Attack on Titan (I): exemple d'ús de la (des)contextualització històrica en el desenvolupament narratiu - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages

Avís d’espòilers: abans de llegir aquest escrit i per tal d’evitar cap filtració, es recomana al lector/a haver llegit i/o visionat fins al capítol 90 del manga o l’episodi 59 de l’anime. Hi ha elements que difereixen entre ambdues versions i podrien ser considerades filtracions. Així doncs, el lector/a llegeix sota la seva responsabilitat.

Introducció

Aquestes últimes dues dècades el còmic i l’animació japonesa estan trencant barreres sociodemogràfiques de consum cultural que a priori semblaven inconcebibles a Occident. Podríem dir que en tan sols 20 anys hem passat de l’estigmatització d’aquest producte i dels seus consumidors/ores a una relativa normalització social on, qui més qui menys, n’ha llegit, vist i gaudit algun.

Enmig d’aquest procés hi trobem Attack on Titan (orig. Shingeki no Kyojin; lit. Atac al Tità o El Tità d’Atac), un manga de demografia shōnen (a priori destinat a adolescents homes) escrit i il·lustrat per Hajime Isayama, que començà a publicar-se a finals del 2009 i continua avui dia. El 2013 n’arribà la seva primera adaptació animada i el seu èxit ha anat in crescendo fins a l’aclamat final de la tercera temporada el juliol de 2019. Galons dels seus èxits incontestables són haver aconseguit l’únic episodi amb puntuació perfecta d’IMDB (superant a Chernobyl i Game of Thrones) i una merescuda segona posició a MyAnimeList, només per sota de Fullmetal Alchemist: Brotherhood: probablement l’anime més aclamat de l’última dècada.

Attack on Titan i la Història

Attack on Titan és la narració de la presumpta extinció de la humanitat, devorada implacablement pels titans: unes criatures d’entre 3 i 15 metres, d’aparença humana i pràcticament invulnerables. La humanitat restant, incapaç de lluitar contra aquests éssers dantescos, es reclogué entre tres enormes murs. Durant 100 anys es va viure en pau: fins que l’any 845 el tità colossal aparegué.

Aquesta és la premissa essencial de l’obra, però què és el que hi té a veure Attack on Titan amb la Història? Podríem dir que qualsevol narrativa, sigui escrita, gràfica o audiovisual, necessita un context històric en el qual desenvolupar-se i de context narratiu per significar-se. Una narració atemporal resulta inconcebible i, en conseqüència, se situarà o s’inspirarà en la Història: el passat, el present i el futur esdevenen les constants irreductibles que, en menor o major mesura, constitueixen part de la forma i del contingut de la narració.

Attack on Titan, original i adaptació, utilitzen els contextos per fer-nos creure des d’un inici (entre moltes altres qüestions) que l’obra se situa en una localització ahistòrica. La contradicció entre l’aparença i la realitat de les coses esdevé una tensió narrativa que ens enganxa inexorablement. Personalment, el punt de no retorn és la hipòtesi que Hange Zoë planteja a Eren Yeager en acabar-se d’incorporar al cos de reconeixement: «l’essència del que veiem i del que existeix realment són dues coses completament diferents».

La realitat, en conseqüència, no se’ns revela religiosament, sinó que cal investigar-la per a comprendre-la i actuar. A mesura que l’obra avança descobrirem nous elements de la realitat que ens permetran contextualitzar-la i resignificar-la. És així com arribem al seu punt argumental àlgid, on se’ns mostra la seva dimensió històrica: i el que a priori ens semblarà inconcebible esdevindrà perfectament coherent amb tot el que ha succeït fins al moment. 

I és en aquest punt quan recordem que l’autor ens ha gastat una broma de mal gust. Si a Planet of the Apes, Franklin J. Schaffner ens confessa la veritat al final del seu film, a Attack on Titan Isayama ho fa tan sols començar:

Pàgina 2-3 de l’episodi 1 d’Attack on Titan. L’espectacularitat dels titans es sintetitza aquí en el tità colossal. És aquest el que ens permetrà oblidar el títol fonamental de l’episodi. Font: Attack on Titan, capítol 1. Kodansha comics.
Pàgina 2-3 de l’episodi 1 d’Attack on Titan. L’espectacularitat dels titans es sintetitza aquí en el tità colossal. És aquest el que ens permetrà oblidar el títol fonamental de l’episodi. Font: Attack on Titan, capítol 1. Kodansha comics.

Per a tu, en 2.000 anys a partir d’ara

I és que des d’un bon començament se’ns va dir que la narració transcorria aquí, a la Terra. El títol del primer capítol i episodi constitueixen la declaració d’Isayama de situar cronològicament Attack on Titan en el nostre món, a principis del quart mil·lenni de la nostra era. I també en ambdues existeix un esforç perquè aquesta informació caigui en l’oblit, eclipsada per la grotesca espectacularitat dels titans.

A més a més, l’obvietat del títol fa que passem per alt la literalitat de les seves conseqüències: si per a mi els fets narrats passen en 2.000 anys, implica que en el nostre present esdevindrà un desastre humà de dimensions planetàries que transformarà l’existència de la Terra tal com la coneixem.

Sent fidedignes a tot l’exposat, podríem afirmar que Attack on Titan és una variant atípica de la ucronia que estableix el punt de divergència històrica no en el passat sinó en el present, condemnant-lo literàriament a un esdeveniment apocalíptic encara no revelat.

Evidentment, és més que improbable que ens adonem de tot això al cap de poc temps de llegir o visionar l’obra. I amb menys o més encert, Isayama preveu que necessitarà utilitzar diversos elements formals per tal de mantenir latent la seva afirmació inicial.

D’entre aquests, el fonamental per induir-nos a aquest supòsit és la inconcebibilitat del tità en la realitat històrica. El lector/a entén instintivament que una criatura així ha de ser forçosament un sense-sentit narratiu, creat tan sols per gaudi estètic grotesc i només justificable en un suposat món paral·lel.

El «tità somrient» (Dina Fritz) exemplifica aquesta estètica grotesca, en una escena que esdevé encara més tràgica i icònica quan se’n coneixen tots els precedents. Les comparatives estètiques amb les obres atribuïdes a Goya “El Colós” i “Saturn devorant un fill” són gairebé instantànies. Font: Attack on Titan Temporada 1, episodi 1.
El «tità somrient» (Dina Fritz) exemplifica aquesta estètica grotesca, en una escena que esdevé encara més tràgica i icònica quan se’n coneixen tots els precedents. Les comparatives estètiques amb les obres atribuïdes a Goya “El Colós i “Saturn devorant un fill” són gairebé instantànies. Font: Attack on Titan Temporada 1, episodi 1.

Però rere l’acció trepidant contra els titans, l’autor va component un context social amb influències històriques banalment reconeixibles. Tot evitant el soroll de l’espectacularitat, sospitar d’allò banal ens pot servir per entendre a on ens trobem realment. I com més banal és la qüestió, més desapercebuda passa: o no ens adonem, per posar un exemple, de la nul·la diversitat humana (totalment caucàsica) de la pretesa totalitat restant de la humanitat? Aquesta i moltes altres qüestions ens han anat passant per alt a mesura que la narració avançava, tot i les pistes de l’autor.

L’organització social dins-els-murs

La societat dins-els-murs és l’escenari on aquesta narració transcorre i del qual es nodreix per seguir avançant. En essència, podríem dir que aquesta és un Estat en forma de monarquia absoluta amb gran influència de l’antic règim europeu i amb múltiples reminiscències occidentals, tant medievals com modernes. Així ho reforcen també el disseny del paisatge natural i la pràctica totalitat dels antropònims (molts d’ells hebreus) que hi apareixen, situant-nos aparentment en una alteritat de l’Europa històrica: el context usualment universalitzat.

Sota la direcció política de la monarquia, i amb la justificació de l’amenaça constant dels titans, l’Estat es troba desmesuradament militaritzat i la població fortament estratificada:  els humans habiten en una muralla o l’altra depenent de les funcions socials i productives que desenvolupen. La majoria viurien en petites poblacions rurals i de l’activitat agropecuària; només els grups socials amb funcions especialitzades habitarien a un dels 12 districtes.  Al centre hi localitzaríem la capital Mitras, on es concentraria l’anomenada noblesa; i la ciutat subterrània, habitada per humans considerats rebuig social.

Representació de caràcter realista dels murs publicada al manga. Curiosament, existeix un paral·lelisme entre aquests i l’organització de la capital de l’Atlàntida, descrita al diàleg Críties de Plató. Aquesta estava dividida en tres anells d’aigua de mar concèntrics, de menor a major, i cadascun d’aquests era fortificat per una muralla. Certament, l’aparent proximitat de tot el que succeeix a la primera part de l’obra ens pot recordar molt a una ciutat-estat. Font: attackontitan.fandom.com.
Representació de caràcter realista dels murs publicada al manga. Curiosament, existeix un paral·lelisme entre aquests i l’organització de la capital de l’Atlàntida, descrita al diàleg Críties de Plató. Aquesta estava dividida en tres anells d’aigua de mar concèntrics, de menor a major, i cadascun d’aquests era fortificat per una muralla. Certament, l’aparent proximitat de tot el que succeeix a la primera part de l’obra ens pot recordar molt a una ciutat-estat. Font: attackontitan.fandom.com.

En l’àmbit ideològic, la població dins-els-murs s’entén i fa referència a ella mateixa com a humanitat, justificant qualsevol acció política o militar en relació si esdevindrà o no un benefici comú per aquesta. A més, existeix una religió que actua organitzadament amb la monarquia, sacralitzant l’origen dels murs i considerant una profanació qualsevol modificació humana d’aquests.

Aquests elements ideològics prenen més força durant la confrontació entre la monarquia i el cos de reconeixement, que acaba conduint a un conflicte armat entre aquests. Després de diversos contactes d’Erwin Smith, l’actuació del govern monàrquic duu als alts comandaments militars a sollevar-se i realitzar un cop d’estat, que culmina amb la coronació d’Història Reiss (nom no casual) com a nova reina.  Es restitueix així una pretesa monarquia legítima gestionada igualment pels militars que, aparentment, atorga més drets i llibertats al conjunt de la població.

Tot i les diferències substancials entre la versió del manga i l’anime, podem observar en ambdues els elements polítics que condueixen i justifiquen la realització del cop d’estat. I tot i diferir substancialment, el més versemblant és que aquest s’inspiri amb la revolució francesa de finals del segle XVIII: en el període revolucionari que precisament dona nom a l’antic règim i alhora n’inicia, pretesament, el seu enterrament.

Tot i l’austeritat en el detall de la sala, podem observar reminiscències estètiques aparentment barroques. Podria ser que aquest cop d’estat estigués inspirat concretament en la marxa sobre Versalles d’octubre del 1789? Font: Attack on Titan Temporada 3 Part 1, episodi 42.
Tot i l’austeritat en el detall de la sala, podem observar reminiscències estètiques aparentment barroques. Podria ser que aquest cop d’estat estigués inspirat concretament en la marxa sobre Versalles d’octubre del 1789? Font: Attack on Titan Temporada 3 Part 1, episodi 42.

La tecnologia dins-els-murs

Si en allò social i polític l’Estat dins-els-murs és assimilable a l’antic règim, no ho és en alguns elements tecnològics. Tot i que majoritàriament la tecnologia podria adscriure-s’hi (com per exemple amb la impremta i la pólvora; o l’absència de la fotografia) no ho serien l’armament militar emprat per l’exèrcit. Tot i que els canons i fusells no desentonen, els equips de maniobres tridimensionals, les fulles d’acer o les llances llampec aparenten ser molt més modernes que la resta d’elements observats.

Històricament, l’extracció i la utilització del gas com a combustible s’inicia durant el segle XIX, posteriorment a aquest hipotètic antic règim ja guillotinat. Aquests elements tecnològicament més avançats són una clara influència estètica del steampunk, que actuen com a element dissonant i impulsa a l’espectador/a a fer-se preguntes sobre el seu origen a mesura que avancem en la trama de l’obra.

Tot i que els equips de maniobres tridimensionals funcionen amb gas i no amb vapor, encaixen molt en la utilització de la tecnologia que en fa el steampunk. L’equip antipersonal utilitzat per la policia militar central exemplifica aquest gust estètic per la robustesa mecànica, present aquest gènere literari inspirat en la revolució industrial. Font: Attack on Titan Temporada 3 Part 1, episodi 39.
Tot i que els equips de maniobres tridimensionals funcionen amb gas i no amb vapor, encaixen molt en la utilització de la tecnologia que en fa el steampunk. L’equip antipersonal utilitzat per la policia militar central exemplifica aquest gust estètic per la robustesa mecànica, present aquest gènere literari inspirat en la revolució industrial. Font: Attack on Titan Temporada 3 Part 1, episodi 39.

Els records d’en Grisha Yeager

El pare de l’Eren és un personatge cabdal des de l’inici de l’obra. La clau que duia i el soterrani on treballava simbolitzen la resolució del misteri: una nova aproximació a la veritat. Un cop els nostres protagonistes finalment hi arriben hi troben tres llibres: «La vida primerenca de Grisha Yeager», «Titans i tot el que es coneix de la història» i «Informació sobre el món més enllà dels murs». En un d’aquests llibres hi havia una fotografia amb una anotació: «això no és un dibuix».

La visualitat de la fotografia centralitza la nostra atenció; també perquè, de manera inherent, implica un salt tecnològic i, en conseqüència, evidencia que dins i fora dels murs hi existeixen societats històriques radicalment diferents.

Font: Attack on Titan Temporada 3 Part 2, episodi 58.
Font: Attack on Titan Temporada 3 Part 2, episodi 58.

Aquests quatre elements constitueixen documents d’arxiu. I en tant que, són evidència i testimoni mitjançant les quals (però no exclusivament) ens és possible investigar la història. Aquests enllacen el dins i el fora dels murs, convertint-ho en un tot: i el que fins llavors era una humanitat solitària esdevé un element més en un món d’estats-nació. Aquestes noves societats, però, també  carreguen noves reminiscències històriques que reconeixerem ràpidament:

Els murs de la zona d’internament o gueto on creix Grisha. El canvi en l’estil arquitectònic i els braçalets de tela identificadors amb les estrelles de 9 puntes són reconeixibles des del primer instant. Font: Attack on Titan Temporada 3 Part 2, episodi 57.
Els altres murs: els de la zona d’internament o gueto on creix wn Grisha. El canvi en l’estil arquitectònic i els braçalets de tela identificadors amb les estrelles de 9 puntes són reconeixibles des del primer instant. Font: Attack on Titan Temporada 3 Part 2, episodi 57.

Amb tan sols veure les primeres imatges dels records d’en Grisha entenem en quins exemples històrics s’ha inspirat Isayama, comparant-les instintivament amb el règim nazi i les seves polítiques antisemites. També es ressalta la presència d’una tecnologia clarament superior a la de dins-els-murs (p. e. la fotografia o el dirigible). Tot plegat, ens situa a una etapa més avançada de la història, aquest cop inspirada en el període d’entreguerres europeu.

És també en aquest moment quan per primer cop se’ns posa en context cronològic més enllà dels «2000 anys a partir d’ara» i els «100 des de la construcció dels murs». I aquest context ens permet anar dibuixant un eix cronològic per tal hipotetitzar sobre els esdeveniments passats. Tal com el pare de Grisha explica, fa 1820 anys l’antecessora Ymir Fritz pacta amb el diable i aconsegueix el poder dels titans, que en morir es divideix en nou poders entre els seus descendents, anomenats a partir de llavors subjectes d’Ymir: humans amb la qualitat de transformar-se en titans purs i/o intel·ligents. És a partir d’aquí que es constitueix l’Imperi Eldià; i en les seves conquestes iniciaria processos d’eugenèsia i neteges ètniques durant 1700 anys entre les societats conquerides. Entre aquestes la de l’Imperi Marleyià, que finalment se sollevà de l’opressió i aconseguí robar 7 poders titànics en una guerra que conclogué amb la retirada del rei eldià a l’Illa Paradís, 100 anys abans d’iniciar-se la història dels nostres protagonistes.

És clar que part d’aquest relat és una manipulació intencionada per part de l’Imperi Marleyià, tal com debaten Grisha i Eren Kruger a Paradís. És interessant ressaltar-ho perquè és la manera d’Isayama de plantejar la qüestió de la manipulació històrica per a fins polítics: tant de Marley com d’Eldia, en tant que ambdues haurien perpetuat i estat víctimes de crims similars.

D’altra banda, els paral·lelismes entre els subjectes d’Ymir i els jueus són evidents encara potser són més estètics que no pas de contingut. El que els uneix com a comunitat és la seva condició d’ètnia (o fins i tot de raça) i no pas la fe. I tot i que el seu símbol identificatiu (l’estrella de 9 puntes; metàfora dels 9 poders titànics) és clarament similar a l’estrella de David, la seva inspiració essencial rau en la mitologia escandinava: Ymir era un gegant malvat, mort per Odin i altres deus, que jugà un paper fonamental en el mite de la creació del món; i entre d’altres, engendrà els gegants de gel Jötun (engendrant, en el nostre cas, els Titans).  

En conclusió, podríem dir que els subjectes d’Ymir es basarien en reinterpretacions i combinacions de les mitologies escandinaves, de la Grècia clàssica i de la tradició judeocristiana; i que el nou context històric de l’exterior ens fa saltar d’un antic règim acabat de superar a una alteritat del període d’entreguerres europeu.

El mapa del Sr. Yeager

“Però, i si el títol del primer capítol era tan sols un element per cridar l’atenció? I si la narració d’Attack on Titan no se situa realment a la terra sinó que tan sols utilitza les referències històriques com un recurs formal?” Certament podríem arribar a pensar-ho. Per sort, el pare de Grisha ens ensenyà un element que dona aire a la nostra hipòtesi:  

Font: Attack on Titan Temporada 3 Part 2, episodi 57.
Font: Attack on Titan Temporada 3 Part 2, episodi 57.

Aquest és el  primer mapa que apareix a Attack on Titan, i tot i que ho fa molt breument cal parar-hi atenció. És una llàstima, però, que en la versió animada no podem deduir-ne massa res. No és pas el cas del manga:

Font: Attack on Titan, capítol 86.
Font: Attack on Titan, capítol 86.

En aquesta versió guanyem molt en context: observem una punta del continent i la representació és molt més extensa a la part inferior del mapa. Tot i això, és difícil identificar res ara mateix. Però què passaria si donéssim la volta al mapa i l’invertíssim?

Imatge10_TheMapa2
Font: Attack on Titan, capítol 86.

De sobte, el mapa es fa del tot reconeixible. El continent africà emergeix i hi observem, entre d’altres, el Golf d’Aden, l’entrada al Mar Roig, la península de Somàlia, l’Illa de Madagascar i el Golf de Guinea. Tot i que hi ha elements que no corresponen amb la cartografia actual, hi ha similituds suficients per seguir pensant que Attack on Titan se situa al nostre planeta, tal com s’afirma al primer capítol.

Per què tota la humanitat mostrada fins ara és caucàsica (si ens trobem a Madagascar) encara és informació actualment no divulgable. El que sí que podem dir és que a partir de 1940 el partit nazi va començar a dissenyar l’anomenat Pla Madagascar amb l’objectiu de deportar tots els jueus europeus a l’illa, enretirant-los la seva nacionalitat anterior i atorgant-los un autogovern supervisat pel govern alemany. Les condicions de la segona guerra mundial impediren, però, dur a terme el pla. Tot i això, la seva existència és bastant significativa, i probablement ha influït en Isayama a l’hora de decidir l’emplaçament real dels murs.

Més enllà del mar

Finalment, el cos de reconeixement ha sortit dels murs. Finalment, la humanitat s’ha aproximat a la veritat. Però el soterrani amagava més preguntes de les que podia respondre. Les missions que aparentment omplen la nostra existència sovint causen viatges inesperats que neguen allò pel que vàrem començar a caminar. L’Eren volia matar tots els titans i venjar la seva mare, però ara sap que els titans són eldians compatriotes. Davant d’això, què fer? Ara ja no hi ha titans però, què hi ha més enllà? «Qui és l’enemic?», preguntà Erwin. «Escull la decisió que et provoqui menys remordiments», respongué Levi. «Aquest món és cruel: lluita!».

La primera part d’Attack on Titan ens proposa una particular visió de l’existencialisme i la llibertat que ens hagués agradat tractar més profundament. Tot i això, evidenciar que la narració d’aquesta obra transcorre en un moment futur al nostre planeta i les seves influències històriques principals han estat un repte suficient.

Attack on Titan comença sent una obra d’acció simple que, des d’un inici, pretenia desplegar qüestions filosòfiques i ètiques més que notables pel seu format i públic. Acció, sospita i descobriment han guiat la narració fins ara, i el que en un inici era una narració èpica i antagònica sobre la supervivència de la humanitat contra l’extinció passa a ser una narració històrica  sobre els clarobscurs de l’existència i les lluites humanes, amb els combats entre nacions  i ètnies com a motor essencial. És així com els titans, l’antítesi de la humanitat, es descobreixen definitivament com a humans: perquè els humans sempre hem estat els nostres propis monstres.

Més enllà del mar tot canviarà. Però des del punt de vista que aquí ens interessa caldrà que analitzem les noves influències històriques que es plasmaran en l’obra i, sobretot, esclarir  i analitzar l’origen de la calamitat històrica que va fer col·lapsar el món. El que és, a parer nostre, l’objectiu últim d’Hajime Isayama en crear Attack on Titan.

Font: Attack on Titan Temporada 3 Part 2, episodi 59.
Font: Attack on Titan Temporada 3 Part 2, episodi 59.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>