1968. Al gener, l’ofensiva del Tet durant la guerra de Vietnam; a l’abril, la Primavera de Praga, l’assassinat de Martin Luther King (i els tumults que això provoca) i a Berlin s’atempta contra la vida del líder estudiantil Rudi Dutschke; al juny, Robert Kennedy és assassinat; a l’agost, les tropes del Pacte de Varsòvia posen fi a l’experiència del “socialisme amb rostre humà” txecoslovac; a l’octubre, durant la Revolució Cultural de Mao, s’expulsà del Partit Comunista Xinès un dels seus antics líders: Liu Shaoqi, mentre a Mèxic tenia lloc la matança d’estudiants de Tlatelolco i dies després tindrien lloc els punys alçats de Tommy Smith i John Carlos; al novembre, Richard Nixon guanyà les eleccions presidencials en un país que molts consideraven que anava cap a una guerra civil… i al maig havia tingut lloc, clar, la gran revolta estudiantil de París.
Cinquanta anys després, encara ens preguntem què va significar tot allò. Després de la Segona Guerra Mundial (1939-45), semblava que el món que n’havia sorgit havia de ser inamovible. Després de 1945, el planeta s’havia dividit en dues meitats regides per dues superpotències diferenciades: els Estats Units d’Amèrica (EUA) i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS); ambdues lideraven projectes clarament diferenciats. Econòmicament, políticament i socialment, buscaren consolidar dos models d’entendre el món oposats: capitalisme en el primer cas, socialisme en l’altre. Si volies llibertat, deien que havies d’anar a Occident; si volies igualtat, al bloc socialista.
Fins a la dècada dels seixanta, semblava que aquells dos pols que vivien d’esquenes i que estaven liderats (o sotmesos) per les seves respectives superpotències havien arribat al final de la història. Malgrat la vigència de la Guerra Freda, tot apuntava cap a unes societats grises i conformistes. En el camp capitalista (i occidental), el creixement econòmic de postguerra havia donat lloc a la construcció dels moderns estats del benestar, l’augment i consolidació d’una nombrosa classe mitjana que estava lligada al sistema gràcies a l’aparició de la societat de consum i d’una hipoteca per a pagar la seva casa i uns sindicats forts que empenyien fortament per a la redistribució de la riquesa. Per la seva part, en el camp socialista, malgrat la falta de llibertats polítiques, el creixement econòmic havia assegurat un modest benestar i havia aconseguit generalitzar una aquiescència entre la seva població.
“Mai havíeu viscut millor” digué el primer ministre britànic Harold Macmillan el 1957; però Macmillan, com Clement Attlee o Winston Churchill (aquests dos últims, també primers ministres del Regne Unit de postguerra) havia nascut a la Gran Bretanya victoriana, al segle XIX. Charles de Gaulle, president de la República francesa, tenia 77 anys quan als carrers de París va esclatar el Maig francès; i Breznev, el líder soviètic, tot i ser una mica més jove, tenia 61 anys quan se succeïren els fets de Praga.
Era innegable que l’ordre de postguerra havia estat construït per una generació envellida que s’havia forjat en l’època dels antics imperis europeus, les grans crisis de la dècada dels trenta i dues guerres mundials. El preu a pagar per dues guerres mundials que havien segat bona part de la joventut del Vell Continent i que no es recuperaria fins al baby boom dels anys de postguerra.
I serà precisament aquesta generació nascuda després de Verdun, Gernika, Auschwitz o Stalingrad, criada en un món d’abundància i estable (malgrat que fos bipolar) els que començaran a qüestionar-se els valors dels seus pares i avis, els mateixos que els hi havien imposat una determinada manera de veure les coses que ells ja no sentien igual: el canvi generacional es va reflectir en la contracultura naixent dels seixanta, esborrant l’artificiositat i la fredor entre professors i alumnes, buscant l’amor lliure; però també es va traslladar en les conductes i lleialtats polítiques: per als nous intel·lectuals i radicals d’esquerra, el referent va virar de la URSS a la Xina maoista o al ‘Che’. De cop i volta, era lícit ser utòpic, trencar els límits i el nou realisme era ‘demanar l’impossible’.
La dissidència interior creixia i una nova generació de polítics, activistes, idealistes, joves i intel·lectuals (i no sempre per aquest ordre. A vegades, una persona podia ser-ho tot) van començar a prendre els carrers davant d’una realitat que no agradava i que els havia dut una guerra a Vietnam (la primera televisada de la història) que havia creat un rebuig immens en l’opulenta societat nordamericana.
La dècada dels seixanta i 1968 no van ser una revolució dels somriures, però. El Maig francès del ’68 es va dur a terme en un context de gran bonança econòmica a França i a Europa que va acabar amb el Partit Comunista Francès pactant millores salarials (i recomanant als estudiants que tornessin a casa); però a Praga, els txecoeslovacs van haver d’enfrontar-se als tancs soviètics per a defensar el seu projecte polític de “socialisme amb rostre humà”. Al mateix temps, les antigues colònies africanes i asiàtiques continuaven amb les seves independències i ho feien d’una manera que inquietava sovint a un dels dos bàndols (o als dos al mateix temps), a vegades deslligant-se de les estrictes lleialtats geoestratègiques de la Guerra Freda; els afroamericans portaven al sistema contra les cordes amb el moviment dels drets civils; i a l’Espanya de Franco, els obrers i els estudiants s’aliaven per a intentar esquerdar el règim.
I si bé és cert que aquell esclat revolucionari no va acabar de cristal·litzar i que va començar a sembrar en molts cors les llavors de la contrarevolució que es duria a terme a partir de la dècada dels setanta, també cal dir que les conseqüències d’aquella revolta global fallida canviarien per sempre més, especialment en el camp cultural, polític i social. I encara exerceix tal fascinació entre nosaltres que encara ens emocionem pensant en el món que podria haver sigut i mai va ser.
