«Les dones vídues baixmedievals barcelonines estan presents a les fonts; només cal voler-les llegir per trobar-les» - Entrevista a Mireia Comas - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

A tall d’introducció, què vol dir ser viuda a la Baixa Edat Mitjana? Per quin procés i etapes passaven les viudes un cop adquirien aquesta categoria i perdien l’estatus de dones casades? Quina era la seva condició legal?

Ser viuda a l’Edat Mitjana depenia de la posició social de les viudes en qüestió. Si venien d’una família ben posicionada, si tenien una feina pròpia, si tenien recursos, etc., un cop passaven a ser viudes (tot i que jo considero que passar a ser viuda sempre era un daltabaix), la seva situació era molt diferent de les que no gaudien d’aquestes condicions. Hi ha una casuística molt diferent entre les diverses viudes, de la mateixa manera que hi ha una casuística variada de dones casades.

L’únic problema és que, a partir d’aquest moment, passen a ser dones sense home. Però això es pot posar una mica entre cometes perquè, teòricament, la llei diu que han de tenir un curador que vigili la seva gestió i administració del seu patrimoni, però la realitat no sempre era així: hi ha moltes viudes soles que administren el seu patrimoni (si en tenen), així com viudes molt pobres que estan soles i són grans i, per tant, no poden treballar. Així doncs, la seva situació també depenia de l’edat en què les dones quedaven vídues; no és el mateix una noia jove que es casi als 12 o 13 anys i al cap de pocs anys es quedi viuda que una dona que ha passat la quarantena i que, de cop i volta, es queda sense marit i potser sense fills.

L’element dels fills és un altre aspecte a tenir en compte, si aquests eren menors o majors d’edat… En conclusió, la casuística de les viudes era molt variada.

La seva condició legal venia determinada pel seu estatus de viuda. En relació a les viudes, la llei sobretot es fixava en la seva possibilitat de controlar el patrimoni familiar i en la tutoria dels seus fills.

Si bé passar a ser viuda alliberava moltes dones de la dependència de la figura masculina i les convertia en subjectes jurídics, per la majoria d’elles també suposava viure una situació de misèria econòmica per diversos motius com els deutes del marit o la no recuperació de la totalitat del dot. Per tant, i fent referència al títol del teu llibre Entre la solitud i la llibertat: vídues barcelonines a finals de l’Edat Mitjana (Roma: Viella, 2015), creus que les dones que passaven a ser viudes topaven més amb la llibertat o amb la solitud? En quins casos la viduïtat suposava la independència i en quins la solitud i/o l’exclusió social?

Jo vaig triar aquest títol perquè mostra el ventall de situacions de les viudes: des de les que es troben soles de cop i volta perquè l’única xarxa que tenen és el marit (i no hem d’oblidar que és un daltabaix emocional en molts casos), fins per les que resulta una alliberació deixar de tenir marit perquè poden fer allò que volen. Entre unes i altres hi ha un ventall de possibilitats molt gran, depenia molt de la seva realitat anterior a quedar-se vídues, com ja he comentat anteriorment. El títol és també un reconeixement a la meva mestra, la Teresa Vinyoles, perquè s’inspira en el seu treball pioner sobre història de les dones Les barcelonines a les sarreries de l’Edat Mitjana, (1370-1410) (Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana), publicat l’any 1976.

En general, s’ha de tenir en compte la importància del dot que rebien i el que recuperaven, ja que la llei diu que, un cop dissolt el matrimoni, el dot ha de tornar a la dona viuda; però si aquesta és morta, el dot retorna a la família. Però el dot no sempre tornava. En primer lloc, no sempre es pagava totalment perquè algunes quantitats de vegades eren molt elevades i suposaven molts jornals poder pagar-lo; així que normalment es pagava a terminis o amb censals o terres. De la mateixa manera que costa lliurar el dot, també costava retornar-lo perquè sovint significava la desintegració d’un patrimoni o simplement no es tenien els diners suficients per retornar-lo. Mentre no es retornava totalment el dot, hi havia una figura legal, la tenuta, que permetia a les viudes poder continuar vivint dels béns del marit fins que se li retornés completament tot el que havia aportat. Per això moltes vegades es diu que el dot era una assegurança per la viduïtat, perquè les dones recuperaven uns diners amb els quals podien continuar vivint.

Però si tenim en compte que no sempre el dot es pagava completament ja d’entrada, el dot perd la seva funció inicial. Això no vol dir que els dots no es retornessin sempre, hi ha molta variabilitat en els casos; però sí que és cert que no era tan fàcil recuperar el dot. Per això moltes vegades a algunes viudes les designen usufructuàries, és a dir, que podran continuar vivint dels béns del marit i així no se’ls ha de retornar el dot, ja que el que diuen els capítols matrimonials moltes vegades és que el dot es reparteixi entre els fills del matrimoni en qüestió (depenent de la situació dels fills). Moltes vegades, quan s’imagina l’usdefruit, es pensa que les vídues podien continuar vivint com vivien abans de passar a ser viudes, però sovint només és una pensió, de manera que se’ls garanteix l’alimentació, el vestit i un habitatge. Si les viudes són joves, sovint retornen a casa els pares. Fins i tot tenim exemples de famílies que tanquen la porta de casa seva a les viudes un cop aquestes han passat l’any de plor (és a dir, l’any posterior a la mort del marit, any en què per llei han de viure com a usufructuàries), els retornen el dot i es desentenen d’elles.

En canvi, hi ha viudes que es posen al capdavant del patrimoni i l’administren bé, que exerceixen un ofici i se’n surten, i que tenen una vida plena i amb una llarga viduïtat, ja sigui al costat dels seus fills o soles. Però, per altra banda, veiem viudes (sobretot es pot apreciar als fogatjaments) que viuen soles, són pobres i fan referència a la condició de “viudes pobres i miserables” perquè estan exemptes de pagaments d’impostos. O altres que tenien un dot molt petit, que amb prou feines el podien recuperar, que no tenien feina, que eren grans i no podien treballar, etc., d’aquí a l’exclusió hi ha un pas. Per tant, la realitat era molt diferent entre les viudes depenent de la seva condició social, econòmica i anterior a la seva viduïtat. Però bé, això passava a l’Edat Mitjana però també passa ara; la realitat de la viduïtat no ha canviat gaire en aquest sentit.

El col·lectiu de les viudes baixmedievals era classificat sota la categoria de miserabiles persone. Què suposava aquesta denominació i per què se les hi incloïa?

És més una fórmula, ja que moltes vegades hi ha viudes ben posicionades econòmicament i socialment que utilitzen aquesta fórmula. És una categoria en què estaven incloses totes les persones que mereixien l’auxili o l’atenció de les autoritats. Dins d’aquest grup també hi ha els infants i els orfes. En resum, feia referència a totes aquelles més vulnerables que quedaven protegides per la llei, com és el cas de les vídues i dels orfes. Aquesta protecció ja apareix a les constitucions de Pau i Treva.

Però, repeteixo, moltes vegades era només una fórmula. Per exemple, Sança Ximenis de Cabrera, viuda, senyora de la vall d’Osor, que té un negoci de teixits en què es fa portar les fibres de la seva senyoria, escriu una carta al rei en ple conflicte remença (ja que les seves terres van ser ocupades per Verntallat) en què li demana protecció. En ella, fa servir el terme de “pobra i miserable” i diu a les autoritats: «Què voleu? Que vagi a viure a l’hospital? Que sigui pobra i acabi entrant a l’hospital perquè no puc cobrar les meves rendes perquè és el que em manté?». Ella tenia un gran poder econòmic però en aquell moment no rebia les rendes del seu feu. Per ella era una dificultat perquè no podia continuar vivint com ella es mereixia viure, perquè no tenia aquesta font d’ingressos; però, en canvi, fa servir aquest terme de “pobra viuda i miserable” perquè és un element que implicava la protecció especial a les viudes, ja que eren un col·lectiu vulnerable, podríem dir.

També utilitzes l’expressió “pobresa sexuada” per parlar de la viduïtat, ja que només empobria i inclús podia deixar en la misèria a les dones. Quins aspectes econòmics i/o socials produïen aquest fet?

Jo dic que la viduïtat porta associada una sexualització de la pobresa perquè és pel fet de ser dona i viuda el que fa que t’empobreixis més. En canvi, amb els homes vidus, que ens costen molt de detectar perquè mai utilitzen el terme “vidu” (si no coneixem les relacions familiars que té per altres fonts, és molt difícil detectar a simple vista i amb un sol document els homes vidus) no és així. En el cas de les dones, per contra, s’utilitza el terme “viuda” o “muller de X home mort” utilitzant el terme “quondam”. Per tant, les vídues les identifiquem fàcilment.

Però clar, les dones no tenen la mateixa realitat econòmica que els homes. Poden tenir uns béns propis (perquè hi havia separació de béns al règim de béns català) però, moltes vegades, si no es retorna el dot (que és un dels drets de la dona) o si aquest és molt petit, significa un empobriment pel fet de ser viuda. Per altra banda, l’home, pel fet de ser vidu, no s’empobreix en aquest sentit.

No en totes les dones era així, ja que, com he dit, hi havia multiplicitat de casos, però el fet de ser més pobres és pel fet que eren dones vídues, perquè la viduïtat acabava empobrint només les dones.

A banda del model jurídic, hi havia altres elements i aspectes que sustentaren i perpetraren la viduïtat. Un d’ells, i potser el més important, fou l’imaginari col·lectiu medieval. Quin model de viduïtat aplicava i amb quins objectius?

La recuperació del dret romà i l’arribada del corrent misogin estès per tota Europa creen un escenari i una realitat que fan que la situació de les dones empitjori. Els pares de l’Església i els autors cristians a la literatura de caràcter didàctic també fomenten aquest imaginari amb tots aquests elements, imaginari que empitjora la valoració i condició de les dones. Trobem una sèrie d’autors que escriuen sobre la viduïtat, com Francesc Eiximenis. Ell, que té un comentari per a qualsevol cosa perquè té una obra molt prolífica, a El llibre de les dones dedica una part a parlar de les viudes. Fa referència a com s’han de comportar les vídues, a l’ideal de viuda cristiana i a les seves pautes de comportament: ha de ser una dona devota, ha de plorar el marit, ha de fer bones obres en memòria de l’ànima del marit, ha de tenir cura de la casa…

Això ja crea un model de comportament de les viudes: què està bé que facin i què està malament, la vídua bona (o, com deia Sant Pau, la vera vídua, la viuda vertadera) o la mala vídua. La mala viuda quina és? La que no respecta la memòria del marit, que de seguida es busca un home, etc. Fins i tot fiscalitza les llàgrimes (si ploren massa o massa poc), les viudes que es mostren molt desconsolades d’una manera exacerbada, és a dir, que ploren i s’arranquen les vestidures del dolor, no són creïbles pel prototip de bona viuda. I, si ploren massa poc, vol dir que no s’estimaven massa els seus marits. Aquelles que s’arreglen o que es maquillen, o, com diu Eiximenis, aquelles que es vesteixen de negre únicament per exaltar la seva bellesa, tampoc es comporten adequadament.

Però encara ara tenim aquest imaginari, tot i que cada vegada menys, afortunadament; el tòpic de la viuda alegre ha arribat fins fa poc i aquesta és la vídua que es critica: la que es torna a casar, que va amb altres homes, que s’està a la finestra parlant amb les veïnes, etc. A la literatura en tenim diversos exemples: El Corbaccio de Bocaccio critica aquestes vídues que aparenten una cosa però que realment en són una altra, que per molt que vesteixin de negre, per darrere buscaven altres homes. També hi ha un control de la sexualitat de les viudes que s’han de mantenir castes per respecte al marit i es vigila el seu comportament sexual perquè no tinguin més relacions. Les vigilen els veïns, la societat, la família… tothom vigila aquestes dones que de cop i volta estan soles.

Tot i la teoria i el discurs oficial de la viduïtat (elaborat per homes i per a les dones), la realitat i les experiències femenines en podien ser unes altres. Un exemple en fou Christine de Pisan, quina imatge ens ofereix de la viduïtat?

A mi m’agrada molt l’exemple de Christine de Pisan perquè es va quedar viuda molt jove i, a més, es va haver de fer càrrec dels fills, de la mare i d’una neboda. Per tant, es troba sola a la Cort del rei de França, sense cobrar els deutes del marit i sense el seu pare i s’ha d’espavilar. I per espavilar-se què fa? Comença a escriure. Com que allò que escriu és des de la seva pròpia experiència, es mostra ella com a viuda i els seus textos s’aparten de la literatura moral i didàctica d’autors com Francesc Eiximenis o Francesco Barberini, els quals estipulen com s’ha de comportar la dona viuda. Però aquests no expliquen quins eren els problemes reals de les vídues, mentre que Christine de Pisan sí que ho fa.

Per exemple, en l’aspecte de la defensa dels drets de les viudes (un dels temes en què jo m’hi he dedicat més) ella explica que es va veure immersa en una gran quantitat de plets per defensar els seus drets. Per això aconsella a les altres viudes que es busquin un procurador, ja que, com diu, les dones no poden anar tan sovint davant del jutge i, per tant, necessiten un procurador; però recomana que hi estiguin a sobre, perquè tampoc se’n poden refiar gaire. És a dir, als seus textos mostra quina era la realitat de les vídues, no pas el que s’esperava d’elles (anar a missa, mantenir-se castes, etc.).

També apunta que la gent parlarà malament d’una dona pel fet de ser viuda i estar sola i no tenir cap home. Mostra una realitat de la viduïtat que per mi és més propera a la quotidianitat de les viudes de la Baixa Edat Mitjana que no pas la que ens ensenya Francesc Eiximenis. Val a dir que, en algun text, Eiximenis sí que parla de les vídues del seu temps, però per criticar-les, per exemple, en com van vestides. Això evidencia que una cosa és allò que diuen els textos literaris i legals i, una altra, la realitat. 

La realitat, per tant, s’allunya del que ens explica Francesc Eiximenis perquè això s’aprecia quan es critica. Critica que la gran preocupació de les vídues és anar a la moda, recollir-se els cabells a la castellana, etc. i, per tant i com moltes altres vegades, el que diu la llei és una cosa, però la realitat n’és una altra.

Això no vol dir que totes les viudes no intentessin seguir aquest model de viduïtat perfecta sent dones castes i dedicant-se a la memòria del marit; però jo penso que la realitat més freqüent n’era una altra, ja que veiem vídues davant dels jutges, defensant els seus drets i reclamant allò que els pertoca, més que no pas el que ens mostra Eiximenis. És per això que jo parlo més aviat d’un imaginari i d’una simbologia de la viduïtat.

Així com en la condició social de les dones, s’observen diferències entre la viduïtat altmedieval i baixmedieval. Quines són aquestes diferències i per què es donaren? Quina degeneració de les dones i, més concretament, de les dones viudes va comportar?

La realitat de les dones medievals canvia a mitjans de l’Edat Mitjana. D’una banda, es recupera el dret romà, el qual situa les dones en una situació legal inferior respecte l’Alta Edat Mitjana. A l’Alta Edat Mitjana, el dot era una aportació que feia l’home a la dona en matrimoni i les viudes, amb la mort del marit, esdevenien automàticament usufructuàries dels béns d’aquest, és a dir, se’ls garantia poder continuar vivint com havien viscut abans.

A la Baixa Edat Mitjana és diferent: és la dona qui aporta el dot al matrimoni que era per sustentar les càrregues matrimonials. Però, a més, la llei no deia que havia de ser usufructuària, sinó que era una decisió del marit. Per tant, la seva condició un cop vídua, empitjora legalment respecte a l’Alta Edat Mitjana.

A banda de la recuperació del dret romà, es produeix l’arribada d’un corrent misogin estès per tota Europa fomentat, en part, per la lectura d’Aristòtil, dels clàssics grecs i de Plató a les universitats. Aquí apareix la consideració de la dona com a ésser inferior, consideració que se suma al dret romà, entre d’altres.

Aquests dos elements contribueixen, com he dit anteriorment, a la literatura de caràcter didàctic que ajuda a degradar la condició de les dones i estableix un model de la viuda perfecta.

Per part de la imatge pública, hi havia certa protecció, almenys social, cap a les viudes. El dret canònic les protegia contra aquells que atemptessin contra la seva condició, Alfons el Cast les inclogué dins la protecció de la pau i treva de Déu i altres monarques les tingueren en especial protecció i consideració. Què hi veus en aquesta protecció? Paternalisme, manteniment de l’ordre social, compassió, dependència…?

Existien lleis que protegien les viudes; per exemple, hi ha una llei que estableix que els soldats no es puguin allotjar en cases de viudes, protegint d’aquesta manera la idea de castedat de les viudes (de la qual parlàvem anteriorment). Per tant, sí que hi ha una part d’ideal cavalleresc en la protecció dels més febles que es traspua en aquest tipus de llei.

Però no sé si podem parlar de paternalisme, no ho sé; el que sí que hi veig és una protecció dels més febles, com també passa en el cas dels orfes. Per exemple, les vídues també podien anar directament a l’Audiència Reial per defensar els seus problemes, se les protegeix, ja que hi havia la consciència que tenien una sèrie de dificultats per la seva condició. La qüestió no és si les protegien perquè eren vulnerables o si les protegien perquè eren dones sense home. En aquest aspecte, la línia és molt fina. 

D’altra banda, a elles ja els hi anava bé aquesta protecció. La nostra realitat i la de l’Edat Mitjana són molt diferents i, per tant, valorar-la des del present és una mica difícil. Però sí que crec que elles buscaven aquesta protecció, ja que eren perfectament conscients que la tenien i la coneixien, i defensaven els seus drets ja fos amb l’ajuda d’un procurador, d’un advocat o d’alguna altra persona, o per elles mateixes. Utilitzaven les eines i els recursos que tenien a l’abast per defensar els seus drets. Si per fer-ho havien de dir que eren viudes miserables, com és el cas de Sança Ximenis de Cabrera, utilitzaven el terme sense problema, perquè d’aquesta manera eren considerades el conjunt de les viudes.

I després de la viudetat, què?: quina era la perspectiva laboral de les dones quan quedaven viudes? Quines estratègies adoptaven per no resignar-se en la seva condició social i econòmica? Podien contraure segones núpcies?

Un cop viudes, tenien diverses opcions. Quan vaig plantejar la meva tesi vaig pensar que la viduïtat estava plena de dificultats, però que algunes de les viudes seguien una sèrie d’estratègies per millorar la seva situació. Una, com he dit, era defensar els seus drets i recuperar tot allò que havien perdut. Una altra era casar-se en segones núpcies. La meva hipòtesi és que es casaven amb gent del seu voltant per poder continuar amb el negoci del marit (tot i que a mi m’agrada més utilitzar el terme “negoci familiar”, perquè al negoci hi ajudava tothom, no només hi treballava el marit). El problema és que moltes corporacions d’ofici prohibien a la vídua continuar amb el negoci familiar, llavors s’havien de tornar a casar amb algun home que el pogués “regentar”, a no ser que tinguessin un fill en edat suficient per continuar amb el negoci. Altres vegades, però, les viudes s’havien de vendre el negoci o buscar argúcies legals per cedir-lo a algú altre mentre elles el dirigien a l’ombra. Hi ha una viuda especiera que ven el negoci al seu germà, tot i que es veu clarament que qui controlava el negoci era ella. La Luz Ballart ja fa temps que està estudiant la documentació d’una família d’especiers i, entre ella i jo, hem trobat diverses especieres viudes que, com estem veient, buscaven tots els subterfugis legals per poder continuar al capdavant de l’especiaria, tot i que el gremi d’especiers prohibia que les vídues soles continuessin al capdavant del negoci.

Algunes, en certa manera i malgrat les prohibicions, podien continuar treballant al negoci familiar; d’altres tenien un negoci diferent del marit i podien anar fent, i n’hi havia d’altres que entraven en un monestir o es feien beguines. Aquest tipus d’estratègia enfront de la viduïtat no l’he estudiat tant perquè ja se m’escapava de les mans, però sí que és veritat que hi havia vídues, sobretot de famílies benestants, que optaven per entrar a un monestir. Documentem beguines viudes (tot i que en baixos percentatges), cosa que indica que l’opció espiritual de retirar-se i optar per la vida retirada un cop havent complert el rol assignat per la societat (casar-se i tenir una família amb fills) existia i era una realitat.

Existien xarxes de solidaritat i formes d’assistència o caritat a les quals poguessin recórrer les viudes?

Jo penso que sí. El fet que les vídues es trobessin soles va fer que es creessin xarxes de solidaritat que, tot i que no deixen gaires traces documentals, es poden apreciar estirant alguns fils. Són dones que viuen la mateixa realitat i que s’ajuden en les dificultats. A Barcelona hi arribaven moltes viudes sense família; moltes vegades no sabem per què arriben però sí que sabem que buscaven una nova vida. Observem que estableixen llaços amb altres dones que pateixen les mateixes dificultats o realitats.

Un cas molt bonic és el d’una sèrie de dones que tornen de Sardenya un cop vídues (ja que s’havien traslladat a Sardenya amb la repoblació) i a Barcelona viuen i actuen juntes. Les detectem en un procés arran de la violació d’una filla d’aquestes viudes i es pot veure com totes ajuden a la viuda en qüestió: decideixen anar a veure la reina Elionor de Sicília perquè han sentit a dir que el rei dóna almoines a aquells que han tornat de Sardenya. En elles es pot veure molt bé aquestes xarxes de solidaritat.

En altres documents apareixen dones que s’ajuden perquè no tenen cap altra relació familiar en la qual recolzar-se, i busquen dones que viuen la mateixa situació.

Ara fa poc he estat estudiant els hospitals, i en els registres documentats el percentatge de dones és bastant més inferior que el dels homes. El meu objectiu era veure per què es donà aquesta diferència de percentatge i saber si les que anaven a l’hospital eren dones que no tenien aquestes xarxes, que estaven soles a la ciutat, que venien de fora, etc. El que vaig concloure és que hi havia de tot: hi havia dones que no tenien ningú a la ciutat, que eren serventes que treballaven a casa d’algú i per això anaven a l’hospital, i també dones barcelonines que probablement decidien anar a l’hospital per curar-se perquè per elles era la millor opció.

Per tant, en els registres de l’hospital sí que hi ha dones foranes a Barcelona, però també n’hi havia de barcelonines. La informació que aporten les entrades del registre de malalts és molt escassa i es fa difícil poder anar més enllà. Però n’hi ha algunes que no. D’aquesta manera veiem que no totes eren pobres de solemnitat, sinó que tenien diners. En el punt de la investigació en què estic ara se’m fa difícil dir que només les que no tenien aquest recurs de xarxes i llaços familiars a la ciutat eren les que anaven a l’hospital; no n’estic segura. Tot i que la hipòtesi que llançava jo és que l’única opció que tenien era anar a parar a l’hospital. Però hi ha molt poques dones ingressades en proporció als homes i, a més, que siguin viudes. La documentació no diu sempre que siguin viudes; portar un cognom d’home feminitzat fa pensar que potser n’hi hauria alguna més, però si no es diu explícitament que és vídua, es fa difícil de veure.

També és interessant investigar si hi havia auxili a les viudes per la línia de les corporacions d’ofici, és un estudi que tinc present i que començaré algun dia quan tingui temps [riu]. Seria interessant veure si hi havia auxilis per a les dones dels confrares que es trobaven en una situació de vulnerabilitat. Una altra opció que tenien eren els bacins, tot i que no hi acudien gaires vídues perquè qui rebia majoritàriament les almoines eren els homes. En la majoria de casos, les dones que en rebien ho feien per ajuts al part, per casar-se, pels fills… i hi ha alguna viuda. D’alguna se’n diu que està malalta i d’altres que reben ajut perquè són velles i, per tant, necessiten ajuda perquè no podien treballar.

S’ha de tenir en compte que moltes de les vídues eren dones grans que arribaven soles a la vellesa, n’hi havia més de les que ens pensem. Per exemple, al llibre de registres de l’infermer a l’hospital de Perpinyà vaig trobar una viuda de 80 anys que la pobra la portaven a l’Hospital amb una llitera perquè ja no s’aguantava dempeus.

Com tot, la cosa és buscar les vídues a les fonts, perquè hi són. Ara que faig classe de Gènere i Història em diuen: “però a quines fonts apareixen les dones?”; de fonts n’hi ha moltes i a la documentació apareixen, la cosa és voler-les llegir per veure-les i treballar-les. El problema que tenia quan vaig començar a fer la recerca sobre la viduïtat és que em trobava vídues a tort i a dret i no donava l’abast perquè n’hi havia moltes i són molt fàcils d’identificar a la documentació.

De casos concrets de viudes, n’has estudiat moltíssims. Per posar-les-hi també noms i vides, ens podries parlar sobre algunes viudes barcelonines que t’hagin cridat l’atenció per algun motiu?

N’hi ha una que em va frapar molt: el cas de la Margarida. Era una viuda casada en segones núpcies que rep un requeriment del seu marit. Ella tenia cura dels seus propis fills i el marit de segones núpcies li diu que ja no volia tenir més els fills a casa seva, perquè no era ell qui els havia de mantenir, sinó que era el tutor dels infants qui ho havia de fer. El que tenen de “bonic” els requeriments és que recreen l’escena de quan l’escrivent, en nom del notari, arriba a casa de la persona requerida i emet el requeriment. En aquest cas, s’explica que Margarida va pujar corrents per les escales de casa dient que no volia sentir aquelles paraules. Per mi, aquesta situació és bastant desesperada perquè li estan demanant a una mare que faci fora els seus fills de casa, ja que quan les dones vídues es tornaven a casar, si havien estat escollides tutores pel pare en el testament, havien de renunciar a la tutoria dels infants. Tot i això, el que he vist i estudiat és que les dones, per molt que deixin de ser tutores perquè es tornen a casar, no es desentenen dels fills sinó que continuen tenint-los amb elles. Però legalment ja no tenen res a dir respecte als infants sinó que hi ha uns tutors que se n’ocupen i que administren l’herència d’aquests, passant-los-hi una pensió.

Jo m’imagino la situació desesperada en aquella casa: en primer lloc, el fet que el marit hagi de recórrer a un requeriment perquè la seva dona faci el que ell vol i, en segon lloc, com la dona diu que no ho vol sentir. Diu: «Tot el que estic sentint per mi no té cap valor». La seva reacció indica que no es vol desentendre dels seus fills. Alguns autors han volgut fer veure o estendre la idea que a l’Edat Mitjana no s’estimaven els infants a causa de l’alta mortalitat infantil (a mi, com a mare, se’m fa molt difícil arribar a aquesta conclusió), però escenes com aquestes o altres mostres d’amor de mares i pares envers els seus fills ho desmenteixen. El cas de la Margarida evidencia que també era una incompatibilitat tenir fills d’un altre matrimoni i tenir-los a casa del marit de les segones núpcies. Però bé, actualment també hi ha molts problemes familiars, així que tampoc és res que ens soni estrany.

Per tant, jo penso que hi ha molts exemples de mares que van lluitar pels seus fills a l’Edat Mitjana, i el cas de Margarida n’és un d’ells davant la injustícia del fet que l’home tingués la pàtria potestat i que decidís qui era tutor dels seus fills (que molts cops no eren les mares).

Un altre exemple podria ser el de Caterina d’Olzinelles, una dona benestant de la burgesia, vídua de Rafael d’Olzinelles, home amb un important càrrec a la Cort. A Caterina la volen tancar al convent de les Egipcíaques (on anaven les dones que cometien adulteris) i hi ha un procés en contra d’ella, el qual arriba al Consell de Cent i hi acaba intervenint la reina Maria. El problema és que no sabem per què la volien tancar, però el fet de tancar-la a les Egipcíaques indica que es tractava d’algun “delicte” de condició sexual o immoral. És a dir, que fins i tot sent vídua, aquesta dona no podia fer el que volia amb el seu cos. Ella diu: «Si he comès un delicte tan greu, tanqueu-me a la presó, no a la casa de les Egipcíaques»; però aquesta dona era vídua, per tant no podria haver-hi hagut cap adulteri. M’interessa aquest cas perquè mostra la fiscalització del cos de la vídua, la qual s’havia de mantenir casta per fidelitat envers el marit mort. I també veiem com ella hi lluita en contra. Les autoritats acaben estipulant que se’n facin càrrec d’ella els amics de la família perquè a les dones ingressades a les Egipcíaques se les hi havia de pagar privadament la manutenció. D’aquest cas em va cridar l’atenció que la societat seguia observant i vigilant les dones un cop passaven a ser vídues.

Hi ha hagut moltes dones viudes que han ocupat alts càrrecs de poder (la comtessa Ermessenda, 972 – 1058; Isabel d’Hongria, 1207 – 1231; Maria Anna d’Àustria, 1634 – 1696…). Què comportava ser viuda ocupant aquests càrrecs? Com han estat presentades i tractades per la historiografia? En destacaries alguna?

Tot i que majoritàriament he tractat vídues del poble menut dins d’entorns urbans, crec que les dones que ocupen càrrecs de poder sovint no se les tracta com a viudes ni com a dones sinó que se les estudia com si fossin homes. Les reines vídues, un cop ho són, han de deixar el poder perquè hi puja el fill o el fillastre, el qual ja té una dona; així, la reina vídua ja queda reemplaçada. Aquestes reines vídues, si volien continuar vivint i mantenint-se com abans, s’havien de seguir comportant de forma casta i adequada a la seva condició de reina vídua, comportament que, com ja hem vist, també se li exigia a Caterina d’Olzinelles.

En aquest aspecte és curiós el cas de la Margarida de Prades (1387-1429, esposa de Martí l’Humà). Quan mor Martí l’Humà ella inicia una relació amb un altre home, amb qui tindrà un fill. Però ho porta d’amagat per no perdre l’usdefruit i la pensió, és a dir, el seu poder econòmic dels seus béns. Un altre cas és Violant de Bar (1365-1431, esposa de Joan el Caçador), la qual un cop mor el seu marit, diu que està embarassada. Però no sabem realment si va estar o no embarassada. Aquells que diuen que no va estar embarassada no ho sabien, potser va tenir un avortament; no ho sabrem mai. Aquests dos casos són un altre exemple de com es vigilava les reines vídues un cop deixaven d’estar a primera línia de govern. No és un tema que he estudiat massa però sempre he pensat que és interessant i que algú podria estirar del fil per estudiar-lo.

El cas d’Ermessenda és un cas molt diferent perquè se situa a l’Alta Edat Mitjana. Ella pot estar al capdavant dels comtats perquè és una viuda usufructuària: per la dècima marital tenia dret a intervenir als béns del seu marit. Per això ella es manté ferma al capdavant dels comtats i va ser una gran defensora de la llei antiga plasmada al Liber Iudiciorum.

0 0 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x