Aquests dies s’està veient com, altra vegada, es torna a amenaçar amb acabar amb el model d’escola catalana on la immersió lingüística n’és un dels principals valors. S’afirma que acabar amb el català com a llengua vehicular i donar la opció de triar l’idioma en que es desenvolupen les matèries a l’aula ha de ser un dret per a les famílies castellanoparlants que volen que els seus fills i filles puguin rebre lliçons en la seva llengua materna. La història d’aquest model, però, ens mostra que el fet que a Catalunya existeixi una xarxa única escolar amb el català com a llengua vehicular fou un triomf assolit després d’anys de lluita de milers de famílies amb el castellà com a llengua materna que cercaven que els seus infants tinguessin les mateixes oportunitats que la resta. Cada vegada que el model d’immersió lingüístic a les escoles catalanes es posa en qüestió i s’amenaça amb liquidar-lo, també es fa el mateix amb un patrimoni col·lectiu, una de les millors eines per garantir la cohesió social, aconseguit gràcies a la feina i voluntat d’una societat que no estava disposada a permetre que l’escola fos un espai de segregació per motius de llengua o origen. La xarxa única escolar com a punt de trobada i no de separació, com a punt de convivència i amb el català com a llengua vehicular fou una conquesta col·lectiva que es començà a gestar des de baix i gràcies a moltes famílies d’origen en altres punts de l’Estat espanyol que no estaven disposades a permetre que els seus infants fossin ciutadans de segona per la llengua que parlaven a casa.
La situació del català en la societat i les aules dels anys setanta
La dictadura franquista fou un dels períodes més durs i llargs de prohibició i persecució de la llengua catalana en tota la seva història on s’aconseguí reduir la comunicació en català a l’àmbit privat i oral. Tot i aquesta repressió, a partir dels anys seixanta es va anar reprenent, sovint de forma clandestina, l’ensenyament de la llengua a partir de l’organització de diversos nuclis de resistència cultural i educativa. Gràcies a l’empenta d’entitats com Òmnium Cultural en l’àmbit de la promoció del català o la iniciativa de mares, pares i mestres juntament amb l’Escola de Mestres Rosa Sensat en la recuperació de la tradició pedagògica renovadora de la Segona República i l’ensenyament del català a les aules, es pogué promoure l’ensenyament del català i en català, que creà la base del canvi que s’experimentà un cop recuperada la democràcia. Tot i així, cal tenir en compte que, tot i la gran voluntat d’aquestes iniciatives, massa sovint resultaven escasses i molt localitzades en certs punts del territori i estaven restringides a aquelles famílies que poguessin costejar-ne la matrícula, cosa que condicionava la pervivència i difusió de la llengua catalana entre els infants a la realitat social i econòmica del seu entorn. Aquesta realitat feu que als barris i localitats on les condicions de vida eren més precàries -on, a més, la major part de la seva població era migrada d’altres punts de l’Estat espanyol i per tant castellanoparlant- hi hagués molta més dificultat d’accedir a cap mena d’aprenentatge d’aquesta llengua.
A mesura que s’albirava la mort del dictador, la recuperació de les institucions democràtiques i s’intuïa que el català passaria a ser llengua oficial es començà a entreveure el risc que es creés una situació de doble marginació d’aquestes famílies de classe treballadora i castellanoparlants. A la precària situació en què es trobaven moltes de les poblacions i barris dels cinturons industrials catalans on s’hi havien concentrat les famílies nouvingudes, amb una manca alarmant de serveis bàsics entre els quals moltes escoles de primària, s’hi sumaria la gairebé nul·la possibilitat d’ascens social i accés a molts llocs de treball en el cas més que probable que s’oficialitzés el català i que aquests fills de la classe treballadora migrada no l’haguessin pogut aprendre. Per tal d’evitar aquesta situació, sindicats, partits polítics d’esquerres, associacions de veïns i les pròpies famílies prengueren consciència de la necessitat d’aprendre aquesta llengua i aconseguir que la normalització de l’ús del català fos completa.
L’esforç per assegurar que els fills de les famílies castellanoparlants poguessin accedir a l’aprenentatge d’aquesta llengua es veié com el primer pas per a construir un nou país on no hi haguessin ciutadans de primera i de segona i on tots els infants poguessin gaudir de les mateixes oportunitats independentment de quin fos l’origen dels seus progenitors. Una de les primeres veus en favor de buscar una solució a aquest problema fou l’historiador i polític Josep Benet. En un acte d’homenatge a Pompeu Fabra el 24 de març de 1968 pronuncià un discurs on entre altres coses afirmava que «en aquest combat ens hi trobem tots els ciutadans d’aquest nostre país que volem viure en democràcia i llibertat. Tots, tant els catalans d’orígens com els altres catalans. Tots reclamant que l’ensenyament de l’idioma català sigui una realitat per a tothom, perquè a Catalunya ningú es pugui sentir discriminat per raó d’idioma. Perquè uns i altres, catalans de llinatge i nous catalans, formem un sol poble».
Aquest concepte, el de concebre –i també construir- Catalunya com un sol poble, fos quin fos l’origen dels seus ciutadans, fou la base sobre la qual es va articular el discurs polític del PSUC i gràcies al qual es convertí durant aquells anys en un dels grans referents de resistència política al règim franquista i un dels grans protagonistes dels primers anys de democràcia. Cal tenir en compte que la principal força d’aquest partit era la seva militància i que aquesta estava formada a parts iguals per gent amb arrels a Catalunya i d’altres amb orígens a la resta de l’Estat. Fou gràcies a l’esforç del PSUC de construir Catalunya com un sol poble i de cohesionar una societat d’orígens diversos, amb la voluntat comuna de derrocar el règim i construir una Catalunya en llibertat, que s’aconseguí que molts catalans amb arrels fora d’aquesta terra s’integressin com a part activa en la lluita antifranquista i també tinguessin la voluntat que els seus fills i filles fossin tan catalans com la resta d’infants i veiessin en l’aprenentatge del català el primer pas per a aconseguir-ho.
L’aprenentatge del català, prioritat de moltes famílies nouvingudes
Gràcies a la feina de les diverses organitzacions veïnals, sindicals i polítiques que tenien contacte directe amb les famílies dels barris treballadors amb majoria de població nouvinguda, les famílies amb el castellà com a llengua materna prengueren consciència de la necessitat d’aconseguir que els seus fills i filles aprenguessin català. Consideraven imprescindible que les noves generacions tinguessin la possibilitat de prosperar i d’integrar-se a la terra que els havia acollit.
Al 1968 Òmnium creà la Delegació d’Ensenyament de Català, els principis de la qual eren la de fomentar una escola catalana on els continguts s’aprenguessin en aquesta llengua independentment de quina fos la que es parlés a casa. Fou aquest organisme el que recollí en gran mesura la demanda de les famílies que s’organitzaren per a assolir que els seus infants aprenguessin català i envià mestres de català per a ensenyar-los-el, en un primer moment fora d’horari lectiu i en locals d’associacions de veïns o fins hi tot en cases particulars i posteriorment en escoles, a les que se’ls oferia classes gratuïtes de català sempre i quan es poguessin dur a terme dins l’horari escolar.
Un exemple del compliment d’aquesta de les famílies castellanoparlants fou el projecte que iniciaren Maria Lluïsa Coromines i Joaquim Arenas l’any 1972 a Santa Coloma de Gramenet, impulsant un pla experimental d’ensenyament en català al que s’hi pogueren incorporar 4.500 alumnes durant el temps que estigué vigent. Aquesta xifra, petita tenint en compte la gran quantitat d’infants d’aquella població, no pogué ser major no per falta de demanda, sinó que fou reduïda a causa de les limitacions logístiques i econòmiques amb què es trobaren i també dels entrebancs institucionals amb què toparen. Tot i aquests primers obstacles, les classes de català en aquestes poblacions de l’àrea metropolitana anaren augmentant gràcies a l’auto-organització de famílies, a la voluntat de mestres i a l’ajuda d’entitats i organitzacions que ajuntaren les seves forces per tal de fer créixer aquest tipus de projecte pensat per al bé de les noves generacions.
La mort del dictador va obrir nous horitzons per l’oficialitat i l’ensenyament del català i en català. S’encetaren uns anys en els quals es cercà un model mentre es mantenia la pressió popular. Al 1975 i després al 1978, s’aprovaren unes primeres lleis que permetien regular la incorporació de llengües com el català o el basc als programes educatius. Tanmateix en aquells anys tot seguia vinculat a la voluntarietat i en molts casos l’aprenentatge estava lligat a l’esforç que es duia a terme fora de les hores lectives.
La lluita per aconseguir que l’ensenyament del català fos present a les aules de manera regulada i notòria no fou tan sols una reivindicació dels entorns polítics sorgits en defensa de la cultura catalana sinó que ho fou sobretot dels espais on es parlava en castellà i el català era fins i tot una llengua desconeguda, uns espais on aquesta lluita esdevenia no tan sols una reivindicació cultural sinó que també prenia un marcat caire social. Fou sota aquesta darrera premissa que, a partir dels primers anys de la dècada de 1980, s’iniciaren les primeres experiències d’immersió lingüística a les aules de molts centres escolars de barris i localitats amb una gran majoria de famílies amb orígens fora de Catalunya. Aquest projecte, per tant, no fou una imposició de cap institució sinó que anà a remolc de la demanda social d’una població que volia una escola pública i en català per als seus infants.
La primera experiència en immersió lingüística a les aules
La primera experiència de bastir una escola pública on el català fos llengua vehicular es feu realitat a Santa Coloma de Gramenet. Un grup de pares i mares, tant castellanoparlants com catalanoparlants, es van organitzar l’any 1982 per a reivindicar que els seus fills i filles poguessin ser escolaritzats en català. Iniciaren una recollida de signatures per tal d’aconseguir que la immersió lingüística, que s’estava duent a terme en algunes escoles privades d’altres localitats, fos una realitat i de forma pública a Gramenet. Aquesta empenta es transformà en una realitat al curs 1983/84 quan s’aconseguí, gràcies als diversos anys de lluita, reunions entre entitats, institucions i les famílies, que a les aules provisionals de l’escola Rosselló-Pòrcel s’iniciessin les classes en català com a llengua vehicular per primera vegada en una escola pública catalana. Tres mestres i 46 alumnes, la majoria dels quals castellanoparlants, foren els primers protagonistes d’un projecte que pretenia fomentar l’aprenentatge progressiu del català a tots els nivells gràcies a comptar amb aquesta llengua com a vehicular. Fou també gràcies a l’ajut de l’Ajuntament de Gramenet, governat pel PSUC, que els cedia el local provisional i es comprometia a construir o habilitar-ne un de definitiu per al següent curs. La iniciativa tirà endavant i s’estengué ràpidament.
Aquell mateix curs es començà a aplicar a dotze centres més d’aquella localitat. Fou d’acord amb la predisposició dels seus claustres de professores, les famílies, l’Ajuntament i el Casal del Mestre de Santa Coloma que s’aconseguí instaurar aquest mètode d’aprenentatge en una població on els seus alumnes eren majoritàriament castellanoparlants. Al següent curs, i en paral·lel a l’acció política i parlamentària que permetria bastir la futura norma d’immersió lingüística, l’experiència s’amplià a altres centres del Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès Occidental, la majoria en contextos sociolingüístics on la majoria de la seva població tenia el castellà com a llengua materna.
La Llei de Normalització Lingüística arriba al Parlament
Agafant el relleu de l’empenta popular, el Parlament de Catalunya decidí crear la normativa que permetés que la immersió lingüística esdevingués la base del model educatiu català. L’Estatut de Catalunya de 1979 ja afirmava en el seu tercer article que “la llengua pròpia de Catalunya és el català” i expressava la seva oficialitat al territori català juntament amb el castellà, “llengua oficial en tot l’Estat espanyol”. A més, la Generalitat esdevenia la institució encarregada de crear les condicions d’igualtat entre ambdues llengües així com garantir-ne i respectar-ne el seu ús. Aquestes apreciacions estatutàries marcarien profundament els debats entorn de la política lingüística que s’havia d’adoptar.
El govern sorgit de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, l’any 1980, estigué encapçalat per CiU amb el recolzament d’UCD i ERC tot i que la important força del bloc de l’oposició, format per PSC i PSUC, marcà les negociacions de les lleis sorgides d’aquella legislatura. Els treballs i reunions per encetar l’elaboració de la normativa es van allargar gairebé tres anys arrel de les dues visions contraposades que existien al sí de l’arc parlamentari. Pel que fa a la matèria lingüística en l’ensenyament, la proposta sorgida de CiU amb el beneplàcit d’ERC i UCD-CC es basava en l’ús del català com a llengua pròpia en l’ensenyament escolar però permetent que, ja fos per voluntat de progenitors, tutors o a resultes de la situació sociolingüística del centre es pogués fer una excepció a aquesta norma.
Tot i incloure’s que l’Administració era l’encarregada de vetllar per a què no es produís una separació de l’alumnat per raons de llengua, aquesta formulació permetia que a la pràctica es pogués crear una doble xarxa escolar dividida per la llengua vehicular en què es desenvolupessin les classes, similar a aquella que s’acabà constituint al País Valencià i País Basc. El PSUC, en canvi, recollint els sentiments expressats a les mobilitzacions populars, es va mostrar molt bel·ligerant a renunciar a la creació d’una única xarxa escolar, posició que fou recolzada també pel PSC. Finalment el redactat en matèria d’ensenyament va assumir aquesta darrera posició i el 6 d’abril de 1983 s’aprovava amb 105 vots a favor, cap en contra i una abstenció d’un diputat d’UCD. Amb aquesta normativa quedava més que palesada una voluntat expressa d’arribar a consensos en relació a les finalitats i a les metodologies de la normativa. La feina de les Associacions de Veïns i dels sindicats en la voluntat de construir una societat catalana integrada van ajudar a pressionar per assolir aquests consensos basats en la construcció d’un eix vertebrador –el català- com a pont de cohesió social i de construcció de país, de construcció d’un sol poble.
La consolidació d’un model d’èxit
La construcció de Catalunya com un poble cohesionat i integrat, tesi que el pujolisme acabà fent-se seva, va tenir com a pilars fonamentals l’Administració pública, els mitjans de comunicació (creació de TV3 1983-1984) i l’escola. L’escola catalana poc a poc va anar agafant forma i múscul amb especial menció i dedicació per part dels claustres i el professorat que van aconseguir adaptar-se als entorns sociolingüístics existents a Catalunya per tal de fer del català una llengua de trobada, lliurement assumida, una opció de quotidianitat i una eina no-imperativa de vertebració i inclusió social. A més cal remarcar la ingent tasca que la comunitat educativa va fer per tal d’interioritzar i aprendre a ensenyar la llengua catalana i a emprar-la en l’àmbit educatiu, una feina que sense el suport dels sindicats tampoc hagués estat possible. Aquesta labor quotidiana juntament amb l’ampli consens polític van fer d’aquesta una fórmula d’èxit. Segons dades del Departament d’Ensenyament al curs 1992-1993 el català era ja la llengua vehicular d’un 72.9% dels centres d’educació infantil i primària.
En aquell mateix curs es van desplegar els decrets catalans de la LOGSE que garantien el coneixement i domini del català i el castellà al finalitzar l’ensenyament obligatori. Per tant, va ser durant els anys noranta quan la política lingüística catalana es va consolidar. Un model consolidat que, a més, s’ha reivindicat com un model d’èxit en el qual els alumnes catalans assoleixen nivells de llengua castellana superiors als de la mitjana espanyola, fins i tot superior a comunitats que només tenen el castellà com a llengua vehicular. De la mateixa manera, informes com el PISA demostren que alumnes catalanoparlants i castellanoparlants treuen els mateixos resultats demostrant, per tant, que la llengua vehicular emprada no interfereix en el seu aprenentatge. Igualment, s’ha reivindicat com un model solvent per garantir la cohesió social arrel de l’arribada d’alumnes nouvinguts provinents de fora de l’Estat espanyol a partir dels anys noranta i sobretot amb l’entrada al nou mil·leni.
Tot i els èxits del model i els consensos dins de l’arc polític català així com dins de la comunitat educativa, la immersió lingüística catalana ha estat subjecte de crítiques i atacs. El “Manifiesto de los 2.300” sorgit al 1981, el “Foro Babel” al 1996 i la fundació a partir d’aquests dos moviments del partit polític Ciutadans-Partit de la Ciutadania al 2005 van intentar, en diferents etapes i seguint diverses estratègies que anaven des de la via judicial fins a l’atac a través dels mitjans de comunicació, posar entrebancs o directament aturar la implantació i reeixida d’aquest model. L’any 1994 el Tribunal Constitucional va posar fi –en principi- a aquesta polèmica emetent una sentència favorable a la política d’immersió lingüística. En aquesta mateixa línia, l’any 1998 el Parlament de Catalunya va tornar a demostrar el consens que girava al voltant d’aquest model aprovant per àmplia majoria la nova “Llei de Política Lingüística”, una legislació impregnada del mateix sentir que la precedent. Els debats i polèmiques entorn de la redacció del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 van reobrir les crítiques al model lingüístic català. Els detractors d’aquest model tingueren en l’aprovació per part del govern del Partit Popular de la LOMCE que imposava a les comunitats autònomes que el castellà també hagués de ser llengua vehicular, un punt d’inflexió per continuar tensant la corda, obrint de nou l’escletxa de la possible segregació escolar per motius lingüístics que s’havia combatut durant els vuitanta. Amb els darrers moviments polítics i judicials encapçalats tant per PP com per Cs, s’albira la possibilitat de trencament de l’horitzó polític de cohesió i integrador del model català. El 155 i la manca d’un govern català els hi ha obert una nova oportunitat.
