L’ús del terror com a arma política. Amb aquest títol tan aclaridor es presenta la XXXII edició del curs d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau, que es desenvolupa entre els dies 7 i 12 de juliol a Sant Cugat del Vallès. Davant una vuitantena de persones, dediquen el primer dia del curs a un repàs històric a aquest terror com a arma política, en un recorregut que passa per l’Àfrica colonial, el franquisme i diverses etapes d’Orient Mitjà.

 

Beirut, la ciutat sense sirenes

Joves obxervant, des d'un descapotable, l'estat d'un barri de Beirut després de què la ciutat fos bombardejada. Fotografia d'Spencer Platt, premi World Press Photo de l'any 2006. Font: numerof.com

Joves observant, des d’un descapotable, l’estat d’un barri de Beirut després de què la ciutat fos bombardejada. Fotografia d’Spencer Platt, premi World Press Photo de l’any 2006. Font: numerof.com

Tomàs Alcoverro és corresponsal del diari La Vanguardia a Beirut, ciutat on ha viscut durant més d’una dècada. La capital libanesa ha estat castigada per quinze anys de conflicte armat, i Alcoverro ha estat testimoni directe de bona part d’aquests fets. Les seves paraules reflecteixen l’experiència no només d’un expert en Beirut, sinó també en l’escenari polític dels conflictes al món àrab. Ens parla de conceptes que, de vegades, als europeus encara ens costen d’entendre, com ara guerra urbana de guerrilles, conflictes asimètrics, conflictes a diversos nivells en una mateixa guerra i fronts de batalla concrets. En efecte, a molts occidentals els estranyava que els beirutins poguessin anar a la platja o al cinema quan la seva ciutat estava en ple conflicte armat. Però lluny queden les trinxeres i les guerres de combatents tradicionals, quan l’acció armada es redueix a un perímetre concret d’una ciutat. A Beirut no hi havia cap sirena que avisés dels bombardejos: van passar a formar part del dia a dia, fins al punt que els habitants sintonitzaven la ràdio per assegurar-se de què no hi havia atacs massa a prop de casa seva.

Però no hem de perdre de vista la gravetat del conflicte. La guerra urbana amb objectius selectius i fronts de batalla determinats, té unes conseqüències més pèrfides del que ens imaginem. La destrucció del teixit social és una d’elles: quan Israel va bombardejar els barris xiites de la ciutat, els seus habitants van marxar cap a les zones cristianes i sunnites, que no eren objectius militars. Els veïns els van rebre bé, però van tenir “sort” de què aquesta situació “només” durés 40 dies. Si s’hagués allargat més, no sabem com hauria acabat.

L’any 1990, després d’una guerra civil que durava des de 1975, Beirut es va reunificar gràcies a un acord entre els Estats Units i Síria. Físicament, la ciutat torna a estar unida després d’un procès que va durar poques hores després de quinze anys de conflicte. Però les pors, els rencors i les suspicàcies continuen. Aquesta és una altra de les grans ferides gairebé impossibles de cicatritzar d’aquests tipus de guerres.

 

L’orígen històric del jihadisme

Mohamed Al Ghazali. Font: wikipedia.

Mohamed Al Ghazali. Font: wikipedia.

1111. No, no ens ha marxat el dit al teclejar: l’any mil cent onze va ser el de la mort de Muhammad Al-Ghazali, un filòsof persa que va escriure “El ressorgiment de les ciències religioses”, el segon llibre més llegit al món musulmà després de l’Alcorà. Javier Martín, delegat de l’agència EFE al nord d’Àfrica, explica com aquesta obra va acabar amb anys de pensament crític al món musulmà. Al mateix segle XII, la secta dels hashashins –paraula de la qual prové “assassí”–, es dedicava a assassinar, a plena llum del dia i amb el major nombre de testimonis possibles, a destacats líders polítics o religiosos. Si mirem endavant en el temps, l’any 1856 a l’Índia, un wahhabí va apunyalar al governador britànic d’aquell país. És considerat el primer atemptat suïcida de la història, ja que l’agressor sabia perfectament que seria abatut a l’instant per les forces de seguretat.

Així doncs, el jihadisme és fàcilment rastrejable al llarg de la història, no es tracta d’un fet contemporani. Actualment, n’estem vivint una fase més. Una fase de gran cruesa, que s’ha fonamentat al llarg de la història no només a causa de fets propis del món musulmà, sinó també, en gran mesura, a accions occidenals, ja sigui en forma d’intervencions armades o de colonialisme: als estats colonials els interessava un islam conservador per poder explotar millor les riqueses dels països.

Però on Javier Martín posa l’èmfasi és en el tombant dels anys 1978-1980. En molt poc temps, van succeir fets que van capgirar el món. Egipte va signar la pau amb Israel i va acabar el seu aïllament de 10 anys. Es va iniciar la revolució iraniana, un fet que va provocar que Aràbia Saudita passés a ser el millor aliat àrab dels Estats Units, i una expansió del wahhabisme –fins aleshores aïllat al golf pèrsic– per frenar el contagi de la revolució a d’altres països. Sadam Hussein va arribar al poder a Iraq el 1978, i un any després un grup de puristes van assaltar la Meca, amb un resultat fatídic: més de 400 persones van ser assassinades, no només a mans dels assaltants, sinó també de les forces d’elit franceses i pakistaneses, encarregades d’abatre els ocupants. Els assaltants clamaven contra una monarquia saudita corrupta i indigna, que havia traït els principis de l’islam en aliar-se amb els Estats Units. El resultat, més enllà de les víctimes i la commoció al món musulmà, és una monarquia saudita encara més conservadora gairebé 40 anys després de l’assalt.

 

Franco, un vell conegut.

A casa nostra no ha faltat l’ús del terror per part de l’Estat. El franquisme n’és l’exemple més clar, tot i que l’historiador Pau Casanellas recalca que aquest període s’insereix en un moment general de major brutalitat a nivell mundial. Els avenços en noves tecnologies van propiciar una repressió molt més crua, com queda reflectit en la violència colonial, la repressió després de la Revolució Russa de 1905 o diverses matances d’armenis.

Tot i el context de major brutalitat, Casanellas també va posar de manifest que la de Franco va ser la dictadura més violenta de totes, només superada per la de Croàcia i, evidentment, els camps d’extermini nazis. El terror es va manifestar en execucions, presos polítics, i un ferri control social fins al mateix final del règim. A les manifestacions, l’Estat no només no restringia l’ús d’armes de foc per part de la policia, sinó que els donava una empara legal. A més, un cop acabada la dictadura, els hereus de Franco van continuar amb un terror institucionalitzat i amb cobertura democràtica. Per més que el dictador morís l’any 1975, el terror i la violència no ho van fer: només cal veure la transició espanyola, un cop més al ‘top’ europeu de violència, només superada per la de Romania.

 

Colonialisme a l’Àfrica: violència puntual o sistemàtica?

És molt el que desconeixem de l’Àfrica. Tot i ser el continent més proper a casa nostra i el bressol de la humanitat, la seva història ha estat molt oblidada. Eduard Gargallo és investigador del Centre d’Estudis Africans i del Centro de Estudos Internacionais (Lisboa), i un dels millors coneixedors a Catalunya de la història d’Àfrica. Després de la seva conferència, té l’amabilitat de concedir-nos una entrevista:

-El terror colonial a l’Àfrica va ser puntual o va ser un fet sistemàtic?

-Hi va haver casos de tot. En general va ser una cosa puntual, o esporàdica, en la major part del temps a la majoria de territoris. Però és cert que, de forma puntual i en algues èpoques o en algunes colònies específiques va ser més sistemàtic i es va aplicar de forma més generalitzada; dependria de cada cas particular.

-Aleshores, quins serien els moments àlgids d’aquest terror? 

-Bàsicament, existien dues possibilitats: una era el terror com a resposta a actes de resistència africans, i això depenia també en cada cas d’en quines èpoques i en quins anys els africans o grups d’africans van respondre en forma de violència a l’estat colonial i va haver-hi aquesta repressió en la seva contra. En altres casos, no responia a una resistència dels africans, sinó que era una cosa més sistemàtica de com estava estructurat l’estat; això possiblement, a les primeres dècades de colonialisme, era més freqüent que no pas posteriorment.

-Parlem d’un cas més concret, per exemple el de l’Estat Lliure del Congo. La violència va començar a finals del segle XIX, i al primer quart del segle XX va haver-hi funcionaris que admetien témer quedar-se sense població i sense mà d’obra. Què va succeir en aquest cas?

Eduard Gargallo. Font: twitter.com

Eduard Gargallo. Font: twitter.com

-Era un estat sota el control del rei Leopold II, i en aquest cas la violència va ser sistèmica i generalitzada. Va ser provocada pel fet que era un estat en bona part privat, depenia directament del rei. No tenia una estructura administrativa professionalitzada com podien tenir les altres metròpolis colonials, en el qual es va exercir una intensa pressió per explotar els recursos econòmics de la població, pràcticament sense cap tipus de contrapartida econòmica a aquestes poblacions a les que s’explotava. Això va provocar l’ús de la força generalitzat per obligar a les poblacions a treballar i produir –bàsicament el cautxú–, i va provocar càstigs extrems i violència extrema contra les poblacions per forçar-les a explotar el cautxú, o per castigar-les en cas que no l’explotessin en les quotes que se’ls atribuïa. És cert que va haver-hi funcionaris que deien que aquell sistema no podia continuar, i no és estrany que ho diguessin. Perquè entre la mortalitat i les poblacions que fugien cap a d’altres territoris, efectivament es va produir el despoblament d’àmplies àrees, i si això hagués seguit indefinidament, hauria arribat un moment en què la crisi demogràfica hauria acabat afectant el propi funcionament de l’estat.

-En una perspectiva general, quines creus que serien les conseqüències de tot aquest terror i violència a l’Àfrica?

-Bé, n’hi va haver diverses. En els casos més extrems, com aquest del Congo o el del Herero a Namíbia, es va produir una crisi demogràfica: va haver-hi zones de l’Àfrica en què la població va caure molt significativament a les primeres dècades del segle XX, i això va costar de recuperar fins als anys d’entreguerres i fins als anys 40. En d’altres casos, el que va passar va ser que va provocar un cert esfondrament de les estructures i les societats tradicionals africanes, perquè allà on aquesta violència va ser tan extrema, i tanta població es va perdre, es van desestructurar aquelles societats, les seves autoritats i les seves institucions. D’altra banda, centrant-nos en el terror en la descolonització, va haver-hi una certa herència en l’època postcolonial, perquè les guerrilles que lluitaven contra el colonialisme també van utilitzar el terror com a arma política en la seva lluita anticolonial. I de vegades, això ha estat heretat i traspassat per aquestes guerrilles un cop al poder de l’estat independent a l’hora d’administrar i governar aquest estat independent.

-Per acabar, et voldria fer una pregunta més en clau africana que no pas de violència. Per què l’Àfrica, tot i ser-nos un continent tan proper, ens és tan desconegut?

-Certament, és desconegut. Primer existeix una causa històrica, en el sentit que l’estat espanyol ha tingut una relació històrica molt més potent amb Amèrica Llatina que amb l’Àfrica, encara que hi hagués el protectorat del Marroc o la Guinea Espanyola. Hi ha aquesta raó històrica, i després també hi ha el fet que des del punt de vista formatiu i acadèmic no s’ha apostat per l’Àfrica, especialment per l’Àfrica negra. No hi ha pràcticament professors universitaris que donin classes d’Àfrica, no hi ha departaments universitaris dedicats als estudis africans, i això òbviament dificulta l’accés de la gent a ofertes formatives i formatives que tinguin a veure amb l’Àfrica i, per tant, puguin augmentar el coneixement d’aquest continent.