Vice. Satanàs era (a) la Casa Blanca - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages

Qui és “Dick” Cheney?

Mentre George Walker Bush, el quaranta-tresè president dels Estats Units d’Amèrica (EUA) ha d’amagar-se a Sarasota (Florida), el seu vicepresident, Richard, “Dick”, Cheney (1941) està al capdavant del país, gestionant els atemptats de les Torres Bessones de Nova York. No és únicament la primera escena de Vice (subtitulada en castellà com a El vicio del poder), sinó també la realitat d’aquell onze de setembre de 2001 i que acabaria canviant el món. D’acord amb la pel·lícula, Cheney va ser l’únic capaç de veure en la sala d’emergències, en mig del caos que generaren els atacs terroristes, que allò era una manera perfecta per refer el món a la seva manera.

Sabem poques coses, com se’ns adverteix al principi del film, sobre qui va ser aquesta discreta i problemàtica figura que, d’acord amb la pel·lícula que ens proposem analitzar, va ser el veritable poder a l’ombra de la Casa Blanca entre 2001 i 2009. Valgui com a exemple el fet que malgrat la seva importància, en el seu excepcional i voluminós Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 (Pasado & Presente, 2011), l’historiador Josep Fontana el cita únicament vuit vegades.

La pel·lícula Vice, obra d’Adam McKay, autor de la curiosa i punyent La gran apuesta (la qual és una explicació indignada de l’origen de la gran crisi econòmica del 2007-08), intenta explicar la biografia i recorregut de Cheney. És un producte audiovisual que pretén no deixar indiferent a ningú, que busca colpejar a l’espectador i fer-lo indignar, apel·lant-lo directament i trencant sovint la quarta paret. El to és irònic, indignat i gairebé periodístic.

“A Nova York, les dones cremen els sostens. Nosaltres, les dones de Wyoming, ens els posem!”. Leanne Cheney és una figura molt conservadora i que exerceix una gran influència sobre el seu marit. Font: Avalon

Des de la primera escena a Casper, Wyoming, el 1963, quan la policia el deté per conduir ebri amb el cotxe, fins al seu nomenament com a vicepresident el 2001; des de ser un estudiant fracassat a Yale (becat gràcies a la influència de la seva dona, Lynne Cheney) immadur i eixelebrat a remenar les cireres a la Casa Blanca. El punt d’inflexió que li permet de convertir-se en un dels homes més poderosos de la història s’esdevé en el moment en què la seva esposa (per qui sent un amor molt sincer i apassionat) amenaça de deixar-lo si no canvia la seva actitud i inicia unes pràctiques a la Casa Blanca (altre cop, gràcies a la seva muller). Allà coneix Donald Rumsfeld (secretari de Defensa dels EUA entre 1975-77 i entre 2001-06), interpretat per un brillant Steve Carrell, qui li obrirà les portes del poder; d’ell, Cheney aprendrà a no tenir cap mena de mirament o consciència i a voler poder de manera crua i descarnada. Això, sumat a les seves ambicions, li permetrà escalar ben amunt.

Lynne Cheney és en aquesta pel·lícula un dels personatges més importants; de caràcter fort, apareix com una autèntica Lady Macbeth que, conscient del món masclista en què viu i el qual prefereix no canviar (en el film és de tarannà molt conservador, per no dir reaccionari), opera des de les ombres, alimentant la set de poder del seu marit i vivint els seus somnis a través d’ell.

El polític de la contrarevolució

De la mateixa manera que les millors biografies no parlen únicament del personatge, sinó que busquen entendre com els temps l’influeixen i com el biografiat influeix en l’època que li ha tocat viure, un dels grans encerts de Vice és fer-nos veure que Cheney no és un perill que arriba al poder per accident, sinó que és una conseqüència directa dels temps.

I és que, a finals dels setanta, estava naixent un nou món. Després de les dècades ‘felices’ dels cinquanta i seixanta, amb creixement econòmic, una relativa acceptació transversal de valors progressistes, de la lluita pels drets civils als EUA i una relaxació d’una moral estricta de regust blanc-i-negre (recordin els hippies i Woodstock)… estava començant a néixer la reacció que acabaria triomfant totalment a la dècada dels vuitanta.

Els setanta són presentats com un període d’inflexió en el qual els elements més conservadors de la societat nordamericana comencen un rearmament ideològic i cultural conservador que s’inicia en el camp polític. No és cap casualitat que les principals figures polítiques que integrarien la futura administració de George Walker Bush (2001-09) fossin persones que s’havien format en les presidències republicanes de Richard Nixon (1969-74) i Gerald Ford (1974-77).

El Dick Cheney real (a l’esquerra) i el Dick Cheney representat per Christian Bale (a la dreta). Font: Telegraph

El film acompanya la història més recent dels Estats Units i arriba a la dècada dels vuitanta, quan la inusual “revolució” dels superrics capgira la manera d’entendre la política: rebaixes fiscals per als més adinerats, derregularització de l’economia, “trickle down economics” i una arribada considerable de noves institucions (think tanks) que promogueren que unes mesures que només beneficiaven a uns pocs, fossin àmpliament acceptades per la majoria. La tele ajudava a normalitzar els superrics com Donald Trump, que apareixien en programes de màxima audiència, somrient a la càmera.

És precisament en aquest aspecte que el film excel·leix: en la manera de reflectir com la societat nordamericana es ‘conservadoritza’ i quin és el paper que els mitjans de comunicació de masses hi tenen. Però no únicament a través de la transmissió de valors conservadors (tornada a un tipus de família més tradicional, entendre la política d’una manera més autoritària, revisió dels drets civils, etc.), sinó també a partir de la idiotització, l’espectacle continu i el seu paper còmplice per fer que les noves polítiques econòmiques i la desigualtat social creixent esdevinguessin el nou sentit comú. El projecte de Roger Ailes, presentat al principi de la pel·lícula, però desdenyat per Rumsfeld, per crear un canal de televisió per al partit republicà acabarà materialitzant-se el 1996 amb la creació de Fox News. I cobra tot el seu sentit llavors.

Lògicament, però, l’obra serveix el plat fort (més de la meitat de la pel·lícula) en els anys de la vicepresidència de Cheney, durant la qual també va ajudar activament a consolidar i ampliar la nova revolució conservadora.

L’arquitecte del mal

Molts analistes han situat l’atemptat de les Torres Bessones l’11 de setembre de 2001 com un dels grans punts d’inflexió de la història contemporània. El terrorisme islamista no era pas nou; de fet, uns anys abans, el 1993, ja s’havia realitzat un atemptat amb un camió bomba al pàrking de la Torre Nord en els EUA; per no parlar del que ja s’estava duent a terme al Pròxim Orient.

El film (comprensiblement, ja que no pot parlar de tot) no explica les causes del terrorisme islamista, lligat en molt bona part al suport logístic i financer que va rebre dels EUA durant la dècada dels 80 i 90 però sí que utilitza els atemptats com a punt d’inici per explicar el gran llegat de Cheney al món: la seva política exterior i el control absolut de la població dels EUA en nom de la seguretat (les Patriot Acts en serien el paradigma).

Després d’assegurar-se que l’entorn del president dels EUA estigui format quasi totalment per homes de la seva confiança, de tenir accés a tota mena de comunicacions destinades al president i una total influència sobre ell, Cheney s’assegura d’acaparar més poder gràcies a ambigüitats legals i interpretacions autoritàries de la Constitució nordamericana (com la de l’”Unitary Executive Theory”) facilitades per personatges com Antonin Scalia, qui acabaria al Tribunal Suprem dels EUA. Això l’acaba convertint en un autèntic president a l’ombra.

George Walker Bush, el 43è president dels EUA, és retratat al film com un personatge fàcilment manipulable per Cheney i sense gaires llums. Font: Avalon

A partir de l’11-S, serà Cheney qui impulsi una “guerra contra el terror” a escala global. Una tàctica, però que era més fictícia que real. Perquè aquest nou credo va servir com a excusa als Estats Units per continuar garantint el seu poder i interessos globals després de la desaparició de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). La invasió de l’Iraq (2003) ja estava sobre la taula abans, fins i tot, dels atemptats de les Torres Bessones.

La conseqüència més directe d’aquells atemptats va ser una nova intervenció armada dels EUA a Afganistan i la Guerra de l’Iraq; accions que han portat a la desestabilització del Pròxim Orient i que encara vivim actualment; per no parlar de les moltes accions de tortura que es legalitzaren o acceptaren contra sospitosos de ser terroristes sense cap mena de prova ni de base legal (o molt feble). No és agosarat dir que la legalitat constitucional estatunidenca i la internacional van saltar pels aires per la determinació d’un home que volia mostrar al món “la potència total dels Estats Units”.

La construcció d’Iraq com a gran enemic a batre, a base de mentides, manipulacions de proves, estudis de grup que es dugueren a terme per convèncer la població, la justificació dels polítics, ja fossin demòcrates o republicans (en la pel·lícula, de fet, apareixent talls de TV reals de Hillary Clinton -antiga candidata demòcrata a la presidència- o Mike Pence -actual vicepresident dels EUA-)… és, segurament, la millor part de la pel·lícula.

Cheney mai va ser jutjat pels seus crims, però és un dels grans responsables de la inestabilitat mundial actual i la desigualtat social als EUA; conèixer l’individu i el cercle de persones que el varen ajudar en els seus objectius és essencial per entendre una part de la nostra realitat global. Vice és una pel·lícula molt important, que lliga els fets del nostre present més immediat amb les causes, que situa a Dick Cheney en el seu context històric i ens mostra que no és un error del sistema, sinó que n’és el seu millor reflex… de la mateixa manera que actualment, la presidència de Donal Trump tampoc ho és, sinó que té la seva explicació en els fets que Vice ens mostra.

Després de criticar activament la política exterior de Barack Obama, especialment respecte als acords nuclears amb Iran, un dels darrers llibres de Cheney, fet juntament amb la seva filla (la carrera política de la qual ha promogut activament) es titula: Excepcional. Per què el món necessita uns Estats Units poderosos. I John Boulton, un dels homes de confiança de Cheney al Departament d’Estat, era fins fa uns pocs mesos el conseller de Seguretat Nacional de l’actual president dels EUA, Donald Trump…

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>