«Layret serà la gran referència de tota una generació de l’esquerra catalana» - Entrevista a Vidal Aragonés - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

No és historiador, sinó advocat. Així i tot, Vidal Aragonés i Chicharro (1978) ha escrit una de les novetats historiogràfiques més rellevants del curs 2020-21. Es tracta, ni més ni menys, d’una biografia d’un dels personatges més sorprenentment oblidats de la nostra història contemporània: Francesc Layret (1880-1920) i que va publicar l’editorial Tigre de Paper el novembre de 2020 amb el títol Francesc Layret. Vida, obra i pensament. Vergonya, senyors historiadors, vergonya!

Potser alguns dels lectors que llegeixin l’entrevista estiguin vagament familiaritzats amb el nom de Layret, associant-lo amb la seva condició d’advocat laboralista, que treballava defensant militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i que acabaria sent assassinat per la classe patronal durant els anys del pistolerisme (1917-23). Però entre 1905, any en què es col·legia com a advocat, fins al 1915, Layret participà únicament en vint judicis. I és que (i aquí comença a destacar-se la figura de Layret), en els seus quaranta anys de vida, Layret també fou el responsable de teoritzar i articular el catalanisme d’esquerres a través de tres partits polítics diferents (la Unió Federal Nacionalista Republicana -UFNR-, el Bloc Republicà Autonomista -BRA- i el Partit Republicà Català -PRC-), els quals estarien successivament cada vegada més ancorats cap a l’esquerra. De fet, el PRC seria el primer partit d’àmbit estatal que s’adherí a la Internacional Comunista. També fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat i defensà una autonomia catalana que inclogués l’assumpció dels poders executiu, legislatiu i judicial.

Advocat laboralista (dels primers), catalanista, republicà, socialista, bolxevic… totes aquestes etiquetes són vàlides, quan parlem de Layret; i, al mateix temps, cap s’adequa a ell del tot. Potser ho era tot; i segurament per aquest motiu, molts contemporanis seus el consideraren el primer català “socialista” i potser per això, totes les organitzacions d’esquerra de la Segona República se’n consideraren sempre, i explícitament, hereus seus. 

Segons sembla, l’oblit d’un personatge tan influent i important per la història de Catalunya ha acabat gràcies a la nova biografia d’Aragonés, el qual ens rebé al seu despatx compartit al Parlament de Catalunya, ja que també és diputat per la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Franc, amable i transparent, inicia la conversa de la següent manera: “bé, està una mica desordenat tot plegat, però la realitat és la que és i la gent també té el dret a veure com treballem i en quines condicions”. 

Com definiries qui fou Francesc Layret (1880-1920), en una frase?

Un jurista a disposició de la classe treballadora i organitzador del catalanisme d’esquerres.

Catalanisme, democràcia i socialisme semblen ser les línies mestres de Francesc Layret durant tota la seva trajectòria política i vital. Un trident difícil, tenint en compte que són ideals que no sempre volien o sabien combinar-se en aquell moment… s’avança Layret al seu temps?

Absolutament. Primer, s’avança des d’un punt de vista organitzatiu. Cal pensar que fins a l’any 1905 no tenim cap partit polític on es doni a la vegada catalanisme i socialisme; això no significa que aquesta conjugació no s’hagués donat amb anterioritat, al segle XIX, però. Ja havia existit un catalanisme progressista; i m’atreviria a dir que allò que coneixem com a “federalisme” també tenia una expressió catalanista. Existirà també el Centre Nacionalista Republicà (CNR), on no hi va participar, tot i que hi va col·laborar. En alguns resums de la vida de Layret es diu que hi va pertànyer, però és fals. 

Però serà a partir de 1910 quan Layret esdevindrà el principal organitzador i el gran teòric de les tres organitzacions que durant la segona dècada del segle XX es constitueixen com a catalanistes d’esquerres: la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), el Bloc Republicà Autonomista (BRA) i el Partit Republicà Català (PRC). Aquest darrer partit, per cert, esdevindria la primera organització dels Països Catalans i de l’Estat espanyol que s’adheriria a la Internacional Comunista. 

Per tant, la gran aportació de Layret, més enllà de la seva condició d’advocat laboralista, és l’organització d’aquests tres espais i la seva teorització. Acaba fent un plantejament indestriable entre catalanisme i socialisme. És el primer, juntament amb altres personatges, com Gabriel Alomar (1873-1941).

Cal tenir en compte sempre que les idees socialistes encara estaven aterrant, a Catalunya. A finals del segle XIX, eren residuals. La força la tenien els anarcosindicalistes i els federals. 

L’establiment de la Mancomunitat (1914), l’esclat de la Gran Guerra (1914-18), la Revolució Bolxevic (1917), el Pistolerisme (1917-23)… Layret visqué uns temps extraordinàriament convulsos. Com el marquen a ell i quina és la seva petjada en aquests esdeveniments?

Layret és un personatge frontissa entre els dos grans moviments de ruptura que es donen en el nostre país durant aquesta segona dècada del segle XX. 

Per una banda, el conflicte Catalunya-Estat (que m’ha sobtat a mi mateix de la volada que va arribar a tenir), a partir de 1917 i amb la reclamació d’autonomia el 1919. L’establiment de la Mancomunitat, per contra, no fou conflictiu. Una proposta d’autonomia integral, per cert, que no té res a veure amb la del règim d’autonomia del 1978, i on es reclama el poder legislatiu i el judicial. Això s’iniciaria amb l’Assemblea de Parlamentaris de 1917, quan se li planteja el primer gran plet a l’Estat a partir d’un exercici d’autodeterminació. 

És un procés no exempt de tensions, clar. Layret denunciaria el paper ‘criminal’ de Francesc Cambó (1876-1947) en tot aquest procés, el qual, després d’una de les reunions de l’Assemblea de Parlamentaris a l’Ateneo de Madrid, i malgrat tenir un mandat per negociar l’autonomia, decideix bescanviar-ho per dos ministeris al govern central. El conflicte no acabarà aquí, però Cambó i la Lliga Regionalista opten per fer un pas enrere.  

Layret, malgrat tenir una visió crítica de tot aquest procés, sempre hi participarà. Va ser clarivident en veure que la dreta mai podria jugar un paper de ruptura i va anticipar el que faria Cambó. 

I, per altra banda, també existeix l’altre gran moviment de ruptura: l’obrerisme-sindicalisme, que farà un primer gran embat amb la vaga general de 1917, i que acabarà amb una gran desfeta i una repressió brutal: desenes de morts al Principat (Sabadell, per exemple, no tornarà a tenir mai més tants morts en una vaga general), personatges destacats del catalanisme progressista com Marcel·lí Domingo (1884-1939) aniran a la presó, una sensació de desànim posterior molt important, etc. I, sobretot, el que no hi haurà és una connexió amb l’esquerra política ni amb el republicanisme.

En el llibre, especulo que la revolució soviètica, dos mesos després d’aquests fets actua com a accelerador del moviment sindical i de l’esquerra política i que això, d’alguna manera, dos anys després, es tradueix en el Congrés de Sants de la CNT i en la vaga de la Canadenca. 

En aquests dos moviments de ruptura, Layret hi serà present i actua com a agent d’enllaç, perquè té tota la confiança del catalanisme d’esquerres i la del moviment obrer. I no parlo únicament dels líders sindicals, amb alguns dels quals òbviament té una relació privilegiada, sinó també per al conjunt del moviment obrer. Layret seria molt conegut per les classes obreres d’aquest país. 

La figura de Layret és clau per entendre l’articulació del catalanisme d’esquerres i popular, però quin és el pes real del moviment en la Catalunya del moment? Més tard, algú recollirà la seva herència durant els temps de la Segona República i la Guerra civil, a la dècada dels trenta?

La influència és molt reduïda, des d’un punt de vista dels moviments de masses. Té una quasi nul·la influència sobre el moviment obrer i des del punt de vista electoral. Fins al 1919, únicament Marcel·lí Domingo és capaç de guanyar unes eleccions. La resta de republicans catalanistes, mai triomfen. O guanyen els lerrouxistes (republicans cada vegada més d’ordre i que són moltes vegades anticatalanistes) o la Lliga (dreta regionalista no republicana). 

L’única excepció és Marcel·lí Domingo, qui sempre guanyarà, independentment del partit amb el qual es presenti. La resta d’organitzacions són més o menys petites, amb més influència en allò que avui dia en diríem elements de construcció del poder popular: casals, ateneus, etc. Aquests espais eren de construcció política, però també social. El renaixement del republicanisme catalanista a la dècada dels trenta no pot entendre’s sense el seu arrelament als casinos o ateneus que hi ha als barris, viles o petits pobles del país. Allà comença a néixer una llavor de republicanisme.  

A partir de 1919, però, hi ha un salt qualitatiu, amb l’aparició d’un PCR que tindrà la capacitat de disputar la victòria electoral a Girona (on no guanyaran per culpa d’una tupinada), que guanyarà a Tortosa (Domingo) i a Sabadell (presentant-se Layret com a cap de llista) i que comença a tenir una certa influència a Barcelona. Encara no té una gran incidència, però s’està fent un lloc i, sobretot, posarà la llavor del que passarà als anys vint i trenta: la Unió Socialista de Catalunya (USC), el Partit Comunista Català (PCC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), etc. Però sobretot, i això ha sigut una de les coses que més m’ha sobtat, investigant aquestes futures organitzacions socialistes o socialitzants, és que elles mateixes es consideren hereus de Layret. 

Layret serà reivindicat d’una manera ‘salvatge’ pel Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i el Bloc Obrer Camperol (BOC). Jordi Arquer (1907-81), fins i tot, reivindica que el ‘seu’ socialisme té els seus orígens en Francesc Pi i Margall (1824-1901) i Francesc Layret. I el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), tot i que no ho va fer tant durant la Transició, també, sobretot Joan Comorera (1894-1958), qui va compartir militància amb Layret i es va formar políticament amb ell. De fet, arriba a afirmar que ell és el nostre primer socialista. 

L’acutal institut Verdaguer, davant del Parlament de Catalunya, és un dels llocs on tingueren lloc les sessions de l’Assemblea de Parlamentaris de 1917. Font: Ab Origine

Quan Layret decideix marxar de la UFNR pel Pacte de Sant Gervasi (1914), que era un acord amb els lerrouxistes, un llavors jove Andreu Nin, surt de la redacció de El Poble Català entonant Els segadors. Pensem per un moment en la figura de Nin i tot el que significarà als anys trenta… aquest home haurà mamat també de Layret. 

Per tant, fixem-nos-hi: Comorera (el qual participa de la fundació de l’USC i el PSUC), Nin; però també Lluís Companys (futur president de la Generalitat de Catalunya) o Joan Casanovas (futur president del Parlament de Catalunya durant la Segona República), que s’hauran format políticament i jurídica amb ell. 

En resum, a Catalunya, totes les organitzacions d’esquerres, des de les ‘socialdemòcrates’ fins a les socialistes o revolucionàries, tenen com a referència la figura de Layret. I només cal veure les fotografies dels actes d’homenatge a Layret dels anys 1935-36 per veure que hi anava tota la família política de l’esquerra: sindicalistes, republicans, la Unió de Rabassaires… la petjada de Layret és molt fonda. La fi de la guerra civil suposarà un parèntesi a la seva influència de gairebé cinquanta anys. 

La presència de Layret és tan gran, que fins i tot en el judici que li fan a Companys els franquistes, hi serà citat. 

Francesc Layret és un oblidat per amplis sectors de la població catalana. Per què creus que ha passat això? 

Aquí ens endinsem en el terreny de l’especulació, però que crec que és interessant. Abans, però, vull fer una consideració prèvia: Layret és una persona molt referenciada. A la majoria de ciutats d’aquest país hi ha algun carrer amb el seu nom; també tenim escoles “Francesc Layret”; quan es parla d’advocats laboralistes, també hi és present, o quan parlem del catalanisme.  Paradoxalment, és molt desconegut, però.  

Això passa, des del meu punt de vista, perquè, primerament, qui copa els àmbits de la universitat a partir de la Transició (i per tant, a qui li hauria tocat iniciar l’estudi de la figura de Layret) no el recupera. I això és essencial. Des de les facultats de ciència política, història, dret o fins i tot, filosofia, es rescaten i estudien a fons moltes altres figures, però no la seva.

I per què passa això? Perquè la majoria de l’esquerra política, fins i tot aquells que s’adscriuen en un moviment marxista, tenen una visió de Layret com a petitburgès catalanista d’esquerres. Això ha fet molt mal a la historiografia d’aquest país, sobretot entre els pensadors marxistes, perquè se l’ha etiquetat abans d’estudiar-lo. 

Segonament, tampoc ens hauria de sobtar fins a cert punt aquest abandonament de la seva figura, perquè és un personatge incòmode. En plena Transició, encaminant-nos cap a un règim d’autonomies (és a dir, cap a la construcció d’un estat espanyol amb una certa descentralització administrativa i de renúncia a superar el capitalisme), recuperar la figura d’un personatge que defensava el 1918-19 la constitució d’una autonomia catalana que disposés dels poders executiu, legislatiu i judicial, duent a terme el que en el fons és un exercici de ruptura democràtica per a la constitució d’una república catalana (que cadascú li digui com vulgui avui dia [somriure trapella])… era molt incòmode. 

Per descomptat, és un anacronisme parlar de ‘separatisme’ el 1918-19 (tot i que quatre anys després es constituiria Estat Català), però que algú em digui com en diríem avui dia al reconeixement d’un subjecte polític amb poder executiu, legislatiu i judicial en forma de república. 

Rellegint tot el que s’ha publicat sobre Layret durant els setanta, crec que alguns també van interpretar-ho com jo. La descripció de Layret com a simple advocat laboralista i republicà és molt simplista i no és vàlida. 

Tot i això, Layret va ser tan referenciat en el seu moment fins al punt que la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, en el seu diari, durant dues dècades, va tenir com a capçalera una frase de Layret. I encara el 1996, la Unió General de Treballadors (UGT) li va fer un homenatge, posant-li una placa en el seu nínxol. I el PSUC, el 1978 situava a Anselm Clavé (per a mi, un altre dels grans oblidats d’aquest país) i Francesc Layret com a dos grans referents del nostre país.  

Vidal Aragonés, entre piles de paper al seu despatx del Parlament. Font: Ab Origine

Gairebé has acabat la teva activitat com a diputat de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) al Parlament de Catalunya. Has estudiat Dret i ets advocat laboralista. Has escrit la biografia Francesc Layret. Vida, obra i pensament com a polític, advocat o historiador? 

Com a historiador, està clar que no. No ho sóc i ja demano disculpes per aquest fet a la introducció del llibre. A mi sempre em molesta molt quan hi ha historiadors o politòlegs que parlen de Dret, perquè normalment s’equivoquen. Per tant, malgrat que hagi escrit aquest llibre, també aviso que tinc molt material i que si hi ha algun historiador/a que vulgui aprofundir més, pot fer-ho (i segur que millor).

Vaig començar la redacció del llibre com a advocat fa deu anys, perquè considerava que mancaven estudis sobre el personatge. Sense cap pretensió de fer un llibre, vaig començar a llegir el Diari de sessions del Congrés de Diputats de 1917 i em van al·lucinar les intervencions de Layret. 

Després vaig anar a l’arxiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, revisant tots els expedients de procediments judicials laborals del 1910 al 1920. No vaig trobar-ne cap de Layret. Més endavant, vaig accedir a la premsa de l’època via l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA) i vaig trobar 8713 entrades amb la paraula “Layret” en deu anys. 

Jo buscava un advocat laboralista, perquè m’interessava trobar les arrels d’això que porto sent durant els darrers divuit anys, però el que vaig descobrir és que fins a l’any 1915 actua relativament poc com a advocat: estava col·legiat com a tal des del 1905 i en deu anys només va assistir a uns vint judicis. Però vaig descobrir el que va fer el 1908 a l’Ajuntament de Barcelona, amb l’elaboració del Pressupost Extraordinari i vaig descobrir també l’artífex de les tres primeres organitzacions catalanistes d’esquerra i un dels primers que va conjugar catalanisme i socialisme. La meva cerca es va transformar totalment. Va ser llavors quan vaig pensar que calia escriure’n alguna cosa. 

Resumint: no he escrit l’obra com a historiador; la vaig iniciar com a advocat laboralista i l’he acabat amb una perspectiva que és molt política.

Quina funció voldries que acomplís la biografia de Layret? 

La primera funció és, sense dubte, la de donar a conèixer la figura de Layret amb un mínim de profunditat… i pel que sembla, es veu que es llegeix bé. També m’interessava situar els orígens polítics de bona part de les organitzacions polítiques actuals. Més de cent anys després, les idees de Layret i les seves organitzacions han esdevingut preeminents: aquest país, avui dia, està totalment travessat pel catalanisme i el progressisme i tampoc es pot entendre la història d’aquest país sense aquests dos pilars. 

Jo, per exemple, provinc d’una CUP que beu del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), que en el seu moment, elaborà un especial únic de sis pàgines dedicat a Layret. Per què? Perquè qui ho escrigué, Xavier Romeu, qui esdevindria un teòric de l’Esquerra Independentista, havia fet una obra de teatre sobre Layret (juntament amb Maria Aurèlia Capmany). 

Provens d’un espai polític, l’Esquerra Independentista, que sempre ha defensat la idea de conjugar simultàniament alliberament nacional i social. En el llibre, descrius a l’advocat com un precursor, un pioner, d’aquests valors. Has pecat, potser, de presentisme en el teu llibre?

M’ho he plantejat moltes vegades, però m’atreviria a dir que no, per un exercici científic: únicament i exclusiva he desenvolupat allò que abans ve precedit d’un literal de Layret. Hi ha un capítol on aquest aspecte del presentisme em feia molta por: el del pensament polític… però clar, quan planteja (tot i que no amb aquests termes) que la catalana és una nació oprimida i que la resolució del plet català només podria donar-se en termes de ruptura i revolució… 

I, en qualsevol cas, sempre he deixat molt clar al llibre que ell mai va fer cap proposta independentista. Tot i que crec que algunes organitzacions posteriors, independentistes o autodeterministes, com Estat Català o el BOC es nodreixen del pensament de Layret en l’àmbit nacional. La proposta autonomista de Layret és molt il·lustrativa. I, de fet, totes les organitzacions marxistes clàssiques d’aquest país van tenir, fins a la Transició, sempre plantejaments autodeterministes. 

Tampoc he volgut amagar en el llibre que el 1905 Layret no es considerava a ell mateix catalanista i que es presentava per un partit (Unió Republicana) on el polític estrella era, llavors, Alejandro Lerroux. De totes maneres, la proposta política de Layret és tan àmplia i evoluciona tant que es mereix ser analitzada sense assumpcions prèvies. 

Com creus que es relacionen els moviments polítics amb la història, actualment, en l’era de la postveritat i les militàncies virtuals? Serveix d’alguna cosa o només per decorar els discursos públics?

Està clar que es pot fer política sense conèixer la història, ja sigui per instint de classe, justícia, d’amor, etc. Però una cosa és la manera com un individu gestiona la seva militància; i una altra són les organitzacions polítiques. Qualsevol organització política seriosa hauria de conèixer la història del seu país. 

En el meu barri, Sant Ildefons (Cornellà de Llobregat), de procedència totalment espanyola [assenyala a la paret una fotografia d’una manifestació que té lloc allà durant l’època de la Transició], es portaven banderes andaluses i catalanes i es demanava que els seus fills i filles estudiessin en català. Que el conflicte català, que el 1919 s’expressava d’una determinada manera, serà recollit per la classe treballadora castellanoparlant que vol que els seus fills estudiïn en català; i que ara, des del 2010, tinguem un conflicte amb l’estat espanyol per reivindicar un estat propi, no és casualitat. Cal conèixer la història per saber que tot això no passa per art de màgia.  

I a cada moment, hi ha elements que determinen el perquè. En aquell moment [torna a assenyalar la fotografia], qui determinava el perquè era la direcció del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i del PSUC en un sentit positiu (penso) perquè no manllevaven la nació catalana i defensaven, al mateix temps, interessos de classe (que també ho eren que els fills de les classes treballadores aprenguessin la llengua del país i no generar dues nacions paral·leles a Catalunya). A principis de segle, el conflicte era de reconeixement polític, malgrat no disposar de cap institució pròpia, més enllà de la Mancomunitat, que permetia una certa autonomia administrativa. 

Vidal Aragonés, en un moment de l’entrevista. Font: Ab Origine

El poble català també va canviar molt en quinze anys, que d’estar molt influïda pel lerrouxisme, planteja un plet, no únicament en termes de classe, sinó també un suport a la identitat catalana contra l’opressió espanyola. Jo me’n feia creus, veient una manifestació multitudinària de 1917 [ensenya la pàgina del llibre on es troba la foto] que demanava amnistia per als presos polítics sindicals i catalanistes. 

Qualsevol organització política seriosa ha de conèixer tot això; en bona part, i sonarà molt tòpic, qui no conegui la història, està condemnat a repetir-la. Per mi, cal enfocar la història, no com un exercici romàntic, sinó com una eina d’anàlisi i per al canvi. 

Malauradament, el que tenim cada vegada més és el tuit, la frase divertida i el “m’agrada”. La política actual, cada vegada més, es construeix a partir de la reproducció d’imatges i de la cerca d’impacte. Les xarxes no s’han d’abandonar, clar, però banalitzen i crec que ens estan fent molt de mal. 

Layret és descrit en el teu llibre com una figura recta, però no rígida; amb veu penetrant i metàl·lica, incisiu i de fortes conviccions catalanistes i democràtiques. Ens falten Layrets?

Sí. Ens en falten molts… i moltes. Però potser el que més necessitem són les seves idees. 

Una de les coses que més m’han sorprès de Layret és que ell defensava un programa de màxims, però era molt pragmàtic, també. Malgrat les seves idees, si tenia l’oportunitat, anava a les institucions per canviar la realitat material de les classes treballadores, amb el Pressupost Extraordinari de 1908, per exemple; o anant al Congrés perquè fes d’altaveu de les seves idees, fent que els sindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) se sentissin acompanyats per ell i tinguessin una veu allà. 

Així doncs, primerament, no s’ha de renunciar a cap lluita ni a cap espai. Segonament, no s’ha de renunciar al programa de màxims, perquè, si no, això et porta gradualment a la derrota. I per últim, no s’ha de renunciar a participar en tots aquells espais que, encara que sigui de manera limitada, ens permet canviar cap a millor la realitat de les classes treballadores… Per altra banda, sóc conscient que tampoc és fàcil combinar aquests tres factors en el dia a dia.

5 3 votes
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x