La República de Mahabad: quan els kurds van aconseguir autogovernar-se a l'Iran - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 53
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Mahabad, una ciutat d’aproximadament uns 130.000 habitants, es troba situada al nord-oest de la República Islàmica d’Iran, dins de l’actual província de l’Azerbaidjan Occidental. Tot i tractar-se d’una ciutat de clara majoria ètnica kurda, es troba enclavada administrativament en una província de majoria àzerí, una ètnia turca que actualment viu al nord-oest iranià i a la República d’Azerbaidjan.

Aquesta situació de dispersió és una de les conseqüències de les polítiques governamentals iranianes, que històricament han intentat diluir la identitat kurda dividint la seva població en tres províncies diferenciades: l’Azerbaidjan Occidental, el Kurdistan i Kermashah. A més, un grup nombrós de kurds viu actualment al Khorasan, a la vora del Mar Caspi, on van ser traslladats pel Xa Abbas, membre de la dinastia safàvida arran de la batalla de Dimdi, ocurregada al segle XIV i on milers de kurds van ser massacrats.

Actualment, aquesta ciutat es considera la capital intel·lectual de Rojhelat, nom del territori Kurd a Irán. Els seus carrers es troben plens de llibreries i de teteries on els homes, i només els homes, es reuneixen per parlar i debatre. Tot i això, les urpes del govern són llargues i pocs s’atreveixen a parlar de política en públic. Aquí, tothom coneix a algun familiar o amic que ha estat empresonat, torturat, obligat a exiliar-se o directament assassinat pel govern de l’estat. Tot i així, hi ha homes i dones que et parlen en confiança de la situació repressiva i del bloqueig econòmic que el govern els sotmet, malgrat alguns encara recorden amb orgull quan aquesta part del món es va proclamar república independent l’any 1946.

El nord-oest iranià, zona estratègica durant la Segona Guerra Mundial

En part, l’adveniment d’aquesta república, l’hem de situar dins una embrionària guerra freda que ja es començava a notar poc més d’un any després del final de la Segona Guerra Mundial. Tot i ser l’Iran un país oficialment neutral, el règim de Reza Khan Pahlavi (1925-41) simpatitzava obertament amb el nacionalsocialisme alemany. Els interessos geopolítics de la zona, i especialment les imprescindibles reserves petrolíferes, van dur, el 25 d’agost de 1941, a una invasió del país persa per part dels exèrcits britànics de la Commonwealth i la Unió Soviètica.Un cop consolidada la invasió, els exèrcits aliats van deportar al Xa i van colocar al seu fill, Mohammad Reza Pahleví com a cap de govern, utilitzant des d’aleshores l’anomenada “ruta persa” per al subministrament de material bèl·lic a la URSS.

En aquest context d’ocupació, l’any 1945, el Partit Democràtic d’Azerbaidjan, amb ajuda soviètica, ocupa tot l’espai de majoria àzerí a l’Iran i creen la República Popular d’Azerbaidjan, amb capital a Tabriz. Es crea una milícia camperola i un comitè executiu de 39 membres que, durant un any, duran a terme l’autogovern de la zona fins a la invasió del recent Estat nascut per part de l’exèrcit iranià, el desembre de 1946. La creació d’aquesta república serà, sens dubte, un gran exemple per a l’imminent adveniment d’un Estat kurd.

Fundació del PDKI, primer partit polític pròpiament kurd a l’Iran

L’any 1942 es funda un moviment clandestí conegut com Komalah Jeyavana Kurdistan (Comitè per la Resurrecció Kurda), considerat com el primer moviment polític kurd-iranià, de caràcter burgès i format pels nobles i caps tribals de la zona que compta amb el suport de sectors tant del camp com de la ciutat amb la intenció d’escometre l’autogovern. Tot i això, les desavinences entre els sectors conservadors i els caps tribals -defensors dels seus privilegis- i els sectors progressistes i comunistes durà, el 16 d’agost de 1945, a la fundació del Partî Dêmokratî Kurdistan Êran (Partit Democràtic del Kurdistan iranià, PDKI).

Les premises fonamentals acordades en el primer congrés del PDKI a Mahabad van ser: dret a utilitzar la llengua kurda, control local de l’administració, elecció democràtica dels consells de districte, acord social per a la gestió i ús de les terres entre camperols i propietaris, amistat i respecte envers les altres minories assentades al Kurdistan (com els armenis i els assiris) i la defensa de la llibertat per a tots els pobles presents a l’Iran.

El poble kurd, fa molts anys que pateix la repressió cap a la seva llengua i cultura i la desigualtat social i econòmica envers els perses es fa cada cop més evident. En un context de formació de nous estats a la regió, aspiren a formar-ne un de propi que en un futur inclogui les altres parts del Kurdistan. En aquest camí cap a l’autogovern tant els caps tribals com els camperols hauran de treballar junts per a aconseguir la tan desitjada llibertat com a poble, sent imprescindible per a la unió de totes les classes socials en un sol objectiu: acabar amb el problema dels camperols sense terra.

Proclamació de la nova República

Sota les premises fundacionals del PDKI, el 22 de gener de 1946, gent de totes les edats s’arrepleguen a la plaça central de Mahabad, la plaça Chwar Chira (“els quatre fanals”) i s’alcen la bandera roja, verda i blanca amb el sol envoltat pel cereal al centre. Dos dies després, es declara oficialment la República de Mahabad en un congrés on hi assisteixen delegats de tot el Kurdistan. Aquesta nova República engloba gran part del nord-oest iranià, uns quinze mil quilòmetres quadrats, i s’escollirà a Qazi Muhammad, membre d’una prestigiosa familia kurda i cap religiós, com a President.

Alguns consideren a la República de l’Ararat, al Kurdistan turc (1927) com el primer experiment en aquest sentit, considerant-se Mahabat com el segon cas. La República de Mahabad no es pot considerar simplement com una acció simbólica, però els dubtes sorgeixen a l’hora de definir aquesta regió, com a autònoma o com a veritable Estat independent, ja que es van utilitzar dos noms simultàniament: oficialment Dawlati Djumhouri Kurdistan (Estat de la República del Kurdistan), però tant a la premsa, com a la vida quotidiana s’utilitzava Houkomati Milli Kurdistan (Govern Nacional del Kurdistan).

Aquesta República, no va ser mai una titella en mans soviètiques, però en va rebre d’aquesta el suport logístic i econòmic necessari, exercit des de la posició de soci comercial preferent. Amb la República Popular d’Azerbaidjan, també recent creada, es van signar diversos acords bilaterals i de cooperació econòmica i militar. Tot i això, les diferències entre els dos estats eren molt acusades, degut a què la República àzerí estava dirigida pels comunistes i posava clarament l’accent en la revolució social, mentre que a la República kurda no es va dur a terme una remodelació profunda de les estructures econòmiques, encara dominades pels caps tribals i religiosos.

Durant gairebé un any, el que va durar l’experiència d’autonomia, va esclatar un ressorgiment cultural espectacular. La llengua kurda es declara com a llengua oficial de l’administració i s’ensenya a totes les escoles. A cada racó afloren publicacions escrites en llengua kurda, així com obres de teatre, poesia, etc. destacant nombrosos diaris que fundats durant aquest temps, com ara l’Halala, dedicat a la dona, la revista infantil Grugali Mindalán o Lalé (“rosella”), diari oficial del PDKI. Entre d’altres iniciatives, es funda el primer teatre i la primera universitat pròpiament kurda.  Tot això ajuda al ressorgiment dels sentiments pankurds i a la voluntat de ser una nació que inclogui totes les parts del Kurdistan.

Atrets per la primera oportunitat real que es presentava per a crear un Estat propi, i amb l’esperança de convertir aquesta República en una base per a expandir la lluita per a l’alliberament de tot el Kurdistan, aquest projecte polític va servir de paraigües per als kurds dels quatre estats en què les grans potències van dividir el Kurdistan després del Tractat de Lausana el 1923: Turquia, Iran, Iraq i Síria.

A Mahabad, van confluir-hi tots aquells que des de feia anys lluitaven per l’autonomia kurda,  i, on cal destacar la presència de Mustafa Barzani, pare de l’actual president del Kurdistan iraquià Massoud Barzani, i considerat heroi modern de la resistència kurda. Perseguit pels governs de Turquia i l’Iraq per encapçalar diverses insurreccions, Barzani i els seus seguidors es refugien a Mahabad, on serà nomenat Ministre de Defensa i cap de l’exèrcit donant un cop moral i defensiu determinant per a la nova República.

En aquest període, s’emeten un total de 113 lleis que engloben amplis sectors. Un dels grans projectes que es duen a terme és la necessària reforma agrària que, tot i que no acaba amb el problema dels camperols sense terra, sí que el suavitza. Amb l’arribada de la República es reparteixen, entre els treballadors agraris, les terres confiscades per part del Xa i dels seus col·laboradors fugitius. També cal destacar entre els projectes duts a terme la dissolució de l’exèrcit imperial i la creació d’una policia kurda, els peshmergues.

Al capdavant del govern, hi trobem un president, Qazi Muhammad, que divideix les funcions  administratives en les carteres de Defensa, Interior, Exteriors, Educació, Sanitat, Comerç, Economia, Justícia, Propaganda i Carreteres. Tot i existir el projecte de creació d’un parlament, la curta durada de la República ho va impedir.En aquest context, les dones passen d’un paper invisibilitzat dins del règim dels Xa,a desenvolupar un rol de primer ordre en la societat, tot i que amb amenaces en aspectes polítics com la no reconeixença del dret a vot. La societat kurda de l’època, tot i ser més oberta i on les dones eren menys discriminades que en d’altres societats, com ara la persa o l’àrab, encara conservaven gran part de les velles estructures tribals i patriarcals.

Fi de l’experiència d’Estat kurd

Sens dubte, aquesta experiència revolucionària era un mal de cap per al Xa, que veia minvada la seva autoritat i patia per un efecte contagi en un país multiètnic on els perses constitueixen un grup més, ensorrant d’aquesta manera les seves pretensions imperials. D’altra banda, el govern britànic i el nord-americà no podien acceptar l’existència d’aquests dos estats, ja que els consideraven satèl·lits soviètics. En aquest context, la URSS governada per Stalin i el govern persa signen un acord en què els soviètics aconsegueixen la seva participació en l’explotació de les reserves de petroli del nord de l’Iran, a canvi de la retirada de l’Exèrcit Roig i el reconeixement oficial de Reza Pahleví, així com l’establiment de relacions diplomàtiques entre els dos països.

Durant el maig de 1946, totes les tropes de l’exèrcit soviètic instal·lades al nord del país són evacuades. El 15 de desembre del mateix any, l’exèrcit del Xa entra a l’Azerbaidjan, i dos dies després, tot i els infructuosos esforços negociadors de Qazi Muhammad per a conservar al menys una part de l’autonomia adquirida, envaeix Mahabad.

La invasió va ser fulminant, i en pocs dies controlaven tota l’àrea governada fins feia poc pels kurds. La resistència va ser molt limitada i només algunes accions guerrilleres, comandades per Barzani, van aconseguir endarrerir uns mesos l’ocupació total del territori. En el seu avenç, l’exèrcit no va dubtar en saquejar i incendiar qualsevol vestigi de l’autonomia kurda, cremant en pocs dies milers de llibres en llengua kurda, així com teatres, escoles i biblioteques, entre d’altres.

La repressió cap a qualsevol involucrat en la proclamació i administració de la República va ser ferotge, tot i que les negociacions que va encomanar el President de la República van evitar la massacre cap a la població civil. El 30 de març de 1947 són penjats a la forca Qazi Muhammad, el seu germà, Sadr Qazi, i el seu cosí, Seif Qazi. Simbòlicament, l’execució es va dur a terme en la mateixa plaça on va ser declarada la República, i perquè servís de lliçó cap a tota la resta de població, se’ls va deixar penjats tot el dia. Durant els mesos següents es van succeir execucions massives arreu del Kurdistan iranià. En canvi, Barzani i altres combatents van aconseguir escapar en una llarga marxa per les muntanyes fins a arribar a la Unió Soviètica.

La repressió continua fins l’actualitat

Sens dubte, la dura repressió que va portar la invasió de la República de Mahabad, va ser un cop molt dur per a tota la comunitat kurda que va trigar a recuperar-se. Tot i l’assassinat o empresonament de tots els quadres del PDKI, aquest va continuar viu liderat pels més joves. Tot i que els anys següents a la fi de la República van ser durs i de poca activitat política, durant les dècades següents s’hi van seguir produint rebel·lions de caires diversos, on l’Estat va respondre amb totes les armes repressives al seu abast.

Gairebé 40 anys després, l’any 1990, Efat Qazi, filla de Qazi Muhammad, rep un paquet bomba a la seva residència de Suècia, on hi viu refugiada i mor. Darrere d’aquest cas s’hi amaga la participació dels serveis secrets del govern iranià, que en mans dels aiatol·làs segueix reprimint al poble kurd, utilitzant el bloqueig econòmic i la repressió política. Tot i això, la lluita per l’alliberament del poble kurd a l’Iran encara és viva i diversos partits, inclòs el PDKI, actuen en la clandestinitat per a aconseguir un Kurdistan lliure, en harmonia amb la resta de pobles de la República Islàmica de l’Iran.

0 0 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments