«L'anarquisme arrela més en aquells llocs on es desconfia de l'estat» - Entrevista a Teresa Abelló - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 53
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Serà potser el primer U de maig de la història que la classe treballadora passarà confinada. Des de la distància, s’haurà de commemorar un dia que històricament fou establert per homenatjar la classe treballadora i reclamar una de les seves fites històriques. D’ençà que s’inicià el confinament a Espanya, no és gens estrany parlar amb amics i familiars que, amb l’excusa del teletreball o de l’actual situació econòmica, estan treballant molt més que abans (què luxós i exòtic comença a sonar sentir a parlar d’una jornada laboral real de vuit hores), i pel mateix sou (sovint, miserable). Si a tot això, li sumem els ERTO enunciats, el panorama laboral previ, cada vegada més precaritzat i salvatge, les perspectives són cada vegada menys engrescadores.

La jornada de vuit hores a Espanya s’aconseguí després d’una vaga històrica capitanejada per la Confederació Nacional del Treball (CNT), sindicat d’orientació anarcosindicalista: la vaga de la Canadenca. I és que l’anarquisme fou un dels dos grans moviments obrers dels segles XIX i XX, especialment a l’estat espanyol.

U de maig i anarquisme, doncs, han sigut a casa nostra una combinació natural fins a la fi de la Guerra Civil espanyola (1936-39) i que avui recuperem amb una entrevista a Teresa Abelló, una de les grans especialistes catalanes sobre l’anarquisme. Aquesta entrevista, per cert, va ser telemàtica.

La Revolució Industrial i el liberalisme polític que aparegué entre finals del segle XVIII i principis del XIX havien de fer els homes iguals i trencar amb les limitacions legals de l’Antic Règim. Va ser així? Què suposà el liberalisme per a les classes treballadores?

Fou així, però a vegades crec que hi ha una certa confusió quan parlem de la irrupció del liberalisme. Segurament perquè l’associem al lema de la Revolució Francesa: “Llibertat, Igualtat i Fraternitat”. Hem de tenir present que quan hom parla de “llibertat” o “igualtat”, es fa des del punt de vista jurídic, pensant en l’horitzó d’abolir el sistema estamental de l’Antic Règim.

Allò que coneixem com a “obrerisme”, i tota la càrrega que tindrà per les seves idees socials, no s’hauria pogut donar fora del marc del liberalisme. Senzillament, les capes treballadores se sentiran atretes cap a aquestes demandes de llibertat i igualtat que el liberalisme sembla oferir; però, insisteixo, aquests conceptes es formulen de manera jurídica: qualsevol ciutadà és igual davant la llei. Això és el que trenca amb l’Antic Règim. En aquest nou marc, es podran desenvolupar moltes altres coses. Entre aquestes, l’obrerisme.

La nova societat industrial crearà una nova classe social: el proletariat. En què es caracteritza? S’adaptarà a la nova societat industrial i/o s’hi oposarà?

L’obrerisme és fruit de la nova societat industrial, tot i que és cert que amb els anys en sorgirà un altre d’agrari. Cal pensar que el món industrial crea uns nous paràmetres per valorar les coses, com per exemple el temps. A l’Antic Règim, el temps no tenia valor. Per contra, el treballador que va a treballar en una indústria, no té res més per mantenir-se que el valor del seu temps. Per tant, cal posar-li un preu i de la seva feina l’obrer n’ha d’aconseguir prou per guanyar-se la vida: els diners d’on comprarà el carbó per cuinar, d’on s’alimentarà, d’on pagarà l’habitatge, etc. El temps esdevé el factor amb el qual l’obrer podrà negociar i generarà les primeres demandes en el si del món obrer.

A les indústries de transformació l’Antic Règim, el temps no era un valor fonamental. El gremi controlava la producció i el temps no era l’element fonamental. Ho era el producte final.

El nous treballadors són persones que emigren del camp cap als nous nuclis industrials; evidentment és la pobresa i la manca de feina el que afavoreixen aquestes migracions però ara es quedaran sense uns mínims per la supervivència. En el moment en què apareix el món industrial i un conglomerat de persones que viuen al voltant de la indústria, tot allò desapareix i tot ha de sortir de la fàbrica. En conseqüència, també es creen uns valors nous.

Per tant, l’obrerisme, tal com el concebem, és fruit de la industrialització. Quina relació hi ha entre indústria i obrerisme? Un no existeix sense l’altre, i és evident que el treballador tindrà infinitat de conflictes amb la indústria, però és fruit d’aquest fenomen. I, tanmateix, el treballador es veurà beneficiat dels invents del món industrial. En podria ser un exemple la bicicleta, un mitjà de transport al qual l’obrer té accés a partir d’un determinat moment. O pensem en l’electricitat, ja al segle XX.

En les noves lluites socials que vindran, a partir del segle XIX, l’anarquisme és una més de les respostes que el proletariat articularà al món industrial. En què es diferenciarà de la resta?

D’entre les doctrines socials que sorgeixen a mitjan segle XIX, l’anarquisme hi jugarà un paper molt important. És cert que en aquell moment, n’hi ha moltes, de teories socials, tot i que ho acabem reduint a dos grans corrents, que seran les majoritàries: el marxisme i el bakuninisme. Per què acabaran triomfant aquests dues? Segurament perquè tindran la capacitat de contactar amb determinats grups socials que ja tenen una tradició organitzativa i han sabut contactar amb unes bases concretes. Per exemple, l’anarquisme connectarà clarament amb tots els espais del republicanisme federal. Hem de pensar que són llocs poc ortodoxos i molt flexibles.

Mikhaïl Bakunin (1814-76), un dels pares de l’anarquisme. Font: Wikimedia Commons

A l’anarquisme, que fa una crítica, no únicament a la forma de l’estat, sinó a l’estat en si mateix, li serà fàcil de connectar amb uns grups que ja eren crítics amb el poder central i que es desenvolupa més a les perifèries, més llunyanes del poder. A més, els líders del moment mostraran una flexibilitat considerable i es fixaran més en allò que els uneix que no pas en allò que els separa. Un bon exemple és l’apoliticisme del qual des del primer moment faran gala les societats obreres liderades per anarquistes. En el futur, la Confederació Nacional del Treball (CNT), anarquista, també es definirà com apolítica, però això no implica que, en el pla individual, hi haguessin sensibilitats polítiques diferents. Això permet una acceptació i arrelament en espais molt amplis.

I lligat, amb això, hi ha quelcom que hem de tenir molt en compte: la seva capacitat, més enllà de posicionar-se en el conflicte obrer (que és essencial, per descomptat), de crear una cultura pròpia i uns espais de sociabilitat que tindran molt a veure amb aquest desenvolupament.

Podríem afirmar que a finals del XIX, el socialisme i l’anarquisme són els pilars del moviment obrer. Per què no hi ha entesa entre ells, si comparteixen uns objectius idèntics o molt similars (establiment d’una societat totalment igualitària i sense mitjans de producció en mans provades)? En què es diferenciaven?

Des d’un primer moment, hi ha diferències personals irreconciliables que acaben portant a la separació dels diferents grups.

Més enllà d’això, des del meu punt de vista, l’estat és un element essencial. És clar que el moviment socialista, que acabarà posicionant-se al voltant del marxisme (i amb totes les diferències que es vulgui), és un espai que creu en l’estat. Evidentment, en un estat nou i obrer, socialista. En canvi, l’anarquisme, d’entrada, refusa l’estat. Per tant, l’anarquisme parlarà d’altres elements organitzatius.

Això porta a diferències insalvables, especialment a partir del moment en què analitzem el vessant política. Ens trobarem, al llarg de la història, que puntualment diversos líders sindicals de diferents tendències es posaran d’acord, però en canvi, no entre els líders polítics.

El sindicalisme de la Unió General de Treballadors (UGT), per exemple, no es pot separar del projecte polític del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Quan analitzem una figura com Largo Caballero (1869-1946) durant les vagues de 1916 i 1917, prevaldrà la seva condició de sindicalista per sobre del seu paper polític. Mentrestant, en la CNT, ens trobarem un important dirigent, Salvador Seguí, i en els moments en què s’arribi a enteses puntuals entre les dues centrals sindicals, com en aquells anys, també prevaldrà la condició de sindicalista per sobre de l’anarquista. Aquests dos elements sempre hi seran presents i en un equilibri difícil. Seran més comunes les enteses sindicals que les polítiques.

A finals del segle XIX, l’anarquisme té un pes molt important en països com Espanya, Rússia, Itàlia o, fins i tot, França. A què es deu que en alguns llocs l’anarquisme sigui més important que en altres, com per exemple, a Alemanya, on el socialisme és hegemònic? La major o menor industrialització d’un país podria explicar-ho?

No considero que sigui tant pel seu grau de desenvolupament, sinó per la posició de l’estat davant els reptes que genera la industrialització. És evident que en el cas alemany, des de Ferdinand Lasalle (1825-1864), s’assumeix ràpidament un reformisme social. Fins i tot en el cas de la Gran Bretanya (amb els seus alts i baixos, perquè no es pot analitzar d’una manera lineal), l’estat entén que per a la seva pròpia supervivència ha d’incorporar l’obrerisme, i això es tradueix en diferents graus de reformisme social, o en el discurs socialista d’entrar a les institucions de l’estat per transformar-lo.

En aquells països on aquesta reflexió no es fa, l’anarquisme, sempre més radical, acaba tenint més força. De l’associació de país més industrialitzat, més socialista i menys més anarquista, n’hauríem de parlar molt; si ens fixem en la península Ibèrica, allà on l’anarcosindicalisme és més fort, és ens els nuclis més industrialitzats. On s’acaba desenvolupant és en espais on es malfia de l’estat i s’arriba a la conclusió que no es pot reformar. França és un cas una mica particular, i la força de l’anarquisme es deu a l’aparició del sindicalisme revolucionari.

Emma Goldman, líder anarquista nordamericana d’orígens lituans, envoltada per una multitud que l’escolta. Font: Wikimedia Commons

L’historiador Eric Hobsbawm situa l’inici del declivi anarquista a partir de la Primera Guerra Mundial (1914-18), almenys, a Europa. Està d’acord amb aquesta asseveració? A què es deu?

Certament és un declivi important del moviment anarquista. Al meu entendre, per dos motius. Primerament, perquè en els anys d’Entreguerres són uns anys on el referent és el triomf de la Revolució soviètica (1917), és a dir, socialista. Ens podem preguntar quina és la percepció que tenen els anarquistes de la Revolució Russa, que és molt diversa. És cert que des de dates més o menys primerenques es comença a ser crític amb la Revolució Russa, però el component de grup existeix i és important. És a dir, tots formen part del grup d’oposició al món liberal burgès. Són crítics, però no deixen de ser ‘dels seus’.

D’altra banda, les informacions que arribaven d’allà trigaven molt a arribar i a verificar-se i hi ha una confusió durant molts anys. Mentrestant, el triomf de la revolució soviètica causava una enorme fascinació, i no únicament entre el món obrerista, sinó també en sectors esquerrans del món liberal. Resumint, el nou referent d’èxit serà socialista-marxista, i això tindrà un pes molt important.

El segon element que cal tenir en compte és que en els anys immediatament previs a la Primera Guerra Mundial, en l’àmbit internacional, l’anarquisme ha tingut algunes fites clau com la constitució de la CNT a Espanya (1910), el sindicat anarquista més important d’Europa. Però, en general, ha passat unes èpoques crítiques i no ha sabut trobar durant els anys de la Segona Internacional (1889-1917) mecanismes per crear una internacional potent que permetés afermar els lligams entre diferents països (cosa necessària).

A més, l’anarquisme havia fet de l’antimilitarisme un dels seus punts fonamentals. Això únicament no s’acabarà respectant, sinó que existeixen discursos de destacats dirigents anarquistes que subordinen aquest punt al triomf contra un estat militarista alemany (malgrat que en legislació laboral estigués més avançat que en molts altres llocs), per exemple.

Tot plegat crearà una crisi interna molt gran. Provocarà ruptures personals irreconciliables (per exemple, entre Piotr Kropotkin i Errico Malatesta) i a l’anarquisme li costarà molt refer-se.

A escala espanyola, durant els anys de la Gran Guerra, el moviment passa per moments dolços, és cert, però ben aviat també haurà de patir una repressió brutal que inclourà l’aniquilació física de molts dels seus líders. I, per altra banda, cal recordar que existeixen desavinences entre els sindicalistes i els anarquistes purs, perquè no sempre tenen interessos coincidents.

Hi ha un país europeu que sembla trencar els esquemes de Hobsbawm: Espanya. A què es deu que l’anarquisme tingui un paper decisiu en la història del moviment obrer fins al 1936-39?

D’una banda, l’anarquisme arrela bé en una societat que prèviament tenia una base republicano-federal forta (hi haurà molts casos de republicans federalistes que s’afiliaran a la CNT). I com que el republicanisme federal, on arrela és bàsicament a la perifèria, a Espanya també es donarà aquest cas.

De l’altra banda, l’estat espanyol és incapaç d’articular un reformisme social mínimament eficaç. El seu immobilisme hi té molt a veure. Això facilita la radicalització de les societats obreres.

Congrés fundacional de la CNT, el 1910. Font: Sàpiens

Catalunya era una zona de predomini clarament anarquista fins a la Guerra Civil. Per què al Principat, sí, però a Madrid no, per exemple? La desconfiança al centralisme hi té alguna cosa a veure?

Segur. Però, a més, en l’àmbit laboral, les societats obreres anarquistes tenen molta més facilitat a estructurar-se en empreses mitjanes i petites que no en la gran empresa, precisament la classe d’estructures que predominen a Catalunya. Fixem-nos que la UGT és present en la gran empresa. Per exemple, a les empreses ferroviàries. Per tant, aquestes societats acaben tenint un model d’organització pseudoestatal.

Tot i això, cal dir que a vegades minimitzem el paper que ha tingut la UGT a Catalunya, que té uns nivells d’afiliació més alts dels que a vegades podríem arribar a imaginar. Tot i que també és evident que l’espai de sociabilitat de la CNT és molt major, té un gran èxit, i això li dóna molta força: ateneus, espais de reunió de barris, xarxes d’alfabetització, etc.

Quan parlem de l’anarcosindicalisme a Catalunya o a Espanya, és impossible no pensar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en tota la força que tingué. És un cas excepcional en la història contemporània?

És el sindicat anarquista més important del món, el que va aconseguir un nombre d’afiliats més important i el que va sobreviure més anys. Per tant, està justificat dir que és una gran excepcionalitat històrica. Tot i que també té una intrahistòria molt complexa, perquè dintre d’ella hi conviuran moltes sensibilitats.

Crec que això no es pot deslligar de la mateixa debilitat de l’estat, de la seva incapacitat de no saber-se adaptar als nous temps i a les estructures socials que van apareixent; però això no significa que no sigui un estat capaç de reprimir, un element que òbviament sí que exerceix i que usarà de manera autoritària. En aquest sentit, és un estat enrocat.

S’acostuma a associar l’anarquisme amb una major emancipació de la dona, associada sovint a les fotografies de Marina Ginestà durant les jornades revolucionàries de juliol de 1936. Fins a quin punt és una realitat?

El discurs feminista va més enllà de l’anarquisme i del socialisme. Si la pregunta, en relació al que representen les imatges a les quals fas referència, és si les dones anarquistes tenien un discurs feminista, la resposta és que sí. I si em preguntes si el discurs anarquista parlava d’emancipació de la dona, també diré que sí. Ara bé, també és cert que, a la pràctica, les dones de les organitzacions obreres sovint van haver de lluitar contra els seus propis companys, que acabaven assumint rols molt tradicionals.

Marina Ginestà, vestida com a miliciana republicana, durant les jornades revolucionàries del juliol de 1936, a Barcelona. Font: Ur Cameras – Flickr

Des de les mateixes organitzacions, a posteriori, va haver-hi una utilització d’això. Sóc molt reticent a acceptar a ulls clucs el feminisme de les organitzacions d’esquerres. En el seu moment, hi havia discursos increïbles. Però com que al final sempre s’acaba debatent en termes de “o blanc o negre”, sovint ho oblidem. Durant la Guerra Civil, el mateix Durruti demanava que retiressin les dones del front perquè contagiaven els homes (lògicament, la culpa era de les dones, únicament!). I durant les grans assemblees on es convocaven les vagues, els homes s’abraonaven i les dones eren considerades esquirols, però després les úniques que remarcaven que els fills havien de menjar eren les dones.

A la pràctica elles van haver de dur a terme moltes batalles internes, i que van portar a terme moltes mobilitzacions, que no sempre van ser recalçades pels seus companys homes.

0 0 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments