Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Pere Valdés va traduir la Bíblia a l’occità. Fins al segle XII, només una limitada elit eclesiàstica es reservava el plaer d’entendre les escriptures, únicament escrites en llatí. La traducció de Valdés va permetre apropar a les classes més illetrades al contingut de les Sagrades Escriptures.

Read More

«”Que no hi ha res més dolç que la pàtria d’un mateix és frase repetida fins a la sacietat. És que no hi ha res més plaent, però sí més venerable i diví? De tot allò que els homes tenen per venerable i diví la pàtria n’és la causa i la mestra, per ser ella la seva engendradora, la seva nutrícia i la seva educadora. Certament, d’una ciutat molts n’admiren la mida, l’esplendor i la grandesa dels seus equipaments, però tots estimen la seva pàtria».

Llucià de Samòsata (125-181), Encomi a la pàtria, 1.

Llucià fou un important orador i escriptor del segle II en llengua grega, ciutadà romà de Síria, de la ciutat siríaca de Samòsata, la seva pàtria.

Aquest text, així com la mateixa natura de la identitat de Llucià, un escriptor brillant i profundament irònic en cada paraula, ens dóna notícia de la complexitat de l’adscripció identitària sota l’Imperi romà. La noció de pàtria es manifestaria com quelcom íntim i propi, però alternativament universal. Per Llucià, la pàtria seria quelcom local, d’uns pocs, però alhora tothom en tindria la seva pròpia, i la sentiria i consideraria de la mateixa manera que la resta, identificant-la amb les mateixes idees. Aquest és el concepte de glocalització, el fet de pensar en global però actuar en local, la combinació complexa entre la cosa segregadora per la seva qualitat de local i el fet universalment integrador pel seu valor global.

Com digué el filòsof canadenc Marshall McLuhan (1911-1980), la globalització actual faria del món un veïnatge universal –a global village-. Tanmateix, sota l’Imperi romà es produí una de les primeres grans experiències de globalització, i hom se sentia part d’un món grecoromà global, sense deixar de ser natiu de la seva petita pàtria, el país dels seus pares, la ciutat sota domini imperial a la qual havia nascut i crescut, amb les seves peculiaritats locals.

Relleu funerari en pedra calcària datat entre l’any 200 i el 273 que representa el banquet funerari d’un matrimoni enriquit. Aquesta peça, de la ciutat siríaca de Palmira, mostra un home amb barba reclinat amb la seva muller asseguda al costat. Tot i el caràcter hel·lenístic de la talla, observem que la inscripció central resta escrita en arameu amb els noms dels dos protagonistes (Foto: Col·lecció on-line del British Museum).

Vegem les paraules del filòsof i retòric Eli Arístides (117-189), dient que l’Imperi romà esdevingué «un únic territori ininterromput i un únic poble, tothom obeeix en silenci. […] Això representa aquesta ciutat [=Roma] per tota l’ecumene [=el món habitat], com designada ciutat comú per tot el territori […], heu convertit el fet de ser romà en el nom, no d’una ciutat, sinó d’un llinatge comú. […] Recorreu tot el territori que teniu sota domini i cerqueu homes disposats a prestar el servei; una vegada els heu trobat, els separeu de la seva pàtria i, simultàniament, els oferiu la vostra pròpia ciutat [=Roma]; d’aquesta manera, en endavant, fins i tot s’avergonyeixen de dir d’on provenen per origen. En fer-los els vostres propis ciutadans també els feu soldats, així, no combaten els originaris de la ciutat sinó els que, pel mateix fet de combatre, han esdevingut en ciutadans: juntament amb la participació a l’exèrcit, deixen de tenir la seva pàtria anterior i passen a ser, el mateix dia, en ciutadans i defensors de la vostra» (Or., 206-218).

Aquestes paraules ens indiquen, en primer lloc, la contradicció dels ciutadans romans quan provaven d’entendre i de manifestar qui eren i a on pertanyien. Un ciutadà romà se sentia romà o se sentia de la seva pàtria natal? En segon lloc, observem que Eli, que era ciutadà romà, parlava dels romans en segona persona, com si ell no en fos pas de romà. I és que de ciutadans romans que realment fossin originaris de Roma n’hi havia molt pocs, i de fet, probablement ja no en quedava cap que fos estrictament i únicament romà al segle II. Se’ns fa més evident la ironia de Llucià gràcies a les paraules d’Eli, perquè satíricament quan Llucià deia que els homes i dones estimaven la seva pàtria, els estaria criticant, per haver canviat la seva pròpia de naixement i dels seus pares per la romana per tal de progressar socialment. Per últim, podem observar que aquesta opinió, presentada a través de sarcasmes, no seria pas ni estranya -doncs Eli i Llucià foren molt populars i per tant el públic s’identificava amb el que expressaven aquests autors-, ni tampoc prohibida, ja que Eli pronuncià aquests discursos davant l’emperador. Tot i amb ironia, les crítiques semblen clares i punyents, com per exemple quan Eli digué que tothom obeeix en silenci, però això no obstant, no fou castigat ni censurat per insinuar el caràcter tirànic del règim. Tot plegat ens indica que aquest conflicte identitari era present en la mentalitat de la població sota l’Imperi, i a més es tractava d’un debat tolerat per les institucions i la corona. De fet, aquesta contradicció identitària també la patien els mateixos emperadors.

Què significava ser romà? Què significava ser grec? Què significava ser siríac? I sobretot, què significava ser romà, grec i siríac alhora?

Les identitats siríaques sota el domini romà

L’antiga Síria es trobava geogràficament en un espai decisiu, entre el corredor del Llevant mediterrani i l’estepa cap a Mesopotàmia, comunicant Àfrica, Aràbia, Anatòlia i l’altiplà iranià, entre els àmbits part, persa i grecoromà. Aquesta situació generaria la constitució de regnes-tap fent de frontera entre els imperis, i alhora propiciava els intents violents per part d’aquests imperis per controlar les ciutats que en regien el territori. La situació afavoria que, atesa la seva localització perifèrica, aquestes ciutats-regne siríaques gaudissin de períodes d’independència i semidependència, sent molt susceptibles a les transformacions culturals.

L’obra del pintor Herbert Gustave Schmalz titulada «Queen Zenobia’s Last Look Upon Palmyra» de 1888. La matrona sírio-romana Zenòbia destacà entre els múltiples governants de l’Imperi durant la crisi del segle III, amb el centre del seu domini a Palmira, gaudint de gran popularitat entre la soldadesca i la població. Després de ser derrotada per Aurelià, aquest la passejaria encadenada al seu carro per Roma. La gran reputació de Zenòbia faria que Aurelià es veiés obligat a indultar-la en lloc d’executar-la (Foto: Wikimedia commons, 2006).

Les principals ciutats rectores del territori siríac durant l’època hel·lenística i imperial foren Edessa i Palmira, amb nombroses ciutats també de rellevància, com Èmesa, i també la ciutat d’Hatra -capital del regne àrab d’Àraba- on s’emprava la llengua siríaca però s’ubicava a Mesopotàmia. Seleuc I, un dels successors del conquistador Alexandre el Gran, fundà Edessa el 304 aC, atorgant-li el nom de la seva ciutat natal a Macedònia. Tot i això, els natius anomenaven a la ciutat Ûr-hay, en arameu. Després de la caiguda dels selèucides, Edessa passaria a ser un regne independent sobre l’any 132 aC, sent motiu de disputa entre parts, armenis i romans. El general romà Gneu Pompeu Magne (106 aC-48 aC) sotmeté l’any 66 aC al rei armeni Tigranes II, i quan el monarca morí sobre l’any 54 aC el seu regne s’integrà al poder constituït romà, esdevenint Síria una de les províncies més riques i de major valor estratègic per la República romana. El 214 dC Edessa passà a ser oficialment una colònia imperial i més tard la ciutat de Palmira heretaria l’hegemonia del món siríac sota dominació romana. Igual que Petra, Palmira fou un important centre caravaner, no per un atractiu fiscal, doncs no es tractava d’una colònia privilegiada amb excepció d’impostos, sinó per la seva situació geogràfica i per la capacitat resolutiva dels seus habitants. Durant la crisi del segle III, en què l’Imperi es dividí en tres, l’emperadriu Zenòbia, una dels tres governants que es disputaven la corona imperial, establí Palmira com la capital del seu Imperi romà, fins a ser derrotada pel seu rival Aurelià l’any 272.

Les ruïnes de la ciutat de Palmira, a l’actual província siriana d’Homs. Durant l’Antiguitat fou una important urbs, una estació comercial molt rellevant de la Ruta de la seda i un punt de cristianització considerable. Tot i que entraria en decadència després de la caiguda de Zenòbia l’any 272, encara seria un enclavament important sota domini bizantí i després sota domini musulmà (Foto: José Javier Martín Espartosa, 2011).

Així doncs, observem la interacció entre cultures diverses i un desenvolupament econòmic molt considerable, propiciant i afavorint el floriment d’una cultura pròpia que es deixava influir, però sempre entenent el món des del prisma siríac. Aquestes ciutats de caràcter hel·lenístic, amb arquitectura, art i religió en el marc de la cultura grega, van continuar mantenint un entramat institucional hel·lenístic encara sota dominació romana, com era habitual a la Pars Orientalis -la meitat grega de l’Imperi-, amb les instal·lacions pròpies de tota ciutat hel·lenística que es dignés, com el γυμνάσιον -el gimnàs. Els càrrecs institucionals de les polis siríaques com Edessa, Palmira o Hatra eren ostentats per ciutadans romans, que sovint tenien un origen ètnic tribal, que podien ser jueus i cristians –a vegades alhora-, a vegades d’origen mesopotàmic, en molts casos també d’origen àrab, educats com grecs però sense deixar d’emprar l’arameu siríac, i participant del poder constituït romà, sense que res d’això suposés una incompatibilitat.

La cultura siríaca, doncs, es tractava d’un gresol ètnic i cultural, que sintetitzava i donava coherència a la combinació de tradicions diverses. A Síria, cristians, jueus i pagans participaven junts de les cerimònies religioses -per gran desgràcia d’alguns bisbes-, i els seus santuaris invocaven a déus àrabs, fenicis i grecs. L’emperador romà Alexandre Sever (208-235) i la seva mare, l’emperadriu Júlia Mamea (183-235), amb la que regnà, originaris de la ciutat siríaca d’Èmesa, adoraven simultàniament a Crist, Abraham i Orfeu, entre altres divinitats i profetes. La dinastia dels Severs i les Júlies demostra que els siríacs foren prou romans per assolir l’orgull de veure una nissaga siríaca asseguda al tron imperial, però alhora aquesta dinastia introduí divinitats i trets culturals siríacs a la cort romana, com informa el cas de l’emperadriu Júlia Soèmies (180-222) i el seu fill Elagàbal (203-222), també conegut com a Heliogàbal. Elagàbal, a més d’emperador fou gran sacerdot del déu ‘l’gbl, la divinitat solar d’Èmesa, de la qual n’havia pres el nom, i un cop ja era emperador va continuar practicant les cerimònies i rituals propis de la dignitat sacerdotal siríaca, amb les vestimentes i comportaments siríacs -escandalitzant la conservadora noblesa senatorial romana. Així mateix, les Júlies, tot i les seves devocions personals pels déus orientals, es posaren aviat sota el patronatge de la deessa Juno, la reina dels déus romans -amb la que com a regents dels seus fills s’identificaven. Orfeu, Abraham, Crist, Juno, Elagàbal: cultura grega, hebrea, cristiana, romana i siríaca.

Denari emès per Júlia Mamea, emperadriu entre el 222 i el 235. A l’anvers de la moneda de plata s’hi mostra el bust de Júlia amb el text «Iulia Mamaea Aug(usta)», i al revers la deessa Juno, on hi resa «Iuno Conseruatrix», és a dir, Juno la Conservadora -de l’Imperi-, en la seva faceta com a protectora del règim romà. La deessa porta un ceptre i una pàtera ritual, acompanyada d’un paó. Mamea, exercint la regència, se significaria com a governant identificant-se amb Juno (Referència: RIC IV 343).

En aquest sentit, se’ns fa difícil diferenciar l’origen dels individus o la seva adscripció religiosa i ètnica a les ciutats siríaques, i de fet, probablement aquestes classificacions tenen més a veure amb la nostra mentalitat actual que amb la realitat de la Síria antiga. Com digué Maurice Sartre sobre l’anàlisi de la religió siríaca sota l’Imperi romà, «La classification des dieux en fonction de leur origine ethnique ou géographique, légitime du point de vue de l’historien soucieux de répéter l’origine de chacun, n’était sans doute pas ressentie comme nécessaire par les fidèles». És a dir, l’adjudicació sistemàtica de cada divinitat a un àmbit ètnic i cultural s’hauria de relacionar amb les necessitats de l’historiador per entendre el passat i no tant amb una percepció real per part dels devots sírio-romans. Vegem com, per exemple, divinitats femenines de tradicions diverses, com Isis, Nèmesi, Àrtemis, Astarte, Afrodita, Demèter, Cíbele i al-Uzza, s’identificarien en el que s’anomenà com Dea Syria, la deessa Síria, que seria la Baalit -és a dir, la mestressa i patrona de les ciutats siríaques. Així mateix, un procés semblant es produïa amb les divinitats masculines, identificant-se Hadad, Bel, Elagàbal i Iarhibol, entre d’altres, en un Júpiter que, alternativament, es comportaria com a Baal -és a dir, senyor i patró local. En aquest sentit, tornant a la noció de glocalització, aquestes advocacions serien reconegudes pels fidels autòctons i migrats com universals, amb símbols que carregarien amb significacions globals, però sense abandonar el seu rol localista, on qualsevol devot reconeixia també els déus dels seus pares. Aquestes divinitats eren sentides com pròpies i íntimes, proporcionant una relació exclusiva que segregava la comunitat del món, diferenciant el fet cultural siríac, però sense deixar d’inserir aquesta comunitat en la resta de la grecoromanitat.

Els gentils grecoromans entenien l’Imperi com un mosaic de ciutats, i es movien de l’una a l’altra com si es tractessin d’illes, amb les seves peculiaritats distintives però sense deixar de ser homogènies, totes grecoromanes, on un visitant s’hi reconeixia, atès que totes les ciutats compartien els ideals, mentalitats, comportaments i institucions hel·lenístics -a més de trobar-se sota el poder constituït romà. Això no obstant, més enllà de les muralles d’aquestes ciutats, al rerepaís, la vida era molt diferent del món urbà, i com explica Peter Brown, els vilatans eren tan estranys pels ciutadans educats com ho serien els perses, doncs la cultura grecollatina era molt feble al camp. Els camperols gals parlaven celta, els africans púnic, libi i berber, els anatòlics frigi i capadoci, i els siríacs parlaven siríac, el dialecte estàndard de l’arameu.

Hem de valorar una diferència important, i és que mentre a l’Occident llatí -Àfrica, Hispània, Gàl·lia, Britànnia…- existia una tensió permanent entre el camp i la ciutat provocada per la pressió fiscal, produint-se rebel·lions i violències a causa dels abusos de les urbs sobre els camperols, en canvi a Síria, i en general a la Mediterrània oriental, els camperols es veien menys ofegats gràcies al rendiment de les seves terres. A zones de la Síria actual que avui dia, i des de l’Edat mitjana, són indrets marginals, hi trobem les restes d’edificacions de la pagesia siríaca que vivia sota l’Imperi romà que foren finques acabalades, amb parets de pedra i no pas de tàpia i fang. Els camperols siríacs, doncs, pagaven els impostos a les ciutats, i encara els restava cereal per vendre i generar rendes. Així doncs, a Síria la prosperitat comercial anava acompanyada pel desenvolupament econòmic de l’agricultura i els camperols, fent de les ciutats quelcom menys hermètic que a l’Occident, permetent una relació fluida i permeable entre el camp i la ciutat.

Bust funerari en roca calcària d’una matrona siríaca amb un tocat, una capa i coberta de joies, acompanyada d’una inscripció en arameu, que resa «Herta, filla d’Ogliu, fill de Salmôi, muller de Rabel, fill de Yarhai Yat». El relleu estava cobert amb pigment d’or. Porta dos medallons amb dues efígies que semblen coronades, que probablement representarien dos personatges il·lustres dels quals la senyora se’n deia descendent. S’ha datat entre el 200 i el 273 (Foto: Col·lecció on-line del British Museum).

La interacció entre la cosa civil i la cosa tribal

Per tal d’entendre com en la cultura siríaca interactuaven el camp i la ciutat, convé atendre a les nocions de ciutadania i tribu. A causa dels canvis succeïts arran de les revolucions liberals dels segles XVIII i XIX, en què es generà el règim sota el qual vivim -la democràcia liberal burgesa-, identifiquem la ciutadania com quelcom contrari i contraposat als sistemes propis de l’Antic règim. L’Antic règim es basava en l’existència d’estaments, comunitats i tribus, on els individus restaven adscrits a una comunitat i gaudien dels privilegis que aquesta comunitat havia adquirit. La ciutadania, al contrari, igualaria a tots els individus i, almenys idealment, els faria iguals davant la llei, amb els mateixos drets i deures, adscrits únicament a l’Estat, i no a cap comunitat. Així, aquesta conceptualització del fet ciutadà i del fet tribal provocaria que, d’alguna manera, quan provem d’aproximar-nos a la Història traslladem les nostres idees presents sobre el passat. Tanmateix, les inscripcions sembla que no fan contradictòria la noció de ciutadania grecoromana amb la noció de comunitat tribal a l’antiga Síria. Vegem-ne alguns exemples del temple del déu Bel de la ciutat de Palmira:

«Els comerciants palmiresos i [els comerciants] grecs de Selèucia elevaren aquesta estàtua a Yedi’bel, fill d’Azizos, palmirès, de la tribu dels manthabolians, perquè tingué molta cura per la construcció del temple de Bel».
«El mes d’Ab de l’any 330 [del calendari hebreu de Palmira]; aquesta estàtua és de Yedi’bel, fill d’Azizo, fill de Yedi’bel, dels Bene Matthabol, que els palmiresos i els grecs de Selèucia li erigiren perquè era el seu cap i va ajudar amb un gran donatiu a la construcció del temple de Bel».

(J. Cantineau, inv. IX 6a).

Aquestes dues inscripcions són en realitat una única inscripció bilingüe: la primera part es troba escrita en grec i la segona fou escrita en arameu siríac, en el dialecte de Palmira. En primer lloc, observem el fenomen de l’evergetisme. L’evergetisme fou un importantíssim sistema de redistribució de la riquesa dins l’Imperi romà, en el qual un candidat a ocupar un càrrec institucional, o quan ja l’estava ocupant, feia grans donatius per construir infraestructures, celebrar competicions esportives o repartir queviures entre la població, entre altres possibilitats. L’evergetisme, doncs, projectava a la societat el poder del magistrat i la seva família, i fixava en la memòria de la població el seu nom, fent més probable que se’l votés en els pròxims comicis, alhora que, d’alguna manera, retornava part dels ingressos públics que s’entenia que un càrrec podia malversar. Així doncs, Yedi’bel fou un evergeta, i tal com explicita el text grec, fou palmirès, és a dir, fou un ciutadà romà de la ciutat de Palmira. Així doncs, Yedi’bel fou un prohom, implicat en l’entramat institucional del règim imperial romà, que actuaria com a representant dels comerciants palmiresos i dels comerciants grecs originaris de la ciutat de Selèucia, però establerts a Palmira, per defensar els seus interessos davant del govern municipal, i probablement també del provincial. Formaria, per tant, part de la classe decurional, com un cavaller gentil, però alhora, tal com indica la inscripció, pertanyia a la tribu –Bene– dels manthabolians, i seria especialment considerat entre ells. D’aquesta manera, el fet tribal extramurs no es feia incompatible amb el fet civil grecoromà del nucli urbà, ans al contrari, sembla que el prestigi tribal es reforçaria a través dels mecanismes d’institucionalització i legitimació del poder civil romà, enfortint els lligams de lleialtat i les relacions de subordinació.

Bust funerari de pedra calcària de Palmira, mostrant un home amb toga i un utensili d’escriptura a la mà dreta. La inscripció en arameu palmirès diu «Hairan, fill de Marion, fill d’Elahbel». S’ha datat entre l’any 150 i el 200. Podem observar en múltiples relleus funeraris que existien prototips molt estandarditzats, representant-se a les dones amb un objecte per filar i als homes amb un estri per escriure (Foto: Col·lecció on-line del British Museum).

«La ciutat dels palmiresos erigí la imatge de Moqimo, fill d’Ogelo, també anomenat Hokkaisho, perquè fou agradable per ella [=per la ciutat de Palmira] i pels déus oferint al santuari, de la seva pròpia butxaca, un gerro de libacions i un encenser d’or de 150 denaris, quatre pàteres d’or de 120 denaris i uns llençols i un coixí pel llit comprats al preu de … denaris. Per honorar-lo i mostrar-li bondat. L’any 362, el mes de Dystros».

(J. Cantineau, inv. IX 8).

Aquesta inscripció que acompanyaria l’estàtua de Moqimo fou erigida per la mateixa ciutat de Palmira, atès que l’homenatjat hauria fet importants donatius al temple, cosa que fou agradable pel municipi. Així doncs, veiem com els cavallers prominents de les famílies il·lustres de la ciutat grecoromana siríaca serien, alhora, membres prestigiosos de les tribus del rerepaís.

«Al mes de Tischri, l’any 357, aquesta estàtua és la de Lishamsh, fill de Taibbol, fill de Shokhabel, dels Bene Komara, qui va dedicar el temple als déus Bel, Iarhibol i ‘Aglibol, amb els seus santuaris, el sisè dia de Nisan [de] l’any 345. Els seus fills l’han erigit per homenatjar-lo»

(J. Cantineau, inv. IX 1).

En aquest cas observem com un membre de la tribu Komara, Lishamsh, fou honorat a través d’un monument al temple de Bel per part dels seus fills, i recorden que, tretze anys enrere, Lishamsh hauria consagrat el temple a tres divinitats, així com els seus santuaris. Aquest sistema d’autorepresentació fou molt recurrent al món grecoromà, on un individu o grup d’individus elevaven una estàtua memorial a un membre difunt de la seva família, amb l’objectiu de fixar en la mentalitat de la ciutadania el seu paper beneficiós per la comunitat, per tal d’obtenir avantatges del record del seu parent. És a dir, quan els fills de Lishamsh n’erigiren l’estàtua, cercarien ser reconeguts com els descendents del protagonista de la inauguració del temple, que era molt important per la societat de Palmira, i per tant, evocant la memòria del seu pare estarien adquirint per a si mateixos el prestigi necessari per ser considerats entre els palmiresos. En resum, els fills de Lishamsh, de la tribu dels Komara, estarien progressant en la vida pública i política de Palmira utilitzant els mecanismes propis del sistema civil grecoromà.

Relleu funerari en roca calcària amb un doble bust que representa un matrimoni. Ella amb tocat, un estri per filar, arracades i un pentinat amb dos rinxols llargs, i ell amb toga i un utensili per escriure. La inscripció, en grec, diu «Viria Phoebe i Gaius Vurus». S’ha datat entre el 50 i el 150 (Foto: Col·lecció on-line del British Museum).

Com hem observat, la societat siríaca fou favorable a la recepció dels canvis culturals aliens, però amb la potència suficient per fer passar aquestes influències externes pel seu propi filtre. Així mateix, aproximant-nos a les fonts epigràfiques podem interpretar com el desenvolupament dels poders constituïts siríacs, plenament hel·lenístics, no només integraven els natius al sistema civil grecoromà, sinó que encara més, el sistema tribal, propi de la vida beduïna, articulava les seves estructures socials amb les del sistema urbà, trobant ambdós esquemes de relacions de suport l’un en l’altre, reforçant-se mútuament. Tanmateix, el sedàs siríac oferia mecanismes glocalitzadors, amb una eficàcia prou considerable a l’hora de compatibilitzar el fet universal amb el fet particular, raó per la qual els símbols -com les divinitats-, i també la ideologia que carregaven aquests símbols, foren aviat exportats cap a Occident per tal d’explotar la seva efectivitat per integrar les sensibilitats dels diversos grups socials. En definitiva, les identitats a Síria sota l’Imperi romà foren volubles, permeables i metamòrfiques, en un esquema interrelacionat de significats compatibles entre si, fent que el fet identitari siríac esdevingués útil en el confusament articulat sistema sociocultural sota el règim imperial grecoromà.

Read More

Barcelona. Setembre de 2019. Més calor de la que hauria de ser habitual, immigrants remenant entre la brossa i, uns metres més enllà, homes de negoci sortint d’un hotel de luxe. No hi ha cap mena de contacte visual entre ells. Dues realitats socials que viuen d’esquena l’una de l’altra en una mateixa ciutat. No ho vam arribar a discutir, però creiem, després de l’entrevista que li vàrem fer, que en Joan Tafalla (1953) estaria força d’acord amb l’historiador Josep Fontana, quan deia que la història havia de servir per transformar la societat i posar-la al servei de la majoria.

Però com podem fer-ho? Al llarg de la història, molts ho han intentat. A partir de 1789, els jacobins van intentat posar la Revolució Francesa al servei de tot el poble francès, impulsant una democratització de l’estat que, una vegada derrotats pels seus enemics polítics, tardaria més d’un segle en tornar a plantejar-se. No van aconseguir canviar el món, però plantaren una llavor que acabaria fent brotar un fil roig resseguit pel moviment obrer dels segles XIX i XX.

En un món on la “llibertat”, la “igualtat” i la “fraternitat” van decaient, recuperar el pensament d’aquells democràtes que ja advertien a finals del segle XVIII dels perills que implicaven una classe política professional o una societat econòmicament desigual per a qualsevol país que es vulgui dir “democràtic”, hauria de ser una tasca urgent i emancipadora.

Joan Tafalla és un dels principals experts en jacobinisme del nostre país; i allunyant-se dels tòpics i improperis que fomentaren els enemics polítics dels jacobins després del cop d’estat de Termidor, parla sobre el seu pensament polític, quines classes socials els hi donaven suport, els seus líders, etc. Tenint en compte la gran ignorància amb la qual hom acostuma a encarar aquest tema, agraïm al doctor Tafalla no únicament l’explicació dels fets, sinó el to didàctic que utilitzà i que denota els seus orígens de docent… i amb un somriure perenne.

D’on prové el nom “jacobí” i, més important encara, què és un “jacobí”?

Les simplificacions del concepte “jacobí” com les que sentim normalment, no ens serveix per explicar-lo.

Cal pensar que el mateix any 1789 tenen lloc extraordinàries jornades revolucionàries de masses a París: els moviments causats per les caresties de principis d’any, a l’abril hi ha la vaga contra l’empresa Réveillon, el mateix 14 de juliol té lloc la presa de la Bastilla, l’afer Foulon de finals de juliol, la marxa de les dones de París a Versalles per forçar el rei a tornar a la capital…

Sempre cal entendre el concepte en el seu context. El jacobinisme és un fenomen polític que sorgeix en mig d’un extraordinari procés revolucionari quina característica principal no és el predomini de les elits revolucionaries que condueixen la gent, sinó per una extraordinària irrupció de les masses en l’espai polític: la Revolució Francesa (1789-99).

Es tracta d’una extraordinària irrupció de les masses populars, d’aquells que “no són res” , del poble menut, a l’espai públic. Tot això ve acompanyat per un extraordinari sorgiment de la premsa. Només a París, aquell mateix any, apareixen 200 capçaleres noves; això significa que la irrupció de la gent comuna comportava una lectura i politització massives. I, al mateix temps, això permeté l’aparició de les societats populars…

D’entre aquestes societats populars, en destaca una: el Club Bretó de diputats dels Estats Generals, que s’estableix el 30 d’abril i que utilitzen per poder incidir en les discussions dels Estats Generals i donar respostes més o menys col·lectives. Aquesta mateixa gent, a l’octubre, quan els Estats Generals es traslladen a París i es transformen en Assemblea Constituent, s’estableixen en un convent dels dominics que es troba al carrer Saint Honoré. A aquest convent dels dominics, el poble de París els anomenava “jacobins” (perquè es trobaven en l’Església de Saint Jacques). Per tant, aquesta denominació popular s’estendrà a aquells diputats que es reuneixen allà i que acaben conformant una societat anomenada “Societat d’Amics de la Constitució”.

El jacobinisme no serà sempre igual ni homogeni en el transcurs de la revolució; pel contrari, evolucionarà de forma molt important. Per tant, definir què és un jacobí és una mica complicat. A mesura que la Revolució Francesa vagi avançant i cap a l’any 1793 es radicalitzi tant en els seus continguts socials com democràtics, en el jacobinisme aniran diverses posicions. Els sectors més elitistes i burgesos de l’associació, en marxaran, per exemple. En qualsevol cas, per a la gent del moment, un jacobí és algú a qui associen amb un demòcrata radical.

I quina és la composició social d’aquesta ‘classe política’? En què influeix?

Si pensem en el jacobinisme com el personal que assisteix a la Societat d’Amics de la Constitució del carrer Saint Honoré, pensarem en “classe política”: diputats, ciutadans il·lustrats, etc. que volen influenciar en les assemblees revolucionàries… però el jacobinisme és quelcom de més ampli.

L’aflorament de societats populars és agafada amb temor per part dels nuclis dirigents de les classes que volen dirigir la revolució i que desitgen l’establiment d’una societat liberal, trencant amb l’Antic Règim i implementant aquelles idees econòmiques que en aquells moments venien elaborant els fisiòcrates: Quesnay, Turgot, Condorcet, Mirabeau o a Anglaterra Adam Smith, etc. Aquest sectors consideren la participació popular com un destorb, com un problema. La massa no pot estar permanentment mobilitzada, cal deixar el govern als especialistes, etc. És allò que Benjamin Constant un cop acabada i vençuda la revolució anomenarà la llibertat dels moderns confrontada a la “llibertat dels antics”.

Sí que podríem dir que a la societat central dels jacobins hi ha un nucli que són diputats (la majoria d’ells, advocats que provenen de províncies), gent il·lustrada (incloent algun capellà, també)… però les societats que es van creant al conjunt de França tenen una composició social més àmplia. De fet, la llei de Le Chapelier de 1791 prohibeix a les societats de coordinar-se entre elles, i ni actuar. Això demostra que estem en un procés associatiu amplíssim i L’any 1791 hi ha la primera escissió, quan surten Antoine Barnave (1761-93), Lameth i Duport… quan intentaran crear una associació paral·lela anomenada feuillants i intentaran escindir la societat de correspondència que els jacobins havien establert per tota França. Aquest és un dels grans encerts dels jacobins: la creació d’una xarxa de correspondència, que permetia que tots els debats de la societat de París es traslladessin al conjunt de les províncies… i viceversa. Això és, precisament, allò que buscava tallar la llei Chapelier.

Aquest grup inicial d’advocats, professors, capellans, etc. d’il·lustrats i revolucionaris, anirà canviant la seva composició social durant el decurs de la revolució. Un exemple d’això pot ser la composició de la Societat d’Amics de la Constitució de Marsella: d’un 72% de burgesos el 1791 passa a un 29% l’any 1793; en canvi d’un 20-25% de treballadors que hi havia a l’inici, es passa a un 60%. A mesura que la revolució es va popularitzant i ampliant la composició social del jacobinisme va canviant.

Seria correcte definir els jacobins com a ‘partit polític’, doncs? Tenen un ideari polític definit?

La idea de la ‘màquina jacobina’, present a una certa historiografia del segle XX, és una idea anacrònica. El jacobinisme històricament existent entre 1789 i 1784 no té res a veure amb un partit polític de masses tal com s’anirien perfilant durant el segle XX. Una part de la historiografia, enduta pel biaix cognitiu que marcava la guerra freda ha dut a entendre el jacobinisme com un partit polític de masses a l’estil del Partit Comunista Francès, l’Italià o els grans partit socialdemòcrates del segle XX. Però no té res a veure. En cada societat popular local hi ha molt pluralisme i molta varietat ideològica durant tot el procés revolucionari: gent que hi ingressa i altra que marxa…

De fet, la ideologia, la cultura, o l’ “ideari” que esmentaves; és a dir, el ciment ideològic que podia unir unir un moviment tan ampli,  divers i dispers per tot el territori de França seria el del “dret natural” modern. Això és un fenomen jurídic propi de reduïdes elits eclesiàstiques dedicades a cultivar la filosofia o el dret, que a partir de l’Escola de Salamanca o a partir dels debats que es produïren durant la conquesta d’Amèrica, reivindica la idea antiga (provinent dels antics) de la igualtat humana per naixença i dels drets naturals que li pertanyen pel sol fet de néixer. Aquest ideari té un ampli recorregut durant tota l’edat moderna i serà re-elaborada per exemple per John Locke; abans de Locke, durant la revolució anglesa dels anys 1640, els levellers… de fet aquesta filosofia del dret natural connecta d’alguna manera amb el sentit comú de les classes populars. És a dir, amb allò que l’historiador Edward Palmer Thompson (1924-1993) anomenà “economia moral de la multitud”.

Aquesta convergència entre una gran insurrecció d’obrers i camperols i de petita i mitjana burgesia amb aquest “dret natural” seria el ciment ideològic d’aquest nou bloc històric, que brota de les entranyes de la vella societat, un bloc molt complex i en evolució constant. La principal plasmació d’aquesta convergència seran els Drets de l’Home i del Ciutadà del 26 d’agost de 1789, proclamats en mig de la Grande Peur, es a dir de la por que senten les elits polítiques per la gran insurrecció pagesa a la França de juliol de 1789 (“la Grande Peur”). No és agosarat d’afirmar que els dirigents d’aquest procés van haver d’anar molt més enllà del que volien.

La nova Constitució francesa de 1793, que no es va arribar a aplicar, havia de materialitzar els punts bàsics d’una nova fase de  la Revolució Francesa. Aquesta estava caracteritzada per una participació popular major, en la cerca d’una major democratització de l’estat i que els jacobins portaven defensant des de l’inici de la Revolució Francesa. És aquest el moment àlgid de la influència jacobina?

D’entrada, crec que no hauríem de parlar d’ “influència jacobina” pensant en categories del segle XX. Efectivament, l’any 1793 és el moment àlgid de la revolució camperola i urbana, quan els sectors populars tenen més força i major capacitat d’incidència en les assemblees revolucionàries i sobre el decurs de la revolució; en conseqüència, aquell ric entramat d’associacions ciutadanes i populars passa a jugar un paper clau. Era l’espai públic on el poble menut es polititzava i aprenia la ciutadania. Podríem dir que aquest 1793 és el clímax d’un jacobinisme molt popular i democràtic, gens elitista.

En aquells moments va tenir lloc, a més, un acte amb unes conseqüències civilitzatòries extraordinàries: l’abolició de la monarquia, la proclamació de la Primera República francesa. Allò que esdevingué l’esdeveniment fundador de la nova democràcia fou el judici i posterior execució de Lluís XVI, per traïció a la pàtria (“pàtria” entesa com a conjunt dels ciutadans). Aquest acte fundador d’una nova civilització s’havia d’institucionalitzar amb la nova constitució.

Va haver-hi d’aquesta nova constitució per part del sector més moderat de la Convenció, encapçalat per Nicolas de Condorcet (1743-94). Aquesta proposta continuava sent elitista i negant alguns dels drets de l’home; mostrava un pensament liberal, poc democràtic, influenciat pels fisiòcrates francesos. El projecte fou rebutjat per part de la Convenció i en el debat posterior hi influeixen personatges molt importants com Saint-Just o Robespierre. Gent d’un pensament democràtic i social molt avançat. El 23 de juny de 1793 s’aprova la constitució, però en aquell mateix moment es tanca en una arca de cedre, com l’Arca de la Santa Aliança, perquè en aquell moment totes les potències estrangeres estan intervenint contra França i no pot aplicar-se. Llavors, entre el setembre i l’octubre es configura un govern revolucionari extraordinari “fins la pau”, que pugui fer front a la guerra i garantir l’abastiment de la població.

Aquesta constitució, molt més radical que la de 1791, i molt més que la de Condorcet, encara té elements relativament moderats, fruït d’una transacció entre els sectors més moderats de la Montagne i els més radicals. La proposta de drets de l’home presentada per Robespierre, més democràtica, que no s’aprovarà en tots els seus articles, defensarà que els principals drets de l’home són el preservar de la seva existència i la seva llibertat. També proposarà que la propietat no sigui de dret natural sinó positiu, supeditada a un dret superior que si que seria “natural”: el dret a l’existència.

Aquest cicle revolucionari acaba amb el cop d’estat de Termidor de 1794. Tot i aquestes limitacions, la Constitució del 1793 (que mai arribà a aplicar-se), serà una de les grans fonts d’inspiració dels moviments revolucionaris d’esquerres de tot el continent europeu durant segle XIX: del moviment obrer, el socialisme utòpic, el comunisme… fins i tot de certs sectors anarquistes.

Quan hom parla sobre els jacobins, aquests queden indissolublement lligats a una figura d’enorme rellevància: Maximilien Robespierre (1758-94). Quina és la seva importància?

Ha sigut un dels personatges més execrats, i vilipendiat des de l’any 1794 fins avui.  Després de Thermidor fou transformat per una llegenda persistent construïda per una munió de literats i de propagandistes, en un monstre. És una versió que els vencedors de la Revolució (els de la reacció termidoriana) van fabricar íntegrament. La mida d’aquest mite és tan gran que ens hauria de donar, d’entrada, una idea bastant fidedigna de la importància de la seva figura. S’ha de dir, però, que recentment ha aparegut molta bibliografia (Marc Belissa, Yannick Bosc, Herbé Leuwers o Jean Clement Martin) que ens ha explicat com i per què es va fabricar aquest mite-monstre. Una invenció que va mostrar durant dos segles el jacobinisme com a una cosa terrorífica i dictatorial.

Qui era en realitat Robespierre? Robespierre és un advocat jove, de províncies, que és escollit als Estats Generals per fer de diputat pel Tercer Estat. Participarà dels debats per l’elaboració de la primera constitució i defensarà el sufragi universal (masculí, clar, hem de pensar que estem parlant del segle XVIII), en front d’aquells que afirmen que només tenen dret a votar els “ciutadans actius”, aquells que paguen una certa quantitat d’impostos en marc de plata. D’aquí, per cert, que un dels seus discursos més innovadors i radicals fos contra el “marc de plata”.

El seu radicalisme democràtic el va portar a nedar a contracorrent dels plantejaments elitistes de les primeres assemblees revolucionàries. Defensarà, juntament amb un grapat de diputats dels Estats Generals, com Pétion i Buzot, l’abolició de la pena de mort; de la mateixa manera, defensarà que els jueus i els comediants siguin considerats ciutadans francesos. Un dels punts que caldria destacar la seva proposta d’abolició de l’esclavatge. L’Assemblea Constituent decretarà la fi de l’esclavatge a la França continental, però no a les colònies antillanes. Saint Domingue (l’actual Haití) produïa una quantitat enorme de beneficis econòmics a una minoria molt influent en base a l’economia de la plantació esclavista enormement a uns pocs.

Quan a finals de 1791 en la primera guerra, la Cort i els sectors liberals de l’Assemblea volen usar la guerra suposadament revolucionària per tal de conquerir territoris que no són francesos, justificant-se amb uns valors revolucionaris i universals que segons ells s’havien d’‘exportar’. Robespierre defensarà la pau i pronunciarà aquella famosa frase: “cap poble vol missioners armats”. A més, com he dit abans, serà el principal defensor de la radicalitat democràtica en la proposició dels Drets de l’Home el 1793 que va presentar l’abril de 1793 a la Convenció.

Els seus discursos, de ser coneguts, serien de gran interès en una societat com la nostra, que molt sovint debat sobre “processos constituents”, perquè veuríem clarament la diferència entre un procés constituent per una república elitista i poc democràtica o per una república democràtica i popular.

La figura de Robespierre ha estat sobredimensionada a posteriori  per demonitzar el moviment jacobí, doncs

Aquesta deformació de la seva figura arriba a uns extrems tals que a dia d’avui, Robespierre no té cap carrer amb el seu nom a París. Únicament té un monument al seu poble natal, Arras; i té una parada de metro a la localitat de Montreuil. Robespierre és, en els estereotips dominants sobre la Revolució francesa el monstre per excel·lència.

La realitat és diametralment oposada: és una figura dramàtica, defensor infatigable del poble menut, d’una virtut extraordinària (no debades, era conegut com a l’ “Incorruptible”). Després de ser guillotinat, es va procedir a revisar quines eren les seves possessions, en el pis on vivia de rellogat, a casa d’un fuster. Els seus béns es reduïen als seus llibres i a l’últim sou de diputat. Això contrasta força amb altres figures de la Revolució, com ara Danton, que es corrompran i s’enriquiran.

Els seus contemporanis el descriuen com una persona inflexible a nivell moral i amb un gran do de la paraula; fins al punt que en el moment que es du a terme el cop d’estat de Termidor, Robespierre demanarà la paraula i un dels diputats contraris a ell replicà: “no li doneu la paraula, o estem perduts”. No se li va concedir i aquest fet el va perdre. L’única dictadura de la qual es pot acusar a Robespierre és la “dictadura de  l’opinió” (tal com deien els seus contraris): els seus arguments tenien tals continguts  democràtics que era impossible de rebatre’ls. Una vegada mort, es vessà una enorme quantitat de literatura en contra seva. Qui escriu la història es sempre el vencedor: “Vae victis!”.

El jacobinisme també està molt lligat a un altre fenomen de la Revolució Francesa, que és el del Terror (1792-94). Què és aquest període i quin és el paper dels jacobins?

La primera persona que empra aquest terme és un diputat de Saint-Domingue (i esclavista) durant l’Assemblea Constituent, quan afirma que la Declaració dels Drets de l’Home és el “Terror”. Per què? Doncs perquè si s’hagués aplicat, hauria significat l’alliberament dels esclaus i, per tant, la fi de l’economia sucrera basada en l’esclavatge.

Les violències populars durant tota la Revolució són molt importants, entre altres coses perquè quan en l’Antic Règim o ens les primers anys de la revolució hi havia un amotinament o aldarulls pel pa, i contra la carestia, el poder aplicava la llei marcial. Això implicava que al segon avís llençat pel comandament de la tropa de línia, si la multitud no es dissolia es disparava a matar. No era fenomen nou, l’historiador Jean Nicolas ha estudiat aquest fenomen a tot lo llarg del segle XVII I XVIII.  La repressió sobre la població deixa una petjada profunda en la memòria popular sobre les violències exercides de dalt cap a baix. En el moment en què la gent s’aixeca, es natural que es produeixin violències que van en direcció contrària: de baix cap a dalt.

Davant d’això, els jacobins i la Convenció Nacional, en el període del “govern revolucionari fins a la pau” intenten controlar aquesta violència, especialment quan els contraris a la revolució s’aixequen en armes contra la nova institucionalitat revolucionària i front l’embat de les altres potències europees que han declarat la guerra contra França. El govern revolucionari intentarà frenar la violència defensiva de les masses populars (que s’estaven deixant la vida a milers als camps de batalla per salvar la França revolucionària) contra els contraris a la revolució i es planteja que aquest enemics de la pàtria fossin jutjats.

És en aquest context de guerra interior i exterior, que s’instaura el Tribunal Revolucionari. Fruït del treball d’aquest tribunal, tenim 2000 executats com a conseqüència de la seva acció. Si comparem aquest nombre amb els morts del camp popular (soldats morts a la guerra de totes les monarquies absolutes contra França o els morts de les violències exercides des de dalt contra el poble insurrecte). podem veure que la balança encara s’inclinaria en contra de les classes baixes. La popular no és una violència justificable des del present, però sí que és explicable en el seu moment.

Robespierre formà part del Comitè de Salut Pública. Qui executa la persecució dels contrarevolucionaris, però, era el Comitè de Seguretat General. Ambdós són comitès de la Convenció. El de Seguretat General és el que protagonitza la majoria dels excessos. I Robespierre, des del Comitè de Salut Pública, jugà un paper per tal de refrenar aquests excessos.

Els membres del Comitè de Seguretat General, els anomenats “terroristes corromputs” sabien que tard o d’hora serien jutjats per aquests crims; per tant, no ens ha de sorprendre que siguin els qui, més tard, formen el nucli dur del cop d’estat contra Robespierre i els jacobins. L’exemple més clar és el de Joseph Fouché (1759-1820), que continuarà controlant la policia després del cop de Termidor i durant l’etapa napoleònica.

En el seu llibre Fouché. Retrat d’un home polític (Quaderns Crema, 2004), l’escriptor Stefan Zweig deia que amb el tancament del Club Jacobí de 1794, es podia considerar que la Revolució Francesa havia acabat. Hi estàs d’acord, amb aquesta afirmació?

Sí, si ho prenem com a data simbòlica. La revolució comença a declinar  entre l’hivern i la primavera de 1794, en allò que Saint-Just qualificaria com a “congelació de la revolució”. La Revolució vol posar en marxa les seves grans conquestes socials; no únicament la igualtat davant la llei, sinó també la igualtat de fet, però l’atac de totes les grans potències estrangeres, el cansament i els enfrontaments entre líders revolucionaris farà que el procés revolucionari es petrifiqui. El cop d’estat contra Robespierre i els seus (28 de juliol de 1794) es un producte de tota aquesta situació.

 El 12 de novembre de 1794 la Convenció termidoriana decreta el tancament de la Societat d’Amics de la Constitució, però tan sols és un element simbòlic. La derrota de la revolució popular és un procés més profund.

Tot i així, les masses populars de París encara protagonitzaren tres intents per tal de rellançar la revolució: durant l’any 1795, amb les insurreccions de Germinal (17 de març) i Pradial (20-23 de maig); i el 1797, amb la Conspiració dels Iguals de Babeuf. Més enllà en el temps la revolució va continuar treballant: tornaran a haver-hi revolucions a França: la de 1830, 1848… i 1871. Són derrotades, sí, però això no acaba amb l’impuls revolucionari. I aquests moviments, malgrat les successives derrotes van produint avenços polítics i socials per a els de baix, que les elits no tenen més remei que anar assumint.

Quina és l’herència del jacobinisme al segle XIX, entre els nous moviments socials que aniran apareixent?

Hauríem de començar parlant de Babeuf, el qual va ser derrotat (i executat) el 1797. Un dels seus companys de lluita, Filippo Buonarroti (1761-1837) (parent llunyà del famós artista del Renaixement, Michelangelo Buonarroti) continuarà la seva lluita en societats secretes que constituiran un fil roig entre els ideals de la Revolució Francesa i les noves generacions.

Entre els cartistes anglesos, el jacobinisme hi està molt present, valguin com a exemple Bronterre O’Brian, George Julian Harney … Això ens ho explica Friedrich Engels (1820-95) a La situació de la classe obrera a Anglaterra, quan parla dels rituals jacobins presents entre la classe obrera anglesa; també E.P. Thompson, qui treballant en base als arxius, ens ho explicarà més detalladament al segle XX. El comunisme utòpic d’Etienne Cabet, el discurs pronunciat a Londres a la denominada Festa de les nacions d’Engels de 1845 són mostres més d’aquesta continuïtat del jacobinisme. Una tradició que es transformarà a partir els nous moviments obrers de la França de la dècada dels quaranta del segle XIX, en les noves propostes de Karl Marx (1818-1883) i Engels. No oblidem que Marx continuarà acomiadant-se en els comunicats i cartes, durant la I Internacional dient: “salut i fraternitat”, com es deia als clubs jacobins.

Per descomptat, la Comuna de París (1871) és l’última gran revifalla de l’esperit de la Gran Revolució de 1789. La idea de crear una república comunal, es a dir on la sobirania d’ exercís des de les comunes (municipis), és a dir extremadament descentralitzada, amb uns diputats que tinguessin mandat imperatiu (per tant revocables si no complien el mandat popular) i cobrant el mateix sou que un treballador, etc. és la culminació d’un esperit que durant tot el segle XIX va apareixent, patint derrotes, però sempre tornant a ressorgir.

Fa poc, vas editar un recull d’escrits del primer Antonio Gramsci (1891-1937) nomenat Qui vol el fi, vol els mitjans. Jacobinisme i bolxevisme 1917-1926 (Tigre de Paper, 2019). En alguns d’aquests articles, precisament, Gramsci carrega contra els jacobins perquè considera que van establir la dictadura d’una minoria sobre el poble; cosa que fa sospitar que en el segle XX, entre els revolucionaris i polítics d’esquerra, no s’entenia o es tenia una visió molt negativa del jacobinisme. És així? Per què?

Qui provoca la gran ruptura en la II Internacional amb el jacobinisme és Karl Kautsky (1854-1938), malgrat la figura de Jean Jaurès (1859-1914), que fa una gran defensa de la Revolució Francesa. La Revolució no serà entesa per la segona internacional i per les successives. Això provocarà que en el nou moviment obrer del segle XX hi hagi una desconnexió entre l’esperit de la revolució que havia presidit tot el segle XIX i la nova socialdemocràcia.

Antonio Gramsci (1891-1937) era un dels líders del moviment obrer de Torí, durant el moviment dels consells obrers (1919-20) i havia rebut una gran influència de Georges Sorel (1847-1922) i Benedetto Croce (1866-1952), els quals eren molt contraris als jacobins. D’ells aprèn aquesta idea deformada del jacobinisme com a una avantguarda externa a les masses populars que imposa la seva voluntat al poble, com si d’una màquina perfectament coordinada es tractés, etc.

En els escrits que apareixen en aquest llibre, aquest influència es percep clarament. També és cert que hi haurà una segona part d’aquest llibre, en el qual es recopilaran textos de Gramsci de l’ etapa de la presó sobre els mateixos temes (entre ells, el jacobinisme). Perquè en el Gramsci de Els quaderns de la presó, tenim una recuperació molt positiva del concepte de “jacobinisme”. Això es reflectirà, per exemple, en la seva idea de l’ “intel·lectual col·lectiu”, del “príncep modern”, de la “reforma intel·lectual i moral”…

La seva evolució respecte al jacobinisme es produeix quan Gramsci llegeix a un gran historiador francès de la Revolució Francesa, Albert Mathiez (1874-1932), que publica a L’Humanité (el diari, primer del Partit Socialista i, més tard, del Partit Comunista) l’any 1921 un text anomenat Jacobins i bolxevics. Gramsci tradueix aquest article i el publicarà a L’Ordine Nuovo (revista dels consells obrers de Torí) i a partir d’aquí modificarà la seva perspectiva sobre la Revolució Francesa i els jacobins.

És més, ja en els Quaderns, les cites a Mathiez són molt importants i el seu pensament el portarà a proposar una hipòtesi original i molt suggerent: la Revolució Francesa com una “heretgia” del catolicisme. Per què? Doncs perquè el “dret natural” del qual parlàvem abans s’estudiava a les facultats de teologia i de dret canònic. Les vies de les idees emancipadores a vegades són sorprenents!

Quan es parla de jacobinisme en un lloc com a Catalunya, sovint s’assimila al centralisme polític assimilacionista i/o als pitjors excessos revolucionaris…

Un dels més grans coneixedors de la Revolució Francesa a casa nostra és en Lluís Roura Aulinas; i l’any 1998 va publicar un article a El País anomenat “Antijacobinos irredentos”. Anys després, quan vaig proposar-li de tornar-lo a publicar, em va dir que s’havia afartat de lluitar contra la ignorància de la classe política respecte a la Revolució Francesa i vers el jacobinisme. No es pot acusar de cap manera als jacobins de ser centralistes.

La meva antiga codirectora de tesi, Florence Gauthier, va escriure un article clau (“Centralisme jacobí? Veritablement?”) on resumia les seves idees, fruït d’anys d’investigació:

  1. És impossible equiparar el jacobinisme amb una maquinària ben engreixada, comparable als partits de masses del segle XX.
  2. El centralisme és una invenció de l’estat absolutista francès, per tant, anterior al jacobinisme. La Revolució i el jacobinisme combatran aquest règim centralista i absolutista. 
  3. El model dels jacobins és el centralisme legislatiu (la Convenció Nacional, lloc on resideix la sobirania nacional o popular); ara bé, la sobirania nacional s’exerceix des de les comunes. Per tant, hi ha un centralisme legislatiu que no té aparell d’estat, que no té exèrcit regular (sinó una milícia dels ciutadans en armes), sense intendents o governadors civils. Una vegada la Convenció Nacional dicta una llei, aquesta l’apliquen les comunes. Un debat semblant té lloc als Estats Units entre Thomas Jefferson (1743-1826) i John Adams (1735-1826).

En l’etapa del govern revolucionari, a més, Robespierre no té cap poder. Forma part del Comitè de Salut Pública, que és un dels comitès escollits per la Convenció. La Convenció segueix que legislant i governant; i els comitès serveixen per assegurar que els ministres apliquessin les lleis aprovades per la Convenció i cada mes eren renovats i rendien comptes.

Al nacionalisme conservador català, per exemple, li va molt bé dir que Josep Borrell és jacobí, cosa que és una estupidesa. Borrell no es jacobí, perquè no és un demòcrata; és una altra cosa.

Des de determinats ambients d’esquerra, encara es tendeix a considerar la Revolució Francesa com un moviment purament burgès, una simple transacció entre la noblesa i la burgesia. Què n’opines?

Crec que això forma part del llegat de Kautsky. Al 1889, quan se celebra el centenari de la Revolució Francesa, Kautsky publica un assaig sobre la lluita de classes a la Revolució Francesa i on fixa per primer cop el tòpic que els fenòmens de 1789-99 són una simple revolució burgesa. Una visió molt contradictòria amb moltes de les coses que Marx i Engels ja havien escrit sobre el tema.

L’error de base és que confon que la victòria final fos de la burgesia amb el caràcter netament popular de la Revolució. La francesa, així com la russa (la de 1917), és una suma de diferents revolucions: la camperola (entre 1789 i 1794 hi ha set grans jacqueries que abasten gran part del territori i que reclamen la terra i l’abolició del feudalisme), la revolució dels artesans, dels treballadors de les manufactures i d’altres estrats populars urbans i la dels burgesos. En aquesta lluita molt complexa entre tres processos revolucionaris, al final guanya la burgesia, però això no significa que el conjunt del procés sigui una revolució burgesa.

Això està estretament lligat amb un error habitual entre la gent d’esquerres, que és la de pensar que les revolucions les fan els revolucionaris. És mentida. Els revolucionaris es passen la vida conspirant, però les revolucions les acaben fent els milions de persones quan ja no tenen res a perdre. En el moment en què els sistemes no poden aportar solucions a les aspiracions bàsiques de la gent, les revolucions comencen. “Hi haurà un dia que no podrem més, i llavors ho podrem tot”, que diria en Vicent Andrés Estellés. I els revolucionaris han de fer és intentar ajudar i no entorpir, perquè sovint tenen uns esquemes predeterminats fixats en les revolucions del passat que no els deixen comprendre i no entenen allò què passa. Sigui dit amb traç gruixut, eh? No sempre és així.

El jacobinisme té alguna cosa a aportar avui dia?

Tot. Robespierre és l’inventor del lema de l’actual República francesa: “Liberté, egalité, fraternité” (“Llibertat, igualtat i fraternitat”), cosa que vull recordar que no va agradar gens a la dreta. Estan acomplerts els ideals de la llibertat? O els de la igualtat? Els de la fraternitat? Les idees jacobines encara són vigents.

És cert que aquests tres valors tenen una combinació difícil. Algunes revolucions han accentuat tant l’igualitarisme, que han acabat limitant la llibertat; altres, només han accentuat la llibertat i han acabat amb la igualtat… En tot cas, allò que és tràgic és que els drets recollits en la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà, ja sigui la de 1789 o la de 1793, a la majoria de les societats del món, encara estan per complir.

Read More

La caiguda del Regne de Granada (1492) i el fracàs de la rebel·lió de l’Alpujarra (1568-71) forçà molts moriscos del sud de la península Ibèrica a exiliar-se al Nord d’Àfrica on foren contractats pel soldà de Fes, Ahmad al-Mansur. Aquest soldà cobejava els grans jaciments d’or de l’imperi Songhai, a l’altra banda del desert del Sàhara, així que envià un modern exèrcit, encapçalat per moriscos i renegats, a fer-se amb les seves riqueses. Les coses però, no serien tan senzilles.

Read More

Entre el març i el maig de l’any 1871 les barricades varen representar l’escenari principal dels carrers de París. Les i els patriotes francesos, furiosos per la derrota contra Prússia, van instaurar un govern provisional i insurreccional de caràcter socialista: La Comuna de París. En el naixent règim popular i autogestionat, innovador en el qual estava relacionat amb els drets socials, les dones aprofiten per guanyar terreny i prendre el poder. Les dones comencen a exigir, tant a la burgesia com als seus companys, drets realment universals, com a avantguarda del moviment feminista francès. A continuació indagarem sobre l’importantíssim protagonisme d’aquestes rebels, sovint oblidades per la història.

Read More

Durant el segon semestre del curs 2018-2019, els doctorands i doctorandes de les universitats catalanes iniciaren un seguit de mobilitzacions arran de l’entrada en vigor, en 16 de març, del Reial decret 103/2019, pel qual s’aprova l’Estatut del Personal Investigador Predoctoral en Formació (a partir d’ara EPIF). Des de mitjans d’abril d’enguany sorgiren i consolidaren diversos col·lectius que s’anaren coordinant fins a conformar Doctorands en lluita. Amb la seva organització, realitzaren diverses jornades de vaga i de lluita amb les quals socialitzar les seves reivindicacions i aconseguint, en el cas de la Universitat Autònoma de Barcelona, l’aplicació de l’EPIF.

Des d’Ab Origine no podem mantenir-nos aliens a les lluites que es duen a terme en el si de la universitat, i menys encara a aquelles que afecten la comunitat historiogràfica. No en va, el nostre mitjà de difusió històrica sorgeix arran de les mancances observades en l’acadèmia en aquest àmbit. La realització d’aquesta entrevista és, doncs, una contribució a la socialització al conflicte sindical dels doctorands i doctorandes, intentant esbossar, també, les problemàtiques particulars d’aquells i aquelles que escullen la història com a camp de recerca.

Un dilluns de setembre, ens citen al hall a la facultat de geografia i història de la UB Raval amb na Sara Díaz, doctoranda en arqueologia per la UAB i en Marçal Díaz, doctorand en història medieval per la UB. Després de xerrar una estona, ens desplacem fins al bar del pati manning, on acabem d’ultimar detalls. Finalment, ens disposem a començar l’entrevista:

Abans de tot, i a tall d’introducció, deixeu-nos preguntar per vosaltres i pels vostres àmbits de recerca. De què tracten els vostres respectius projectes de tesi doctoral?

S.: jo col·laboro amb el Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya de la UAB i l’ARCHEOM. L’àmbit de recerca de la meva tesi són els processos de producció i ús de la ceràmica prehistòrica, analitzant-los a partir de programes experimentals per tal d’inferir en els processos de treball i les eines involucrades en la producció d’artefactes i objectes. Posteriorment, aplicaré la meva investigació a l’àmbit de recerca arqueològica del Pirineu occidental.

M.: en el meu cas, col·laboro amb el Grup de Recerca en Estudis Medievals d’Art, Història, Paleografia i Arqueologia (MAHPA). L’objecte de la meva tesi són els patrons de poblament al Penedès entre els segles X i XIII, intentant observar com els canvis històrics d’aquest període cronològic afecten concretament l’organització del poblament.

Malauradament, la precarietat del personal investigador en formació ha estat una constant al conjunt de l’Estat espanyol, tot i les diferències particulars entre comunitats autònomes. En quina situació s’han trobat i es troben els doctorands a Catalunya en els últims anys? Quines considereu que n’han estat les seves reivindicacions històriques? Perquè la precarietat dels doctorands és una constant de ja fa temps…

S.: crec que històricament fer una tesi doctoral sempre ha estat una qüestió complicada. Aquestes acostumen a sorgir de gent que ha volgut sortir de la línia més típica i tòpica d’estudiar una carrera i dedicar-se a la docència o alguna activitat professional. Els doctorands/es som gent que, amb molta força de voluntat, volem fer recerca i intentem anar més enllà. Malauradament, no acabem de trencar amb el tòpic d’estudiant-treballador/a. Crec que ha estat un gran avenç que ara estiguem reconeguts com a treballadors/es per part de les universitats i les institucions públiques i això ha fet que la nostra feina sigui reconeguda amb un contracte i no amb una beca. Aquesta va ser una de les victòries de fa uns anys: que poguéssim cotitzar, que se’ns reconegués com a treballadors/es als departaments i, per tant, com a personal docent investigador.

El que patim últimament és una retallada d’aquests drets, ja sigui en l’àmbit salarial com el laboral. Estem patint un retrocés en el qual se’ns torna a considerar com a becaris i becàries, on la nostra tesi doctoral no constitueix un treball i que té unes tasques que van més enllà del nostre objectiu contractual que és la tesi doctoral.

Cal que fem èmfasi en l’oposició social i les lluites contra el Pla Bolonya, a través de les quals es van defensar moltes d’aquestes millores que, parcialment, trobem en l’aplicació de l’EPIF. Tot i això, les universitats i institucions es veuen amb la impunitat de no aplicar-les: perquè segueixen sense concebre’ns com a treballadors/es.

M.: encara segueix molt vigent, i ve de lluny, el fet de considerar-nos becaris/ies i no treballadors/es. Hi poden haver tensions en el funcionament com a doctorand: per les hores de docència que fas i a vegades per algunes tasques alienes a la tesi que poden encarregar-se. Les mateixes universitats diuen que és molt difícil regular la situació a causa de la diversitat de contextos doctorals que existeixen.

Podríem dir que totes aquestes reivindicacions han cristal·litzat, finalment, en l’aprovació i entrada en vigor del Reial Decret 103/2019. Aquesta ha marcat l’inici de les vostres mobilitzacions i l’organització dels doctorands i doctorandes en col·lectius a les universitats. La vostra mobilització sorgeix perquè enteníeu que era una conjuntura favorable per l’assoliment de les vostres reivindicacions o ja des d’un inici preveieu que les universitats catalanes incomplirien el decret?

M.: clar, a mi em van donar la beca pel doctorat l’1 d’abril i em trobo afectat per la inaplicació de l’EPIF des del primer minut. El contracte que jo vaig signar no complia l’EPIF tot i ser vigent. El que ens trobem els doctorands/es que ens acabem d’incorporar és que ningú ens ha informat de l’existència de l’EPIF i que estan començant unes mobilitzacions per exigir-ne l’aplicació.

S.: ja se sabia amb anterioritat que l’EPIF entraria en vigor. Tot i que nosaltres en sabíem ben poc, existia un grup crític que va estar negociant-ho a Madrid i finalment es va aprovar. Què és el que he viscut jo d’ençà que faig la tesi? Que a la UAB i les altres universitats catalanes (també a l’Estat espanyol) anaven sorgint grups assemblearis organitzats i coordinadores contra la precarietat del treball a les universitats, com per exemple l’assemblea de precàries de la UB, l’assemblea d’associats de la UB o la coordinadora sobre la recerca precària d’àmbit català, entre d’altres.

Fins a l’aprovació de l’EPIF no havíem trobat l’esquerda per on entrar i fer una lluita més contundent. Amb l’aprovació del Reial Decret vam veure que les universitats no estaven disposades a posar-lo en vigor, tot i ser d’obligat compliment; la Generalitat i l’Estat espanyol tampoc aportaven solucions i ens donaven negativa a finançar dignament la recerca a les universitats públiques. És per això que gent que ja ens coneixem prèviament ens vam començar a posar en contacte, fent les primeres assemblees de doctorands en lluita conjuntament amb la CGT, per tal de començar a treballar específicament aquesta qüestió.

M.: l’EPIF ha donat un motiu molt concret per a mobilitzar-nos i, en principi, assolible a curt termini. Internament debatem molt sobre la qüestió, concloent que més enllà de l’EPIF ens emmarquem en una lluita més global, que no oblida la resta de col·lectius universitaris.

S.: al cap i a la fi, no són més que fases que les persones van passant a mesura que avancen en l’estructura universitària. Ens cal unitat entre postdocs, associats i interins per tal de fer escoltar les nostres reivindicacions: tots plegats compartim el mateix infrafinançament.

Fotografia presa durant el transcurs de l'entrevista. Font: Ab Origine Fotografia presa durant el transcurs de l’entrevista. Font: Ab Origine

Ja heu anat exposant precedents, però com us origineu com a col·lectius? La iniciativa política sorgeix primer en unes universitats determinades o ho va fent simultàniament en observar la possible no aplicació de l’EPIF? A quines universitats catalanes teniu presència?

S.: com hem dit abans, existien petits grups de massa crítica a les diferents universitats, però sí que és veritat que potser el primer va ser el col·lectiu de doctorands de bioquímica de la UAB i paral·lelament, a la mateixa universitat, hi havia un col·lectiu de doctorands organitzat sindicalment a la CGT. Ambdós es van posar en contacte i vam estudiar en profunditat l’EPIF i les seves característiques. Un cop constituïts com a col·lectiu de doctorands en lluita, a partir del mes de març i abril vam iniciar una tasca d’expansió a altres universitats com la UdL, la UdG, la URV, la UB i la UPF. Davant el desconeixement de molts doctorands i doctorandes (que ni sabien què era) vam explicar què era l’EPIF i afegint gent a aquest ‘nucli gran’ de doctorands en lluita, que s’anava constituint en nuclis locals a les universitats catalanes, podent-se organitzar aquests com volguessin. A partir d’aquí també ens vam anar estenent als centres de recerca. Actualment s’estan fent moltes assemblees a centres de recerca com el CSIC, el VHIR, l’IDIBELL, el CRAG o el CREAF, entre d’altres.

M.: Nosaltres vam anar una mica més a remolc. Tot plegat va començar a l’Autònoma i, en el cas de la UB, un cop ja van venir ens vam començar a organitzar pròpiament entre els doctorands i doctorandes de la universitat.

Tal com heu anat indicant, des d’un inici heu tingut una relació molt estreta amb el sindicat CGT. Quina ha estat i és la vostra relació amb el moviment sindical i estudiantil d’àmbit universitari? Creieu possible coordinar reivindicacions entre investigadors predoctorals, el PDI i l’estudiantat?

S.: la pregunta és complexa. En el cas de la UAB, la gestació de doctorands en lluita hi han confluït doctorands/es que provenien del moviment estudiantil més assembleari (de la Coordinadora d’Assemblees de Facultat) i s’havien integrat a l’assemblea de precàries de la UAB i altres que venien de la CGT o altres sindicats. Evidentment la CGT ens va donar suport legal, jurídic i d’acció sindical des del principi, ajudant-nos a confrontar la negativa de la UAB envers l’EPIF.

Crec que l’important de tot plegat és que els doctorands/es som treballadors/es i que és vital que ens conscienciem i assumim una visió sindical de les nostres problemàtiques. Seguim sent classe obrera tot i fer una tesi doctoral o treballar a la universitat; i em sembla un error pensar el contrari. Cal posar èmfasi en el fet que la lluita sindical i la defensa dels nostres drets es relaciona directament amb la lluita de classe.

En relació amb el moviment estudiantil, hem tingut contacte amb el SEPC i diverses assemblees de facultat, entre d’altres, fent una gran xarxa de suport. També creiem fermament que cal coordinar-nos, no només amb el PDI sinó amb el Personal d’Administració i Serveis (PAS), ja que també formen part de la comunitat universitària. En definitiva, tot i lluitar per qüestions molt concretes no podem oblidar-nos de la situació global de tots els sectors socials de la universitat: tot forma part d’una mateixa lluita i és per això que cal que ens solidaritzem amb tots ells. Treballar així ens pot donar molta força perquè ens permet unificar les reivindicacions dels diferents sectors universitaris contra la precarietat.

M.: tot i sorgir més tard, a la UB la CGT també ens va donar força cobertura logística i sindical però dins el nostre col·lectiu també hi ha gent de Transformem UB i de CCOO. Existeix, doncs, un contacte amb diversos sindicats (potser amb uns més que amb d’altres) però la idea és establir sinergies amb tots. En sorgir durant l’abril-maig i amb el parèntesi de l’estiu pel mig potser ens trobem amb una fase molt inicial del col·lectiu, però volem tenir una visió global de les problemàtiques mantenint el contacte amb la resta de sectors universitaris. I és que el model universitari actual és insostenible: tenim aproximadament un 60% de professors associats fent docència. Aquesta és una situació absolutament precària i que hauria de ser inconcebible per un servei públic com és la universitat.

Predocs i docents universitaris manifestant-se junts durant la vaga del 28 de maig per Via Laietana, mentre es dirigien a la Secretaria d’Universitats i Recerca. Font: CGT UAB.

A les universitats sempre hi ha qui diu que les vagues i la lluita estudiantil i sindical no serveixen. Tot i això, davant de les convocatòries de vaga parcials de l’11 al 14 del passat juny la UAB finalment es va comprometre a aplicar l’EPIF (i la UdL es va comprometre a aplicar un augment salarial). Aquest suposa un precedent clau per continuar la lluita a la resta d’universitats catalanes? El compromís de la UAB és realment sincer, o és possible que es facin enrere?

S.: crec que gran part de la comunitat precària universitària sí que pensem que les vagues serveixen: però no ho hem tingut fàcil. A la UAB tenim l’exemple de l’ocupació del rectorat del 2013 per tal que s’apliquessin les mocions aprovades al claustre on es demanava desobeir la pujada de taxes del 66% del 2012. Hi va haver una resposta de la comunitat universitària (també PAS i PDI) molt forta. Tot i això, la demanda ha acabat en un procés judicial on es demanen entre 11 i 14 anys de presó a 27 persones (25 estudiants, 1 membre del PAS i 1 membre del PDI).

La comunitat universitària es troba, doncs, davant de situacions sistemàtiques d’injustícia que ens imposen els rectorats universitaris, la Generalitat i l’Estat espanyol. Tot i això seguim amb les nostres reivindicacions i, en el nostre cas concret, amb una tan simple com que s’apliqui la llei. A la UAB vam convocar una vaga el 28 de maig que va tenir molt bona resposta per part de la comunitat universitària i d’altres universitats que van venir a donar suport i això ens va animar a entrar preavís de vaga per aquests quatre dies de juny que la UAB va rebre amb gran disgust (ai, la selectivitat -riures-). Gràcies a aquestes vam poder negociar, molt durament, amb la UAB per tal de guanyar el compromís de la UAB per aplicar l’EPIF. Aquest compromís és sincer? En principi el van signar aquest acord entre institució i treballadors/es. És per això que aquest té caràcter de conveni col·lectiu i la universitat no el pot anular. Tot i això, ens hem de mantenir vigilants per tal que no hi hagi problemes en la seva aplicació. És per això que nosaltres continuarem fent assemblees i ens mantindrem a l’aguait perquè la UAB respecti l’aplicació de la llei; i donarem suport als nostres companys/es de la UB, de la UdG, de la UdL i de la resta d’universitats per tal que l’EPIF es faci efectiva.

M.: a la UB la pressió i les mobilitzacions van començar una mica més tard i no vam aconseguir cap compromís en ferm per part del rectorat. Tot i això, de viva veu se’ns deixa intuir que se’ns podrien incrementar els salaris però sobre el 4t any se’ns fa una amenaça prou perversa: els diners han de sortir d’algun lloc així que, si se’ns atorga el 4t any, l’any següent no sortiran les beques i ajuts propis de la UB.

L’aplicació de l’EPIF que ha aconseguit la UAB és un precedent però cal dir que cada universitat és un món particular. De moment sembla que la UB es nega a complir la llei sota l’amenaça que hem explicat. També hi ha veus que diuen que els diners podrien sortir d’empreses privades que finançarien recerques concretes. Però qui finançarà les humanitats? I perquè ha d’entrar en tot això l’empresa privada? Tot plegat és un joc pervers en què nosaltres demanem l’aplicació l’EPIF tal com toca.

S.: tot això és manipulació psicològica en què se’ns fa culpables de l’infrafinançament universitari de la Generalitat i l’Estat espanyol. D’on treguin els diners és cosa seva i nosaltres hem de seguir pressionant i exigint que s’apliqui la llei. Arran d’això vam fer la mobilització del dia 6 de setembre, per tal de trobar-nos cara a cara amb el President de la Generalitat i exigir que, si els diners no vénen de l’Estat espanyol, surtin de la Generalitat.

Assemblea de doctorands i doctorandes de la UAB on es votà favorablement l’acord d’aplicació de l’EPIF i es desconvocaren les convocatòries de vaga dels dies 11 a 14 de juny. Font: Doctorands en Lluita UAB.

La següent pregunta ja anava cap aquí. Amb el curs 2019-2020 a punt de començar, ja us heu mobilitzat notòriament paralitzant el passat 6 de setembre l’acte d’inici de curs de la UPF i impedint-hi l’entrada al President de la Generalitat Quim Torra fins que escoltés les vostres reivindicacions. Com valoreu aquesta primera acció? Com encareu políticament el present curs, tot i les diferències conjunturals de les universitats catalanes?

M.: l’acció del dia 6 va ser molt útil per tal de difondre i visualitzar una lluita que en gran part de l’àmbit universitari amb prou feines es coneixia. No crec, però, que parlar amb el President de la Generalitat ens aporti res substancial…

S.: però l’acció en si va ser molt visual i això pressiona molt. Les universitats públiques i fins i tot la Generalitat només s’acostumen a moure si veuen la seva imatge pública denigrada. Els mitjans de comunicació són una eina que ells temen molt i aquest va ser una acció reivindicativa en què posàvem de manifest que no tot és idíl·lic i que aquest inici de curs és un any més en condicions de precarietat tant per l’estudiantat com per treballadors.

M.: realment és una declaració en què constatem que seguim aquí i que, tot i l’estiu, no ens oblidem del tema.

S.: tot i això, aquesta acció és el tret de sortida del curs. Nosaltres ja preveiem vagues de treballadors/es i l’estudiantat (com la del 19 de setembre) i que continuarem lluitant fins a aconseguir una universitat pública i de qualitat.

Fotografia dels col·lectius de doctorands en lluita entregant les seves reivindicacions al President de la Generalitat Quim Torra. Font: El Punt Avui. Els col·lectius de doctorands en lluita entregant les seves reivindicacions al President de la Generalitat Quim Torra. Font: El Punt Avui.

Per tal de concloure l’entrevista, us volem preguntar quines problemàtiques particulars observeu com a investigadors predoctorals d’història o arqueologia. Tothom coneix o ha escoltat doctorands brillants que abandonaven la tesi per les condicions de precarietat; també hi influeixen les lògiques competitives entre equips de recerca i la infradotació econòmica dels departaments. Quin n’és el vostre parer i quines creieu que haurien de ser, des de les comunitats professionals, les primeres mesures per posar-hi remei?

M.: és el que comentàvem abans. Jo vaig entrar a l’abril i tot això encara no ho he viscut plenament. La falta de finançament a la recerca en arqueologia i història va lligat a què socialment no es valora i en certa manera es prioritzen les ciències naturals. Sobre la situació en els departaments, es poden intuir certes dinàmiques, però amb el temps que duc són similars a les que ja intuïa com alumne (que ja eren bastants coses).

S.: en el món neoliberal, les humanitats i les ciències socials es troben bastant denigrades i no som la font principal d’interès social. Tot això repercuteix en la manca o escàs finançament que rebem per a la recerca.

Crec que en el model acadèmic hi ha dues contradiccions. La primera és que no hi ha un camí marcat per seguir una carrera acadèmica i docent. Se suposa que primar has de fer una carrera, un màster (cada cop més car) i un doctorat (que de vegades fas amb finançament i de vegades fas treballant gratuïtament, arriscant-te a tenir un accident laboral); després has d’entrar en un circuit bastant boig de publicacions en revistes d’impacte, controlades pels poders fàctics (pagant fins i tot per publicar!), sense que existeix cap mena de regulació.Les úniques possibilitats que tens d’incorporar-te al món universitari són patir i publicar molt i que al final algú aposti per tu o ser professor/a associat/da, de substitució o fals/a associat/da, tenint una altra feina fora, cobrant 300 € i sense tenir mai la possibilitat d’estabilitzar-te.

A banda d’això, quan acabes la tesi doctoral per tal de tenir un mínim èxit fa falta que demanis beques postdoctorals, podent-te obligar a deixar el teu país i desarrelar-te. Aquest model polític descol·lectivitza la recerca i n’aïlla els investigadors/es, impedint la creació d’una xarxa crítica de coneixement a les universitats.

Tot això repercuteix en l’educació de l’estudiantat que està cursant la carrera. Entre la difícil situació de gran part d’aquests i el fet que observen clarament com és la vida precària dels investigadors no existeixen al·licients per fomentar la recerca entre l’estudiantat universitari.

M.: entenem que les universitats s’han mantingut com unes institucions conservadores, amb unes dinàmiques i funcionaments molt tancats, que els costa a vegades divulgar més enllà de les seves parets i treballar entre elles. Si a tot això a sobre li sumes la precarietat, la qualitat de l’ensenyament i el coneixement produït en el si de les universitats tendirà a empitjorar.

S.: a més a més, tot aquest model tan tancat de publicacions no et deixa temps per poder divulgar la teva feina i recerca més enllà d’aquests marcs tan rígids, impedint-nos poder fer una història o arqueologia més social i arrelada al patrimoni.

M.: de vegades sembla que ens trobem en microcosmos acadèmics. A 2 quilòmetres pots tenir una altra universitat que està fent recerca del mateix que fas tu i no tenir-hi cap mena de contacte. Caldria trobar noves formes d’organització per la investigació.

S.: al final, he conegut molts més arqueòlegs i historiadors fent lluita sindical que no pas en el transcurs de la meva activitat acadèmica. L’actual situació de la universitat ens aïlla i per tal de canviar aquesta tendència hem de lluitar conjuntament contra la precarietat a la universitat.

Doncs ja estaríem. Moltes gràcies per concedir-nos l’oportunitat d’entrevistar-vos!

I ara, a vosaltres!

Descripció
Descripció curta de l’article

Bibliografia
VisualText
Canvia el panell: Coautor/s
Select
Canvia el panell: Yoast SEO
SEO
Llegibilitat
Social
Frase clau objectiuAjuda triant la frase clau perfecta(S’obre en una nova pestanya del navegador)

Vista prèvia de fragment
Previsualització del títol SEO:www.aboriginemag.com › mag › cal-assumir-una-visio-sindical-de-les-nostres-problematiques-entrevista-a-doctorands-en-lluita
«Cal assumir una visió sindical de les nostres problemàtiques» – Entrevista a Doctorands en …
Vista prèvia de l’URL:
Previsualització de la descripció meta:
Introduïu una descripció meta editant el fragment a sota. Si no ho feu, Google intentarà trobar una part rellevant de l’entrada per a mostrar-la als resultats de cerca.
Previsualització mòbilPrevisualització d’escriptoriEdita la previsualització

Anàlisi SEO Introduïu una paraula clau per calcular la puntuació SEO

Afegeix una frase clau relacionada

Contingut fonamental
El contingut essencial han de ser els articles més importants i extensos del vostre lloc. Apreneu més sobre el contingut essencial.(S’obre en una nova pestanya del navegador)

Marca com a contingut essencial
Desactivat
Avançat
Voleu permetre als motors de cerca mostrar Entrada als resultats de de la cerca?
Voleu permetre als motors de cerca mostrar Entrada als resultats de de la cerca?
Els motors de cerca haurien de seguir els enllaços en aquesta Entrada?
Sí No
Meta Robots avançat
Meta Robots avançat
Opcions meta robots avançades per a aquesta pàgina.

URL canònic
L’URL canònic al qual aquesta pàgina hauria d’apuntar, ll. Deixeu el valor buit per a què apunti a l’enllaç permanent. Els URLs cànonics entre dominis(S’obre en una nova pestanya del navegador) també estan permesos.

Canvia el panell: Content Permissions
Roles
Error Message
Limit access to the content to users of the selected roles.
Administrador/a
Autor/a
Coŀlaborador/a
Editor/a
SEO Editor
SEO Manager
Subscriptor/a
If no roles are selected, everyone can view the content. The author, any users who can edit the content, and users with the restrict_content capability can view the content regardless of role.

Read More