No  es pot empresonar tot un poble
No es construeix el socialisme amb tancs
Americans, marxeu de Vietnam; russos, marxeu de Txecoslovàquia

Aquests són els textos d’algunes de les pintades que van aparèixer a Praga el 22 d’agost de 1968, després que les tropes del Pacte de Varsòvia ocupessin el país. Aquesta invasió va provocar una extraordinària mobilització popular, absolutament pacífica i pacifista, en defensa de la sobirania del país i de la construcció d’un model de socialisme allunyat del rígid, fred, mecànic i burocràtic socialisme soviètic postestalinista.

El 5 de gener de 1968 marca un punt d’inflexió cabdal en els esdeveniments que s’estaven produint a Txecoslovàquia. Aquell dia es decidí apartar el primer secretari del Partit Comunista, Antonín Novotný, del capdavant del partit. Era la primera victòria dels sectors reformistes. A partir de llavors, els principals càrrecs del país van acabar sent ocupats, un rere l’altre –cap de govern i presidència de la República– per aquests sectors, cosa que permeté tirar endavant un seguit de reformes que tenien com a objectiu la construcció un nou model d’estat socialista. Per a molts encara no era evident la trascendència d’aquella decisió, però els fets posteriors demostren abastament que eren el reflex de canvis profunds en la societat txecoslovaca i la resposta a unes aspiracions que anaven molt més enllà d’un simple canvi de lideratge.

Abans del Congrés del Partit (desembre de 1967-gener de 1968)

En una primera etapa, la pugna entre conservadors i reformistes va ser exclusivament interna, en el si del partit. A partir de 1962, en bona part arran de la mala situació econòmica, els sectors reformistes, alguns dels quals havien estat purgats anys abans, començaren a guanyar-hi posicions, com Husák, Smrkovský o Loebl. Novotný nomenà Lenart, eslovac reformista, com a cap de govern, amb una línia més oberturista. També s’assajaren canvis en l’àmbit econòmic –impulsats per Ota Šik–,  amb una aposta per una relativa descentralització i les reivindicacions eslovaques, que pretenien convertir Txecoslovàquia en una autèntica federació, es feren sentir amb força. La liberalització s’estengué a altres àmbits, com el de la cultura, que permeté que autors com Kafka deixessin d’estar proscrits. De fet, aquests eren, inicialment, els principals objectius dels grups reformistes. Més endavant, un cop es feren amb tots els òrgans de poder, l’abril següent, acabaren de concretar les seves propostes. Per la seva banda, els sectors més conservadors s’oposaven, sobretot, a la renovació dels càrrecs, a les propostes més liberalitzadores, sobretot en el camp de l’educació i la cultura, i a tot el que pogués fer témer un allunyament de l’URSS.    

Antonín Novotný, primer secretari del Partit Comunista i president de Txecoslovàquia. Font: Wikimedia Commons

Antonín Novotný, primer secretari del Partit Comunista i president de Txecoslovàquia. Font: Wikimedia Commons

Aquests moviments, però, es veieren frenats sovint per l’equip dirigent de Novotný, sobretot a partir de principis de l’any 1967, en un moviment de replegament cap a posicions més conservadores, tal com passava també a l’URSS. Així, la reforma econòmica aprovada a principis de 1967  va ser menys ambiciosa del que pretenien els seus impulsors.

Les propostes reformistes i crítiques, però, no s’aturaren, com es palesà en el Congrés de la Unió d’Escriptors, de juny de 1967 –que demostra l’enorme pes de la intel·lectualitat en els esdeveniments de la primavera txeocsolovaca. S’hi van sentir veus clarament dissidents, com Jan Prochazka –expulsat posteriorment del Comitè Central–, de Vaculík o Ivan Klima –després, expulsats del partit. Denunciaren obertament l’antisemitisme del partit, el control que s’exercia sobre els intel·lectuals i l’intervencionisme del partit.

En el Presídium –principal òrgan del Partit–, reunit l’octubre d’aquell any, es van fer evidents les diferències entre els seus components: els elements conservadors, que feien pinya entorn de Novotny, i els opositors, entre els quals destacava Oldřich Černík.

La repressió violenta d’una manifestació d’estudiants que demanaven millores en les seves condicions de vida va tibar encara més les relacions, fins al punt que els corrents antinovitnistes començaren a prendre la iniciativa. La situació fou tan crítica que, fins i tot, Bréjnev viatjà a Praga,  per tal de fer d’intermediari. Finalment, es convocà un Congrés del Partit, inaugurat el 19 de desembre de 1967, que culminà –tal com hem comentat abans– amb la destitució de Novotný com a primer secretari, tot i que continuà ostentant el càrrec de president de la República.

En el Congrés es consolidaren els dos grans blocs, l’encapçalat per Novotný i el liderat per Josef Smrkovský i Oldřich Černík. Fou triat primer secretari un candidat considerat centrista, el cap del partit eslovac, Alexander Dubček. Tot i que no s’alineà obertament amb els reformistes,  les seves declaracions palesaven quina n’era l’orientació, fins al punt que acabà convertint-se en el símbol del socialisme de rostre humà.

Alexander Dubček, primer secretari del partit des del gener de 1968. Font: Wikimedia Commons

Alexander Dubček, primer secretari del partit des del gener de 1968. Font: Wikimedia Commons

La pugna per l’hegemonia, entre gener i març de 1968

Entre gener i març de 1968 es precipitaren els esdeveniments. El conflicte polític sortí del partit i es traslladà al conjunt de la societat. Primer de tot, els elements conservadors intentaren mobilitzar la classe obrera, amb poc èxit. Els reformistes, llavors, també optaren per fer-se presents en els carrers, fàbriques i universitats i aconseguir el suport dels intel·lectuals i estudiants. S’organitzaren reunions a les fàbriques, es revitalitzaren els partits del Front Nacional, fins llavors partits-titella, sorgiren noves organitzacions, algunes no socialistes –KAN o K231.

D’altra banda, els sectors conservadors, aliats de Novotný, començaren a alertar dels perills que representava l’evolució del país i del perill que representaven per al “socialisme”. Intentaren implicar-hi l’URSS, de manera que Alexander Dubček es veié obligat a reunir-se dues vegades amb Brejnev, el gener i el febrer. Finalment, el 5 de març hagué de fer front a una renunió on a més de Brejnev hi havia membres d’altres partits “germans”.

En el pla interior, Dubček es veié abocat a alinear-se cada vegada més amb les tesis reformistes, com ho demostra l’anul·lació de la censura, aprovada precisament el dia 5 de març.  Finalment, el 22 de març, Novotný fou destituït del càrrec de president de la República, que fou assumit per Ludvík Svoboda, el 28 de març.

La primavera de Praga i el model txecoslovac de socialisme

Immediatament després de nomenar Svoboda, es reuní el Comité Central del Partit, on s’aprovà un document d’importància cabdal, que marcava les noves directrius. El nom del document era tota una declaració de principis “La via txecoslovaca al Socialisme”. Es pot afirmar que aquest text era l’autèntic programa polític dels reformistes.

Segons aquest document, el Partit renunciava al poder absolut que havia ostentat fins llavors –que no volia dir renunciar al paper dirigent. Afirmava que no s’havia de pressionar la societat, sinó que se l’havia de servir per aconseguir un desenvolupament lliure i socialista. Reivindicava la separació de poders entre el partit i el govern i considerava que el parlament havia de ser més representatiu. Defensava que els partits del Front Nacional assumissin un paper més rellevant, la llibertat d’informació i proposava una reforma radical de la seguretat, rehabilitar i indemnitzar les víctimes de la repressió, viatjar lliurement a l’estranger, aprofundir en la reforma de l’economia i avançar cap a un veritable federalisme, en què els eslovacs es trobessin còmodes.

El 8 d’abril, dos dies després, es designà un nou cap de govern, el reformista Cernik, amb Ota Šik com a ministre d’Economia i Josef Pavel, empresonat a l’època estalinista, com a ministre de l’Interior. El 18 d’abril, Smrkovský fou nomenat president de l’Assemblea Nacional. D’aquesta manera, els principals càrrecs passaren a ser ocupats íntegrament per reformistes. Per acabar-ho de reblar, es decidí de renovar el Comitè Central, amb la convocatòria d’un nou Congrés del Partit, fixat per al 9 de setembre.

És indiscutible que el paper de l’URSS en les setmanes i mesos següents va ser decisiu, però no es pot menysprear l’actitud dels governs, i partits, de Polònia i la República Democràtica d’Alemanya. A les burocràcies dirigents d’aquests estats no els feia gens de gràcia l’evolució de Txecoslovàquia, que veien com un perill, pel fet que les reivindicacions democratitzadores s’estenguessin al seu país. A la RDA, l’actitud del govern fou molt agressiva, i acusà els comunistes txecoslovacs de trair el socialisme.

Dubček, mentrestant, intentava mantenir posicions relativament “centristes” i no enemistar-se amb l’URSS. Declarà públicament que el paper dirigent del partit no era discutit i que s’havien de combatre les forces antisocialistes. Tot i això, el 25 i el 26 de juny es promulgà una llei sobre la llibertat de premsa i es rehabilitaren els perseguits polítics. També s’aprovà una propsta de federalització del país, per tal de respondre a les demandes eslovaques.

En aquest context cal situar la publicació d’un document de gran transcendència, el 27 de juny, anomenat Dues mil paraules, que feia una crida a lluitar contra les forces retrògrades, i animava la societat a defensar les reformes. Manifestava, també, el suport al govern en cas que el país patís una invasió estrangera. Aquest document fou considerat, tant pels conservadors com pels dirigents de l’URSS, com una provocació. Moscou demanà a Dubček que el desautoritzés i en castigués  els impulsors. Finalment, Dubček i Černík el condemnaren, però no prengueren cap mesura contra els impulsors.

Tot plegat, va fer que el suport de la població a les noves autoritats s’intensifiqués, particularment entre la classe obrera, amb la creació de comitès de defensa de la llibertat de premsa i de consells obrers a les fàbriques, que reivindicaven l’autonomia obrera.

La reacció conservadora arribà llavors, amb l’Ultimàtum dels Cinc (URSS, RDA, Polònia, Hongria i Bulgària) del 17 de juliol, que pretenia que el govern fes marxa enrere en les mesures que havia pres, com a mínim, des del mes d’abril. El Comitè Central, de manera unànime, el rebutjà, el 19 de juliol, amb l’argument que el Partit era capaç de dirigir el país. Poc abans, Dubček havia estat convidat a participar en una reunió, el 14 de juliol, amb els altres membres del Pacte de Varsòvia –tret de Romania, que se n’havia distanciat–, però no hi assistí.

Estiu a Praga, les tropes del Pacte de Varsòvia ocupen Txecoslovàquia

Després de la negativa de Dubček, els soviètics convidaren els dirigents del partit txecoslovac a una reunió bilateral a Cierne, a la frontera amb l’URSS. Davant d’aquesta proposta, s’aixecà una gran onada de suport popular, amb una recollida massiva de signatures de suport al partit, i contra la ingerència estangera. El Kremlin temia que el Congrés de setembre consolidés el canvi de rumb del partit txecoslovac. A més, les reiterades negatives del govern a permetre el desplegament de tropes del Pacte de Varsòvia a les fronteres del país, i l’acostament a Romania i a Iugoslàvia –Tito i Ceausescu visitaren Praga a principis d’agost– irritaren els soviètics, que no volien que es disgregués tota la seva “àrea d’influència”. Albània s’havia alineat del tot amb Mao i Romania seguia ara una línia més independent. Per aquest motiu, ordenaren que les tropes del Pacte de Varsòvia ocupessin el país, cosa que es produí entre el 20 i el 21 d’agost.  

Les tropes del pacte de Varsòvia, a Praga. Font: Wikimedia Comons

Les tropes del pacte de Varsòvia, a Praga. Font: Wikimedia Comons

La mateixa nit del cop, amb el Presídium del Partit reunit, Dubček redactà una proclama adreçada al país –aprovada amb set vots favorables i quatre de contraris–, que la qualificava de contrària als princips de bones relacions entre estats socialistes.

L’ocupació del país fou ràpida, i no hi hagué gaires incidents violents –el que més a la seu de Ràdio Praga. Van ser detinguts Dubček, Černík i Smrkovský, que no oposaren resistència, i foren traslladats a una presó ucraïnesa.

Les autoritats soviètiques intentaren col·locar Indra, fidel a Moscou, com a nou cap visible del partit. Svoboda s’hi negà. Els membres prosoviètics del Comitè Central pretengueren, llavors, convocar una reunió per tal de santificar l’ocupació, però no se’n sortiren, i les directrius adreçades als dirigents locals foren obviades.

Davant els fets consumats, diverses organitzacions del Partit decidiren avançar el Congrés programat per al setembre, i el convocaren immediatament a Praga, a la fàbrica CKD. Hi assisitiren més de mil delegats, protegits per milícies obreres, i aprovaren una resolució que promovia la resistència. S’hi escollí un nou Comitè Central i un nou Presídium, s’expulsà del partit els col·laboracionistes i es confirmà Dubček com a primer secretari. Finalment, van convocar una vaga general contra l’ocupació, per al dia 23 d’agost, que fou un gran èxit. Al marge del partit, la mobilització popular fou extraordinària, tot un exemple de resistència civil pacífica: concentracions, vagues, decàleg de la no cooperació…

Manifestacions populars contra la invasió. Font: Wikimedia Commons

Manifestacions populars contra la invasió. Font: Wikimedia Commons

Svoboda, per la seva banda, optà per intentar negociar amb Moscou, amb la condició que en les converses hi participessin Dubček, Černík i Smrkovský. Finalment, els líders txecoslovacs arribaren a un compromís amb Moscou, el 26 d’agost, que tirava per terra tot el que s’havia aconseguit fins llavors. Txecoslovàquia quedà “tutelada”, a canvi, tan sols, d’alguns compromisos –sense garanties que es complissin–, com per exemple la retirada de les tropes d’ocupació i la no interferència en els afers interns.

Evidentment, les autoritats soviètiques imposaren diverses mesures, entre les quals hi hagué la que obligava a acceptar, el 16 d’octubre, un nombre estable i permanent d’unitats soviètiques. La censura es restablí, es prohibiren les organitzacions no comunistes, s’expulsaren destacats membres del partit (com Ota Šik), i s’anul·là la convocatòria del XIV Congrés. Una de les poques mesures que es respectà fou la de la federalització del país.

La repressió: la purga i les depuracions

Així com en la revolució hongaresa era molt clar que el partit s’enfrontava a diverses forces opositores i que era, precisament, la garantia del poder, a Txecoslovàquia la principal força opositora era precisament el Partit Comunista. Per aquest motiu, els primers esforços depuradors anaren adreçats al Partit, començant pels quatre principals líders de la Primavera de Praga: Dubček, Černík, Svoboda i Smrkovský. Dubček fou destituït del càrrec el gener de 1969, expulsat del Comitè Central el juny i del partit el gener de 1970. L’eslovac Gustáv Husák, acusat anys abans de nacionalista burgès, fou designat per substituir-lo, amb la intenció, com a Hongria, que no fos el sector més reaccionari del partit qui se’n fes càrrec, sinó que fos algú amb una línia més moderada, que pogués assumir algunes reformes, però sotmès a l’autoritat soviètica.

Els efectius del Partit descendiren notablement, tant per les purgues com per baixes voluntàries. L’abril de 1970, havia perdut sis-cents mil militants (del 1.600.000 que tenia), molts dels quals eren obrers –del 35% al 24% de la militància–, molt simptomàtic, i intel·lectuals. L’exèrcit i els partits que formaven part del Front Nacional també foren depurats, així com es van reformar els organismes de seguretat i de la magistratura. Es van tancar diversos mitjans –com Politika, Host, Domu– i canvià radicalment la línia editorial del diari del Partit, Rude Pravo.

La repressió s’abraonà particularment contra els sindicats, que s’havien significat per defensar tesis reformistes. El març de 1969 tingué lloc el Congrés Nacional de Sindicats, on es va fer més que evident que la majoria dels treballadors continuava fidel a les tesis defensades pel Partit durant la Primavera. Insistien en la demanda de legalització dels consells obrers i el respecte a la sobirania nacional. El febrer de 1970, Karel Poláček fou substituït pel prosoviètic Jan Piller, i després per Karel Hoffmann, més dur encara.

El juny de 1969 fou dissolta la Unió d’Estudiants. Els estudiants eren els que de manera més activa s’oposaven al nou règim. El cas més emblemàtic fou el de Jan Palach, que el gener de 1969 es cremà a l’estil bonzo a la plaça de Sant Venceslau. Els seus funerals es convertiren en la manifestació opositora més gran que hi hagué al país després de l’ocupació. El seu exemple fou seguit per dos estudiants més. Abans, el novembre de 1968 s’havia organitzat una gran manifestació amb motiu del cinquantenari de la independència del país, i n’hi hagué una altra de massiva l’agost de 1969. També hi hagué l’activitat clandestina de grups per al Socialisme de rostre humà i es fundà un Partit Revolucionari Socialista Txec, d’inspiració trotskista.

A poc a poc, però, l’activitat opositora perdé intensitat, i a mitjan dels anys setanta ja no representava una amenaça per al poder establert. La Carta 77 –de 1977–, centrada en la defensa dels drets humans, inicià una nova etapa en la dissidència txecoslovaca.

El poder de les noves autoritats semblava totalment afermat, però vint anys després, el 1989, la Revolució de Vellut les va foragitar. Es va esfondrar com si res.

Per saber-ne més...

Alexander Dubček, L’informe  Dubček, Barcelona,  Edicions 62, 1970

Josep Fontana, Por el bien del Imperio. Una historia del Mundo desde 1945, Barcelona, Pasado y presente, 2011