«La pau sigui amb vosaltres, realitzeu la meva pau en vosaltres. Vetlleu que ningú no us decebi dient: «Heus-lo ací, heus-lo allí!» Doncs el fill de l’home és dins de vosaltres, seguiu-lo. Els qui el cerquen el trobaran» Evangeli segons Maria Magdalena, 4.
Maria Magdalena és coneguda com una de les devotes del seguici de Jesús de Nazaret durant les seves prèdiques. De fet, existeixen diferents projeccions d’aquesta dona, la figura de la qual ha estat explotada per transmetre missatges ideològics diversos i, a vegades, contradictoris entre si. La imatge de Magdalena de l’imaginari cristià canònic tradicional, que és la que coneix generalment la societat, parteix de la interpretació dels textos del Nou Testament, i, especialment, el catolicisme oficial ha generat una projecció del personatge segons la qual es tractava d’una prostituta redimida. En aquest sentit, els moviments contraculturals i New-age del segle XX, tot partint en bona mesura de la figura construïda pel catolicisme, han consolidat la imatge d’una Magdalena amant de Jesús. Tanmateix, existeix una versió divergent de Magdalena, que és present en els textos del cristianisme de primera hora, a la qual anomenem com la Magdalena gnòstica, de la qual ens en parlen alguns evangelis apòcrifs. Els textos apòcrifs del cristianisme són aquells no acceptats pel cànon oficialitzat per la jerarquia eclesiàstica sota el patronat imperial, però, des del punt de vista científic, tenen el mateix valor històric que els evangelis canònics, atès que es composaren i divulgaren en el mateix moment, entre els segles I i IV. En aquests textos elaborats per grupuscles del cristianisme primerenc, Magdalena és presentada com l’apòstol als apòstols, l’única receptora d’una revelació exclusiva del Crist ressuscitat, una projecció de la qual han quedat rastres en els evangelis canònics. Sortosament, a més de les mencions creuades en els evangelis canònics i apòcrifs, conservem un exemplar pràcticament complet escrit entre el canvi dels segles II i III que se centra en explicar el paper de Magdalena segons els cristians gnòstics, i al qual podem accedir per entendre la projecció d’aquest misteriós personatge entre els sectaris del primer cristianisme: l’Evangeli segons Maria Magdalena.
Les projeccions de Maria Magdalena en l’imaginari col·lectiu: una prostituta redimida
En general coneixem la història de Jesús no tant a partir del que explícitament expliquen els evangelis, sinó, essencialment, a través de les interpretacions més o menys establertes que se’n deriven, no sense intencions ideològiques. Maria Magdalena n’és un bon exemple.
Els evangelis canònics ens transmeten una sèrie d’episodis en els quals Jesús s’erigeix en defensa d’una dona i en el seu discurs menciona les prostitutes, a les quals adjudica haver entès millor que la resta el seu missatge. En quatre d’aquests passatges es fa menció a una devota anònima que ungeix a Jesús amb un perfum i a la qual Jesús protegeix de les crítiques (Mc, 14, 3-9; Mt, 21, 28-32; 26, 6-13; Lc, 7, 36-50; Jn, 12, 1-8). És a dir, de fet, en cap moment els evangelis no mencionen que Magdalena fos pas prostituta, sinó que, en canvi, quan s’explicita que es tracta d’ella se la menciona com una seguidora del grup de dones que gestionen el patrimoni comú (Lc, 8, 1-3) i com l’única mortal que interactua amb el Crist després de la resurrecció (Jn, 20, 1-18). No obstant això, la tradició catòlica va associar a Maria, dita Magdalena, amb les devotes anònimes vinculades a la prostitució, tot generant un relat segons el qual Magdalena fou una dona pecadora, amb un passat notori -eufemisme per referir-se a la prostitució-, present en les llegendes i els sermons de la medievalitat. Aquesta figura, la de Magdalena com a prostituta redimida, fou instrumentalitzada i fixada per l’Església catòlica i la Monarquia hispànica en plena reformulació religiosa davant les crítiques que el catolicisme estava rebent especialment a partir dels segles XV i XVI, quan es produirà la reforma protestant i altres alçaments herètics. La projecció catòlica de Magdalena se centra en exaltar la seva figura com la d’una dona amb un passat pecaminós que passa a dur una vida de penitència contemplativa allunyada del món material per assolir la redempció. Aquesta visió de Magdalena fou imposada pel catolicisme i contradir-la implicava la persecució, i, encara que el protestantisme i l’Església oriental mai no acceptaren oficialment la versió de Magdalena vinculada a les quatre devotes anònimes, tot l’imaginari cristià se n’impregnà. Aquesta construcció, la d’una dona que tot i els seus pecats accedeix a la redempció a partir de la penitència, suposava un model de comportament que el catolicisme podia emprar en defensa pròpia i en favor de la ideologia catòlica hegemònica, atès que ajudava a relativitzar les acusacions de corrupció i vida dissoluta que podien recaure contra la societat catòlica i, especialment, contra les elits nobiliàries i l’alta jerarquia eclesiàstica. Així, si Magdalena era una pecadora que es va redimir gràcies a la seva vida cristiana de constricció i penitència, el pecat és, de fet, un mecanisme per accedir a la Salvació, sempre que hi hagi penediment, de manera que els comportaments poc pietosos d’un catòlic podien purificar-se mitjançant actes reiterats de mortificació.
Així mateix, es desenvoluparen certes fissures de la projecció de Maria Magdalena penitent, la prostituta redimida, especialment des dels moviments contraculturals del segle XX. En aquest sentit, hi destaquen la novel·la i pel·lícula The Last Temptation of Christ (Kazantakiz, 1951; Scorsese, 1988) i l’òpera-rock Jesus Christ Superstar (Webber i Rice, 1971; Jewson, 1973). No obstant, encara que aquestes obres han contribuït a consolidar una nova perspectiva des de la qual observar el personatge de Maria Magdalena, a la qual es presenta com l’amant d’un Jesús humanitzat, aquesta no deixa de ser la projecció de Magdalena de l’imaginari tradicional i canònic, una prostituta que assoleix la redempció i que ungeix a Jesús amb perfum, de qui n’està enamorada, però observada des de la percepció New-age de la generació beat, hippie i punk. Per tant, continua sent la projecció tradicional que interactua amb si mateixa.
La projecció gnòstica de Magdalena: la visió dels primers cristians
Els textos apòcrifs dels primers segles de la nostra era, especialment els de caire gnòstic, projecten, en canvi, una tradició alternativa a la canònica, i mentre la projecció canònica es construirà gradualment a partir del segle IV, la versió gnòstica era anterior. És a dir, dins dels grupuscles del primer cristianisme es produïren veritats revelades, principalment escrites en copte, grec i arameu, entre els segles II i III, que s’han redescobert els segles XVIII i XIX, i que mostren la percepció que el cristianisme primerenc tenia de Jesús, els seus deixebles i les seves seguidores, cosa que inclou a Magdalena. Aquests textos han estat estudiats sistemàticament i des d’una perspectiva científica des de finals del segle XIX, però s’han fet avenços molt substancials especialment des dels anys 70 del segle XX, tant per haver-se transcrit, traduït i publicat els papirs, com pel fet que durant la segona meitat del segle XX s’han consolidat marcs explicatius en els estudis de lletres i humanitats que han permès realitzar anàlisis més profitoses, on hi destaquen els estudis de gènere i la teoria de la recepció literària. A partir dels anys 70, amb la publicació completa dels textos gnòstics de Nag Hammadi -un important conjunt de tretze còdexs trobats a prop del Nil que contenen evangelis apòcrifs i, també, un fragment de La República de Plató-, es trencà amb els estudis que provaven de posar en relació a la Magdalena gnòstica amb les quatre devotes anònimes amb les quals el cànon la relaciona, per centrar-se en entendre la figura gnòstica de Magdalena, la pre-canònica, com una projecció autònoma de la canònica. Els principals evangelis gnòstics que mencionen a Maria Magdalena, generalment anomenada com Mariham, són Pistis Sophia, Evangeli segons Tomàs, Diàleg del Salvador, Grans qüestions de Maria, Llibre maniqueu dels salms, Primer apocalipsi de Jaume, Evangeli segons Felip, Saviesa de Jesucrist i, evidentment, l’Evangeli segons Maria.
Per precisar, el gnosticisme fou un corrent filosòfic molt ampli i heterogeni que prengué molta força especialment els segles II i III, que influí i es deixà influenciar per la resta de corrents filosòfics de l’època, i que tingué un importantíssim impacte entre els primers cristians. En resum, es pot dir que la Gnosi -γνῶσις- consistia en la conceptualització segons la qual l’ésser humà es troba sotmès a un destí funest i només podrà assolir la Salvació a través d’una veritat restringida a un grup segregat d’escollits que tenen accés a fórmules màgiques i a interpretacions secretes de textos i símbols arcans. De fet, pràcticament podríem dir que aquest és un bon resum del pessimisme i l’angoixa que imperava en l’època alt-imperial en la qual el cristianisme nasqué, i la Gnosi n’és la manifestació filosòfic-teològica que impregnava bona part de la textualitat religiosa, atès que es tractava d’una mentalitat força estesa.
L’Evangeli segons Maria Magdalena: el document
Aquest evangeli, escrit en nom de Maria -anomenada en copte com Mariham, nom derivat de l’hebreu Myriam-, presenta a Magdalena com la preferida de Jesús (EvMª, 10, 1-3), element que també apareix a l’Evangeli segons Felip: «[loved] more than [all] the disciples» (EvFp, 63, 34-35), un component que forma part de la tradició gnòstica. El text es descobrí el segle XIX en el Papir Berolinensis BG 8502, escrit en copte i datat a principis del segle III, que fou adquirit pel Museu de Berlín l’any 1896 i publicat el 1955. Es tracta del primer de quatre tractats, amb l’Apòcrif de Joan -que és diferent a la versió de Nag Hammadi-, Saviesa de Jesús -quasi idèntic al de Nag Hammadi- i La filla de Pere. L’Evangeli segons Maria consta de 72 folis dels quals se’n conserven 65, i en manquen els versicles 1-6 i 11-14. Resta escrit en el dialecte sahídic del copte, influenciat pels dialectes subacmínic, acmínic i fayúmic. S’ha inclòs en algunes publicacions com a part del corpus de Nag Hammadi, tot i que es tracta d’una troballa independent, per la «estrecha conexión de este códice con los de Nag Hammadi» (Piñero et al., 1999: 127).
A més d’aquest exemplar, es trobaren el 1917 al jaciment egipci d’Oxirrinc dos fragments de l’Evangeli segons Maria escrits en grec, datats entre els segles II i III, de pitjor qualitat i lleugerament diferents de la versió copta, cosa que ha portat a interpretar que existia una versió grega de major qualitat del segle II de la qual en derivarien tant la versió copta com aquests fragments grecs. Al voltant d’aquesta qüestió, s’ha debatut si el text fou originalment una producció egípcia (Pasquier, 1983: 13-14) o siríaca, potser de la ciutat d’Edessa (Tardieu, 1984: 25), però existeix cert consens en considerar que l’original perdut s’escrigué en grec a mitjans del segle II.
El text es composà a partir de l’estructura estàndard dels evangelis gnòstics, amb un episodi inicial que se situa entre la resurrecció del Crist i la seva ascensió als Cels, un segon acte en el qual es plantegen preguntes i algú en presenta les respostes –en aquest cas qui dona les respostes és Magdalena-, i un desenllaç en el qual es fa una crida a la missió cristiana. Aquest evangeli conté elements filosòfics del platonisme, l’estoïcisme, la doctrina òrfica, la demonologia hel·lenística, l’hermetisme, el judaisme postexílic i la gnosi cristiana (Piñero et al., 1999: 127-131; Marjanen, 1996: 94-99), en una amalgama teològica i mística complexa producte de la interacció entre els diferents corrents de pensament de l’època, això sí, amb cert esperit anti-jueu i anti-ortodox.
El contingut de l’Evangeli segons Maria Magdalena
En la primera part el text presenta una explicació en boca de Jesús al voltant de l’origen del món i del mal, dins d’una doctrina de caire estoic:
«Totes les natures, totes les produccions i totes les creatures es troben implicades i unides entre elles, i es dissoldran altre cop en llur pròpia arrel. Car la natura de la matèria es dissol en allò que pertany únicament a la seva natura. Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti. […] No hi ha pecat, ans vosaltres feu el pecat quan practiqueu les obres de la natura de l’adulteri que és anomenada “pecat”. Per això el bé vingué al mig de vosaltres, vers el que és propi de tota natura, per restaurar-la en la seva arrel. […] Per això esdeveniu malalts i moriu, car practiqueu allò que us foravia; el qui entengui, que entengui. La matèria feu néixer per passió que no te parió, que procedeix de quelcom contrari a la natura. Aleshores es produeix un trastorn en tot el cos. Per això us he dit: capteniu-vos correctament, i, si us desordeneu, corregiu-vos d’acord amb les diferents formes de la natura. Qui tingui orelles per escoltar, que escolti» (EvMª, 1-3).
Llavors el Crist ascendeix i desapareix. Després d’aquesta introducció, el seguici de Jesús se sent colpit i abandonat, sense esma per dur a terme la missió que se’ls ha encomanat:
«Dit això, se n’anà. Però ells estaven entristits i ploraven amargament dient: «Com anirem vers els gentils i predicarem l’evangeli del regne del fill de l’home? Si no han tingut cap consideració amb ell, com en tindran amb nosaltres?» (EvMª, 5).
No obstant això, Magdalena els anima, tot prenent, en certa manera, el lloc que Jesús ha deixat:
«Aleshores s’aixecà Mariham, els abraçà a tots i digué als seus germans: «No ploreu i no us entristiu; no dubteu més, car la seva gràcia vindrà tota sencera sobre vosaltres i us protegirà. Més aviat lloem la seva grandesa, car ens ha preparat i ens ha fet homes». Dit això, Mariham girà llurs cors vers el bé, i ells començaren a comentar les paraules del Salvador» (EvMª, 6-7).
És interessant de notar que Maria es refereix a si mateixa com a home, en el sentit que ha esdevingut, com la resta de seguidors, una persona completa -d’això en diem la masculinitat pleromàtica, un element clarament vinculat a les conceptualitzacions de gènere-. En aquest sentit, se situa al mateix nivell que els seguidors masculins, atès que s’inclou a si mateixa entre el grup d’individus fets homes pel Crist.
Pere, llavors, li demana a Magdalena que els expliqui la revelació exclusiva que ella ha rebut del Crist:
«Pere digué: «Mariham, germana, nosaltres sabem que el Salvador t’estimava més que a les altres dones. Explica’ns les paraules del Salvador, les que recordes, les que tu saps i nosaltres no, les que nosaltres no hem sentit». Mariham respongué: «El que us és amagat, us ho anunciaré» (EvMª, 8).
En aquest passatge s’ha interpretat tant que Magdalena representa la deixeble preferida de Jesús, com que, de fet, si ens hi fixem, el que Pere admet és que és la preferida d’entre les dones. És a dir, el que el text explicita és que del seguici femení Magdalena n’és la cap, i com a tal ha rebut lliçons que el seguici masculí no ha escoltat, però no necessàriament està admetent que Magdalena estigui per sobre del grup directiu masculí. Tot i tenint en consideració aquest matís, el text fa patent que Magdalena ha tingut accés a una ensenyança vetada a la resta de seguidors.
A partir d’aquí, Magdalena inicia la seva explicació sobre la doctrina que, segons ella, el Crist li ha revelat i que Pere i els seguidors masculins desconeixen:
«Aleshores començà el següent relat: «Jo [=Magdalena] -digué- vaig veure el Senyor en una visió i li vaig dir: «Senyor, avui us he vist en una visió». Ell respongué dient-me: «Benaurada ets, puix que no t’has trasbalsat en veure’m, car allà on hi ha intel·lecte, allí hi ha tresor». Jo li vaig dir: «Senyor, ara, el qui veu la visió, la veu en ànima o en esperit?» El Salvador respongué dient: «No la veu en l’ànima ni en l’esperit, sinó que és l’intel·lecte que es troba entremig d’ells en que veu la visió [… fragmentari]» (EvMª, 9).
L’inici de la revelació de Magdalena, per tant, posa èmfasi en una idea que apareix en alguns textos gnòstics: totes les coses tenen matèria, tots els animals tenen ànima -es mouen- i tots els humans tenen esperit, però només alguns humans tenen intel·lecte (νοῦς). És a dir, els gnòstics creien que existeixen individus específics beneïts amb un do especial que els capacita per accedir a un coneixement restringit, que dona accés a la Salvació, i que només aquest grup segregat pot assolir. Segons el text, ella, Magdalena, se situa en aquest grup d’escollits, mentre Pere i la resta de deixebles, que no han accedit a aquesta revelació, manquen -sembla- de l’intel·lecte. Això la situa jeràrquicament, des del punt de vista d’accés a la veritat última, per sobre de Pere i la resta del seguici.
A partir d’aquí, Magdalena exposa una llarga explicació segons la qual, per assolir la plenitud, cal superar una sèrie de fases d’autoconeixement, una mena de proves de caire intel·lectual que s’expressen com un ascens individual de l’ànima a través de dimensions còsmiques i astrals tot enfrontant-se a una sèrie d’éssers demoníacs, anomenats Potestats, que semblen metàfores de les diferents facetes del Demiürg, el déu fals i creador de la matèria que sotmet als mortals:
«Un cop l’ànima hagué sobrepassat la tercera potestat, continuà ascendint i veié la quarta potestat de set formes. La primera forma és la tenebra; la segona, el desig; la tercera, la ignorància; la quarta, gelosia de mort; la cinquena, el regne de la carn; la sisena, folla saviesa de carn; la setena, la saviesa irascible. Aquestes són les set potestats de la ira.
I aquestes pregunten a l’ànima: «D’on véns, homeiera? On vas, voladera?» L’ànima respongué dient: «Allò que em lliga ha estat occit, i allò que em constreny ha estat anorreat, i el meu desig s’ha dissipat, i la ignorància és morta. A un món he estat precipitada des d’un món, i en una marca des d’una marca celestial. El lligam de l’oblit dura només un temps. Des d’ara assoliré la cessació de la cursa de la duració del temps, el repòs de l’eternitat, en silenci» (EvMª, 13-14).
És interessant de notar que en els textos canònics, en l’Evangeli segons Lluc, se’ns diu el següent:
«Després d’això, Jesús recorria viles i pobles predicant i anunciant la bona nova del Regne de Déu. L’acompanyaven els Dotze i algunes dones que havien estat curades d’esperits malignes i de malalties: Maria, l’anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, Joana, la muller de Cuses, administrador d’Herodes, Susanna i moltes altres, que els assistien amb els seus béns» (Lc, 8, 1-3).
És a dir, sembla que pot existir certa intertextualitat -com és lògic- entre els evangelis que després entraren en el cànon i els que no, de manera que els set dimonis que segons l’Evangeli de Lluc sortiren del cos de Magdalena podien fer referència al procés d’ascensió de l’ànima i les set potestats demoníaques que es mencionen a l’Evangeli segons Maria, una doctrina que sembla restar vinculada a l’orfisme mistèric tardo-pagà. En aquest sentit, els evangelis canònics fan diverses mencions d’exorcismes practicats per part de Jesús a homes i, especialment, a dones (Lc, 4, 31-41). Hem de pensar que la tradició grecoromana adjudicava a les dones el rol de receptacle diví, és a dir, que es considerava que les dones eren més susceptibles a ser posseïdes per forces sobrenaturals i que a través del seu embodiment místic podien manifestar en el món terrenal el malestar de l’esfera divina, i, per tant, es creia que els cossos femenins eren més receptius a experiències alienadores i catàrtiques per comunicar-se amb la transcendència. Un bon exemple d’aquest fenomen és la figura literària de la princesa i profetessa troiana Cassandra (Pillinger, 2019), arquetip de la mística que fa de mitjancera entre l’àmbit diví i els mortals, a la qual, com a Magdalena, els seus interlocutors no comprenen.
Així, observem que, segons el relat en boca de Magdalena, ella ja ha superat aquestes proves de pas en l’ascens cap a la perfecció i ha esdevingut ella mateixa, per tant, en quelcom semblant al Crist. Es fa, d’aquesta manera, única dipositària del coneixement per situar-se a un nivell semblant al del Salvador, cosa que deixa la resta de seguidors en inferioritat jeràrquica respecte a ella. Aquesta conceptualització, la d’una dona que fa de contrapart femenina del Crist, s’ha de vincular, per un costat, a la necessitat de desenvolupar una figura femenina de caire neoplatònic que s’assimili a la Saviesa -Σοφία- (Malvern, 1975), amb la qual Magdalena s’identifica, així com succeirà amb altres divinitats hel·lenístiques populars dels segles II i III, com la deessa Isis. Per l’altre costat, els evangelis gnòstics, especialment en referència a Magdalena i Jesús, sembla que reproduïren en bona mesura l’estereotip literari de les parelles divines i heroiques, propi de les novel·les gregues del segle II (Bovon, 1984), en el qual dos protagonistes, un noi i una noia enamorats, mai poden reunir-se i consumar el seu amor romàntic per les dificultats que els hi posa el destí.
Després de pronunciar la revelació que els hi era amagada a la resta de seguidors, Magdalena resta en silenci:
«Després de dir tot això, Mariham romangué en silenci, atès que el Salvador havia parlat amb ella fins aquí.
Aleshores Andreu respongué dient als germans: «Digueu el que us sembla això que ha dit. Jo, per la meva part, no crec pas que el Salvador hagi dit totes aquestes coses. Certament, aquestesdoctrines són ben estranyes» (EvMª, 15).
Andreu, germà de Pere, i que la tradició considerarà el primer bisbe de l’Església ortodoxa, dubta de les ensenyances que es desprenen de la revelació magdaleniana i aquest és un punt que pot resultar interessant per entendre la qüestió. Ni Andreu ni la resta d’apòstols, segons el relat -tant canònic com apòcrif- no coneixen pas la confidència que el Crist ressuscitat li ha comunitat a Magdalena, que és una revelació restringida, i, per tant, els hi resulta un conjunt de doctrines estranyes. És a dir, el missatge de Magdalena és quelcom que no es correspon amb el que ells sí que coneixien de l’ensenyança del Jesús mortal i que, sembla, no es correspon pas amb el missatge del Crist després de morir, que ha experimentat una transformació a la qual només Magdalena s’ha pogut aproximar. Així, els apòstols desconfien d’aquesta novetat que el Jesús viu mai els hi havia comunicat, i, en conseqüència, rebutgen acceptar ara a Magdalena, l’apòstol als apòstols, com a mitjancera entre la divinitat i els deixebles.
«Pere respongué i parlà en el mateix sentit [que Andreu], i els interrogà respecte al Salvador: «És que ha parlat amb una dona sense saber-ho nosaltres i no pas obertament? Hem de capgirar-nos i escoltar-la tots? És que l’ha preferida a nosaltres?»
Aleshores Mariham plorà i digué a Pere: «Pere, germà meu, què penses? Creus que jo he pensat aquestes coses tota sola o que menteixo respecte del Salvador?».
Leví prengué la paraula i digué a Pere: «Pere, des de sempre has estat impetuós. Ara et veig exercitant-te contra una dona com si fos un adversari. Però si el Salvador la féu digna, qui ets tu per a rebutjar-la? Ben cert que el Salvador la coneix perfectament. Per això l’ha estimada més que a nosaltres. Més aviat, doncs, avergonyim-nos i revestim-nos de l’home perfecte, anem tal i com ell ens ho manà i prediquem l’evangeli, sense establir cap precepte ni cap més llei fora del que digué el Salvador». Després que [… fragmentari] i començaren d’anar-se’n per anunciar i predicar [l’Evangeli segons Mariham]» (EvMª, 16-19).
D’aquesta manera, Magdalena esdevé la transmissora d’un missatge que, pel que sembla, els seguidors que ostenten la primacia interpretativa, els apòstols, no són capaços o no desitgen entendre. L’únic apòstol que accepta la superioritat de Magdalena és Leví -Mateu-, l’evangeli del qual fou molt apreciat pels gnòstics, especialment siríacs, que en feien una lectura metafòrica. Així, Mateu sí que accepta que Magdalena fou més estimada per Jesús que la resta de deixebles, i, per tant, accepta d’adjudicar-li el rol d’apòstol als apòstols. De fet, als evangelis canònics, com hem comentat, hi han quedat rastres del paper de Magdalena com apòstol als apòstols, com ens transmet l’Evangeli segons Joan:
«El primer dia de la setmana —el diumenge—, Maria Magdalena se’n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre» (Jn, 20, 1).
«Maria es va quedar plorant a fora, al costat mateix del sepulcre. Mentre plorava, s’ajupí per mirar dins el sepulcre i veié dos àngels vestits de blanc, asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús, l’un al cap i l’altre als peus. Ells li diuen:
—Dona, per què plores?
Ella els respon:
—S’han endut el meu Senyor i no sé on l’han posat.
Així que acabà de dir aquestes paraules, es girà enrere i veié Jesús allà dret, però no sabia que era ell.
Jesús li diu:
—Dona, per què plores? Qui busques?
Ella, pensant-se que era l’hortolà, li respon:
—Senyor, si te l’has emportat tu, digues-me on l’has posat, i jo mateixa me l’enduré.
Li diu Jesús:
—Maria!
Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus:
— Rabuní! —que vol dir «mestre».
Jesús li diu:
—Deixa’m, que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digues-los: «Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu».
Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: «He vist el Senyor».
També els va explicar el que ell li havia dit» (Jn, 20, 11-18).
La interpretació de l’evangeli: la problemàtica de gènere i el conflicte entre gnòstics i proto-ortodoxos
S’ha interpretat que la unitat d’informació principal que ens transmet l’Evangeli segons Maria és l’enfrontament entre Magdalena i Pere, atès que ella pren un paper de superioritat sobre la resta de deixebles de Jesús com a receptora, intèrpret i transmissora de les ensenyances del Crist ressuscitat. Aquest enfrontament entre els dos personatges -recordem que Pere serà considerat el primer bisbe de l’Església catòlica-, és indicatiu de les tensions entre els cristians gnòstics i els cristians als quals podem anomenar com proto-ortodoxos. El terme proto-ortodox s’empra per fer referència als cristians que, tot i que encara no s’havia format el cànon, atès que l’Església no s’havia encara aixoplugat sota el patronatge de la corona imperial, ja manifestaven tendències en favor d’una doctrina d’obligat compliment no susceptible a interpretacions al·legòriques. És a dir, mentre els gnòstics s’inclinaven generalment per entendre els evangelis i les ensenyances cristianes com a metàfores neoplatòniques -molt subjectives-, els proto-ortodoxos eren més partidaris a crear una doctrina objectiva i de caire literal, que permetés als bisbes exercir poder sobre la comunitat tot fixant la correcta interpretació de la veritat revelada. Així, l’enfrontament entre Pere i Magdalena manifesta aquesta rivalitat entre els grupuscles gnòstics -majoritaris als segles II i III- i les primeres autoritats proto-ortodoxes. En aquest sentit, l’apologeta egipci Orígenes (ca. 184 – ca. 253), contemporani de la redacció d’aquest l’evangeli, digué que Magdalena fou la fundadora i líder d’una facció pròpia i de caire gnòstic (Orígenes, Contra Cels, 5, 62). Per tant, mentre Magdalena representa els devots gnòstics, Pere representa els lideratges proto-ortodoxos.
Així mateix, es fa evident que existeix una tensió paral·lela a la derivada de la interpretació i revelació del missatge cristià: el conflicte de gènere. Atès que Pere, segons el relat, empra com a pretext per no adherir-se a la revelació magdaleniana precisament que la seva transmissora és una dona -tot i que al principi de l’evangeli li havia donat crèdit, tenint en compte explícitament que es tractava d’una dona-, això ha portat a pensar que l’Evangeli segons Maria també és un reflex de les hostilitats entre l’audiència femenina dels cercles del primer cristianisme i els primers lideratges masculins. És a dir, podem interpretar que les autoritats masculines, que cercaven fortificar-se i empoderar-se tot atribuint-se l’hegemonia sobre la interpretació dels textos, entraren en conflicte amb els grupuscles gnòstics, especialment els formats per dones, que eren més partidaris d’interpretacions al·legòriques i de revelacions místiques, de caire subjectiu, que, per tant, entraven en contradicció amb la lectura rígida que els lideratges feien de la doctrina. En poques paraules, un home que dirigia els precs d’una secta del primer cristianisme, que es feia dipositari de la interpretació ideològica dels evangelis, fàcilment entrava en conflicte amb les dones místiques i carismàtiques que a través de visions i reflexions arribaven a les seves pròpies conclusions sobre quin era el missatge del Crist. D’aquesta manera, el rol dominant de Maria i la reivindicació del seu paper com apòstol als apòstols en la textualitat gnòstica expressa un conflicte històric: les dones desafiant els primers líders proto-ortodoxos (Pagels, 1981: 76-81).
Respecte d’aquesta qüestió, Elisabeth Schüssler Fiorenza comenta que «Most sources available to use are so patriarchal and androcentric that the actual contributions of women have been silenced or hidden behind the gender rhetoric […]. Patriarchal and androcentric attitudes can be found in certain kinds of texts (orthodox) while others (Gnostic) are free from them» (1983: 56-66). És a dir, les fonts tradicionalment menys accessibles -les gnòstiques- suggereixen una major participació de les dones, mentre la textualitat que es va incloure en el cànon fou sotmesa a una reconstrucció ideològica patriarcal per vèncer les tendències igualitàries de gènere respecte la inclusió apostòlica i de revelació, per tal d’invisibilitzar la realitat de dones actives en les confraries del primer cristianisme, que incloïen lideratges femenins. Així, les estructures patriarcals suprimiren dels textos canònics les contribucions de les dones en la formació del cristianisme. En aquest sentit, el fet que els evangelis canònics incloguin a Magdalena com a receptora d’una ensenyança exclusiva del Crist, única testimoni de certes revelacions i dipositària d’una experiència de relació privilegiada amb Jesús, però, tanmateix, també emfatitzin la possessió demoníaca de Magdalena i se la relacioni indirectament amb la prostitució, s’explica, per tant, pel fet que la textualitat canònica fou sotmesa a una reconstrucció anti-Magdalena (Price, 1990), atès que aquest personatge representava un problema per la legitimació del cànon i del poder jurisdiccional dels bisbes. No obstant això, el seu nom no pogué ser esborrat del cànon i tampoc el fet de ser ella l’anunciadora del Crist ressuscitat, atès que probablement Magdalena era una figura clau en l’imaginari col·lectiu cristià, i no se la pogué suprimir del relat.
«Aneu i proclameu l’evangeli del regne. No imposeu altres preceptes fora del que jo he establert per a vosaltres, ni doneu lleis, com el legislador, per tal que no sigueu tenallats per elles» (EvMª, 4).
Podem concloure que, mentre la projecció actual de la figura de Magdalena, la prostituta redimida, encara que amb ingredients dels moviments contraculturals del segle XX, deriva de l’agenda programàtica del catolicisme, existeix una Magdalena de la qual han quedat rastres també en els textos canònics, la projecció de la qual fou sotmesa a reconstruccions ideològiques per tal de restar-li pes en el relat oficial. Aquesta Magdalena, la gnòstica, a la qual s’atorga major importància en la textualitat del primer cristianisme, manifesta el sentir i les mentalitats dels cristians de primera hora, més inclinats a la catarsi i a les revelacions endevinatòries que permetien interpretacions de caire al·legòric i metafòric, amb cert ànim contrari al poder constituït, i que no observaven com un tabú el fet que una dona pogués ostentar autoritat sacerdotal a través de controlar els recursos ideològics. És a dir, pels primers cristians les ensenyances d’una profetessa podien tenir més pes que les opinions doctrinals dels directors dels precs, i això inevitablement va conduir a tensions i xocs entre els primers bisbes i les místiques contemplatives.
Per saber-ne més:
MARJANEN, Annti (1996). The Woman Jesus loved: Mary Magdalene in Nah Hammadi Library and related documents. Leiden: E.J. Brill.
PILLINGER, Emily (2019). Cassandra and the Poetics of Prophecy in Greek and Latin Literature. Cambridge: Cambridge University Press.
PIÑERO, Antonio, MONTSERRAT TORRENTS, José, i GARCÍA BAZÁN, Francisco (1999). Textos gnósticos: Biblioteca de Nag Hammadi. Volumen II: Evangelios, hechos, cartas. Madrid: Trotta.
VICENS, Xavier M. (2012). Les fonts Gnòstiques: Descripció i Avaluació, dins de RCaT 37/1 Simposi Internacional El moviment gnòstic en el marc dels cristianisme antic, pp. 45-54.
MONTSERRAT TORRENTS, Josep (1990). Evangeli de Maria, dins de PUIG, Armand (coord.), Apòcrifs del Nou Testament, pp. 151-157. Barcelona: Proa (Col·lecció Clàssics del Cristianisme, 17).
