El 23 de maig de 2016 serà una data a analitzar en el futur. Serà tractada, juntament amb la primera volta de les eleccions regionals franceses de 2015, com el primer símbol inequívoc del retorn de l’extrema dreta al poder, o de la fi d’una sèrie d’ensurts on semblava possible el retorn de l’extrema dreta al poder?

Alexander van der Bellen (la família del qual es va beneficiar dues vegades de polítiques de refugi en fugir de la Unió Soviètica) va guanyar per la mínima, i només gràcies al vot per correu, les eleccions presidencials a Àustria. Van der Bellen serà, així, el primer president de “Els Verds” (“Die Grünen”) de la història democràtica del país. 

Alexander van der Bellen (Els Verds) serà el nou president austríac. La seva família va beneficiar-se dues vegades de polítiques de refugi fugint de la URSS

Alexander van der Bellen (Els Verds) serà el nou president austríac. La seva família va beneficiar-se dues vegades de polítiques de refugi fugint de la URSS

Malgrat que la República Federal austríaca no és presidencialista, i que el paper del cap d’estat és simbòlic, Norbert Hofer (el candidat ultradretà) va assegurar que faria servir fins a les últimes conseqüències totes les seves atribucions constitucionals. Espantava, també, el fantasma del passat: per primera vegada des de 1945, Europa podia tornar a tenir un cap d’estat procedent d’un partit d’extrema dreta.

Com ja va ser-ho abans, Àustria és un reflex d’una crisi política europea que s’arrossega des de fa temps però que s’ha aguditzat des de 2008. Què permet que algú com Hofer tingui opcions serioses de ser el president d’un estat amb quasi la meitat dels vots dels electors? (Recordem que la seva victòria sobre la resta de candidats en la primera volta va ser molt contundent, quan va aconseguir un 36’45% dels vots i el segon candidat va ser el mateix van der Bellen, amb un 20%). La resposta cal trobar-la en la descomposició política del país i de l’ordre polític que s’hi va formar després de la Segona Guerra Mundial.

Més enllà de la legitimació que va donar a la ultradretana Freiheitliche Partei Österreichs (FPÖ) ser soci de govern de coalició tant de socialdemòcrates com de cristianodemòcrates en el passat, el descontentament polític que s’ha intensificat a Europa d’ençà la crisi ha deixat Hofer a les portes de ser el president d’una de les repúbliques que ha tingut tradicionalment un dels estats del benestar més avançats del món. Per primera vegada des de 1945, els dos candidats enfrontats en la segona volta no han sigut de cap dels dos grans partits tradicionals: socialdemòcrates (SPÖ) i cristianodemòcrates (ÖVP). La descomposició del sistema polític és clara i el buit deixat ha permès l’ascens del FPÖ. 

El candidat ultradretà Norbert Hofer. El FPÖ va guanayar credibilitat política després de ser soci en dos governs diferents: un amb els socialdemòcrates i l'altre amb els cristianodemòcrates

El candidat ultradretà Norbert Hofer. El FPÖ va guanayar credibilitat política després de ser soci en dos governs diferents

L’experiència de la Primera República austríaca (nascuda de la descomposició de l’aviat enyorat Imperi Austrohongarès, el 1918) va marcar profundament la construcció de l’Àustria actual, ja després de la Segona Guerra Mundial. Després del conflicte de 1939-45,

Àustria es va proclamar la "primera víctima" del nacionalsocialisme, però això contrasta fortament amb la participació entusiasta del país des de la seva annexió a Alemanya. A la foto: recepció mutitudinària a Hitler a la Heldenplatz (Viena) el 15 de març de 1938

Àustria es va proclamar la “primera víctima” del nacionalsocialisme, però això contrasta fortament amb la participació entusiasta del país des de la seva annexió a Alemanya. A la foto: recepció mutitudinària a Hitler a la Heldenplatz (Viena) el 15 de març de 1938

Àustria va decidir amagar el seu entusiasta paper en la participació de la barbàrie nazi i es va afirmar com a la primera víctima del nacionalsocialisme. Era, aquest, un relat convenient que cap dels dos grans partits va voler truncar, atès que ambdós tenien motius per avergonyir-se del seu paper previ a la Segona Guerra Mundial. 

Així doncs, si bé els socialdemòcrates podien atribuir-se el paper de doble víctima (primerament pel règim dictatorial d’Engelbert Dollfuβ, i després pel nazisme), igual de cert va ser el seu entusiasme per l’Anschluss, o ‘unió’ amb Alemanya. Els cristianodemòcrates, per la seva banda, (rebatejats com a Partit del Poble Austríac després de la guerra) presumien del rebuig mostrat a ser absorbits per Hitler, però van callar convenientment pel que feia referència a la seva participació en la fi de la Primera República austríaca. 

El consens de postguerra austríac va basar-se en una sèrie de polítiques que buscaven l’estabilització i la pau social del país, coses que no havien pogut tenir entre 1918 i 1945. Per això va ser necessària la col·laboració dels dos grans partits de postguerra i el pacte d’una sèrie de lleis i polítiques que sobrepassessin els seus àmbits ideològics. El resultat va ser la construcció de l’estat del benestar austríac.

Si bé aquest és un esquema que es repetiria en tota l’Europa occidental que va participar durant la Segona Guerra Mundial, Àustria va ser particularment exitosa. De 1947 a 1966 la república alpina va ser governada per una gran coalició cristianodemòcrata i socialista que va edificar un dels estats del benestar més ambiciosos i reeixits del món. En les diferents administracions posteriors, el pacte i certa ‘postpolitització’ de la política austríaca sempre van ser-hi presents. Tant pactista es va tornar Àustria que fins i tot la mateixa administració pública va dividir-se entre els grans partits, en un sistema conegut com a “Proporz” i que ocasionà una xarxa clientelista considerable.

Si bé l’Àustria de postguerra havia perdut l’encant de la seva era imperial i la seva rellevància política, convertint-se en una “òpera cantada per suplents”, la majoria de la seva població va saber acostumar-se a la nova condició postideològica i agrair la monòtona tranquil·litat de la segona postguerra. 

Cartell per a les eleccions de 1959. El SPÖ avisa d'un excessiu poder del ÖVP. El sistema "Proporz" va ser essencial en l'Àustria de postguerra

Cartell per a les eleccions de 1959. El SPÖ avisa d’un excessiu poder del ÖVP. El sistema “Proporz” va ser essencial en l’Àustria de postguerra

Si bé els 70 i els 80 van posar desafiaments al sistema de benestar europeu i veieren aparèixer els partits d’extrema dreta a Europa, no menys cert va ser que es mantingué una despesa social envejable. Àustria resistia l’embat, però en el procés els dos partits polítics tradicionals perderen força durant els últims anys de la Guerra Freda i legitimaren un nou partit xenòfob i ultradretà (el FPÖ) en fer-lo partícip de l’acció de govern. El motiu? Segurament, com analitzà en el seu moment Max Weber, perquè tota organització burocràtica (i podríem afegir política) té interessos propis que vol defensar, i només pot fer-ho des del poder.

La crisi iniciada el 2008 ha accelerat la crisi dels partits europeus tradicionals per identificar-los al servei d’unes mal definides elits econòmiques. Àustria no escapa a aquest esquema i per primera vegada en la seva història l’epicentre de la vida política ha exclòs els pares polítics de l’Àustria actual.

El nou consens polític que es pot construir després d’aquest buit, d’aquest enfonsament, és la pregunta més immediata que ens deixen les eleccions; la resposta la veurem en els mesos i anys vinents a Àustria, als Països Baixos o a França, i és que allà els ultradretans també tenen bons números per a sorprendre’ns. Una cosa és segura; així com en el passat la falta de consciència democràtica va permetre un abandó conscient de la democràcia per part de la majoria de poblacions europees, avui dia el respecte formal per la democràcia és aparentment impol·lut, cosa que obliga els partits ultradretans a intentar guanyar una legitimitat que d’altra manera no tindrien.

Alexander van der Bellen serà el nou president de la República Austríaca, però els resultats electorals són vells. Un camp conservador que ha passat de votar el VPÖ al FPÖ i uns nuclis urbans que han canviat socialistes pel partit verd del ja president van der Bellen. La mateixa divisió historicopolítica d’Àustria des de 1918, però amb nous partits. És clar que el FPÖ no és el VPÖ… 

Resultats electorals del 24 d'abril, en la primera volta de les votacions. Els vots a van der Bellen es concentren en els nuclis urbans del país. Una còpia quasi exacte dels resultats de les eleccions del país des de 1919, però amb nous partits

Resultats electorals del 24 d’abril, en la primera volta de les votacions. Els vots a van der Bellen es concentren en els nuclis urbans del país. El camp, conservador, es decanta cap a la dreta. Una còpia quasi exacte dels resultats de les eleccions del país des de 1919, però amb nous partits