El neoliberalisme neix i mor a Xile - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages

“En medio de esta América Latina convulsionada veamos a Chile, nuestro país es un verdadero oasis con una democracia estable, el país está creciendo, estamos creando 170 mil empleos al año, los salarios están mejorando”, aquestes són les paraules amb les quals Sebastián Piñera va inaugurar el que s’ha anomenat octubre negre a Xile. Paradoxalment, una altra consigna és cridada pel poble: “evade”. Els estudiants fan una crida per a una evasió massiva del metro de Santiago en resposta a l’augment de 30 pesos del passatge que Juan Andrés Fontaine, ministre de transport, tracta penosament de fer passar com un bon tracte convidant a matinar a la gent per eludir l’augment: “Quien madrugue puede ser ayudado a través de una tarifa más baja”. L’endemà, el ministre d’hisenda, Felipe Larraín, assenyala en una conferència de premsa respecte al no augment de l’IPC, amb certa ironia: “para los románticos, el precio de las flores ha caído en un 3,7%”. Al mateix temps, i davant la manifestació prolongada de diversos dies –impulsada per els estudiants i secundada per la resta de la població–, el divendres 18 d’octubre es decideix tancar totes les línies del metro de Santiago després de 44 anys de funcionament ininterromput. La mesura impulsada per salvaguardar el transport suburbà, lluny de generar tranquil·litat, provoca un esclat social que creix a mesura que passen les hores i detona en una de les majors revoltes en la història recent de Xile. Davant de l’esclat, Piñera perd el control i ràpidament decreta l’Estat d’Emergència, treu els militars al carrer i aplica el toc de queda, primer a Santiago i després a quasi totes les regions del país. D’aquesta manera, el president intenta vandalitzar i reduir el moviment al fenomen del saqueig i destrucció en el que es veieren immerses diverses ciutats del país.

“No son 30 pesos, son 30 años”

L’esclat social rau en un descontentament generalitzat que es va gestant des de temps enrere. “Contra la precarització de la vida” és una de les consignes esgrimides per la població i encarna la profunditat del descontentament. El sistema neoliberal ha portat que drets socials com l’educació, el sistema de pensions i la salut es regeixin a través de les normes del mercat. En concret, el 90% dels jubilats xilens rep una pensió inferior a 180 euros mensuals mentre que el cost de la vida a Santiago arriba a xifres similars a diverses ciutats europees. Altrament, el sou mínim se situa al voltant dels 360 euros al mes per 45 hores treballades, mentre que la carrera de medicina a la Universitat Catòlica de Xile costa 826 euros mensuals. Aquest panorama escandalós de desigualtat ha revelat la realitat més dura d’aquesta crisi: les morts en les sales d’espera d’hospitals, l’endeutament per cobrir les necessitats bàsiques o el suïcidi d’adults majors que no poden mantenir-se un cop arriben a vells. La llista i l’univers d’injustícies socials és tan gran que faltaria espai per a reproduir-les.

El neoliberalisme que s’implantà durant la dictadura d’Augusto Pinochet (1974-90) és l’ordre econòmic que encara regeix a Xile i l’origen de les increïbles desigualtats socials que el país encara està patint. Foto: CNN

Les xifres macroeconòmiques de les quals fan gala els qui defensen el sistema neoliberal, amaguen cruentes realitats quotidianes. Celebren que en els últims 14 anys Xile ha sigut el país amb un PIB més alt de l’Amèrica Llatina i oculten la xifra d’estar dins dels deu països amb més desigualtat del món. I és la desigualtat el que ha portat a la gent a sostenir l’esclat popular i la protesta al carrer durant més de dues setmanes, i això ens porta a haver de mirar enrere, durant els darrers 30 anys de la nostra història recent. La post dictadura (1989 – actualitat) no va ser una transició, sinó la perpetuació d’un model polític i econòmic instaurant a punta de pistola durant la dictadura d’Augusto Pinochet (1973-1989). Un model neoliberal implementat al llarg del Règim per un grup de tecnòcrates –els anomenats Chicago Boys– que es formaren en les idees de Milton Friedman de l’Escola de Chicago, i aconseguiren fer de la societat xilena un experiment sociopolític. El dit sistema econòmic troba completes garanties en la constitució de 1980 elaborada durant la Dictadura i ideada per Jaime Guzmán. A començaments de la “democràcia”, durant els anys noranta, Guzmán assenyalava que “[els opositors a la dictadura] trataron de derribar al Gobierno Militar pero no lo consiguieron. Recibieron el poder del general Pinochet en el día y la hora señalada. Ningún día antes y ningún día después. Y lo recibieron dentro de la Constitución que nosotros elaboramos”. Així doncs, són més de trenta anys de neoliberalisme; trenta anys durant els quals els governs continuaren legislant amb la mateixa carta magna de Pinochet; trenta anys en els quals no es van reestructurar ni la policia ni les forces armades; trenta anys sense veritat ni justícia.

Manifestació enfront del consolat xilè a Barcelona. 21 d’octubre de 2019. Fotografia: Rebeca Saavedra.

En definitiva, a Xile no hi ha hagut una vertadera transformació del sistema neoliberal dictatorial i els seus responsables continuen gaudint de total impunitat. La mal anomenada transició va fer caure a molta gent en una letargia en la qual a “la injusticia social se le llamó inequidad y a la violación de derechos humanos, excessos”. L’esclat social que avui ens sacseja com a poble obliga a tornar la mirada sobre l’herència del règim de Pinochet i el silenci còmplice en el qual ha operat l’institucionalitzat i part de la societat. Així i tot, malgrat les polítiques de l’oblit implementades a Xile, l’esclat popular també ve a recordar-nos que –tal com va assenyalar fa pocs dies Bernardo Soubercaseaux– “los jóvenes están insertos en un engranaje intergeneracional y por sus venas corre la memoria històrica”. I és aquesta memòria històrica la que avui dia contribueix a dotar de sentit a les demandes populars i a entrellaçar les protestes en dimensions temporals més àmplies; però, al mateix temps, ens connecta amb la cara més dura de la repressió dictatorial.

“No estamos en guerra”

Cassolades, barricades, foc i saquejos enfront de policies i militars armats son part de les imatges que ens està deixant aquest conflicte. Les paraules del president Sebastián Piñera, “Estamos en guerra contra un enemigo poderoso, implacable, que no respeta a nada ni a nadie, que está dispuesto a usar la violencia y la delincuencia sin ningún límite”, contrasten amb les últimes xifres registrades per l’Institut Nacional de Drets Humans (1 de novembre 2019) respecte a l’ús de la força policial i militar durant les manifestacions i els tocs de queda. Els números mostren que el total de persones ferides arriba a 1.574 –sent 40 persones ferides per trets de bala, 473 per perdigons, 30 per balins, i 305 per armes de foc no especificades. S’identifiquen a més 5 pèrdues oculars i 141 lesions als ulls. També es registren 132 querelles per tortures, 18 d’elles amb caràcter sexual que inclouen despullaments, amenaces de violació, tocaments i/o penetració, i 5 querelles per homicidi. El nombre total de detinguts durant les dues primeres setmanes de protestes arriba fins a les 4.316 persones.

Marxa mundial en solidaritat amb el poble de Xile. Barcelona 24 d’octubre de 2019. Fotografia: Rebeca Saavedra

Aquestes xifres ens permeten reconèixer que, novament, l’autoritat –en complicitat amb la policia i les forces armades– pren mesures repressives per legitimar-se en el poder i es desarticulen els focus de resistència popular mitjançant l’ús inadequat i irresponsable d’armes, bombes lacrimògenes i camionetes amb canons d’aigua. Es comprova que com a mínim un oficial és detingut per desobeir i no voler participar de la massacre ciutadana. Els serveis d’intel·ligència de les forces policials es coordinen; hi ha centres de detenció il·legals; se censura a les persones que enregistren imatges dels fets amb les seves càmeres, hi ha abús de poder, entrades a domicilis i poblacions, tortures, desaparicions i morts. De la mateixa manera que fa 40 anys, s’estableix un fort dispositiu repressiu que significa la reducció dels drets civils, es decreta l’estat de guerra intern i no es prohibeix, però es limita el dret a reunió i a organització amb la justificació de l'”enemic intern”: la societat és conduïda per la lògica militar.

“Chile despertó”

Han passat més de dues setmanes des de l’esclat social a Xile i encara no hi ha responsables polítics dels crims i abusos comesos durant l’Estat d’Emergència. Mentre el poble es continua manifestant “fins que valgui la pena viure”, el govern continua ometent la profunditat de les demandes. La població exigeix una nova constitució que doni cabuda a drets socials, mentre l’Estat respon amb una forta repressió i criminalització del moviment. En última instància, el govern de Sebastián Piñera busca transmetre una falsa imatge de normalitat i continua reproduint pràctiques anteriors: modificacions petites i superficials per continuar perpetuant els fonaments del sistema neoliberal. Certament, aquesta resposta resulta interessant si considerem que Piñera encarna tant la classe política com l’elit econòmica del país. Una elit desvinculada de les realitats quotidianes i que no te ni la virtut ni la voluntat de comprendre-les. Tot i això, o precisament per això, aquesta elit s’està sentit amenaçada com ha passat pocs cops a la nostra història. En aquest context, la primera dama Cecilia Morel assenyalava l’inici de les mobilitzacions: “estamos absolutamente sobrepasados, es como una invasión extranjera, alienígena (…) y no tenemos las herramientas para combatirlas (…), vamos a tener que disminuir nuestros privilegios y compartir con los demás”.

Gran part de la classe econòmica i de la classe política de Xile està profundament entrellaçada, per això busquen perpetuar el sistema i per això, també, la lluita per una nova constitució obliga a repensar la història recent del país. L’esclat social que ha protagonitzat el poble xilè i la brutal repressió amb la qual ha respost l’estat, fa replantejar la incapacitat de curar la mateixa ferida i les conseqüències de trenta anys de postdictadura. Fins que no es produeixi un canvi estructural, es continuarà condemnant a la població a reviure els horrors de la dictadura. Així i tot, aquest octubre negre que ha tenyit de mort la primavera a Xile, també ha retrobat al poble xilè amb la seva capacitat de lluita i resistència: “Xile s’ha despertat” es canta per carrers i avingudes. La memòria històrica que ha sorgit aquestes setmanes dóna sentit a les demandes i permet entendre la densitat de les protestes. I és que la memòria continua viva: és popular i transgeneracional. I quan es proclama que “el neoliberalisme neix i mor a Xile”, reviuen en la consigna els darrers cinquanta anys d’història de Xile per demanar un canvi profund que acabi, d’una vegada per totes, amb allò que va començar de cop un 11 de setembre de 1973.

  • Marxa mundial en solidaritat amb el poble de Xile. Barcelona, 24 d’ocubre de 2019. Fotografia: Rebeca Saavedra.

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of