Cap a la Unitat Popular: El procés de fundació d’Herri Batasuna (1974-1978) - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages

Herri Batasuna (HB) fou durant poc més de vint anys el referent polític i institucional de tota l’esquerra abertzale d’Euskal Herria. La seva aparició causà un terratrèmol en el tauler polític basc, i al llarg de la seva intensa existència, centrà no poques atencions mediàtiques. Admirada i idolatrada per uns i odiada i temuda per altres, no hi ha cap dubte que Herri Batasuna ha esdevingut en la història recent de l’estat espanyol un cas totalment singular, a l’haver estat l’única força política d’un pes més que considerable, que mai va acceptar el règim del 78, inclús en els temps en el que l’esmentat règim gaudia de bona salut. D’altra banda, ha esdevingut junt amb el PCE(R), l’únic partit polític il·legalitzat per la qüestionable llei de partits aprovada l’any 2002. Per aquests motius, cal recuperar de l’oblit del passat els orígens d’aquella coalició que, amb totes les llums i ombres de la seva existència, es mereix una revisió històrica del seu passat.

L’origen més immediat d’HB el trobem en l’any 1974. Fins aquell any, el nacionalisme basc girava entorn de dos grans pilars; el primer, el PNB, partit conservador i clerical, que fins a la dècada dels 50 havia acaparat plenament l’hegemonia nacionalista. La joventut basca dels anys 50 va deixar de veure al PNB com un referent vàlid, a causa de la seva total inacció en la lluita antifranquista, motiu pel qual, en el desembre de 1958 sorgiria una nova organització que donaria resposta a les inquietuds nacionalistes i socials de molts joves bascos: Euskadi Ta Askatasuna (ETA), i que alhora, esdevindria el segon pilar del Nacionalisme basc en els anys 60 i 70. Amb el pas de les seves assemblees, ETA aniria prenent forma, fins que a finals dels 60 s’adopta una organització interna força peculiar que la historiografia anomena “Estratègia dels 4 fronts”. Segons aquesta estratègia, ETA seguiria actuant com una organització cultural, tal com s’havia concebut en la seva fundació (Front cultural d’ETA). També actuaria com a organització armada (Front militar d’ETA). Una divisió de l’organització actuaria com a partit polític clandestí (Front polític d’ETA). I per últim, un grup d’ETA duria a terme tasques sindicals (Front obrer o sindical d’ETA). D’aquesta manera la totalitat de l’organització actuaria a la vegada com a organització armada, partit, sindicat i associació cultural.

Aquesta organització breument resumida acabaria col·lapsant en el 1974 per diversos motius. Un d’ells era l’evident perill repressiu que comportava mantenir aquesta estructura, ja que, la detenció d’un activista sindical d’ETA, per exemple, podia comportar detencions massives en la resta de fronts. Això provocà que cada cop més militants creguessin convenient emfatitzar i profunditzar la divisió orgànica entre cadascun dels quatre fronts. Altres fets que causaren el col·lapse foren dos atemptats en concret: sent el primer el de Carrero Blanco en el 1973. Aquesta acció contra el president del govern franquista atorgà al front militar d’ETA una popularitat immensa entre les classes populars de tot l’estat. Aquesta situació començaria a causar una subordinació de les activitats dels altres fronts a la del militar, fins al punt que algunes fonts indiquen que el front polític es va convertir en una simple oficina de reclutament per al militar. Aquesta situació es va veure latent quan a inicis del 1974, el front obrer d’ETA pateix una escissió per part de sindicalistes que no volien veure la seva tasca subordinada, creant els Comitès Obreres Abertzales-Langile Abertzale Komiteak (COA-LAK). El segon atemptat que causaria el col·lapse fou el de la cafeteria Rolando a Madrid en el 1974, dut a terme pel front militar d’ETA, que resultà un fracàs a l’haver força víctimes civils. Les conseqüències internes de l’atemptat acabarien per consolidar el ja evident cisma en el front militar. D’aquesta manera tindria lloc l’escissió entre ETA-militar i ETA-Politicomilitar. L’esquerra abertzale es troba en una situació en la qual no li quedaria més remei que reorganitzar-se, davant l’evidència que cadascuna de les diferents branques de lluita, requeria la seva independència. 

Santiago Brouard, fundador de HASI i un dels personatges més rellevants de la fundació d’HB. Va morir assassinat pels GAL el 1984. FONT: 30 minuts: País Basc, la pau més lluny

Entre aquell 1974 i el 1975, es materialitzaria una reorganització a l’aparèixer en el panorama un bon grapat d’organitzacions de diferent caire (Partits, sindicats, organitzacions culturals…) les quals no estarien orgànicament lligades a ETA, donant per finalitzada l’organització en quatre fronts. En l’àmbit sindical, a la ja esmentada LAK, li seguiria el sindicat Langile Abertzaleen Batzordeak (LAB), d’una grandíssima rellevància i actiu encara avui dia. LAB es convertiria en la formació sindical de referència de tota l’esquerra abertzale. En l’àmbit polític sorgirien nombroses organitzacions, que, tot i mantenir en major o menor grau, bones relacions amb ETA-militar, cap d’elles tenia vincles orgànics amb l’organització armada. En el 1974 sorgirien: Herriko Alderdi Sozialista (HAS) i Eusko Alderdi Sozialista (EAS), que en el 1975 s’unificarien donant pas a Euskal Herriko Alderdi Sozialista (EHAS). En aquell mateix 1975 hi trobem l’aparició d’Eusko Sozialistak (ES). En el 1977 EHAS i ES protagonitzarien una nova fusió, naixent d’aquesta manera el partit Herri Alderdi Sozialista Iraultzailea (HASI), un dels més rellevants per la fundació d’Herri Batasuna. Tornant a 1974, cal esmentar l’aparició en escena del partit Langile Abertzale Iraultzaileen Alderdia (LAIA), d’un caràcter marcadament més marxista i esquerrà que la resta. El tercer partit a tenir en compte és el Partit Socialista Basc (ESB-PSV), fundat per Txillardegi, exmembre d’ETA i un destacat membre de la branca cultural, que havia abandonat l’organització per discrepàncies amb els mètodes d’ETA. ESB esdevenia el partit de l’esquerra abertzale més moderat en l’aspecte social, ja que s’autodefinien com a socialdemòcrates, però més exigents en el tema nacional. El darrer partit a tenir en compte és Acció Nacionalista Basca (ANV-EAE), un antic partit fundat en el 1930. Mentrestant, en l’àmbit militar, ETA(M), considerava que com a organització armada que eren, ells només havien de limitar-se a assumptes de violència armada revolucionària, i que la barreja entre el fet militar i polític no havia portat res de bo. Per la seva banda, ETA (Politicomilitar) creia viable aquesta conciliació, tot i que no acabaria de concretar la seva proposta fins a 1976.

D’aquesta manera, i en qüestió de pocs mesos, l’esquerra abertzale havia dut a terme una reorganització d’enorme calibre, basada en una especialització de les organitzacions, encarregades d’afrontar els diferents fronts de lluita i sense cap lligam orgànic, però quelcom faltava. L’any 1975, es creava la Koordinadora Abertzale Sozialista (KAS), que, com el seu nom indica, s’encarregaria de coordinar l’estratègia i accions de cadascuna de les formacions integrants. S’incorporarien a la coordinadora: HAS i EAS (posteriorment EHAS), LAIA, els sindicats LAK i LAB, i els polimilis. ETA(M) no s’incorporaria, però assistiria a les reunions. A l’any següent, KAS feia públics un seguit de punts mínims que haurien de ser acceptats per l’estat, en cas contrari, l’esquerra abertzale no acceptaria el procés de reforma que s’estava duent a terme en l’estat espanyol. És a dir, des de l’EA no es faria costat a la transició i el sistema sorgit d’aquesta si no es respectaven les propostes presentades. Aquest conjunt de propostes foren conegudes com l’Alternativa KAS. El contingut de l’alternativa KAS es pot sintetitzar en:

  1. Establiment de les llibertats democràtiques sense cap mena de restricció.
  2. Amnistia total: llibertat per a tots els presoners polítics i sindicals així com retorn dels exiliats.
  3. Adopció de mesures destinades a millorar les condicions de vida de les masses populars, i en particular de la classe obrera. Satisfacció de les seves aspiracions socials i econòmiques immediates expressades pels seus organismes representatius.
  4. Dissolució dels cossos repressius (Guàrdia civil, Policia Armada i Brigada PoliticoSocial) i exigència de responsabilitats per als qui més activament havien participat en la repressió a Euskal Herria.
  5. Reconeixement de la Sobirania Nacional d’Euskal Herria, el que comporta el dret del poble basc a disposar amb tota llibertat de la seva destinació nacional i la creació d’un Estat propi.
  6. Establiment immediat i a títol provisional d’un Estatut d’Autonomia que agrupés Araba, Gipuzkoa, Nafarroa i Bizkaia.
  7. Constitució, en el marc de tal Estatut, d’un Govern Provisional d’Euskadi.

L’agrupació de totes les forces abertzales sota el paraigua de KAS i l’articulació de totes aquestes entorn de la seva alternativa, va fer créixer a l’esquerra abertzale de forma vertiginosa, al dotar als partits d’un programa ben definit, fàcil d’entendre i atractiu per les capes populars basques. Malgrat l’èxit inicial, no trigarien a sorgir tensions en el si de KAS. ETA(PM) seguia mantenint la idea de compaginar lluita armada i política. Un dels militants polimilis més rellevants, Eduardo Moreno Bergaretxe, més conegut com a Pertur, presentava la seva estratègia d’acció en la Ponència Otsagabia. En la ponència s’afirmava que, davant la previsible transformació del franquisme en un règim més o menys democràtic, s’havia de crear un partit polític per impulsar i aconseguir conquestes democràtiques, i rellevar la lluita armada a defensar aquestes conquestes si estan en perill degut a les forces reaccionàries de l’estat. Pertur desapareixeria a l’estiu de 1976 sota circumstàncies encara no aclarides, però la seva idea es portà a la pràctica amb la fundació del partit EIA Euskal Iraultzarako Alderdia, un partit per a la revolució basca, una formació que s’integraria dins de KAS. La irrupció d’EIA no fou gens fàcil de digerir per part d’altres membres de KAS, ja que per EIA, la coordinadora havia de tenir només un poder consultiu, mentre que per altres partits com LAIA, els partits havien de subordinar-se a les decisions preses en la coordinadora. Però si fins llavors la convivència dins de KAS era difícil però possible, cap a 1977 ja esdevindria una quimera.

Moment d’octubre de 1982, en què ETA(PM) anuncia que abandona la seva
activitat. Destaca la fotografia de Pertur, qui, tot i la seva mort, mai va deixar de ser
el referent. Font: El correo.

El fet que dinamità la convivència fou la convocatòria d’eleccions generals el 15 de juny per part del president Suarez. En l’esquerra abertzale es plantejà el debat abstenció vs participació, que no seria gens senzill. Per mirar de potenciar la forca demoscòpica del nacionalisme i amb la intenció de crear una unitat d’acció, l’històric dirigent Telésforo Monzón feu una crida a tots els partits abertzales a trobar-se en una taula. Després d’algunes complicacions s’iniciarien per fi les converses a un lloc anomenat Club Xiberta. En les converses de Xiberta hi participaren les dues branques d’ETA, el PNB, LAIA, ANV, ESB, EIA, EHAS, ESEI, EKA (Partit Carlí) i el grup d’alcaldes abertzales. Els debats foren d’una complexitat enorme i acabaren amb un PNB decidit a participar i totalment distanciat de l’esquerra abertzale, ANV i ESB que decidiren participar, i EIA, que es decantaria també per la participació junt amb el Moviment Comunista d’Euskadi (EMK), creant la coalició Euskadiko Ezkerra. Per la seva banda LAIA i EHAS decidiren abstenir-se.

La manca d’unitat d’acció acabaria costant molt car a l’esquerra abertzale, ja que només EE obtindria representació. D’altra banda, la participació fou notablement alta, pel que aquestes dades no deixaren en bon lloc als qui optaren per l’abstenció. Aquesta situació acabà de fer irrespirable la convivència dins de KAS, ja que ETA(M), LAIA i el recent format HASI, culparen a EIA i als polimilis del fracàs estratègic de les eleccions, fet que comportà l’expulsió de les dues organitzacions de la coordinadora. De seguida es configurà en KAS un sentiment de necessitat de confluència de totes aquelles forces que havien optat per l’abstenció pel que HASI i LAIA estaven disposats a parlar d’una possible coalició. D’altra banda, els altres dos partits que quedaven en la coordinadora, ANV i ESB, tot i haver-se presentat als comicis, també estaven disposats a parlar de coalició, en trobar-se ambdós amb una situació força crítica. ANV havia patit escissions i ESB es trobava forca endeutat a causa del finançament de la campanya, pel que una confluència semblava l’única manera d’evitar la desaparició. D’aquesta manera, l’octubre de 1977, HASI, LAIA, ESB i ANV, iniciaren en la localitat d’Altsasu les converses per crear una unitat popular. Cal esmentar que en les primeres reunions, el recentment expulsat EIA també hi va participar, però de nou, les tensions no trigarien a aprofundir el cisma.

En el manifest fundacional de la Mesa d’Alsasua, els components s’hi comprometien a:

  1. Crear de cara a les eleccions vinents municipals la constitució d’una àmplia coalició d’esquerra basca que des d’una perspectiva nacional suposi una alternativa real al poder central i a la política de qui el recolza o pacta amb ell.
  2. Manifestar la voluntat d’establir i desenvolupar una coordinació permanent de la seva activitat política, mostrant-se des d’un inici disposats a ampliar-la sense condicions prèvies a totes aquelles forces polítiques d’esquerres que estableixin la seva estratègia per a la transformació i progrés social a partir del marc nacional basc.
  3. No acceptar en l’Euskadi sud, un règim preautonòmic, o quelcom similar, que suposi la segregació de Navarra de la resta d’Hegoalde.
  4. Posada en marxa d’un conjunt d’un programa que contingui les mesures necessàries per a: la plena instauració de les llibertats democràtiques, reconeixement de la sobirania integritat territorial d’Euskal Herria, consecució d’un estatut per les quatre províncies, urgent democratització dels ajuntaments bascos, realització de transformacions econòmiques que permetin la millora de les condicions de vida de les classes populars.
  5. Compromís de tots els signataris per dur a terme polítiques lliures d’ingerències burgeses i foranes d’Euskal Herria
Sessió de la Mesa d’Alsasua el 1978. Font: Viquipèdia

Després de dures discussions al llarg de la tardor de 1977 i de l’hivern de 1978, la situació en la Mesa semblava encaminar-se cap a bon port. Cadascú dels quatre integrants que hi restaven varen presentar diferents esmenes i propostes. Per exemple, HASI considerà que els partits abertzales necessitaven aliar-se amb altres sectors de l’extrema esquerra i que calia compaginar l’acció tant al carrer com a les institucions. També afirmava que les decisions en la cúpula de la nova organització haurien de ser preses per majoria absoluta, i el programa no s’hauria d’identificar amb la lluita armada, un fet que també demanava ESB. Per la seva banda, ANV proposava la incompatibilitat de formar part d’aquesta coalició amb altres, en clara al·lusió a EE. Finalment, el fruit de les converses es collí el dia 27 d’abril de 1978, quan la Mesa d’Alsasua presentà un document fundacional d’una nova formació política abertzale. En l’esmentat document s’estipulaven, entre altres qüestions, els objectius del programa polític, democràtic i popular, la majoria d’elles ja plantejades anteriorment per KAS: llibertats democràtiques, estatut nacional d’autonomia per les quatre províncies del sud, institucionalització i suport públic de l’èuscara, democratització urgent de les entitats de poder municipals i provincials… Com a mitjans de lluita d’aquesta nova formació s’establien, d’una banda la participació en les institucions i d’altra banda la lluita de masses. Fou l’historiador Joseba Agirreazkuenaga qui, en mig de diverses propostes per a batejar la nova coalició (“Un poble”, “Poble unit”, “Unitat del poble”…), es decantà, malgrat tots els records negatius que encara estaven latents de l’experiència xilena de Salvador Allende, per “Unitat Popular”; en èuscara: “Herri Batasuna”.

D’aquesta manera, i després d’un tortuós periple de quatre anys, l’esquerra abertzale girava entorn d’un referent polític nou. Al cap d’un any, aquesta Unitat Popular hauria d’enfrontar-se per primera vegada a unes eleccions, les municipals del 1979, en les quals captaria 220.000 vots. Tenint en compte aquesta dada, es posa realment en valor la tasca d’HB, que fou capaç en un any d’aglutinar a un grapat de partits petits i amb escassa incidència, a convertir-los en el referent polític de bona part dels bascs i basques. La història d’HB no havia fet res més que començar.

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of