La irrupció del presbiterianisme a Europa: els casos d’Anglaterra i Escòcia - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 53
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Durant el segle XVI Europa va viure diverses convulsions religioses que obren una nova concepció de la religió i la fe a tot el continent. L’aparició del luteranisme va donar pas a sorgiment de noves doctrines com el calvinisme o el presbiterianisme, amb grans diferències amb la tradicional religió catòlica. Encara que el presbiterianisme es va consolidar ràpidament a Escòcia, els presbiterians anglesos van haver d’esperar fins a la Revolució Gloriosa de 1688 per aconseguir una certa tolerància al país.

El naixement del presbiterianisme com a doctrina:

Durant la Reforma Protestant del segle XVI, Joan Calví – teòleg francès – va defensar que el govern de l’Església havia de ser guiat pel pobre, on només Déu podia ser el cap d’aquesta i tots els seus membres eren iguals. La relació entre Calví i John Knox – predicador escocès i fundador del presbiterianisme – va desenvolupar la creació de la doctrina presbiteriana, sent aquesta la forma que va adoptar el calvinisme a Escòcia. La pesada estructura de Roma i el constant èmfasi en crear una acumulació de poder havia derivat en el rebuig a l’estructura piramidal dins de les esglésies reformadores, ja que la lectura dels textos del Nou Testament expressaven un govern molt més horitzontal. El govern d’aquestes Esglésies es basaria en assemblees representatives d’ancians, considerant que tots els pastors eren iguals i que cap d’ells podia reclamar una superioritat respecte a la resta. Creien que havien d’existir estructures fortes de disciplina eclesiàstica, organitzada de baix a dalt, començant per les parròquies.

Retrat de John Knox. Font: Viquipèdia

Els presbiterians consideraven que Crist era rei sobre la seva Església i tenia drets de corona, sent la màxima autoritat com a cap governant del seu poble. Cap altre figura, sigui el papa o un rei, podia usurpar el lloc de Crist com a rei de la seva Església. Per Knox, per sobre del rei està el sacerdot de la Kirk, que actuaria com a defensor del dret diví.

John Knox i la Reforma Escocesa:

John Knox neix el 1514, abans de les tesis de Luter, encara que després seguirà els passos de la Reforma Protestant. Com a predicador entra en contacte amb les idees reformistes i, en ple furor de la Reforma, marxa a Ginebra per ser alumne directe de Joan Calví. El 1555 tornarà a Escòcia per transformar completament el panorama religiós del país cosa que xocarà, no només amb la seva reina María Stuart –de la casa de Guisa i catòlica– sinó també amb la religió anglicana del país veí: Anglaterra. La seva arribada a Escòcia va comportar l’arribada de les idees protestants i la seva contínua predicació contra els abusos de l’Església de Roma va provocar una reacció al país a la qual es van afegir molts adeptes, fent cada cop més gran la seva influencia en tots els aspectes de la vida política i religiosa.

En els seus escrits va arribar a predicar, a través de la lectura de l’Antic Testament, que els protestants tenien el dret i deure de matar als catòlics per idòlatres, advocant per l’expulsió dels catòlics no només a Escòcia, sinó també a Anglaterra.

John Knox predicant davant les Lords de la Congregació. Font: Vikipedia

Cap a 1559 el pobre escocès es rebel·là contra la dominació francesa al país, ja que la presència de la família Guisa al poder creava un gran conflicte per la consolidació de la nova doctrina. Les tropes enviades contra el poble protestant van despertar l’interès d’Isabel I d’Anglaterra qui, com a gran contrincant del catolicisme a Europa, va intervenir al país amb un potent exèrcit que va assetjar a les tropes franceses a Leith, aconseguint la seva capitulació. Només cinc anys després de l’arribada de Knox, el Parlament escocès adopta la confessió protestant el 1560, ara coneguda com la confessió escocesa. A finals del mateix any, el govern presbiterià s’implanta a les esglésies de tot el país amb un projecte de crear un pacte nacional firmat pels escocesos presbiterians.

La historiografia ha considerat a John Knox un servent de la seva pròpia religió, un intolerant que atacarà a tots aquells opositors de la seva doctrina i un fanàtic impertorbable que demandarà al poble la lluita contra al catolicisme a Escòcia concentrar, sobretot, a les Highlands.

La nova doctrina contra la reina:

A l’arribada de Maria Stuart a Escòcia –rere la mort del seu marit, el rei de França Francesc II– les complicacions pel govern comencen a fer-se tangibles. John Knox, l’home més poderós del poble i qui té el suport de la kirk escocesa, està contra el govern de la jove reina. La subordinació que Knox demanda a la reina en relació al sistema teocràtic que defensa, desemboca en una reacció negativa de Maria Stuart sobre la nova religió del país. Un aspecte a tenir en compte és la rivalitat entre Maria Stuart i Isabel I, derivada de la legitimitat que tindria o no Isabel I com hereva del tron d’Anglaterra, que veu en el presbiterianisme un nou front per debilitar el catolicisme defensat per la reina escocesa, encara que el seu rebuig a Knox es fa més que evident. Les discrepàncies cíniques de Knox cap a la reina Maria es veuen clarament quan el predicador celebrà de forma pública la mort del delfí de França i marit de Maria Stuart, Francesc II, per la seva confessió catòlica.

La reina escocesa Maria Stuart. Font: Viquipèdia

Els moments en què Maria Stuart i Knox es veuen cara a cara es troben en un marc ple d’hostilitats on Knox evitarà reconèixer la sobirania de la reina per no haver de jurar-li obediència, aquest fet, juntament amb les seves constants crítiques a l’Església Catòlica, crearà un cisma amb la monarca. Encara que Maria i Knox van estar enfrontats de forma pública durant tot el regnat d’aquesta, el poder del fanàtic va superar a la fe de la reina. Una mostra d’això és la coronació de Jacob VI d’Escòcia, fill de Maria Stuart, on Knox va predicar el sermó i el va educar en el protestantisme durant la regència del comte de Moray. Aquest fet serà clau per entendre, posteriorment, el desenvolupament del presbiterianisme a Anglaterra.

El 1566, el secretari personal i conseller de Maria Stuart, el catòlic Rizzio, és assassinat al Palau de Holyrood per ordre de Darnley, rei consort d’Escòcia. Encara que no es va poder provar la implicació de Knox en l’assassinat, aquest va decidir abandonar Edimburg per temor a les possibles represàlies que podrien portar a terme els catòlics.

Vista del Palau de Holyrood a Escòcia. Font: Viquipèdia

L’imprevisible assassinat del mateix Darnley va provocar una gran rebel·lió contra la reina que fugirà cap a Anglaterra, sent presa de la reina anglesa i executada per aquesta. La historiografia ha marcat el declivi de Knox en el mateix moment en què cau el regnat de Maria i, per tant, la seva gran enemiga, amb una consegüent pèrdua de poder i influencia en la societat anglesa i escocesa.

El presbiterianisme com a conflicte a Anglaterra:

Les diferències entre l’Església catòlica i Enric VIII d’Anglaterra, vers a la demanda d’anul·lar el matrimoni del rei amb Catalina d’Aragó, van provocar la separació definitiva amb l’Església catòlica i la fundació de l’anomenada Església d’Anglaterra: l’Església Anglicana. Encara que la separació es dona quasi de facto, no serà fins al regnat d’Isabel I d’Anglaterra que s’estructuri l’anglicanisme a través de l’Act of Supremacy el 1559, creant una Església teològicament ambigua on l’anglicanisme queda en un camí intermedi entre el catolicisme i el calvinisme, on es sotmet la religió a la raó d’estat. Per entendre els fets que es desenvoluparan posteriorment entre ambdues Esglésies és necessari comprendre que la història de l’Església presbiteriana es creuaria en un futur de manera permanent amb la història de l’Església anglicana, cada cop que els fils del poder s’entreteixien entre Anglaterra i Escòcia.

L’Anglicanisme té un component polític molt fort en els seus orígens, cosa que li farà mantenir un corpus teològic amb aspectes teològics fonamentals carregats d’ambigüitat que donaran peu a intents de canviar el contingut d’aquesta Església. La mort d’Enric VIII ja suposar la pujada al tron de Maria Tudor, qui retorna el catolicisme encara que no fos romà. El matrimoni forjat amb Felip II, conegut com el gran defensor de la cristiandat, crearà un cisma en el desenvolupament de l’Església Anglicana i la seva implantació a Anglaterra. A la seva mort, Isabel I estructurarà definitivament l’anglicanisme, però amb l’ambigüitat de naixement.

És així com els puritans plantegen les seves queixes al no acabar de sintonitzar amb les propostes de la cort d’Isabel, buscant al Parlament un suport per a defensar la seva visió i trobant en els presbiterians un ressò al tenir inquietuds comunes. L’aparició de John Knox dins aquest conflicte fa sorgir la idea del presbiterianisme com un possible motor pel canvi, encara que no són compatibles amb l’anglicanisme perquè el presbiterianisme no és una Església episcopaliana, és a dir, no té bisbes, imprescindibles en l’anglicanisme. Thomas Cartwright serà l’exponent del presbiterianisme a Anglaterra i el gran defensor de què l’anglicanisme agafés el model presbiterià on l’Església tindria ministres oficials escollits i mantindria una disciplina típica de l’anglicanisme. Aquesta idea fa que Isabel ataqui a Cartwright per posar en dubte l’Església d’Anglaterra i inici una campanya i persecució que acabarà amb l’exili del presbiterià.

Retrat de Thomas Cartwright. Font: Wikimedia

Rere la mort d’Isabel I, Jacob VI d’Escòcia pujarà al tron d’Anglaterra malgrat les diferències religioses amb l’anterior reina, ja que Jacob tenir una educació religiosa dins el presbiterianisme, encara que a la seva arribada a Anglaterra es va passar ràpidament a l’anglicanisme. A causa d’aquest fet, el rei va voler instaurar un govern episcopal de tipus anglicà en l’Església presbiteriana d’Escòcia. Les diferències religioses, però, es trobaran amb una època de certa estabilitat donant pas a una època de certa tolerància religiosa respecte a l’Església d’Escòcia. No serà així amb el seu fill, Carles I d’Anglaterra qui, el 1637, va intentar obligar a l’Església d’Escòcia a utilitzar el llibre de l’oració comú de l’Església Anglicana, el Prayer Book, cosa que ocasionà noves revoltes contra la imposició del culte anglicà.

Carles I considerava que en la monarquia havia d’haver-hi una unificació del govern que implicava la uniformització de la religió, una idea ja rebutjada el 1607 per les clares diferencies entre ambdues Esglésies per aspectes com l’absència de bisbes a l’Església presbiteriana. Aquesta imposició provocarà que la nació política escocesa, els covenanters, declarin la guerra al monarca al veure aquest intent com a inacceptable per la tradició Escocesa. La coneguda com a Guerra dels Bisbes, iniciada el 1638, provocarà que la nació política escocesa recluti un exèrcit que derrotà al monarca i obligarà a signar el Tractat de Berwick el 1639, pel qual una petita part del territori del nord d’Anglaterra quedarà sota domini escocès, un punt clau pel desenvolupament de la imminent Guerra Civil per la necessitat de convocar al Parlament l’abril de 1640 davant el requeriment del monarca d’aconseguir diners per fer front a la presència de l’exèrcit escocès.

Anglicanisme i presbiterianisme: de la guerra a la tolerància

El conflicte entre ambdues Esglésies, de nou reobert, es topa amb l’esclat de la Guerra Civil Anglesa que enfronta als reialistes contra el Parlament. Des de 1642 fins a 1651 – marcat pel final de la guerra i l’exili de Carles II d’Anglaterra al morir el rei Carles I –  Anglaterra viu un conflicte que s’estendrà a nivell polític i religiós per tot el territori angles i escocès. Ja avançada la guerra, els escocesos seguidors del presbiterianisme enviaran tropes per donar suport al bàndol d’Oliver Cromwell, un purità que defensava idees més afins al presbiterianisme. Amb el temps, la confessió dels escocesos seria suplantada per la Confessió de Fe de Westminster.

Carles II va provocar molta tensió política per la seva política religiosa, ja que des que va arribar a Anglaterra es va entendre amb els presbiterians cosa que va crear una forta tensió política amb el Parlament Cavalier. El monarca va intentar aprovar una tolerància cap als presbiterians, cosa que va negar el Parlament.

Les tensions entre l’Església anglicana creixien cada cop més i les dissidències que es profunditzaven ràpidament van fer que els presbiterians fossin coneguts com a “no conformistes” o dissidents, fent al·lusió a la no conformitat i la negació a seguir l’Església anglicana, negant-se a l’acte d’uniformitat de 1662 que establia l’Església d’Anglaterra com l’única església aprovada legalment, encara que totes aquestes esglésies estaven unides entre si d’alguna forma per la Confessió de Fe de Westminster. Rere la mort de Carles II, el seu germà, Jacob II d’Anglaterra, va tenir com a objectiu obrir la tolerància cap als dissidents. Va proposar l’abolició de les Test Acts per permetre que catòlics i presbiterians poguessin ocupar càrrecs administratius, militars i locals. A més a més, Jacob II va pressionar perquè s’apliqués un edicte de tolerància dins el clergat anglicà.

Maria II i Guillem III d’Anglaterra. Font: Viquipèdia

Les diferencies arribarien a la seva fi el 1688 amb la Revolució Gloriosa i la intervenció de Guillem III d’Orange – stadhouder dels Països Baixos –, futur Guillem III d’Anglaterra i II d’Escòcia. Amb aquest regnat es prendran mesures orientades a afavorir l’entrada de presbiterians a l’Església d’Anglaterra – encara que no totes van tenir èxit – i van esdevenir el precedent per signar una limitada tolerància a través de l’Indulgence Bill, que declarava als presbiterians lliures de les lleis penals a les quals havien sigut sotmesos durant anys.

Finalment, els camins d’Anglaterra i Escòcia s’uniran definitivament amb l’Acta d’Unió de 1707, donant pas al conegut com a Regne de Gran Bretanya rere la unió dinàstica entre ambdues corones.

0 0 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments