Per citar aquesta publicació

Rojo Herbas, Gerard (2017) "La repercussió internacional del cas Ferrer i Guàrdia (1909)", Ab Origine Magazine, 23(juliol) [en línia].
Tags

La repercussió internacional del cas Ferrer i Guàrdia (1909)

Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909), pedagog llibertari i cosmopolita, va morir afusellat el 13 d’octubre de 1909. Acusat de capitanejar els obrers que s’insurreccionaren durant els fets de la Setmana Tràgica (juliol de 1909), va ser jutjat per un tribunal militar i condemnat a mort. Al llarg del procés judicial es van evidenciar múltiples irregularitats i vexacions que demostraven l’existència d’una ferma voluntat incriminatòria. El gabinet conservador d’Antonio Maura necessitava trobar un cap de turc a qui atribuir la capitania del moviment. La causa oberta contra Ferrer no va passar desapercebuda a nivell internacional. De fet, el procés contra Ferrer va mobilitzar l’opinió pública europea, que, en la seva àmplia majoria, defensava la innocència del pedagog a través de diferents manifestacions i mítings de protesta. La indignació arribà al seu punt culminant arran l’afusellament. Es desencadenaren, aleshores, totes les fúries anarquistes, socialistes i maçòniques, que organitzaren clamoroses i tumultuàries manifestacions, com si s’hagués comès la més execrable de les injustícies. Europa, consternada per la reacció espanyola, s’encenia en crítiques i difamacions contra una societat titllada d’inquisitorial, alhora que mitificava la figura de Ferrer i reconeixia la seva noble causa al front de l’Escola Moderna. L’epicentre de les protestes va ser París. La societat francesa, especialment crítica amb el tràgic destí del pedagog, originà una protesta de grans dimensions, estretament relacionada amb els vincles que Ferrer havia establert al país veí durant la seva estada a l’exili. Un dels factors més remarcables de la protesta francesa va ser, possiblement, la seva gran transversalitat. El fet que en prenguessin part activa individus i organitzacions de diferents branques ideològiques demostra que la reivindicació no derivava d’un afer de tipus polític, sinó que havia nascut per una qüestió de drets humans. D’aquesta manera, compartint posicions i, en determinades ocasions, actuant de forma conjunta, la campanya pro Ferrer agrupà a francmaçons, socialistes, anarquistes i republicans. La posició capdavantera de París es devia al fet que la capital francesa acollia la seu del Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola, entitat que s’encarregà de canalitzar el creixent malestar. Els socialistes francesos unificats al voltant de la Section française de l’Internationale ouvrière (SFIO), la Lliga Francesa per la defensa dels Drets de l’Home i el Ciutadà i la CGT també participaren activament en aquesta campanya, impulsant-la i donant-li una gran transcendència. Pel que fa a la plasmació de la protesta, cal destacar que aquesta s’estructurà a través d’una gran diversitat de procediments (mítings, manifestacions, atacs al consolat espanyol…).

Manifestació parisenca convocada immediatament després l’afusellament. Font: ferrerguardia.org
Manifestació convocada a París immediatament després l’afusellament. Font: ferrerguardia.org

Les protestes també van ser especialment importants al regne d’Itàlia, que s’escandalitzà per les profundes arbitrarietats i irregularitats del cas Ferrer. De fet, seguint una dinàmica semblant a la francesa, Itàlia, lluny de mantenir-se al marge de la polèmica, és considerada un dels principals focus de la campanya internacional de protesta. En el cas italià, però, es va constatar una protesta geogràficament molt més disseminada que en el cas francès. Així doncs, tot i que la capital duia a terme una activitat contestatària rellevant, aquesta no monopolitzava la protesta, que es va fer extensiva a ciutats com Venècia, Milà, Pisa, o Gènova. També va presentar un component religiós que França, per exemple, no adoptà.

Làpida en memòria de Ferrer (Perusa). Font: lectoracorrent.blogspot.com.es
Làpida en memòria de Ferrer (Perusa). Font: lectoracorrent.blogspot.com.es

Portugal tampoc restà en silenci. De fet, la manifestació pro Ferrer que s’organitzà el 13 d’octubre a Porto per tal de protestar davant l’ambaixada espanyola arribà a assolir uns nivells de participació i un ressò mediàtic només superats per París. A més, el dol va fer acte de presència durant els dies immediatament posteriors a la mort del pedagog. La bandera de l’ajuntament de Lisboa, per exemple, es va hissar fins a mitja asta, en clara al•lusió al crim comès pel govern espanyol. La indignació sorgida a Alemanya causà sorpresa, però, sobretot, dolor entre la major part dels intel•lectuals espanyols, que, en gran part, eren germanòfils. Les protestes germàniques impedien a la dreta de seguir utilitzant l’argument que defensava que, a l’estranger, només la xusma estava a favor de Ferrer. La capdavantera cultura alemanya s’havia posicionat en contra d’Espanya i, a través de la premsa, expressava la seva disconformitat amb el cas Ferrer. Una prova d’això és el manifest publicat al Berliner Tageblatt immediatament després de la mort del pedagog i subscrit per 141 professors de diferents universitats alemanyes. Protesta espontània i gradual, es dilatà en el temps. De fet, quan França començava a cessar en la seva campanya fruit de les pressions diplomàtiques i de la necessitat d’estabilitat interna, Alemanya arribava al punt culminant de la seva protesta. Es van produir importants manifestacions a Halle i a Frankfurt. A la capital, però, és on es va registrar la manifestació més rellevant. Aquesta, convocada el diumenge 17 d’octubre, va recórrer les principals vies de la ciutat i va derivar en un enfrontament entre els aproximadament 11.000 manifestants i la policia. Tot i que a Àustria la protesta va ser de dimensions més reduïdes, la seva veu també es va fer sentir. Mostrant un procediment molt similar a l’alemany pel que fa a la forma d’organitzar la protesta, el cas austríac és especialment interessant pels vincles familiars que la casa reial austríaca mantenia amb la corona espanyola. L’emperador Francesc Josep I, emparentat amb la família reial espanyola, observava amb preocupació el cas Ferrer i les dramàtiques conseqüències que es podien desencadenar. Intentà, doncs, intercedir per tal d’aconseguir un indult que pacifiqués la situació. Resultà, però, inútil. De fet, aquesta intervenció va ser vista, per a alguns, com un motiu precipitant de la execució. Alejandro Lerroux, per exemple, pronuncià, el gener de 1913, una frase que, en aquest sentit, convida a la reflexió: “D’Àustria va sorgir el llamp que el va fer caure” (referint-se a Antonio Maura). Anglaterra també s’escandalitzà. El diumenge 17 d’octubre el Trafalgar Square de Londres acollí un gran míting en el qual es va poder escoltar la veu dels diputats més crítics. Posteriorment, molts dels assistents van marxar en direcció a l’ambaixada espanyola, per tal de protestar contundentment davant la seu de la diplomàcia espanyola. A banda de Londres, també es van materialitzar importants mítings de protesta a localitats com Liverpool i Sheffield. El Partit Laborista Independent demanava una intervenció diplomàtica del govern anglès per tal d’impedir l’aplicació de la condemna. Les protestes dels diputats laboristes i liberals no van arribar fins després de l’afusellament del pedagog. Les Trade Unions, per la seva banda, van intentar perpetrar, sense èxit, un boicot als productes espanyols. Fernando Tarrida de Mármol, Errico Malatesta i Piotr Kropotkin, rellevants figures de l’anarquisme internacional i amics personals del pedagog, també es van sumar a la protesta britànica.

Monument erigit a Brussel·les en memòria de Ferrer (1911). Font: ferrerguardia.org.
Monument erigit a Brussel·les en memòria de Ferrer (1911). Font: ferrerguardia.org.

Bèlgica també adoptà una actitud contundent. Tot i això, l’oposició belga no va capficar a Espanya. A diferència, per exemple, del cas alemany, els intel·lectuals espanyols consideraven que les elits belgues tenien poca autoritat i rellevància a nivell mundial. L’odi i la indignació de la societat belga s’aprecià, per exemple, en el fet que la Federació de Societats Cooperatives decidís iniciar un boicot als productes espanyols, portant la seva proposta davant l’Aliança Cooperativa Internacional. El dia 17 d’octubre va tenir lloc un important míting a Brussel·les. Nombrosos oradors van prendre la paraula i van manifestar la seva indignació. Dos, però, destacaren especialment: Camille Huysmans, diputat socialista de Brussel•les i secretari de la Segona Internacional; i François André, advocat socialista. Posteriorment, la multitud va formar un seguici fúnebre que s’encaminà cap a l’estàtua dels comtes Egmont i Horn, assassinats el 1568 per la Inquisició espanyola. També es van produir importants manifestacions a Lieja, on es van assaltar esglésies i s’ocasionaren greus desperfectes en convents. A Gant i Anvers també es van celebrar grans manifestacions. En aquesta darrera ciutat, armadors i comerciants decidiren perpetrar un boicot als productes espanyols. Socialistes, maçons i lliurepensadors van organitzar nombrosos actes en memòria de Ferrer fins que el país va ser envaït pels alemanys (1914). El 1911, per exemple, es va erigir una estàtua a Brussel•les per tal d’homenatjar al “màrtir del lliurepensament”. A Suïssa hi va haver atacs contra els consolats espanyols de Ginebra i Zuric. Segons la delegació espanyola, però, les manifestacions de protesta no va presentar un ampli seguiment. De fet, agrupant aproximadament a dos mil manifestants, la ginebrina havia estat la més nombrosa. A Zuric, però, a diferència de Ginebra, els esdeveniments prengueren un caire més violent. Els manifestants es dirigiren a l’ambaixada espanyola amb actitud amenaçadora i, amb intenció d’assaltar-lo, trencaren la porta de l’entrada. Espanya, però, no veia la reprovació suïssa com una amenaça. De fet, la premsa conservadora espanyola ironitzava sobre l’actitud del poble suís. Es creia que la nació que havia assassinat a Miquel Servet feia mostra de la seva hipocresia quan s’indignava per la mort del pedagog. Fins i tot dins la repressiva Rússia van aflorar mostres de protesta. De fet, tan bon punt es conegué la notícia de la mort de Ferrer, els estudiants de Sant Petersburg iniciaren una vaga que s’allargà diversos dies. El procés contra Ferrer oferia als diferents països europeus l’oportunitat d’expressar i demostrar l’abisme que hi havia entre Espanya i les democràcies occidentals. Així, tot i que aquestes encara estiguessin en procés de consolidació, defensaven disposar d’instruments molt més avançats en qüestions polítiques i religioses, així com també un corpus legal molt més extens a nivell de drets humans. Un altre aspecte rellevant és la instrumentalització del cas per demostrar la força de l’obrerisme nacional, articulat a través de diferents tendències: republicanisme, socialisme, anarquisme… L’afusellament servia per demostrar que eren part activa de la societat i que podien arribar a mobilitzar grans contingents poblacionals. Les protestes, però, van prendre una major importància als països mediterranis: França i Itàlia. En aquesta àrea geogràfica, la figura de Ferrer i la seva proposta educativa s’havia difós amb major notorietat. A més, l’obrerisme francès i italià, acumulant una llarga tradició de lluita i reivindicacions, facilitava l’aparició de mecanismes que subvertissin l’ordre liberal burgès. En aquests dos països, darrere les diferents manifestacions de protesta, es podien entreveure interessos de tipus polític. A França, durant la presidència de Combes (1902-1905) el radicalisme arribà al seu màxim exponent. Les mesures d’aquest polític d’ideologia radical van permetre culminar la laïcització política de França, aplicant mesures en contra als interessos del clero, (especialment en afers educatius). Es trencaven, així, les relacions entre França i la Santa Seu. Malauradament, però, a partir de 1907 el bloc d’esquerres de Combes caigué i s’inicià una etapa de major inestabilitat. En aquest nou context es va produir la consolidació de noves forces polítiques, com per exemple el moviment neomonàrquic i nacionalista dirigit per Charles Maurras: Action Française. Davant aquest auge de les forces conservadores, l’affaire Ferrer oferia l’excusa perfecta per a demostrar la unió de tots els partits laics i pro República en contra de les forces catòliques i monàrquiques, capitanejades, en gran mesura, per Action Française. Pel que fa al cas italià, també s’aprecien unes clares directrius polítiques al darrere. La campanya pro Ferrer oferia l’ocasió idònia per a expressar uns discursos conflictius i latents sobre la participació de l’església en la vida política. Així, de forma més evident que en altres països, la protesta italiana adquirí un caràcter marcadament anticlerical. L’anticlericalisme havia renascut a Itàlia arran la participació dels catòlics en l’esfera política. A les eleccions celebrades el març de 1909, la Unione Elettorale Cattolica Italiana (UECI) havia obtingut 18 escons; els socialistes del Partito Socialista Italiano (PSI), d’altra banda, passaren de 29 a 41 representants a la Cambra de Diputats. Així, es pot traçar una relació directa entre la consolidació de les postures anticlericals i la reacció italiana davant el cas Ferrer, que aconseguí cohesionar a la societat italiana en la lluita contra el catolicisme. A més, el pedagog encaixava perfectament amb un dels cavalls de batalla més antics de la lluita política italiana: la laïcització de les escoles.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Subscriu-te a la nostra newsletter

Per citar aquesta pubicació

Rojo Herbas, Gerard (2017) "La repercussió internacional del cas Ferrer i Guàrdia (1909)", Ab Origine Magazine, 23(juliol) [en línia].
Popular

Subscriu-te a la nostra newsletter

Relacionat