Les pandèmies al llarg de la història - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 53
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Potser aquest article s’hauria de titular “Les pandèmies al llarg de la història i els grans canvis que han comportat a la humanitat”, perquè la veritat és que, darrere de totes les crisis que han causat les grans epidèmies al llarg de la història, hi ha hagut un canvi de direcció en les societats humanes, tant en l’àmbit social, polític, cultural com econòmic. 

La disseminació de malalties o pandèmies ha estat present des del començament de la nostra història i les pròpies pandèmies han estat explicades a través de mites, llegendes o textos religiosos, com és el cas de la Bíblia o l’Antic Testament —recordem les plagues que van caure sobre Egipte—, així com a través dels primers historiadors de l’Antiga Grècia. 

Actualment vivim, malauradament, en un d’aquests escenaris, però amb la novetat —i l’agreujant— que mai s’havia donat el cas de viure en un món tan globalitzat i que viu en la immediatesa. La globalització suposa el constant intercanvi de persones i d’informació en un temps rècord, una fita realment sorprenent: mai heu pensat que en les hores que dura un dia podeu estar trepitjant la terra de les mateixes Antípodes? És a dir, podeu estar en el punt terrestre oposat en qüestió d’un temps relativament molt curt. 

Aquesta immediatesa que afavoreix les relacions economicocomercials i ens permet estar informats del que passa en qualsevol punt del món gairebé en el mateix moment en què estan passant els fets, també afavoreix la rapidesa dels fluxos vírics

Un breu recorregut a través de la història 

És evident que les malalties poden estar presents en tots els éssers vius, visquin aquests en grups socials o aïllats, però podem començar a parlar de pandèmies o epidèmies en grups humans quan es va fer la transició a un estil de vida sedentari, el qual requeria el domini de l’agricultura i la ramaderia, és a dir, durant el Neolític. Va ser en aquest moment quan es va aconseguir una aglomeració més gran d’aquells pobles —de fet, la paraula pandèmia té el seu origen etimològic en l’expressió grega pandêmon nosêma, malaltia de tot el poble—. L’inici del Neolític el datem el c.7.000 aC, quan, es creu, va començar a l’actual Turquia, encara que estudis recents —E.B. Banning— plantegen que el temple de Göbekli Tepe (c. X mil·lenni a.C) podria haver estat un assentament amb un edifici cerimonial, i per tant, el començament del Neolític seria més antic del que ens pensem. 

Amb aquesta transició de les societats caçadores-recol·lectores a les societats agrícoles, les poblacions estaven en continu contacte amb el ramat, la qual cosa va generar, al llarg de la història, una sèrie de patologies: parlem de zoonosis, malalties pròpies dels animals que poden ser traspassades als humans

Cap al 430 a.C, Tucídides (c.460-390 a.C), a la seva obra La Guerra del Peloponès explica que l’Antiga Grècia, que ha sigut la base de les societats actuals europees, no va estar exempta d’una estranya epidèmia que va provocar centenars de morts, entre d’elles la del mateix Pèricles (495-429 a.C)

L’historiador explica amb detall tant els símptomes com l’origen d’aquesta infecció: va ser arran de la invasió de territoris africans que des d’Etiòpia —des d’on es va originar la infecció— va entrar cap al Pireu. Afectava sobretot a les zones amb grans aglomeracions i a les guerres, és a dir, a les ciutats i els camps militars on no hi havia un bon sistema d’higiene i salubritat. 

L’expert en malalties infeccioses, Powel Kazanjian, afirma en l’article de Live ScienceDid Ebola Strike Ancient Athens?”, que aquella plaga podria ser el primer brot d’Ebola que es coneix, encara que molts autors pensen que es tractaria de la pesta. El focus d’aquest contagi es troba en petits rosegadors.

Fa uns 3.500 anys va aparèixer una altra malaltia infecciosa provinent dels simis: la verola. Aquesta matava 1 de cada 3 persones infectades, i no es va erradicar fins finals del segle XX, l’últim cas va ser el 1977 a Somàlia. La verola va posar fi a la vida de Lluís XV —rei de França i Navarra entre els anys 1715-1774—, el qual va citar una frase molt predictiva: “Après-moi, le Déluge”, després de mi, el diluvi; i és que, anys després, la revolució del poble francès acabaria amb la monarquia absolutista durant el regnat del seu fill, el dauphin de França Lluís XVII i Maria Antonieta, els quals varen ser guillotinats, i s’instauraria la República. 

En l’actualitat, existeixen reserves del virus en alguns laboratoris, i per tant, s’ha estès una preocupació sobre una possible utilització de la soca com a terrorisme biològic. Això realment no ens hauria de sorprendre, ja que a l’antiguitat ja existien les guerres bacteriològiques, com en el cas de la pesta bubònica a l’Edat Mitjana: es llançaven els cossos infectats —tant d’humans com d’animals— als camps enemics per provocar les seves baixes i aconseguir reduir i debilitar el contrincant.

Els romans tampoc es van salvar de ser assotats per diverses plagues. Entre elles, és coneguda la pesta antonina, que va afectar l’Imperi romà entre els anys 165-180 d.C. 

La pesta, un enemic cruent

Però una de les pandèmies més importants que encara queda en el record de la memòria històrica col·lectiva va ser la pesta i els seus brots, els quals van anar apareixent durant gairebé tretze segles. La pesta va ser ràpidament disseminada arreu del món gràcies a les rates que viatjaven en les embarcacions i que eren el reservori de la plaga. 

Les fonts històriques ens parlen de les primeres infeccions durant el segle VI aC, escampant-se per les zones del Mediterrani a través dels canals de comunicació d’Egipte. La pesta va arribar a Constantinoble immediatament, durant el regnant de Justinià (527-565 d.C), emportant-se una tercera part de la població, un autèntic desastre demogràfic. 

Al llarg del temps aquesta gran infecció arribaria a Europa, i serà la que coneixem com a pesta negra, la qual va protagonitzar el seu punt àlgid el 1347 i va estar present fins al segle XVIII. Es va expandir a través dels canals, que eren les vies de comunicació del comerç, i no es va poder evitar que les rates que viatjaven en les embarcacions propaguessin la pesta pel territori. Les zones més afectades van ser aquelles amb els ports més importants, com ara el de Cadis, que, en aquell moment, era la Capitania General de la Mar Oceana, per on passaven les mercaderies provinents del Nou Món.

“Cadis” Anton Van der Wyngaerde, 1567. (Port de Cadis) (Font: Viquipèdia)
“Cadis” Anton Van der Wyngaerde, 1567. (Port de Cadis) (Font: Viquipèdia)

L’última pandèmia de la pesta va ser a la Xina el 1855, d’on va passar cap a l’Índia i va arribar, fins i tot, a Cuba i Puerto Rico. En total, al llarg d’aquests segles, aquesta epidèmia s’ha emportat aproximadament 25 milions de vides

A partir del segle XX, gràcies a les millores d’higiene i a l’aparició antibiòtics, es va pal·liar la malaltia, encara que avui en dia existeixen brots esporàdics, sobretot a les zones menys desenvolupades i amb menys recursos econòmics. 

La grip espanyola

Però amb el canvi de segle va arribar una catàstrofe encara més virulenta, més agressiva i més esgarrifadora: la grip espanyola, que va sacsejar el món en mig de la Primera Guerra Mundial. Aquesta pandèmia va aparèixer per primer cop a l’Estat de Kansas, des d’on es va disseminar cap a Europa a través dels militars americans i, en menys d’un any, es va emportar més de 20 milions de vides. Es creu que les xifres són superiors, però els registres es van efectuar dins de la confusió i l’horror dels conflictes bèl·lics, i això fa que les fonts estiguin incompletes o puguin ser inexactes. 

Aquesta pandèmia va rebre el nom de grip espanyola a causa del fet que Espanya, durant la Primera Guerra Mundial, es va mantenir neutral al conflicte i la premsa va poder recollir més notícies sobre aquesta epidèmia infecciosa que altres països que estaven embrancats en el gran conflicte derivat de la carrera imperialista per fer-se amb el domini de territoris i establir colònies, sobretot amb el repartiment d’Àfrica. 

Els grans canvis socials producte de les pandèmies

Les conseqüències de la gran quantitat d’epidèmies han marcat la història de la humanitat: la gran disminució de la població va produir un descens de la producció, que es tradueix en llargs períodes de carestia i de crisis econòmiques, el que porta a reflexionar sobre les víctimes mortals indirectes de les pandèmies. 

Però aquesta successió de desgràcies també va provocar un canvi en la mentalitat de la societat; per exemple, a l’Edat Mitjana es va produir un plantejament en la concepció del món i del lloc que l’home hi ocupava, i, per tant, en la forma de viure: l’home es va atrevir a mirar cap a nous horitzons on l’ésser humà era el protagonista (antropocentrisme) i no Déu (teocentrisme), com fins aleshores. Naixeria així el Renaixement, adoptant els conceptes clàssics del món grecoromà, donant uns nous prismes a les arts, a la política, a les ciències i a la religió. 

No tan sols les epidèmies van tenir les seves conseqüències en el món medieval i en el renaixentista, sinó en totes aquelles societats per on van arrasar al llarg de la història; pensem, sinó, en la decadència i desaparició de les grans societats mesoamericanes amb l’arribada dels espanyols —i animals forans— i les malalties europees —verola, xarampió, sífilis, d’entre altres— que portaven amb ells, aniquilant més del 85% de la població indígena segons el consens dels historiadors prehispànics —tal com afirma Gisela Von Wobeser, professora de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM)—. L’impacte demogràfic va ser tal que, un segle i mig després del primer contacte amb els espanyols, la població americana va passar dels 11 milions d’habitats als 1,5 milions

Còdex Mexica mostrant indígenes infectats de verola (Font: Viquipèdia)
Còdex Mexica mostrant indígenes infectats de verola (Font: Viquipèdia)

Això no tan sols va significar un desastre demogràfic i l’establiment i la imposició de nous sistemes polítics i un nou ordre mundial, sinó que també suposà la pèrdua de grans civilitzacions, del seu coneixement i de la seva cultura i cosmovisió; en definitiva, va ser el punt de partida del canvi cap a un nou paradigma de les societats. 

I és que tan sols del caos i les fortes sacsejades vénen els grans canvis, les transformacions que han marcat la història de la humanitat. 

La Història no és tan sols l’arquitecte del nostre present, sinó que ens ensenya la ciclicitat dels fenòmens històrics i el comportament de les societats per poder assentar les bases del nostre futur sense caure en els mateixos errors. Amb la pandèmia que estem vivint en àmbit mundial amb el virus COVID-19, podem esperar que tant el panorama global polític, com el social i l’econòmic canviï, dràsticament: potser l’establiment d’un nou ordre mundial, la separació o les noves aliances polítiques entre Estats, el trontoll de la Unió Europea o l’emergència de governs de forces polítiques radicals, cosa que provocaria la polaritat de les societats: una separació més agreujada entre les classes econòmiques i de poder. 

Sigui com sigui, aquesta crisi ens hauria de servir per reflexionar sobre els engranatges i els mecanismes que han mogut la nostra societat i la nostra vida quotidiana fins ara, despertar-nos de la nebulosa on hem estat divagant i començar a utilitzar el nostre pensament crític, tant individual com col·lectiu.

5 1 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments