Quan al segle XVIII els historiadors van marcar les diferents edats de la història van establir quatre grans grups: la prehistòria, l’edat antiga, l’edat medieval i l’edat moderna. Per l’època antiga van posar un període de aproximadament uns 5000 any,s des de la invenció de l’escriptura fins la caiguda de Roma. Tot i que incloure tants anys un sol període ja és més que qüestionable, les dates que es van marcar per cada un dels canvis han sigut revisades i criticades per diversos motius (etnocentrisme, vaguetat històrica, incoherències, etcètera); el final de l’edat antiga últimament està molt qüestionat. Si bé és ben veritat que la caiguda final de Roma a mans de Ricimer i Anici Olibri i els seus gots posa el clau final en el taüt del vell Imperi Romà d’Occident molts historiadors avui dia afirmen que el destí de Roma ja s’havia segellat molts anys abans i que el fet que es produeix l’any 476 és només la culminació d’una situació que tothom ja coneixia, Roma era morta i el seu imperi havia passat Orient.

Per entendre perquè Roma no cau el 476 sinó abans cal fixar-nos en quins eren els elements cohesionadors de l’Imperi Romà que permetien que des de Roma es decidís la vida política i social d’un territori de milions de quilòmetres quadrats. El primer de tot podríem dir que és el llatí com a llengua universal. Un dels factors que feien l’imperi tan sòlid era la capacitat de romanització dels estrangers i el pilar clau d’aquest fet era llengua. El llatí era una llengua que permetia accés a tot un nou sistema de mercadeig, legal militar i institucional molt favorable per a la majoria de persones i això va permetre que es convertís en la llengua franca del món occidental durant moltíssims anys i que molts pobles s’unissin a l’engranatge social i polític romà amb molta facilitat. Però cal recordar que en l’Imperi Romà hi havia dues llengües que convivien com a principals llengües més parlades: el llatí i el grec clàssic. De fet, en la part oriental de l’Imperi, el llatí no era la principal llengua sinó que era el grec, parlat per la gran majoria d’habitants de l’Imperi, sobretot entre les elits polítiques i econòmiques. Com a prova d’això veiem que quan a les grans ciutats s’escivien les lleis promulgades, es redactaven en llatí i grec perquè tothom les pogués entendre. També cal remarcar que la primera bíblia que va ser traduïda no va ser de l’arameu al llatí, sinó al grec.

Un element cohesionador molt important era el sentiment d’unitat que hi havia a l’Imperi, sobretot a les províncies que feia anys que havien sigut romanitzades. Tot i que els dialectes canviaven molt i els aspectes religiosos també, la cultura imperant era la romana. La divisió social establerta i les institucions funcionaven bé i de manera igual en els quatre racons de l’imperi. El principal esport a tot l’imperi, per exemple, era la gladiatura sense excepcions. També feia molt la capacitat comercial que generava l’estabilitat de la pau romana. Unes urbs creixents i un món rural tranquil permetien un desenvolupament econòmic estable que beneficiava a bona part de la societat romana i enriquia de manera quasi obscena a uns pocs. En matèria religiosa la política romana era la de tolerància, fins i tot amb el cristianisme, tot i que ha acabat passant a la història una versió equivocada d’una persecució visceral. De fet els cristians no van ser realment perseguits en més de tres ocasions i cada una s’ha d’analitzar en el seu context per entendre-la. Això arriba a la fi l’any 380 amb l’edicte de l’emperador Teodosi que obliga a la conversió total dels habitants de l’Imperi i estableix el cristianisme com a única religió, però la conversió religiosa ja havia començat molts anys abans, amb Constantí, que es va fer convertir al cristianisme pensant que així aconseguiria mantenir la unitat d’un imperi en dissolució.

Per què afirmem, doncs, que l’Imperi Romà cau molt abans del 476? Un imperi tant gran i poderós com el romà no es desfà d’un dia per l’altre, però podem posar punts claus molt més importants que els fets bèl·lics tradicionals protagonitzats pels huns i altres tribus. La primera pedra de la destrucció romana la trobem en l’emperador Dioclecià, que va ser l’últim emperador a abdicar i l’últim successor d’una herència pagana. Dioclecià, aclaparat per una administració en fallida i corrupta va prendre la decisió d’escidindir l’imperi en dues administracions diferents dirigides per les figures dels “tetrarques”, quatre governants, dos per cada meitat de l’imperi. Aquesta escissió, en contra del que estava previst en un principi, va acabar sent permanent tot i els intents dels següents emperadors, un cop es va demostrar la ineficàcia de la tetrarquia. Constantí i els seus successors (excepte Julià) van intentar unificar l’imperi a través de la religió però es van trobar que diferents corrents del cristianisme havien arrelat amb força en diferents parts de l’imperi. Això impedia la cohesió, ja que només portava a disputes teològiques i de formes, sobretot amb l’arrianisme, de manera que tot i que el cristianisme ja era pràcticament la principal religió de l’imperi no es va poder utilitzar com a element unificador, cosa que sí que va passar més endavant quan l’Imperi Romà d’Occident ja s’havia esfondrat. Anteriorment, durant el paganisme, Roma havia sigut enormement tolerant amb totes les religions de l’imperi que no entressin directament en conflicte amb les tradicions romanes. Fins i tot amb aquestes van ser força permissius, com amb el cristianisme i el judaisme, tot i que és cert que en certs moments de la història de Roma van ser perseguides amb diferents graus de duresa. Roma va arribar a absorbir com a pròpies algunes parts de les religions estrangeres com el culte a la deessa egípcia Isis o el culte al bel·ligerant Mitra.

 

The Destruction of the Empire

“The Destruction of the Empire”, obra de Thomas Cole (1801-1848) englobada dins de la sèrie “The Course of the Empire”. Aquesta obra representa el segon saqueig de Roma a mans dels vándals l’any 455.

 

La dialèctica del materialisme històric afirma que la transició entre Edat Antiga i Edat Medieval es deu al fet que la força de treball de la producció passa d’un sistema d’esclavatge a un sistema basat en els serfs. Si bé aquesta teoria ha sigut molt discutida sobretot el que fa referència al món antic (com hem dit més de 4000 anys d’història són molt difícils d’englobar en qualsevol aspecte) és cert que a Roma bona part de la producció i el treball descansava en mans dels esclaus. Des de mitjans segle III l’expansió romana s’estanca i a partir del segle IV Roma ha de començar a adoptar polítiques militars defensives; això va afectar molt a l’economia romana ja que era tradició que la gran majoria d’esclaus aconseguissin l’emancipació en vida i per tant es necessitava una font constant d’esclaus per mantenir la producció. Quan comencen les grans migracions bàrbares (més conegudes pel nom “d’invasions bàrbares”) l’exèrcit romà es veu sobrepassat per intentar aturar grans riades de tribus que de manera pacífica creuaven els limes de l’imperi. Aquestes tribus, la majoria seminòmades, buscaven nous territoris fèrtils i pacífics on establir-se i posaven en risc l’estabilitat romana ja que tot i que tenien desitjos de formar part de l’imperi més poderós del moment però no volien renunciar a les seves formes de vida ni a les seves tradicions. Finalment el poder polític es veu obligat a absorbir moltes d’aquestes tribus per compensar el deficient sistema militar romà en decadència, on el reclutament havia baixat molt des que Dioclecià havia permès a les ciutats de l’imperi d’emmurallar-se i reclutar lleves pròpies anomenades potentes per a la seva defensa. Roma es veu obligada a promulgar la “Llei d’hospitalitat” en què es permet l’accés a les tribus (sobretot gots i germànics) que es dediquin a la defensa de l’Imperi, cosa que van fer fins al final tot i les moltes vexacions i traïcions rebudes. A partir del segle V veiem com la noblesa bàrbara s’ha anat unint poc a poc a la societat romana i sobretot a l’exèrcit i els seus últims gran generals van ser tots d’origen germànic o visigot com Aeci o el vàndal Estilicó. Per fer-nos una idea de la magnitud d’aquest fet en la batalla dels Camps Catalàunics (451), a la Gàl·lia, el general Aeci (que era de facto el governant de Roma) reuneix un exèrcit format per la coalició de burgundis, francs, visigots i una nominal participació de romans.  Aquest fet gradual que va tenint lloc des del segle IV i que agafa molta força a partir del 406 trenca definitivament amb l’equilibri que hi havia entre Senat, emperador i exèrcit, essent aquest últim el poder executiu real de l’Imperi Romà. Dioclecià, en intentar reformar l’imperi per necessitat, sense saber-ho destrueix l’equilibri de poders que existia a Roma des August, moment en què l’emperador gaudia d’un enorme poder però encara havia de compartir el poder legislatiu amb el Senat amb qui passava comptes, i el poder executiu que residia a les legions per la legitimitat de les armes. Un cop trencat aquest equilibri l’essència mateixa de l’imperi es veu trencada, ja que els soldats no tenen més motivació que la fortuna pròpia proporcionada sovint pels seus oficials, el Senat deixa de sentir com a seves les responsabilitats polítiques i es concentra a projectes privats per augmentar les seves ja enormes riqueses i deixa un emperador amb poders absoluts desemparat amb tots els problemes polítics i religiosos que li venien al damunt, cosa que acaba portant a la fragmentació final de l’imperi.

visigodos

Representació dels visigots triomfants en la batalla. Es poden veure els seus elements característics que són una barreja entre realitat i imaginari popular.

Per altra banda la transició a un sistema econòmic basat en la servitud es comença a produir amb Dioclecià i el seu edicte en què restringeix el moviment de persones i posa les bases a una economia supervisada amb els productes manufacturats i els artesans que els produeixen. És el primer pas que demostra que l’economia ja no era tant basada en l’esclavitud. Aquest fet agafarà força amb Constantí i els seus successors, sobretot amb l’edicte de l’any 332, quan definitivament es concedeix la ciutadania a romana a la majoria dels ciutadans de l’imperi però s’adscriu la gent a la terra i es crea una forma d’associacionisme dels artesans agrupats per oficis, el que serà en un futur els gremis. Si Dioclecià havia regulat els preus de les manufactures segons la seva necessitat i tipologia, Constantí i els seus hereus legislaran sobre els propis artesans i la forma com han d’actuar, a més de gravar amb un impost la capacitat de treball (capitatio) i amb un altre la terra (jugatio). Per fer efectiu tot això es va donar autonomia a cada ciutat per recaptar els impostos. Això es va sumar al fet que ja tenien permís per reclutar i mantenir forces pròpies i per emmurallar-se, i va donar com a  fruit una gran autonomia a les ciutats d’arreu de l’imperi que no havien tingut en els segles anteriors. Aquest fet permet a moltes ciutats de funcionar de manera autònoma, sense dependre en cap cas de Roma i les seves legions. Es destrueix el sentiment d’unitat romà. Roma ja no és la totpoderosa ciutat que controlava tots els aspectes econòmics i militars i que a canvi oferia protecció i creixement econòmic.  Aquestes ciutats, a partir d’ara, depenen més de les seves veïnes i la seva pròpia gestió, i els habitants de l’imperi comencen a veure molt lluny tots els aspectes que tenien a veure amb la capital. Així doncs veiem que cap de les principals ciutats d’Occident té gaire pressa a ajudar la resta durant les invasions. Un ciutadà de Tarraco ja no s’allista a la Legió per defensar casa seva i no ha de córrer a defensar les ciutats italianes, cosa que permet un fàcil accés a les tribus visigodes, vàndales o franques envair l’imperi amb tanta facilitat. De fet, la majoria d’aquestes tribus havien sigut equipades i entrenades per la pròpia Roma mentre la defensaven. A més aquests territoris es converteixen en indefensables i prescindibles per a l’administració de Roma que no va dubtar a donar terres per establir-se a certes tribus (feudos) en províncies romanes completament romanitzades, com per exemple la concessió de territoris a Hispania als visigots amb excepció de Tarraco.

L’edicte del 332 dóna el tret de sortida a la transformació social i econòmica de tot l’imperi, destrueix totalment el sentiment d’unitat que portava existint durant diversos segles i només sobreviu a l’Imperi Romà d’Orient, que comença a gestionar les coses de manera diferent. De fet s’expandeix a costa de l’Imperi Romà d’Occident, a base de redireccionar les tribus immigrants que entraven al seu territori cap a l’oest amb una política diplomàtica molt bona i una capacitat militar i administrativa molt més eficaç que la d’occident, bona part minada internament per les lluites de poder. És gràcies a això que l’Imperi Romà d’Orient va poder seguir existint durant mil anys més. L’imperi Romà d’Orient va aprofitar que Roma era la joia de l’imperi en l’imaginari popular de les tribus bàrbares i els encoratjà a prendre-la. Podem veure com l’expansió de Constantinoble i l’Imperi Romà d’Orient avança i prospera en la mateixa mesura que decreix l’Imperi Romà d’Occident i no és absurd afirmar que l’Imperi Romà d’Orient s’aprofita de la decadència d’occident i que prospera a costa seva.

Amb tot això podem considerar que la caiguda de Roma no és realment al 476, que representa la caiguda final, sinó a principis del segle IV i com a punt molt significant al 332, quan el sistema de producció es veu completament alterat, la unitat institucional i sentimental desapareix i les forces armades passen a dependre quasi completament en mans estrangeres. L’hereva final de l’Imperi Romà d’Occident va ser l’Església cristiana, que va acabar agafant les regnes del que quedava de poder romà i basant-se en la legitimitat de ser el nou element cohesionador espiritual i terrenal d’una Europa culturalment, econòmicament i socialment fragmentada tot i que poc després es produís un trencament amb l’Església oriental tal com havia passat amb el poder polític romà.

Per saber-ne més...

CLARAMUNT s, PORTELA E, GONZÁLEZ M i MITRE E (2014). Historia de la Edad Media, Barcelona, Ariel

MONTANELLI INDRO. (2012) Història de Roma, Barcelona, Labutxaca

SUETONIO. (2003), Vida de los Doce Césares, Barcelona, Austral

ROLDÁN J..M, BLÁZQUEZ J.M., DEL CASTILLO A. (2007) Historia de Roma II, Barcelona, Ediciones Cátedra