Xerxes de Miller: com explotar la mateixa idea i morir en l’intent - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages

Vint anys després, Frank Miller ha tornat a Grècia. Apareguda en una sèrie de cinc números, Xerxes: The Fall of the House of Darius and the Rise of Alexander, constitueix la seqüela de l’influent còmic 300. Malgrat la innegable olor neocon (per no dir feixistoide) que destil·lava la primera entrega, l’èpica de la història (deformada) es convertia en un poderós imant pel lector, commogut pel sacrifici dels rudes homes de Leònides enfront de la bestial maquinària persa de Xerxes. Però la continuació, si bé segueix representant els mateixos valors morals i polítics (si bé una mica més camuflats), manca de l’atractiu que va convertir en un èxit la seva predecessora.

Xerxes, en l’àmbit artístic, presenta perceptibles diferències respecte a 300. La coloració (i l’atmosfera que genera) difereix clarament, potser degut al canvi de Lynn Varley per Alex Sinclair en aquest apartat. Miller sembla recordar els ingredients per generar una obra popular, però la seva plasmació en les vinyetes, per voluntat o per incapacitat, sembla matussera i/o desganada. Els rumors sobre aquesta esperada seqüela fa anys que existeixen (gairebé des de poc després de l’estrena del primer film), però la sensació d’estar davant d’una obra feta a correcuita i forçadament és recurrent. La concatenació de vinyetes repetitives fins a l’extenuació, sense acció real en elles, sembla suggerir amb més força la desgana de Miller enfront l’encàrrec (?) de l’editorial. De la mateixa manera, bona part del primer número no és més que una repetició d’escenes ja vistes en la segona part cinematogràfica de 300.

Les il·lustracions tornen a la presentació recurrent de personatges grotescos i morbosos, potser d’una forma més marcada que en l’anterior entrega. De nou, els perses són l’objecte principal d’aquesta deformació visual. Els reis perses, d’aspecte petri, s’assimilen més a un trol o un gólem més que no pas a un ésser humà. Aquesta evident deshumanització també s’arriba transmetre a Alexandre a mesura que s’endinsa en el corruptor Orient, tot i que mai no es completa del tot, com veurem.

Darius III: rei persa o rei de pedra? Font: Xerxes #4.
Darius III: rei persa o rei de pedra? Font: Xerxes #4.

L’argument és clarament el principal punt feble del còmic. En lloc d’enfocar-se en un únic esdeveniment històric, Xerxes busca cobrir gairebé 150 anys d’història. El resultat és descompensat i superficial, amb contínues omissions i salts temporals, deixant desvalgut i confús tot lector sense una mínima formació històrica. Xerxes, malgrat donar títol a l’obra, només té una certa entitat pròpia a les darreries del segon número i al tercer (si bé el seu fantasma sobrevoli els dos darrers números). El “repartiment” és molt més coral que a 300, però la majoria de personatges apareixen i desapareixen de la història sense fer cap contribució destacada al seu desenvolupament. Els diàlegs i acotacions extremadament concisos, i l’ordenació caòtica de la història tampoc ajuden a “ficar-se” en el còmic. Aquests desequilibris generen la sensació d’una manca total de planificació, tant en cadascun dels números com en el global de l’obra.

Persèpolis, metròpoli futurista (amb pecaminosa serp inclosa). Font: Xerxes #4.
Persèpolis, metròpoli futurista (amb pecaminosa serp inclosa). Font: Xerxes #4.

La precisió històrica no existeix, però tampoc se li pressuposa. De nou, es tracta d’una visió onírica i fantàstica dels fets, amb un gust gens dissimulat per la sensualitat, la violència i la grandiositat dels escenaris naturals i humans. Però si bé, com ja passava en el còmic original, alguns aspectes es poden passar per alt en ares de la llibertat artística (malgrat que alguns siguin sagnants, com la sensual estàtua de la casta Atena, la futurista Persèpolis o l’ús de foc grec), d’altres s’oposen directament a l’escrit a les fonts: Darius no va morir durant la campanya grega (i menys a mans del dramaturg de dia i “ninja” de nit Èsquil); Alexandre sempre va ser representat com un jove imberbe; els espartans no van unir-se a la campanya macedònia (de fet, van ser explícitament exclosos).

Èsquil, el dramaturg “ninja”, assassí de Darius I. Font: Xerxes #1.
Èsquil, el dramaturg “ninja”, assassí de Darius I. Font: Xerxes #1.

Com ja dèiem, Miller replica el mateix sistema de valors conservadors característics de la primera entrega. Cal reconèixer, no obstant això, que mostra una major empatia vers els soldats perses, que en aquest còmic són humanitzats. Aquests ja no són una massa informe despersonalitzada, sinó que els reconeix com individus capaços d’accions heroiques. Però aquesta capa és superficial. Els combatents grecs sempre són superiors perquè lluiten per les seves famílies, la seva pàtria i per la democràcia. L’ambient de camaraderia imperant reflecteix una imatge idealitzada de l’exèrcit, on aquest sentiment fraternal (i amb el favor dels déus) els permet afrontar amb valentia (i certa sornegueria) tot perill que se’ls presenti. Resulta gairebé innecessari subratllar que Miller no està pensant en l’hoplita grec, sinó en el soldat estatunidenc, que lluita per defensar els seus, el país i la llibertat amb Déu al seu costat. Enfront aquest combatent “voluntari” i ciutadà, els seus èmuls perses només lluiten pel caprici del Gran Rei, que no dubta en sacrificar els seus homes com a carn de canó. De nou replicant discursos amb clars ecos contemporanis, la guerra persa sempre és una guerra de venjança, mentre que la grega sempre és justa i en defensa de la civilització enfront del despotisme oriental (oblidant que, precisament, la campanya macedònia va ser justificada com una guerra de revenja). Els guerrers perses no són més que insectes (Miller els qualifica en una ocasió de “formigues”) que només poden esperar ser esclafats per la superioritat hel·lènica.

La contraposició entre llibertat i esclavitud també es vehicula a través de la representació gràfica d’ambdós grups. Els grecs són dibuixats sempre seminus, amb cossos apol·linis, reflectint la llibertat i la desacomplexada virilitat de l’home lliure que no necessita res més per enfrontar-se a l’enemic. Els perses, per altra banda, es mostren majoritàriament coberts de cap a peus (incloent-hi els samurais/Immortals), símptoma alhora de la seva manca de llibertat i de la seva feminitat (en ocultar la seva masculinitat).

Peu Imatge: El poc viril Milcíades. Font: Xerxes #1.
El poc viril Milcíades. Font: Xerxes #1.

La feminitat és un dels elements característics de l’orientalitat. De sobres és coneguda la representació de Xerxes, més semblant a una drag queen que no pas a un sobirà persa real. El rei persa no és l’únic en què es perceben insinuacions de feminitat. El general atenenc Milcíades apareix diferenciat dels seus compatriotes, sent l’únic que vesteix una cuirassa (amb el que ja hem senyalat que comporta) que, a més, realça uns arrodonits pectorals, més femenins que masculins. En el mateix sentit, és dibuixat amb un cert androginisme: cabellera rossa, llavis carnosos, ulls pintats i arracades a les orelles. Milcíades, el qual se’l representa en una vinyeta en la poc “viril” acció de plorar, es contraposa amb el mascle Temístocles, que l’aixeca del terra i el commina a actuar com un home per defensar la ciutat. Curiosament, i malgrat les insinuacions en aquest sentit tant antigues com modernes, la representació d’Alexandre no deixa entreveure la més mínima inclinació homoeròtica. El conqueridor macedoni, de fet, apareix extremadament viril, amb la mencionada masculina barba, i la seva atracció envers (i per a) les dones asiàtiques. Tot rastre de la seva orientalització és merament superficial. Malgrat que se’l pugui representar duent algunes joies, mai no abandona l’uniforme militar grec, amb l’icònic casc espartà/corinti.

Alexandre amb barba, joies i casc espartà/corinti. Font: Xerxes #5.
Alexandre amb barba, joies i casc espartà/corinti. Font: Xerxes #5.

Miller no s’ha mogut en els darrers vint anys, i menyspreant la creixent conscienciació feminista, les dones tornen a aparèixer en aquesta seqüela com a mers objectes de desig sexual. Atenes és un niu de prostitutes i joves decadents, amb insinuants representacions escultòriques arreu. Aquesta oberta sensualitat es troba encara més accentuada en les dones asiàtiques. Els reis perses se serveixen d’esclaves, completament nues, que, a més, se’ls ha arrencat la llengua, remarcant que només el seu cos és el que els interessa. Ester, la bíblica amant de Xerxes, mai no arriba a tenir una veritable entitat pròpia. El seu rol només serveix per il·lustrar la debilitat i volubilitat del monarca persa. La famosa història de Xerxes i Ester es troba seriosament mutilada i modificada, i té com a únic objectiu ressaltar (un cop més) la crueltat del Gran Rei. També cal dir que la insistència a emprar el mot Sió en lloc de Judea sembla sospitós, donades les evidents reminiscències contemporànies. En una altra mostra del seu menyspreu per les fonts, Miller converteix en obertament carnal la relació entre Alexandre i Estatira, quelcom negat amb vehemència a totes les fonts. Aquesta vinculació entre dones orientals i temptació pecaminosa apareix clarament reflectida en les dones nues que reben els macedonis a Babilònia, on Alexandre valora la idea de quedar-se. Però, com dèiem, Alexandre no sucumbeix a la perniciosa temptació oriental. Així doncs, l’Antiguitat de Miller torna a ser un món on només els mascles triomfen, la feminitat és debilitat i les dones són només objectes sexuals.

Alexandre i la temptació de Babilònia. Font: Xerxes #5.
Alexandre i la temptació de Babilònia. Font: Xerxes #5.

Els reis perses, a més de per la seva feminitat, es caracteritzen pel seu despotisme. L’esmentada representació pètria d’aquests no fa més que accentuar la seva deshumanització. L’únic que escapa d’aquesta plasmació monstruosa és Darius I, en què conviuen uns certs trets d’humanitat amb tics d’autoritarisme. Les característiques fonamentals del Gran Rei apareixen explicitades: riquesa sense límits, la seva paraula és llei i tots els plaers carnals estan a la seva mà. L’Imperi Aquemènida és l’encarnació de la uniformitat i la destrucció de tota cultura que acaba sota el seu jou. Un imperi que es regeix per la voluntat capriciosa d’un sol home, com exemplifica Xerxes amb la seva canviant relació amb el poble jueu. Els impius reis perses es mouen en la fina línia que separa la humanitat de la divinitat. En una escena ja apareguda en la segona pel·lícula de 300, Xerxes viatja al desert per trobar-se amb un misteriós personatge amb aspecte de mòmia per renéixer com a “déu” (en aquesta reconversió, la latent feminitat del jove Xerxes es converteix en l’extremada representació coneguda per tots). Més enllà de la falsedat dels fets relatats, resulta curiosa la ubicació de l’episodi. Segons es pot llegir, aquesta apoteosi té lloc a Najd. Més enllà d’un petit poblat palestí, Najd és el nom de la regió central d’Aràbia (i, per tant, fora dels dominis històrics de l’Imperi Aquemènida) on al segle XVIII es van originar la família reial dels Saud, així com el wahhabisme. Aquesta interpretació fonamentalista de l’Islam, en conjunció amb el salafisme, ha estat la doctrina fonamental seguida per Osama bin Laden, Al Qaeda o Estat Islàmic. L’elecció difícilment pot ser causal i busca establir, un cop més, una equiparació entre els antics perses i els terroristes actuals. Xerxes no és més que una baula més de l’eterna amenaça oriental que aspira a la destrucció d’Occident.

Najd, regió central d’Aràbia. Font: Wikipedia.
Najd, regió central d’Aràbia. Font: Wikipedia.

En conclusió, més enllà de la seva dubtosa historicitat, Miller torna a presentar un còmic ple de missatges ideològics i morals plenament contemporanis. Reprenent el ja mostrat a 300, la història serveix per defensar novament la superioritat del viril Occident enfront del despòtic i femení Orient. Els èxits hel·lènics del passat serveixen com a exemple pel present. Ahir com avui, els homes han de prendre la iniciativa per tal de defensar els tòtems del conservadorisme occidental (família, pàtria i “llibertat”) dels enemics de sempre, que busquen sumir el món en la foscor. Per tant, la visió de Miller poc ha evolucionat en els darrers vint anys. Donada la ja comentada desgana palpable en tots els números, cal preguntar-se si el seu retorn a l’Antiguitat era perquè realment sentia que hi havia una història a explicar, o bé si hi va veure una ocasió per embutxacar-se una bona suma de diners o va ser per la pressió d’algun contracte editorial. Els dos primers números, malgrat les mancances, resulten molt més rics que els tres següents. Tenint en compte que part del relatat en els dos inicials ja apareixia en el segon film de 300, no és desgavellat que els restants es creessin amb la voluntat expressa de comercialitzar-los fent una sèrie de cinc, com ja havia passat amb la primera entrega. Potser podria haver-se (-nos) estalviat l’esforç. Xerxes no és res més que els mateixos missatges retrògrads de sempre, però embolcallats d’un embalatge molt menys atractiu.

Morts per una idea, un experiment anomenat democràcia. Val la pena? Font: Xerxes #1.
Morts per una idea, un experiment anomenat democràcia. Val la pena? Font: Xerxes #1.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>