→ La llegenda del Preste Joan (II): evolució i pervivència del mite medieval (s. XV-XVI)

Segons afirma el gran historiador francès Jacques Le Goff, autor de nombroses obres relatives a la història de la cultura i el pensament medieval, els límits entre allò real i allò imaginari són variables i més o menys estrets en funció del moment. La societat medieval, definida a grans trets, es caracteritza entre altres coses per una concepció del món carregada de simbolisme i per la importància del cristianisme a l’hora de crear i d’interpretar aquests codis simbòlics. Aquesta manera medieval d’entendre el món, que dista tant de la nostra, va donar lloc a la creació de mites i llegendes de tot tipus, creades en un moment històric concret en funció d’un context social i cultural concret. Aquestes llegendes són, doncs, el resultat de la necessitat d’explicar allò inefable i d’adaptar la realitat als elements simbòlics amb els quals els medievals interpretaven el seu món.

 Aquestes llegendes, mites i altres històries meravelloses han donat lloc a múltiples manifestacions culturals i sobretot literàries. La literatura medieval dels segle XI i fins les darreries del XV es recolza en gairebé tots els seus gèneres i estils i en major o menor mesura en allò que ells mateixos anomenen les mirabilia, o elements merav ellosos. Deixant de banda la literatura religiosa, ja sigui hagiogràfica, espiritual o mística, en la qual abunden els miracles (les mirabilia justificades per la intervenció divina), podem trobar elements meravellosos als diferents gèneres literaris de ficció, com ara les cançons de gesta o les novel·les de cavalleries de tradició artúrica, en les quals apareixen llegendes tan esteses com ara la del Sant Greal. Ara bé, la presència d’elements meravellosos a les fonts literàries no es limita solament a les obres de ficció, sinó que aquests es fan presents també a les cròniques, epístoles o relats de viatges, gèneres literaris considerats, en teoria, verídics i de major credibilitat. Una de les llegendes més esteses al llarg de l’E dat Mitjana, que evolucionaria i s’actualitzaria al llarg dels segles, és la del Preste Joan, un poderós rei-sacerdot cristià, el regne del qual es trobava més enllà de les terres dels infidels, i que, de poder contactar amb ell, ajudaria als cristians a derrotar els seus enemics en la fe.

 La llegenda del Preste Joan, o Presbyter Iohannis, apareix i es difon per l’Europa cristiana a partir del segle XII, motivada en part per la mentalitat apocalíptica d’una cristiandat amenaçada, així com d’un context de rivalitat secular entre el Papat i el Sacre Imperi romà (coneguda com la querella de les Investidures). A això, se li ha de sumar la situació de projecció sobre l’Orient i conflicte amb l’Islam motivats per les Croades, amb una evident instrumentalització de les creences religioses per part dels grans poders, que, en la mesura que van poder, van tractar de treure partit també de la llegenda del Preste Joan i d’explotar-la en benefici propi.

 La llegenda també s’alimenta de la representació medieval del món, tan ben definida com poc corresponent amb la realitat, basada en nocions geogràfiques provinents d’autors clàssics, principalment de Claudi Ptolomeu i d’Aristòtil, sempre que aquestes no entressin en contradicció amb les Sagrades Escriptures. Això va donar lloc que nocions com el Paradís Terrenal o l’Infern fossin referències geogràfiques situades als mapes, que distorsionaven, així, la realitat geogràfica. Tot això té el seu interès ja que el Paradís Terrenal és situat, segons la tradició cristiana, a l’est, i acabarà identificant-se amb el regne del Preste Joan, que corresponia també amb les “Tres Índies”: un espai ignot i, com us podeu imaginar, ple d’elements meravellosos.

 

28

Còdex del Beat de Santo Domingo de Silos de l’any 1106, en el qual es poden observar la barreja d’elements d’origen biblíc amb accidents geogràfics.

La primera referència explícita a aquest llegendari i misteriós personatge la trobem a la Chronica sive Historia de duabus Civitatibus, escrita pel bisbe Otó de Freising. Aquest, segons testimoni d’un bisbe sirià, Hug de Jabala, dóna testimoni l’any 1145, de la derrota dels turcs a mans de les tropes del Preste Joan, vinculat per descendència als mags d’Orient, i que està compromès amb la defensa de Jerusalem, que en aquell moment es trobava en una situació molt delicada arran del fracàs de la Segona Croada. Malgrat que la llegenda patirà diversos canvis al llarg dels segles, adaptant-se així a diferents contextos culturals, un seguit d’elements comuns que apareixen per primera vegada a la crònica d’Otó de Freising s’aniran repetint en molts casos: la denominació del personatge, la seva condició de rei-sacerdot, el seu gran poder i la seva condició nestoriana, una interpretació oriental del cristianisme considerada herètica per l’Església de Roma… Aquest detall, segurament incòmode, afegia versemblança al relat, ja que els europeus tenien constància de l’existència de comunitats nestorianes a l’Orient. Per altra banda, aparentment la derrota turca recollida per Otó va tenir lloc l’any 1141, a l’actual Uzbequistan, a mans de la tribu dels mongols kara-kitai. No és casual que els mongols, que encara no han fet la seva aparició a ulls dels europeus, siguin identificats amb els exèrcits del Preste Joan, i no serà la darrera vegada que això passi. 

ottof

Otó de Freising, que a més de bisbe era l’oncle de l’Emperador Frederic Barbarroja

Si bé el testimoni de la crònica d’Otó de Freising es pot considerar la primera referència directa a la llegenda del Preste Joan, probablement el que va fer més per difondre-la i popularitzar-la va ser la Carta del Preste Joan, considerada pels experts com la farsa més ben tramada de la Baixa Edat Mitjana. Es tracta d’un document, que respon a un gènere, el de l’epístola, molt estès a l’Edat Mitjana, tot i que sovint, com en aquest cas, era emprat per donar versemblança o carta de naturalesa a fets ficticis o inventats. Datada al voltant de l’any 1165, i dirigida al basileu Manuel Comnè, Emperador d’Orient, la carta mostra un Preste Joan poderós, governant d’un regne descrit fent ús de tota mena de mirabilia imaginables, i que s’adreça al basileu Manuel en termes arrogants i gairebé humiliants, mostrant-se partidari de la croada. Aquesta carta seria reproduïda uns anys més tard canviant el destinatari pel Sacre Emperador Frederic Barbarroja; en els dos casos, amb finalitats propagandístiques més que evidents.

El compromís del Preste Joan amb la croada és una crida i una motivació per als sobirans cristians europeus, ja que, en cas que ells també hi acudissin, ho farien com a aliats del fabulós Preste Joan, capaç d’oferir una relíquia com l’Arca Santa com a present. I el que encara és més rellevant d’aquest personatge, tal com es descriu a la carta, el seu poder és absolut i de caire diví. Es tracta d’un sobirà totpoderós que harmonitza en la seva figura i en la seva condició de rex et sacerdos els dos poders, temporal i secular, que competien en aquell moment per l’hegemonia d’una Europa fragmentada, i com a tal s’entén com a una defensa de les posicions cesaropapistes imperials, també dites gibelines. La carta va tenir una ràpida difusió, va ser traduïda del llatí a diverses llengües vernacles, i va tenir resposta l’any 1177 per part del Papa Alexandre II, enfrontat a l’Emperador Frederic, que va dirigir al Preste Joan una altra carta demanant-li la seva conversió al catolicisme. La popularització de la llegenda va més enllà dels intents legitimadors dels papes i emperadors, però, i adquireix tints mil·lenaristes a mesura que empitjora la situació dels croats de Terra Santa, que veuen en la intervenció del Preste la seva única possibilitat de resistir contra els exèrcits musulmans. 

Ja al s. XIII, els cristians, amb la moral baixa per la pèrdua de Jerusalem l’any 1187 a mans de Salah-al-Din, veuran amb esperança les victòries sobre els musulmans d’un poble oriental. Es tracta dels mongols de Gengis Khan, que irrompran a l’Orient Mitjà arrasant-ho tot al seu pas, i novament els identificaran amb el Preste Joan. Això va ser així fins que van observar com envaïen els regnes de Polònia i Hongria, sense fer distinció en la religió dels territoris que aspiraven a conquerir (cosa que va fer que els mongols rebessin la denominació de tàrtars, en al·lusió a l’Infern i en una nova mostra de pensament escatològic). Això no va evitar que, en diverses cròniques i històries escrites des d’Europa, es celebressin les victòries de Gengis Khan, a qui prenien novament, però, pel Preste Joan. 

prestejuan-maravillas

Representació d’algunes mirabilia que consten a la Carta del Preste Joan, on es descriuen els habitants d’una de les seves províncies, que formen part de la nació de Gog i Magog, en una altra referència bíblica.

Posteriorment, i com és ben sabut, els mongols crearien un imperi de dimensions gegantines entre el Caucas i la Xina, i dins el qual garantirien el trànsit de les rutes cap a Orient. Aquesta pax mongolica, que duraria ben bé un segle, sumat a les necessitats diplomàtiques, a la curiositat i a les possibilitats comercials, va donar lloc a l’establiment de relacions entre Orient i Occident. Els líders europeus entenien la tolerància religiosa practicada amb pragmatisme pels sobirans mongols com una possibilitat d’or per a atreure uns senyors tan poderosos i convertir-los al cristianisme, i per tant van enviar diverses ambaixades i molts missioners per a aquest fi. Molts d’aquests viatgers van deixar constància escrita dels seus viatges, tot i que cap d’ells va tenir un impacte semblant al del cèlebre mercader venecià Marco Polo. A la obra, escrita a una presó genovesa per Rusticello de Pisa, coneguda com El Milió, s’expliquen els viatges del venecià a la Xina i pels diferents territoris d’Àsia, al servei del Khan dels mongols, que en aquell moment era Kublai, nét de Gengis. A la seva obra es refereix al Preste Joan, però no perquè afirmi haver-lo trobat. Al llarg d’un seguit de capítols dedicats a la història dels mongols, explica Polo que abans de Gengis els tàrtars (així els anomena ell) estaven dividits, i havien de pagar tribut al Preste Joan, anomenat també Uncà, i que el mateix Gengis va liderar la rebel·lió contra aquest Uncà, derrotant-lo i causant-li la mort. Lluny de culpar Gengis Khan de la mort del llegendari Preste, ja que parlem d’una obra que pretén enaltir tan Kublai com el seu avi Gengis, Polo els presenta com una solució de continuïtat amb el propi Preste Joan, ja que explica que Gengis va enllaçar els seus descendents amb els del Preste Joan, amb la qual cosa situa Kublai com a descendent del Preste. 

A mesura que avança el segle XIII i els europeus, gràcies als viatges de Giovani Pian di Carpini, Guillem de Rubruck, Marco Polo, Ricoldo de Montecroce, Giovanni de Montecorvino, Odorico de Pordenone o González de Clavijo (per citar-ne només alguns) es pren una major consciència geogràfica d’Àsia. Així, aquest continent perd l’halo de misteri que l’envoltava i que el feia idoni per a ubicar-hi les mirabilia oriens, entre les que destaca per la seva importància el Preste Joan. D’aquesta manera, i a partir del segle XIV, aquesta llegenda anirà perdent importància, tot i que no arribarà a desaparèixer. El cas és que la literatura de viatges dels segles XIV i XV mantindrà referències a aquest personatge fabulós, malgrat no estar ja tant de moda com als dos segles anteriors. Així, obres tan importants com el Llibre de les Meravelles del Món de John Mandeville recullen la tradició del Preste Joan. Tal vegada, i això ja és impressió meva, la incorporació d’elements meravellosos als relats de viatges, apropant-la més a la literatura utòpica que a la descripció geogràfica, donava credibilitat als propis relats, de manera que un viatge a l’Orient en el qual no apareguessin criatures sorprenents, regnes fastuosos o elements propis de la Bíblia seria menys versemblant, encara que hagués sigut més fidel a l’experiència viscuda pel viatger en qüestió. 

Els segles XIV i XV experimentaran l’evolució del mite del Preste Joan i la seva reubicació a l’únic continent conegut però inexplorat pels europeus: Àfrica, que miraré d’exposar en una continuació d’aquest article. En cas que aquest tema hagi suscitat l’interès del lector, i vulgui realitzar una aproximació distesa a la llegenda del Preste Joan, no puc sinó recomanar la novel·la Baudolino, d’Umberto Eco, que combina novel·la històrica, recreant amb molt detall el segle XII i el context de les lluites de l’Emperador Barbarroja amb les ciutats italianes, la picaresca del protagonista i els elements fantasiosos, aquestes mirabilia, que en boca del propi Baudolino, “quan tu dius una cosa que has imaginat, i els altres et diuen que és precisament així, acabes per creure-t’ho tu també”.

Per saber-ne més...

CHIMENO, Ana Belén, El Preste Juan en los libros de viajes de la literatura española medieval. Fundación Universitaria Española. Madrid, 2011

ECO, Umberto, Baudolino. Lumen. Barcelona, 2001

GUMILEV, Lev, La búsqueda de un reino imaginario. La leyenda del Preste Juan. Crítica. Barcelona, 1994

POLO, Marco, El libro de las maravillas. Anaya. Barcelona, 1983