètica fou vista amb recel per altres països del món àrab com Egipte, Tunísia o els Emirats Àrabs. També per part de Xina, que acusava la Unió Soviètica de voler-se apropiar definitivament del país, trencant, així, el balanç polític de la regió. Parafrasejant al General A. Liakhovsky, enviar tropes a l’Afganistan fou, per la Unió Soviètica, traspassar els límits de la confrontació al “Tercer Món” en un context tan delicat com el de la Guerra Freda. Així doncs, com molts dels conflictes que es disputarien arreu del món durant la Guerra Freda, la Guerra Civil afganesa fou un conflicte que aniria mutant al llarg del temps. I no només degut a la llarga durada del mateix (s’ha de pensar que el que havia de ser cosa d’uns quants mesos s’allargaria fins als deu anys), sinó per la quantitat d’actors internacionals que hi participarien d’una manera o d’una altra. Sense oblidar la multiplicitat d’actors interns que operaven amb interessos diversos dins el país.

Ronald Reagan a la Casa blanca amb membres mujahidins afganesos discutint sobre la invasió soviètica a l’Afganistan, 1983. Font: Wikimedia Commons.

El resultat fou un carreró sense sortida per les tropes soviètiques. Com bé apunten alguns dels testimonis que varen lluitar al front, l’exèrcit soviètic no estava preparat per una guerra d’aquelles característiques. Molts dels soldats esperaven anar a l’Afganistan per un curt període de temps amb l’objectiu d’ajudar al poble afganès en tasques logístiques i humanitàries, “ajudar a la societat afganesa a deixar enrere el feudalisme i aixecar una societat de socialisme lluminós”, com bé explicava una infermera soviètica destinada a l’Afganistan a la Premi Nobel de literatura Svetlana Aleksiévich. Almenys això era el que es venia als joves destinats a l’Afganistan des de la propaganda soviètica. Allà es trobaven una cosa molt diferent. S’ocultava deliberadament que els joves morien en combat i moltes vegades eren enviats a l’Afganistan sota un pretext totalment diferent, com ara ajudar al cultiu de terres al sud.

El fet que fos una guerra contra la insurgència local, amb l’objectiu de lluitar per desmantellar o destruir els grups de resistència, va posar molt difícil distingir al civil del combatent. Part d’aquesta resistència era local estava integrada per clans i tribus de la regió. La població afganesa defensava els seus territoris aferrissadament. Aquest fet va fer que la guerra afgano-soviètica esdevingués un conflicte tremendament dur no només per les forces armades combatents, sinó per la mateixa societat civil afganesa. Més d’un milió i mig de soldats passaren per l’Afganistan. La xifra de morts s’eleva fins prop dels 15.000, 7.000 varen quedar amb alguna discapacitat i al voltant de 500.000 varen patir alguna malaltia severa, donant pas a una nova generació de joves que tornaven de l’Afganistan profundament traumatitzats. Els costos polítics i econòmics també van ser devastadors per la Unió Soviètica. El 40% del pressupost del país provenia de fons soviètics a finals de la dècada dels setanta i es calcula que la Unió Soviètica va arribar a invertir al voltant de 45 bilions de dòlars al llarg del conflicte. Estem parlant d’una injecció de capital insostenible en una etapa com aquella de la Guerra Freda, on l’ajuda també havia d’arribar a altres llocs del planeta com Vietnam o Cuba.

Trobada de veterans de la Guerra d’Afganistam, 1990. Font: Wikimedia Commons.

La retirada de les tropes soviètiques arran de l’acord entre els primers ministres de l’Afganistan i el Pakistan amb les Nacions Unides com a entitat mediadora posava el punt  final a una guerra que havia deixat el país devastat. Tanmateix, val a dir que la fi de la guerra no canviaria substancialment la situació del país. L’Afganistan esdevenia un gran estat fallit amb unes fortes seqüeles humanitàries, polítiques i econòmiques. Una situació traumàtica, sobretot, pels mateixos afganesos. En el cas de l’Afganistan, la retirada de les tropes soviètiques no només no va acabar amb la guerra afganesa, sinó que la va fer encara més complexa. Moltes de les guerrilles que havien combatut contra les tropes soviètiques seguirien combatent, de nou, contra el règim oficial afganès fins a derrocar-lo l’abril del 1992.

Fins i tot llavors s’intensificaren les hostilitats entre les diferents faccions guerrilleres, llençades i decidides a fer-se un lloc al país. Sense anar més lluny, els talibans foren una d’aquestes faccions que aconseguiren fer-se ràpidament amb algunes de les principals àrees d’influència del país, essent capaços, al mateix temps, d’assentar-hi les seves institucions. El projecte d’establir un govern socialista a l’Afganistan havia fracassat després d’una guerra civil i una intervenció militar que provocaren un gran desastre material, polític i humanitari a l’Afganistan, mentre aquells més privilegiats que començaven a fer-se amb el poder es convertirien en nous senyors de la guerra capaços d’apoderar-se  del govern de les distintes zones d’influència del país. Si una guerra civil es pot donar per acabada quan s’ha arribat a un consens entre la població, aquest consens no ha arribat encara, trenta anys després de la retirada de les tropes soviètiques de l’Afganistan.

Guarnició mujahidín a la regió de Kunar, 1987. Font: Wikimedia Commons.

Per saber-ne més:

ALEGRE, David; RODRIGO, Javier. Comunidades rotas. Una historia global de las Guerras Civiles, 1917-2017. Barcelona. Galaxia Gutemberg. 2019. (pp. 459-481).

ALEKSIÉVICH, Svetlana. Los muchachos de zinc. Voces soviéticas de la guerra de Afganistán. Barcelona. Debolsillo. 2017.

LIAKOVSKY, Aleksandr. The Civil War in Afganistan. National Security and the Future. 2000. Nº 1. (pp. 185-212).

RASHID, Ahmed. Los talibán. Islam, petróleo y fundamentalismo en Asia Central. Barcelona. Peninsula. 2014. (pp. 20-46).

WESTAD, Odd Arne. La Guerra Fría, una historia global. Barcelona. Galaxia Gutemberg. 2018. (pp. 495-521).

5 1 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x