La irrupció d’Herri Batasuna en el tauler polític basc de la Transició

← Cap a la Unitat Popular: El procés de fundació d’Herri Batasuna (1974-1978)

Cap a mitjans de 1978 les forces polítiques basques es trobaven en una situació força complicada. Havent passat un any de les eleccions generals del 1977, cap dels partits sabia exactament quines serien les seves expectatives electorals ni el seu sostre demoscòpic. Aquells primers comicis, a causa de les seves peculiaritats, com poden ser l’abstenció de bona part de l’esquerra abertzale o l’omnipresent amenaça d’un cop militar, no reflectien les realitats polítiques de la incipient comunitat autonòmica basca ni de la futura Comunitat Foral de Navarra. D’aquesta situació, derivaria una lluita entre els tres grans partits nacionalistes: Partit Nacionalista Basc (PNB), Euskadiko Ezkerra (EE) i Herri Batasuna (HB), per aconseguir l’hegemonia del vot nacionalista.

D’una banda ens trobem amb un PNB que segueix reivindicant la idea del Partit-Nació, auto erigint-se com els veritables portadors de l’essència nacional basca. El partit jeltzale^[1]El sufix -zale, en euskera, s’utilitza per definir a un aficionat o seguidor d’alguna cosa, així que Jeltzale vol dir seguidor del JEL. Per la seva banda JEL és el lema que va adoptar … Continue reading havia moderat notablement el seu discurs dretà durant els darrers anys del franquisme, sobretot en temes de política econòmica i religiosa, fins al punt d’acceptar en el seu interior certes tendències que podrien ser qualificades de socialdemòcrates. D’aquesta manera, el PNB intentava agrupar sota les seves sigles la quantitat més gran de nacionalistes moderats. Per la seva Banda Euskadiko Ezkerra també havia moderat considerablement el seu discurs. La branca política dels “polimilis” considerà positivament la idea d’un futur i encara hipotètic estatut d’autonomia, així com la participació en les institucions, pel que queda clar que EE intentà fer-se amb el votant nacionalista que, radical o no, era pragmàtic i possibilista. Per últim, la nova i flamant Unitat Popular representada per Herri Batasuna, que pretengué aglutinar sota el seu paraigua el votant abertzale maximalista, el rebuig del nou règim constitucional que estava en procés d’implantació, així com una identificació amb la lluita armada d’ETA.

Davant d’aquesta situació, s’inicià una batalla pels votants abertzales, que tindria la seva primera materialització en la campanya del referèndum constitucional del desembre de 1978. El primer partit a moure fitxa seria el PNB, partit que no es trobava en una situació gens fàcil. En el si del partit jeltzale existia un rebuig majoritari al nou projecte de constitució, que mai va acabar d’entusiasmar als militants ni als dirigents del partit. A més, cal esmentar que la constitució no contemplava qüestions relatives als furs, finançament o concert econòmic, que eren veritablement la màxima preocupació del PNB, motiu pel qual l’actitud d’aquest partit a la carta magna va ser de relativa passivitat. Tot i això, el PNB no podia recolzar activament el NO en el referèndum, ja que això els hi suposaria cedir la iniciativa a HB, i quedar-se a l’ombra de la coalició abertzale radical. D’altra banda, els jelkides tampoc podien recolzar el SI a una constitució tan limitada en l’aspecte nacional, pel que bona part del potencial electoral del PNB podria abandonar l’òrbita del partit. En aquesta conjuntura complexa, el Partit Nacionalista Basc optaria per una estratègia ambigua (fet que sempre ha caracteritzat al partit). El dia 28 d’octubre, el PNB juntament amb el PSOE, convocaria una manifestació amb el lema “Contra el terrorismo”, amb la intenció d’oferir una cara moderada i amable a Madrid. Paral·lelament, es comunicà que els jelkides no farien cap campanya per al referèndum constitucional. Aquell mateix dia, HB convocaria una contramanifestació amb el lema de “Por los gudaris de ayer y hoy”, que seria duríssimament reprimida per la policia. Aquest punt mostra un punt de no retorn en les relacions entre HB i PNB, els quals trigarien 20 a posar-se d’acord en quelcom (fins a l’acord de Lizarra de 1998). Per la seva banda EE no convocà cap trobada, i els militants de la formació es dividiren entre els qui assistiren a la manifestació del PNB i a la d’HB.

Amb el món abertzale totalment dividit, tindria lloc el referèndum constitucional el dia 6 de desembre. La constitució quedava ratificada amb mes del 90% dels vots afirmatius, tot i que tan sols es registraren al voltant d’uns 16 milions de vots a nivell de tot l’estat, és a dir, 1 de cada 3 ciutadans amb dret a vot no el va exercir aquell dia. Aquesta alta abstenció fou especialment notable a Euskal Herria, i en especial, a la comunitat autònoma basca, on la població que va recolzar la ratificació del text constitucional no va arribar al 50% de la població total. Aquesta situació, feia de la pròpia constitució, del possible estatut que emanés de la carta magna, així com de les institucions sorgides d’aquest textos, quelcom il·legítim per Herri Batasuna.

Un cop aprovada la ponència constitucional, Herri Batasuna i la resta de partits nacionalistes bascos haurien de trobar-se de nou amb les urnes, amb la convocatòria d’eleccions generals per l’1 de març de 1979. Herri Batasuna s’estrenà amb uns no res menyspreables 172.000 vots i 3 diputats que mai serien ocupats degut a la política d’escons buits. El PNB, amb gairebé 300.000 vots seria el guanyador en les tres províncies que acabarien formant la comunitat autònoma basca, obtenint 7 escons. Por la seva banda EE repetiria l’escó obtingut en el 1977. Aproximadament un mes després, el 3 d’abril concretament, els ciutadans tornaven a ser convocats a les urnes per les eleccions municipals, les primeres des de la mort de Franco. HB obtingué 165.000 vots i uns 250 regidors, obtenint especialment bons resultats als consistoris de Bilbao, Sant Sebastià i Pamplona. Tot plegat demostrava que l’èxit inicial de la coalició abertzale radical no era fruit de la casualitat, i que realment existia una base social que donava suport als postulats d’HB.

No queda dubte que la fundació d’HB havia suposat la unificació d’una bona part del nacionalisme basc sota unes sigles, i que havia acaparat una bona capacitat d’atracció del votant mitjà. De quina manera es pot explicar aquest fet? D’una banda, HB mantingué la capacitat mobilitzadora de l’esquerra abertzale. Des del final del franquisme, el nacionalisme basc radical i d’esquerres sempre havia dut a terme accions espectaculars com les marxes de la llibertat en el 1977, que aglutinaren a milers de bascos i basques. També dugué a terme concentracions i manifestacions de forma constant de tal manera que HB es convertí amb diferència amb la força política amb major capacitat de mobilització de masses de tot l’estat. Aquest és un fet determinant en tenir en compte els resultats electorals, ja que d’aquesta manera HB va empènyer cap als col·legis electorals una part de la societat que en altres casos es trobaria electoralment desmobilitzada. Considero oportú citar literalment l’autor John Sullivan, qui arribà a afirmar que: “ETA militar y Herri Batasuna habían creado una estrategia de movilización extremadamente eficaz que contribuía a evitar que se diera en Euskadi la desmovilización política lograda en el resto de España”. Resulta evident la importància de la política al carrer per HB i no pas la política institucional. En aquest aspecte HB va dur a terme en el seu primer any d’existència una enorme tasca de difusió, divulgació i aproximació a la població, molt més potent en la resta de partits. La tasca propagandística va ser de gran abast i fou en aquesta època quan proliferaren les famoses “Herriko” tabernes, bars que també servien de seu de l’esquerra abertzale. D’aquesta manera s’aconseguia traslladar la política a totes les esferes de la vida, fins i tot a les més quotidianes.

Però l’èxit i impacte que tingué Herri Batasuna en les seves dues primeres cites electorals no només s’explica per la capacitat de mobilització, sinó que cal analitzar altres factors. Alguns autors han considerat a la Herri Batasuna més primerenca com un lluitador capdavanter de totes les causes perdudes a Euskal Herria. D’una banda, HB protagonitzà la lluita obrera i sindical, fins al punt que es podria a firmar que HB va ocupar el lloc natural del Partit Comunista. Aquest fet s’explica arran d’una inacció total del PCE a les terres basques després de la mort de Franco, que no va saber trobar el seu lloc en un context de conflicte nacional. També cal afegir que el PCE va estar més pendent d’aconseguir la seva legalització, i que un cop aconseguida, aquest partit va assumir el nou règim, un fet que no va ser entès ni compartit per bona part dels sectors esquerrans bascos. Aquesta situació es traduiria en una via lliure per a HB per a actuar en l’esfera laboral i sindical atraient nombrosos votants de les classes populars. L’omnipresència del sindicat LAB (lligat a l’esquerra abertzale i a HB) també cal ser considerada com un factor d’èxit, així com la figura de Periko Solabarria, un antic religiós que va abandonar la doctrina eclesiàstica per convertir-se en obrer. Solabarria esdevindria un ferotge lluitador contra la classe empresarial basca i compaginaria la seva labor de sindicalista amb la de diputat d’HB. La formació abertzale radical obtindria un gran nombre de vots d’aquelles zones generalment castellanoparlants i de naturalesa obrera, com els municipis situats en el marge esquerre de la ria de Bilbao (Sestao, Barakaldo, Portugalete, Santurtzi…), fet que delata una certa iniciativa en les qüestions socials per part d’HB.

Altres factors a tenir en compte són la notable capacitat de mobilització de la coalició, i és que ja havent avançat la Transició, HB es mantenia com a l’única força política rellevant que seguia mantenint un total i frontal rebuig a la instauració d’un nou règim constitucional. Mentre que a altres pobles de l’estat, com a Catalunya o Galícia, les agrupacions polítiques que no acceptaven la constitució tenien una influència testimonial, i que Euskadiko Ezkerra havia acceptat el règim, HB es convertí en la marca electoral de sectors de la societat políticament marginals, sobretot provinents de l’extrema esquerra (LCR, Bandera Roja, PTE…) que després del franquisme van perdre tota la seva capacitat d’actuació. De la mateixa manera, alguns autors han lligat la catastròfica situació que estava vivint Euskal Herria amb relació a la plaga d’heroïna que tant estava afectant la població. Molts dels joves, en una situació d’atur considerable (cal no oblidar que tota la Transició va ser un període de crisi econòmica), de la qual no veient una sortida, amb poques oportunitats i amb addictes, buscaven, votant a HB, castigar la societat que els havia dut a aquella situació.

La lluita feminista també esdevindria un afer capital per la formació abertzale. Ben aviat HB es manifestà a favor de reivindicacions històriques com el dret a l’avortament o el divorci. Una part no gens negligible dels vots provinents del feminisme actiu i militant d’Euskal Herria anirien a parar a HB. El conjunt de l’independentisme era conscient de la importància d’aquesta lluita, per aquest fet la mateixa coordinadora Koordinadora Abertzale Sozialista (KAS) impulsaria una organització feminista, Egizan, tot i que aquesta no faria aparició fins al 1987. HB també dugué a terme una enorme tasca en l’aspecte ecologista i antinuclear. L’exemple més clar d’aquesta lluita el trobem entre els anys 1979 i 1981, quan des de l’esquerra abertzale es mobilitzà potentment contra la posada en marxa de la central nuclear de Lemoiz.Queda clar com la multiplicació de l’activitat d’Herri Batasuna en tots el fronts possibles va fer que aquesta formació recollís votants de caràcter divers, esdevenint un conjunt demoscòpic força heterogeni. Però va ser d’aquesta manera, amb l’enorme treball de camp realitzat i protagonitzant lluites i reivindicacions de diferents tipus, com HB va passar de ser en qüestió de pocs mesos, un grup de partits acabat de fundar i amb diverses crisis internes, a esdevenir tot un referent per bona part de l’electorat basc. No obstant això, Herri Batasuna es veuria incapaç de mantenir aquest impuls inicial en les següents convocatòries electorals, la consolidació del règim del 78 i el punt i final a la Transició, així com una tendència uniformitzadora que existí dins d’HB, serien alguns dels causants d’una davallada a les urnes. Malgrat aquestes circumstàncies, HB mai perdria la seva capacitat de mobilització.