La Segona República: un canvi real o una idealització? - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Les ombres de la bandera tricolor

Quan algú menciona la Segona República, resulta inevitable no analitzar-la com una etapa que va suposar grans avenços per a una societat en molts aspectes endarrerida. Sobretot si la comparem amb la llarga nit del franquisme i amb una democràcia que no acaba d’aportar solucions satisfactòries a molts dels problemes crònics del país. Ara bé, no és or tot el que lluu i cal saber analitzar críticament aquells anys, sense deixar de banda grans fites com el vot femení i la secularització.

L’eterna qüestió de classe

“Espanya és una república democràtica de treballadors de tota classe”, afirma l’article primer de la Constitució aprovada el 1931. Una prometedora declaració d’intencions que va restar, però, lluny d’aquell pla ideal; de fet el mateix juny d’aquell any el problema de l’habitatge va desencadenar una multitudinària vaga de lloguers a Barcelona. La resposta a reivindicacions populars com aquesta seria la repressió, sovint amb noms i cognoms al darrere: José Oriol Anguera de Sojo, Governador Civil de Barcelona, i Miquel Badia, cap de serveis de la Comissaria General d’Ordre Públic de la Generalitat, van oganitzar autèntiques ràtzies contra els anarcosindicalistes. Conscients que es trobaven davant d’un estat clarament hostil, el gener del 1932 els revolucionaris proclamarien el comunisme llibertari a Fígols. Les autoritats republicanes respondrien amb una ocupació militar de l’Alt Llobregat, penes de presó i deportacions a la Guinea Espanyola. Un esquema similar es va seguir a Casas Viejas, Cadis: el govern d’esquerres va enviar-hi la Guàrdia d’Assalt per reprimir una revolta camperola, causant 26 morts. El sud peninsular era un autèntic polvorí on els terratinents continuaven abusant dels jornalers davant la mancances d’una reforma agrària molt incompleta. La massacre que tingué lloc al llogaret andalús va liquidar les esperances que molts treballadors del camp tenien dipositades en la República.

L’exèrcit i el llast colonial

No és cap sorpresa el tarannà reaccionari d’una gran part dels militars. Azaña, conscient del perill que això suposava, va portar a terme una reforma per modernitzar les forces armades, però temptatives colpistes com la Sanjurjada del 1932 indicaven que el govern republicà havia d’actuar amb més fermesa. En lloc d’això, a Sanjurjo se li va permetre l’exili a Portugal, des d’on miraria de liderar l’aixecament que va tenir lloc quatre anys més tard. Un dels grans problemes dins l’exèrcit eren els africanistes, que creien en un ideal imperial d’Espanya forjat en la crua experiència de la guerra al Marroc. Aquest sector va destacar especialment durant la Revolució asturiana de 1934, la repressió de la qual va dirigir ferotgement el general Francisco Franco. Els governs republicans d’esquerres podien afavorir una descolonització que liquidés la qüestió marroquina i manllevés poder als militars, però van optar per subordinar-se a la política exterior francesa, que necessitava la presència espanyola per mantenir l’equilibri a la regió. Un error que pagarien ben car l’estiu del 36.

El centralisme que no marxa

Malgrat que la República es definia com un Estat integral, obria les portes a la descentralització. L’establiment de la Generalitat era un bon inici, però les retallades que va patir l’Estatut de Núria a les Corts revelaven pulsions centralistes que també compartia bona part de l’esquerra estatal. Entre d’altres, el català era relegat de l’oficialitat a la cooficialitat, mentre que la fórmula federal primerenca era substituïda per la de “regió autònoma”. Durant el bienni negre, la tensió va derivar en conflicte obert quan el Tribunal de Garanties Constitucionals va anul·lar una Llei de contractes de conreu que afavoria els interessos dels rabassaires davant dels propietaris. La proclamació de l’Estat català el 6 d’octubre de 1934 i la suspensió posterior de la Generalitat, amb l’empresonament del govern català en bloc, eren símptomes d’un problema territorial que no trobava solució. Cal tenir present que els bascos no van veure aprovat el seu Estatut fins a l’octubre del 1936, ja iniciada la Guerra Civil, i que valencians i gallecs no van arribar a veure en vigor els seus projectes estatutaris.

Arran d’aquests fets, hom podria concloure que tot el període republicà fou un conjunt d’oportunitats perdudes. Però no podem ignorar com el tràgic final de la Guerra Civil, fruit d’un aixecament militar, va acabar d’enterrar tota possibilitat de progrés que encara quedés viva.

La Segona República Espanyola (1931-1939): Un projecte liberal i reformista

Interpretar el període republicà i la corresponent historiografia no és un exercici exempt de dificultats terminològiques. Si bé l’entorn acadèmic sol discutir mites, processos i esdeveniments amb el merescut rigor, és evident l’ús públic del relat i la subjecció d’aquest a usos tendenciosos poques vegades perpetrats per professionals de la disciplina. Tanmateix, podríem qualificar de presentisme tot intent de dibuixar un republicanisme radicalment lligat a una causa revolucionària o socialista, com és també excessiu entendre’l com un projecte en benefici exclusivament burgès. Més enllà d’idealitzacions que puguin situar l’experiència republicana com a panacea de l’esquerra, aquest vol ser un repàs al procés de democratització que precedí la caiguda del directori militar de Primo de Rivera i fugida del monarca Alfons XIII.

El 14 d’abril de 1931 no marca l’inici d’una revolució sinó l’obertura d’un procés democràtic liberal a través de l’establiment d’un règim parlamentari representatiu equiparable al d’altres països de l’Europa d’entreguerres. El gabinet del govern provisional d’Alcalá-Zamora, caracteritzat per la pluralitat dels seus actors, pretenia crear un marc polític que permetés superar el restauracionisme borbònic a través d’un procés electoral democràtic. Així doncs, les eleccions del juny de 1931 formaren unes Corts àmplies liderades per una coalició republicana disposada a constituir la primera democràcia de l’Espanya del segle XX. La constitució del desembre del mateix any tingué un caràcter modernitzant que anà més enllà de la constitució formal d’un estat republicà. L’impuls reformista de la vida civil es féu palès en articles poc recordats com, per exemple, el novè o el desè on s’hi reconeix l’autonomia competencial dels municipis i l’ús del sufragi universal per escollir-ne l’alcalde. Fins aleshores les qüestions municipals es regien verticalment a través de comissaris del directori militar.

La carta magna republicana impulsà una reestructuració territorial que va permetre l’elaboració d’Estatuts a través dels articles onzè i dotzè. Particularment, aquests estatuts havien de ser legitimats pels vots favorables d’una majoria d’ajuntaments de la regió autònoma o dues terceres parts del cens electoral. Tanmateix, s’obria la possibilitat d’un autogovern limitat que en última instància s’havia d’aprovar a les Corts. A Catalunya es traduiria en l’Estatut de Núria que, després de ser reformat, s’acabaria promulgant el setembre de 1932.

La qüestió de la separació de l’església i l’estat, evident influència del republicanisme francès, no només constituïa una mesura en termes de jurisprudència i llibertat de consciència. Es tractava, a més, d’una mesura necessària per prendre el control de l’educació i reduir l’analfabetisme (d’un 32% el 1930) dins un programa de construcció cultural d’una ciutadania que s’alliberava de ser súbdita d’un rei. Fou laïcitzant l’educació, construint més escoles i fent-la pública que es prengué el control sobre el professorat i les qualificacions que es requerien per tal ofici. En definitiva, es cercava una renovació pedagògica que pretenia alliberar les classes populars del corpus doctrinal catòlic i l’inherent ensenyament moral d’aquest.

L’eliminació dels privilegis de qualsevol raó (classe social, filiació, sexe, etc.) fou la base per formalitzar drets individuals i col·lectius. La qüestió del sufragi femení, ferventment defensada per Campoamor, suposà una fita històrica gens menyspreable: Les dones eren reconegudes com a ciutadanes i, per tant, com a subjecte polític. Que es garantís des de la llibertat d’expressió, reunió, associació i sindicació fins a l’habeas corpus diu més de la mancança de cultura democràtica existent entre l’aristocràcia terratinent i l’església que de la voluntat revolucionària del primer bienni republicà. Tanmateix, amb l’article quaranta-tres es reconegueren certs drets i deures en l’àmbit familiar dirigits a protegir la infància i reduir així l’explotació d’aquesta, sobretot en àmbits rurals. A més contemplava el dret a la dissolució de la unió matrimonial per mutu acord o desig d’una de les parts, precedent de la Llei de divorci de 1932.

La consecució de la reforma agrària, que esdevingué la cúspide conflictual d’aquest període, hagués tancat la formació d’un règim republicà moderat que no va sobreviure els embats d’una feixistització latent dels sectors reaccionaris de l’exèrcit i l’aristocràcia. El règim republicà, si bé no suposà una ruptura revolucionària que conduís les classes populars vers la seva total emancipació, fou un temptatiu democràtic prou reeixit. No obstant els límits contextuals, mai abans un règim havia estat capaç de garantir drets civils i socials com ho pretengué la Segona República. No reconèixer la rellevància de la dita experiència en termes històrics és un acte d’omissió indigne.