En esclatar la Revolució Russa (1917) es produí un daltabaix en l’equilibri de poders tant a Europa com a l’Extrem Orient asiàtic. A Europa, la política dels bolxevics d’arribar a un acord de pau amb els alemanys, enemics de Rússia durant la Primera Guerra Mundial, permeté a les tropes germàniques concentrar els seus recursos contra els seus enemics occidentals. A l’imperi rus, l’alçament dels soviets (consells de govern formats per obrers, camperols, soldats i intel•lectuals d’esquerres) tingué un èxit aclaparador als centres de poder rus de Petrograd (actual st. Petersburg) i Moscou, però a l’extrem oriental de l’imperi, el buit de poder deixat per la dinastia Romanov fou ocupat per l’anomenat exèrcit blanc (dit així en contraposició als bolxevics “rojos”).

Propaganda de l'exèrcit blanc, representat com a un Sant Jordi que mata el drac roig del comunisme

Propaganda de l’exèrcit blanc, representat com a un Sant Jordi que mata el drac roig del comunisme

A diferencia del que succeix avui en dia a Europa que les fronteres estan molt clares, a l’època, no estava molt clara on acabava l’imperi rus i on començava Manxúria i Mongòlia, per la qual cosa el conflicte entre blancs i bolxevics tindrà un ressò en aquestes regions. A Harbin, capital de Manxúria i punt ferroviari de gran rellevància que connectava amb les línies del transsiberià rus, la colònia russa es va dividir entre el soviet local i els administradors de la companyia ferroviària russa, havent d’intervenir-hi el mateix govern xinès amb el seu exercit.

La creació d’un Estat bolxevic presidit per Lenin no era un assumpte menor per a les potencies internacionals, ja que, a banda de les discrepàncies ideològiques, el fet que declarés la pau amb Alemanya els havia perjudicat. Gran Bretanya, França i els EEUU van donar el seu recolzament a l’almirall Koltxak com a cabdill del moviment blanc, el qual es va autoproclamar comandant suprem a la ciutat d’Omsk i va dirigir els seus exèrcits siberians cap al centre de poder bolxevic amb l’objectiu d’alliberar la família reial Romanov. D’altra banda els japonesos desembarcaven el major contingent estranger a la ciutat russa de Vladivostok el 1918 (uns 72,000 homes!), oferien el seu suport al cabdill blanc Semenov però ja tenien en ment un pla d’expansió imperial en qual hi figuraven Sibèria, Manxúria i Mongòlia.

El fracàs de l’ofensiva militar de l’almirall Koltxak i l’execució de la família Romanov per part dels bolxevics (1919)  porta a la caiguda en desgracia del líder blanc, obligat a deixar Omsk enrere i buscar refugi a la ciutat d’Irkutsk. La Legió Txeca, que havia combatut Alemanya sota les ordres del tsar Romanov i que després s’havia allistat a l’exercit Blanc, a canvi de la promesa d’un salconduit fora de Rússia envaeix la xarxa ferroviària, interceptant Koltxak, i l’entrega al soviet d’Irkutsk que l’afusellarà a començaments del 1920. La desfeta de l’exèrcit blanc porta a molts d’aquests russos a fugir a Harbin (Manxúria), quedant Semenov, l’home dels japonesos, com a comandant suprem a la ciutat siberiana de Txità.

L'almirall Koltxak, cap de l'exèrcit blanc. El fracàs de la seva ofensiva, juntament amb l'execució de la família Romanov portaren a la seva caiguda

L’almirall Koltxak, cap de l’exèrcit blanc. El fracàs de la seva ofensiva, juntament amb l’execució de la família Romanov portaren a la seva caiguda

La retirada de les potencies occidentals de l’escenari rus no sembla desanimar l’imperi japonès, fermament assentat a Vladivostok i amb bons contactes a la mateixa Xina. Manxúria, territori teòricament sota control del govern xinés, era des de la proclamació de la República xinesa (1911) pràcticament el feu d’un senyor de la guerra xinés anomenat Zhang Zuolin. Pertanyent a la societat secreta del Drac Negre, a l’igual que molts alts càrrecs militars japonesos que propugnaven la unificació asiàtica, la camarilla de poder d’Anhui a la qual pertanyia Zhang Zuolin havia estat molt criticada per l’oposició xinesa a causa del seu suport a la política imperial japonesa. D’altra banda el conflicte entre els bolxevics i els blancs havia tingut un efecte en el govern de la Mongòlia autònoma del lama Kutuktu, qui desconfiant dels bolxevics per la seva ideologia i dels blancs perquè estaven aliats amb els buriats (poble enemistat amb els mongols) va acabar permetent que els senyors de la guerra xinesos establissin guarnicions militars al seu territori en una mena de re annexió xinesa de Mongòlia.

L’any 1920 marca el declivi de la presencia japonesa al continent i complica la posició de la camarilla d’Anhui a la Xina. El fet que l’imperi japonès conquerí les colònies alemanyes a territori xinès sense l’oposició del govern Anhui dona força als arguments de la camarilla Zhili, que obtindrà una inesperada victòria sobre els homes de Zhang Zuolin forçant-lo a recular a Manxúria. Mentrestant, el general bolxevic Blucher continuava avançant sobre Txità, seu del líder blanc Semenov, que optarà per fugir a Harbin deixant la responsabilitat de la guerra contra els bolxevics a Ungern von Sternberg, conegut com el “Baró Sanguinari”. A finals d’any hi havia quatre grans faccions lluitant a la regió: els bolxevics i els seus aliats mongols liderats per Sukhbaatar, el govern xinès de la camarilla Zhili, la camarilla d’Anhui a Manxúria i part de Mongòlia, i finalment els blancs d’Ungern, sovint recolzats pel Japó.

Ungern, noble rus i gran admirador del xamanisme mongol i el budisme, pretenia oposar al bolxevisme el tradicionalisme asiàtic

Ungern, noble rus i gran admirador del xamanisme mongol i el budisme, pretenia oposar al bolxevisme el tradicionalisme asiàtic

El fet que Xu Shuzheng, general dels Anhui, hagués ocupat Urga (capital de Mongòlia) i decretat l’arrest domiciliari del lama Kutuktu a finals del 1919 va obrir les portes del país a les altres faccions, que aprofitaven així el buit de poder deixat pel Kutuktu. Ungern, noble rus i gran admirador del xamanisme mongol i el budisme, pretenia oposar al bolxevisme el tradicionalisme asiàtic per la qual cosa, entre els seus objectius hi havia el de recuperar el tron d’Urga pel Kutuktu, el de Rússia als Romanov i la Xina per a la dinastia Qing. Assetjat pel bolxevic Blucher, Ungern creuà la frontera amb Mongolia a principis de 1921 i amb el suport de l’aviació japonesa i de les tribus locals conquereix Urga a la camarilla d’Anhui.

Kutuktu queda novament al capdavant de Mongòlia i premia Ungern pel seu esforç, però la victòria del revolucionari local Sukhbaatar sobre els xinesos a Kiakhta i la reconquesta bolxevic de Sibèria compliquen la posició política del Baró. Quan el Kutuktu fa ministre de guerra a Sukhbaatar, Ungern ha d’abandonar Mongòlia i tornar a enfrontar-se als bolxevics que, gracies a la traïció dels oficials del Baró, poden capturar-lo amb vida i executar-lo en un judici públic.  En vistes de l’impossibilitat de la facció blanca d’arribar a recuperar el terreny perdut, Japó acaba abandonant Sibèria la qual passarà definitivament a estar sota control bolxevic quan Blucher conquereixi Vladivostok a finals de 1922. Aquest fet i l’aïllament definitiu dels Anhui a Manxúria (1922) contribuiran a simplificar el conflicte i reduir els connats de violència a la regió, constants des de la Revolució.

El cabdill blanc Semenov

El cabdill blanc Semenov

L’establiment d’una República Soviètica de l’Extrem Orient i la retirada de l’imperi japonès donà la falsa sensació de l’acceptament d’un statu quo, quan en realitat l’únic que es va fer fou posposar l’enfrontament. Dependents del seu soci japonès, la camarilla Anhui facilità l’entrada de tropes nipones a Manxúria, base des de la qual tractarien de conquerir la resta de la Xina (1937). Poc després, la rivalitat entre bolxevics (ara liderats per Stalin) i japonesos conduiria a xocs fronterers (1939) i a la declaració de guerra russa (1945). El nou món bipolar posaria la regió sota l’influencia bolxevic.

Per saber-ne més...

CARR, E.H. La Revolución bolchevique (1917-1923). Alianza Universidad. Madrid. 1973

STROSSER, E. PRINCE, M. Breve historia de la incompetencia militar. Ediciones B. Bailén. 2009.

VALLEJO, M. El barón Ungern. El último General Blanco. Éride ediciones. Madrid. 2011.

GORKI, M. Historia de la guerra civil en la URSS. Ediciones en lenguas extranjeras. Moscú. 1946.