Contra l'hegemonia de l'església de Roma: Pere Valdés i els Pobres de Lió - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages

A l’Europa medieval, les reformes del papa Gregori VII (1073-1085) inicien un procés d’institucionalització de l’església catòlica, procés que s’enllaça amb l’ordre social establert: el feudalisme. Tot i que la definició de fons d’aquest terme és encara un debat obert, podem dir que el paper de l’església es basava en santificar i legitimar les xarxes clientelars derivades del vassallatge feudatari, clau per entendre les relacions de propietat i producció d’aquest sistema socioeconòmic. El trencament d’un d’aquests pactes tenia conseqüències tant civils com religioses, ja que la casta eclesiàstica exercia un poder absolut i universal tant a la terra com en el cel.

Diferents grups al llarg de la història de l’Europa medieval varen reaccionar contra la corrupció, la simonia i els excessos per part d’una limitada elit eclesiàstica. Trobem moltes escissions, sectes i grups herètics que entenien el cristianisme i la relació amb Déu d’una manera diferent dels cànons establerts des de Roma: heterodòxies o reformes preluteranes.

Des del seu entroncament amb les institucions polítiques, i durant tota l’edat mitjana a l’occident europeu, l’església cristiana ha influït de manera absoluta en la constitució de l’estructura de les societats de les quals formava part. El seu principal objectiu era implantar un dogma religiós universal mitjançant unes rígides obligacions disciplinàries. Això portava a un despotisme pontifici que només es podia qüestionar a través d’aquestes minories dissidents. Heretgia, que significa doctrina lliurement escollida, és un terme que s’atribueix a Sant Pau, que defensava la discrepància i els bàndols dins la comunitat per trobar la puresa de la doctrina. Aquests grups es caracteritzaven per tenir un nombre reduït de seguidors, amb el guiatge d’un líder carismàtic amb adscripció voluntària.

Al segle XII, les urbs comencen a revifar amb l’adveniment d’una nova classe social urbana adinerada: la burgesia. L’activitat mercantil i el desenvolupament de la producció artesana estimulada per aquesta nova classe, atrauen molta població a unes ciutats amb més independència política i econòmica del règim feudal. En aquest període, al sud de França apareix el moviment càtar en contra dels excessos de les elits eclesiàstiques, secundat per les classes més oprimides i de la puixant burgesia. Els burgesos oferien protecció, a canvi d’una legitimitat que encara no rebien des de l’església catòlica. Els centres urbans foren els punts neuràlgics de l’època, iniciant un procés de transformació on comencen aflorar els mercaders i els artesans en detriment d’una societat exclusivament agrícola. En aquest context és on trobem Pere Valdés i els Pobres de Lió.

Pere Valdés

Pere Valdés (aprox. 1140 – 1207) era un influent i ric mercader francès establert a Lió, i un dels impulsors d’una d’aquestes escissions que varen tenir més èxit: els valdesos. Pocs detalls se saben del seu passat, i igual de controvertits són els motius pels quals decideix fer aquest gir espiritual. Hi ha dues fonts que enfoquen de manera diferent el canvi en l’espiritualitat de Valdés: un cronista anònim de Laon i un frare dominic i inquisidor, Esteve de Bourbon.

Aquestes assenyalen que, l’any 1173, Pere Valdés va sentir un trobador recitar el poema de la Vida de Sant Aleix (Vie de Saint Alexis). L’exemplaritat de la vida del Sant i la sobtada mort d’un conegut molt proper en un sopar el varen portar a preguntar-se de quina manera podria apropar-se més a Déu. La resposta del sacerdot al qual va acudir va ser la història del jove ric, versicle 19:21 de l’Evangeli segons Sant Mateu del Nou Testament, on Jesús respongué a un mercader que li planteja una situació similar: 

Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me.

Valdés s’ho va prendre al peu de la lletra: va lliurar part de la seva riquesa a la seva dona, va cedir propietats a l’Abadia de Fontevrault, on va internar les seves dues filles, i en va distribuir la major part als pobres de la ciutat de Lió.

Per a Valdés, una condició indispensable per predicar l’Evangeli era prescindir del món material mundà. Una de les seves aspiracions era imitar els apòstols i per això havia de tenir un coneixement exhaustiu de les Sagrades Escriptures, motiu pel qual un tant per cent del seu patrimoni va anar a mans del filòleg llatí Esteve d’Ansa i l’escrivà Bernard Ydros. Fins aleshores, l’única versió de la Bíblia permesa per l’església de Roma, era la Vulgata escrita en llatí. La majoria d’àrees que comprenia l’Imperi Romà van seguir parlant un llatí cada cop més vulgar, que va acabar derivant en les llengues romanç. Al segle XII, el tant per cent de població que el parlava, el llegia i l’entenia, formava part d’una limitada elit, majoritàriament eclesiàstica. Valdés, que no sabia llatí, va traduir les escriptures per a poder interpretar-les per sí mateix. Així va apropar de manera indirecta les escriptures a les classes més humils i en va fomentar la lectura.

Aquests van traduir la bíblia Vulgataa l’occità, i Valdés va estendre aquesta versió en llengua romanç. Cal recordar que l’occità era una de les llengües que es parlava i s’escrivia entre l’alta aristocràcia catalana del moment.

Estàtua de Pere Valdés al memorial a Martí Luter a la ciutat de Worms. Font: luther2017.de

Els Pobres de Lió

Valdés formava part d’aquesta nova classe urbana, i per tant una persona molt influent a la ciutat. Considerava que la predicació evangèlica estava estretament lligada a la pobresa apostòlica, i l’any 1176 feu el vot de pobresa. El seu canvi va causar una gran commoció a la ciutat. Descalç i humilment vestit, es dedicà a predicar amb les escriptures en llengua romanç, de casa en casa i en llocs públics, fet que va atraure molts deixebles que seguien el seu exemple, coneguts a la ciutat com els pobres d’esperit o els Pobres de Lió.

Les seves predicacions van tenir molt d’èxit, sobretot entre les classes baixes especialment i en les dones, cosa que li va fer aconseguir ràpidament molts adeptes. Els seus seguidors i seguidores no van trigar a imitar-lo i predicaven en parella, com ho feien els apòstols. El fet que el gruix d’aquest grup de laics fos de classes analfabetes, feia que les seves predicacions estiguessin plagades d’errors doctrinals.

Com més estudiava la Bíblia, més es preocupava de les doctrines i les estructures de l’església de Roma, amb especial esment a l’ostentació de riquesa, que es contraposava amb la visió de Valdés sobre el que era ser un bon cristià. Per l’estil, eren molt semblants al moviment franciscà, però amb la diferència que Valdés no pretenia un xoc frontal amb l’autoritat eclesiàstica. Tot i això, els enfrontaments amb l’església de Roma no es van fer esperar. L’exposició de la pobresa no era un problema, el principal motiu era que els Pobres de Lió eren personatges laics, majoritàriament analfabets i dones, que predicaven la paraula de Déu. És a dir, en el pla mundà no tenien la legitimitat per fer-ho. Alhora, la interpretació rigorista i literal de molts versicles per part de Pere Valdés i repetidament predicats per allà on passaven, atemptava contra els privilegis de la castaeclesiàstica.

Relacions amb Roma

Pere Valdés era una persona molt admirada per la seva obstinació. La popularitat creixent d’aquest personatge començava a incomodar els alts càrrecs eclesiàstics locals i a atraure molt ràpidament l’oposició dels líders de l’església. Els predicadors itinerants són citats per l’arquebisbe Guichard de Lió, que estava molest per aquestes pràctiques autodidactes dutes a terme per laics sense educació eclesiàstica. L’any 1178 Valdés va comparèixer davant del legat pontifici, exposant la doctrina que caracteritzava la seva comunitat i desmarcant-se de l’heretgia dualista càtara. L’arquebisbe els prohibeix predicar l’any 1179 a la seva diòcesi. El mateix any, apel·len aquesta decisió al papa buscant empara, i són convocats al Concili III de Laterà, on es debatrà la qüestió.

Valdés acudeix amb els seus deixebles al concili presidit pel papa Alexandre III per sol·licitar l’aprovació del seu moviment seglar. Havien d’explicar davant d’un tribunal la seva visió de la fe per confirmar l’ortodòxia de la seva comunitat. En un principi foren rebuts amb gràcia pel papa, pensant que serien un orde monàstic més i que no donarien problemes a l’església catòlica. La Cúria papal no va tenir la mateixa benevolència.Els incomodaven profundament aquests grupuscles que reclamaven una pràctica cristiana més purista basada en la pobresa evangèlica, ja que es contraposava al seu pompós estil de vida. Aquest òrgan estava més preocupat de mantenir els privilegis que de debatre en profunditat coneixements teològics. Els seguidors de Valdés van presentar les traduccions de la Bíblia en llengua romanç i foren admirats per la vida de pobresa i humilitat que havien adoptat. El resultat del concili va ser nefast pels seus interessos. El tribunal, en comptes d’interrogar-los sobre les Sagrades Escriptures i les doctrines més clares del cristianisme, els va preguntar sobre la Santíssima Trinitat, el llenguatge filosòfic i les dues naturaleses de Jesucrist, qüestions per les quals no estaven formats. Els van percebre com uns analfabets, i el papa els va prohibir predicar excepte si les autoritats locals els ho permetien.

Els valdesos davant del tribunal eclesiàstic al Concili III de Laterà. Font: godmissionarychurch.org

Un dels assistents en aquest concili va ser Walter Map, membre del comitè i representant del rei Enric II d’Anglaterra a l’esdeveniment, descrivia per primer cop la presència dels seguidors de Valdés davant d’un concili ecumènic a la magna obra De nugis curialium:

Al concili romà celebrat per Alexandre III, vam veure valdesos, gent simple i sense cultura. […] Van presentar al papa un llibre escrit en gàl·lic, que contenia el text i les glosses del Saltiri i de molts escrits de l’Antic i del Nou Testament. Demanaven insistentment que els autoritzés a predicar quan, en canvi, no estaven capacitats més que per als primers rudiments. […]Jo, que valia menys que tots en l’assemblea, considerava poc plaent detenir els treballs per a debatre aquest problema i endarrerir-nos intentant resoldre-ho. […] A la invitació de l’alt dignatari triat pel pontífex perquè dirigís les confessions, vaig llançar la meva primera fletxa. En presència de molts teòlegs experts en dret canònic em van ser portats perquè els examinés, dos valdesos considerats dels més eminents de la secta.
[…] M’hi vaig enfrontar amb preguntes elementals que tots saben respondre:
-Creieu en Déu Pare?
– Ells van respondre: Creiem.
– Creieu en el Fill?
– Ells van contestar: Creiem.
– Creieu en l’Esperit Sant?
– Ells van contestar: Creiem.
– Creieu en la mare de Crist?
– Ells van respondre encara: Creiem.
Davant aquestes paraules va esclatar el riure de tota l’assemblea […] aquestes persones es van retirar totes confuses. Però era just que així fos! Pretenien guiar ells, que estaven sense guia, com Faetó, que ignorava fins i tot el nom dels seus cavalls.

En la seva tornada a França, van demanar al nou arquebisbe de Lió Jean Belles-Mains si podien predicar a la seva diòcesi, pregunta a la qual va respondre amb un no rotund. Valdés, fent gala del seu estudi de les escriptures va respondre amb el versicle 5:29 del Fets dels apòstols del Nou Testament: “Cal obeir a Déu abans que als homes”.

Excomunió i persecució

Després del Concili III de Laterà i de les prohibicions dels càrrecs locals per a predicar a la ciutat, l’any 1183 Jean Belles-Mains expulsa a Pere Valdés i la seva comunitat de la ciutat de Lió. Aquesta expulsió provoca un efecte contraproduent. A partir d’aquest moment seran coneguts com a valdesos i es dedicaran a predicar per arreu d’Europa. El nom d’aquest grup no ve del seu líder, sinó del lloc predilecte d’aquestes comunitats per refugiar-se en la seva dispersió: les valls.

Expansió dels valdesos un cop són expulsats de Lió. Font: earlychurch.com

Igual que en els inicis del cristianisme, aquest tipus de creences en contra del dogma establert solen ser comunitats reduïdes. En ser expulsades del lloc d’origen, per diversos motius, s’escampen les noves idees allà on van. Així doncs, els valdesos es van escampar per part d’Europa: França, el nord d’Itàlia, Suïssa, Alemanya i el nord de la península Ibèrica, amb especial incidència a Catalunya.

L’any 1184 el papa Luci III va convocar el Concili de Verona en un nou intent per a prohibir la predicació laica. Mitjançant la butlla Ad abolendam (Cap a l’abolició) va excomunicar els valdesos i va intensificar la persecució contra els càtars. Aquesta butlla esdevé el germen de la Inquisició. El mateix any es crea aquesta institució a la zona del Llenguadoc, que neix com un òrgan reaccionar dins del context de la persecució d’aquestes comunitats heterodoxes.

Persecució dels valdesos. Font: flickr.com

La persecució dels valdesos els va escampar per Europa, guanyant cada cop més seguidors a Croàcia, Hongria, Bulgària i Dalmàcia. La mort de Pere Valdés oscil·la entre el 1205 i el 1207, o entre el 1215 i el 1218, en un lloc indeterminat de França.

Conclusió

Si en el III Concili de Laterà hagueren tractat els valdesos amb més benevolència i no s’hagués donat aquesta discòrdia en primera instància, mai hagueren sigut un problema per l’Església catòlica, i s’haguessin convertit en un orde monàstic més. Els valdesos rebutjaven tots els intermediaris entre els creients i Déu excepte Jesús, el purgatori, les indulgències i les oracions pels morts. Creien que els únics rituals espirituals aprovats per les escriptures eren el baptisme i la comunió. També eren contraris a la veneració de relíquies, l’autoritat del Papa sobre els governants civils i desautoritzaven la successió apostòlica d’aquesta figura. Pere Valdés assenta un precedent reformador, però no serà fins al segle XVI que un moviment reformista posi en seriosos problemes a la totpoderosa Església de Roma.

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of