El passat dels Pirineus: història d’una llarga relació entre ecosistema i comunitats humanes - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages

L’article ha estat redactat a partir de les investigacions fetes pel Grup d’Alta Muntanya del Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Institució Milà i Fontanals del CSIC. Format actualment per Ermengol Gassiot Ballbè, Ignacio Clemente Conte, David Rodríguez Antón, Laura Obea Gomez, Guillem Salvador Baigues, Sara Díaz Bonilla i Niccolo Mazzucco i l’autor que firma aquest article. https://arqueologiademuntanya.wordpress.com/

Avui en dia, als Pirineus hi podem trobar part dels paisatges més emblemàtics de Catalunya. Aquest territori atrau gran quantitat de visitants tant a l’hivern per practicar l’esquí com a l’estiu per fer excursionisme o gaudir dels seus paisatges. Molts dels seus indrets, protegits sota diverses formes, ens remeten a la idea d’unes muntanyes i boscos verges que, a diferència de les zones més planes, haurien restat poc alterats per l’ésser humà fins a èpoques molt recents. De la mateixa manera, la memòria social del passat més recent ens porta a la ramaderia transhumant i una cultura i formes de fer tradicionals i conservadores poc receptives als canvis. A totes aquestes suposicions s’afegia fins a principis d’aquest segle, una manca de programes d’investigació arqueològica de camp més enllà de troballes casuals. Tot plegat ha portat al fet que els Pirineus a vegades han aparegut en els relats historiogràfics bé com a barrera natural o bé com a zona de pas però sense dades reals que permetessin saber com vivia la gent que els va habitar i com es relacionaven amb els grups veïns.

En aquest article s’exposen de manera breu els resultats de diversos estudis que des de l’arqueologia, la geografia, el paleoambient i l’antropologia han canviat la visió que es tenia dels espais de muntanya. Es resumeixen en format més divulgatiu diversos treballs científics ja publicats, les seves referències bibliogràfiques les trobareu a l’apartat «per saber-ne més».

Les dades provenen fonamentalment de les investigacions que l’equip de treball al qual pertany l’autor ha fet al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, una zona protegida, ben coneguda pels amants de la muntanya. Se situa al Pirineu de Lleida entre les comarques del Pallars Jussà, Pallars Sobirà, Alta Ribagorça i la Val d’Aran. Conté un relleu molt típic del Pirineu Axial amb una altitud sobre el nivell del mar que oscil·la entre els 1500 metres als fons de vall i vora els 3000 als cims de les muntanyes més altes. Les precipitacions són abundants i actualment, a l’hivern la neu cobreix tot el paisatge durant diversos mesos.

Les primeres ocupacions humanes

Les darreres investigacions arqueològiques han permès establir que els primers indicis d’ocupació humana al Parc Nacional es situen a inicis de l’Holocè, uns mil·lennis després del final de l’última Edat del Gel, quan els Pirineus van quedar coberts per glaceres permanents. En aquesta època a Europa no existia encara ni l’agricultura ni la ramaderia i el que coneixem són ocupacions esporàdiques de grups humans que practicaven la cacera i la recol·lecció, els testimonis que ens han deixat són molt escadussers, restes de fogar i eines de pedra. Una d’aquestes ocupacions es va localitzar a l’Abric de l’Estany de la Coveta, dins del Parc Nacional. La datació de carboni 14 d’un dels carbons va proporcionar un resultat entre el 7000 i el 6500 aC.

En els següents mil·lennis va tenir lloc un fenomen generalitzat que canviaria per sempre la vida de les persones: Es tracta de l’arribada del neolític, un període de la història en què els grups humans van adoptar l’agricultura i la ramaderia com a forma de subsistència. El pas de la vida de caçadors – recol·lectors a pastors i pagesos i les seves implicacions socials podrien ocupar desenes d’articles com aquest i encara ens quedaríem curts. Únicament cal recordar que es tracta d’unes pràctiques socioeconòmiques que van aparèixer al Pròxim Orient fa uns 11000-12000 anys i que no van arribar a Europa fins uns quants milers d’anys després. És molt destacable que als Pirineus es troben alguns dels jaciments arqueològics amb evidències de ramaderia més antics de la Península Ibèrica que es situen entre el 5500 i el 5000 aC. Es tracta de les coves de Coro Trasito (comarca de Sobrabe), Els Trocs (Vall de Benasque) i la Cova del Sardo. Les dues primeres es situen al Pirineu Aragonès entre 1400 i 1600 metres d’altura i el darrer jaciment en el Parc Nacional a uns 1800 metres d’altura. A les excavacions arqueològiques que s’hi han fet s’han descobert nombroses restes d’ossos de vaques, porcs, i ovelles i cabres provinents de la ramaderia i no de la caça que continuava existint però en un paper més secundari; a més s’han trobat nombroses restes de recipients ceràmics, objectes que a Europa Occidental s’associen a les formes de vida neolítiques.

Fotografia de les excavacions arqueològiques a la Cova del Sardo.
Font: Montañas humanizadas. Arqueología del pastoralismo en el Parque Nacional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

L’estudi de les restes lítiques de la Cova del Sardo ha proporcionat resultats molt interessants pel que fa a la mobilitat d’aquests primers pastors (i pastores). El sílex amb el qual es van elaborar les puntes de fletxa, falç i ganivets provenia en bona part de la Vall de l’Ebre i en menor part de vall del Roine. Tant si van arribar fins allà a través de l’intercanvi o si va ser el grup humà qui va anar a buscar la matèria primera mentre desplaçava els ramats cap a terres baixes a l’hivern, aquestes observacions proven l’existència de xarxes de mobilitat i intercanvi a distàncies relativament grans en una època com és el neolític antic, fa uns set mil anys.

Canvis en les ocupacions humanes i el paisatge al final de la prehistòria

A través dels estudis del pol·len acumulat en sediments lacustres i les restes de carbons provinents del subsòl, els investigadors i investigadores han pogut reconstruir com era el paisatge vegetal. I efectivament, ha experimentat nombrosos canvis. Al Neolític antic la cobertura vegetal era molt diferent d’avui en dia: El bosc arribava fins als 2500 metres d’altitud, molt més amunt dels 2000-2200 metres actuals i a més predominaven els arbres caducifolis (avellaners, roures, oms i en menor mesura til·lers), a diferència del bosc actual pirinenc del Parc on predominen les coníferes de fulla perenne com l’avet i el pi negre. El primer gran canvi en el paisatge vegetal provocat per l’ésser humà es documenta cap al 3300 aC. Les fluctuacions en el registre pol·línic i les restes de carbons en el subsòl indiquen una tala generalitzada del bosc i nombrosos incendis provocats a partir de 2000 metres per obrir prats destinats a l’alimentació del ramat durant el període estival. L’arqueologia també ens informa d’aquest augment de la intensitat de l’explotació de l’alta muntanya; durant el treball de camp s’ha pogut documentar fins a set jaciments arqueològics amb unes cronologies semblants, cinc en cavitats entre blocs de pedra i dos a l’aire lliure, molt probablement cabanes. Aquest augment de l’activitat humana visible en les restes arqueològiques i els indicadors pol·línics s’ha detectat també a la Cerdanya Nord, a la vall del Madriu (Andorra) i en diverses parts dels Alps.

Veient en conjunt aquestes investigacions podem parlar d’una consolidació de l’explotació agropecuària de l’alta muntanya al sud-oest d’Europa fa uns 5000 anys, en el que convencionalment es coneix com el final del Neolític i els inicis del Calcolític o Edat del Coure. Grups humans pujaven als prats alpins durant l’estiu, quan l’herba és més fresca per alimentar el ramat i es movien cap a zones més baixes amb l’arribada de les neus a la tardor, estem parlant de l’avantpassat, encara llunyà, de la transhumància.

Pel que fa als últims dos mil·lennis abans de la nostra era, al Parc Nacional només s’han pogut datar tres jaciments arqueològics amb context d’hàbitat humà, tanmateix això no vol dir que desaparegui el poblament de la muntanya. Existeixen altres restes arqueològiques que es poden adscriure a aquesta època. Per una banda existeixen dins el Parc com a mínim dos túmuls circulars de pedra o “Cromlecs” que podrien haver tingut una funció de marcador de territori i/o funerària. D’altra banda, també s’ha trobat amagatalls de recipients ceràmics en petites cavitats entre tarters o acumulacions de blocs de pedra de caiguda geològica, per la seva decoració els podem situar a l’Edat del Bronze. Cal mencionar que els registres pol·línics mostren que l’activitat humana segueix.

Recipients trobats al Parc Nacional prop del planell de Sant Esperit.
Font: Oriol clavera i Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya. Extret de Montañas humanizadas. Arqueología del pastoralismo en el Parque Nacional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Les ocupacions d’època romana als Pirineus centrals i l’augment de la ramaderia durant el Baix Imperi i la Tardoantiguitat

A partir del segle III dC l’explotació del medi d’alta muntanya experimenta un augment sense precedents, trobem fins a 10 jaciments arqueològics que  cronològicament es situen entre el Baix Imperi i la tardoantiguitat. Alhora apareix un nou tipus de assentament d’alta muntanya. Es tracta de conjunts de cabanes i tancats a l’aire lliure que poden arribar a sumar fins a 15 estructures. Per les seves característiques es tractaria d’unes pràctiques agropecuàries en les quals els ramats eren pasturats per moltes persones més que en els darrers segles, qui sap si famílies senceres. Hem anomenat a aquests llogarrets semipermanents “Poblats agrupats”, no són l’únic tipus d’assentament d’aquesta època, s’han localitzat també hàbitats en cova així com assentaments més modestos formats per una cabana o dues cabanes i diversos corrals. Sens dubte està relacionat amb un augment dels indicis de romanització. A la veïna Vall d’Aran, en aquesta època s’han documentat cementiris, esteles funeràries i una possible vila romana en pobles en els fons de les valls.

Els indicadors de vegetació confirmen aquest increment de l’ocupació humana en època baiximperial i tardoantiga. Disminueix el pol·len procedent d’arbres i augmenta el que està associat a herbes que es troben en prats. Tots els pisos altitudinals són desforestats per ser utilitzats com a prats per al ramat. També és significatiu el pol·len procedent de cereals als registres obtinguts a la vall de Sant Nicolau i a la Coma de Burg, lectura que ens està indicant el conreu de cereals per sobre dels 1800-2000 metres en aquest període. Arqueologia i biologia coincideixen en indicar que en aquests anys els grups humans transformen completament el paisatge talant el bosc per a l’explotació ramadera.

L’Edat Mitjana. Els paisatges del romànic

Els estudis ens indiquen que l’època medieval, juntament amb l’anterior, representen els anys de màxim impacte humà en el paisatge. Superior fins i tot a època moderna i contemporània, el senyal de pol·len provinent dels arbres arriba al seu mínim històric. Les restes arqueològiques presenten certa continuïtat amb el període anterior. Això si, els “poblats agrupats” medievals tendeixen a contenir un major nombre de tancats i cabanes que els seus predecessors. Exemples són el Despoblat de la Cova amb ocupacions datades entre els segles XI i XIII, Port de Rus (abandonat el segle XIV) i el més jaciment arqueològic més gran documentat al Parc Nacional: El Despoblat de Casesnoves, un conjunt d’un mínim de 39 recintes adossats entre ells entre els quals s’han identificat 12 cabanes, 14 tancats, 5 magatzems interpretats com caves per assecar el formatge. Aquest poblat estacional situat a 2300 metres d’altura va ser abandonat al segle XIII.

Per tant, en els segles centrals de l’Edat Mitjana, trobaríem un paisatge pirenaic sense gairebé arbres i ple de pastures utilitzades per gran quantitat de ramats. Ramats més petits que els que veiem, actualment o en les fotografies en blanc i negre de principis de segle XX però que tots junts sumarien més ovelles. Aquests poblats agrupats coincideixen en el temps amb la fundació d’esglésies romàniques actualment Patrimoni de la Humanitat com Sant Climent de Taüll entre d’altres. La seva relació amb els jaciments arqueològics de pastors seria un tema interessant a investigar en un futur.

El despoblat de Casesnoves. Font: Fotografia de Oriol Clavera.

Els últims segles de pastoralisme a l’alta muntanya

Entre els segles XIII i XIV s’abandonen els poblats agrupats i ja no tornen a ser reocupats ni se’n construeixen de nous. Al final de l’edat mitjana existeix un canvi en les formes socials a l’alta muntanya i és possible que hi hagi certa recuperació del pi en el paisatge, però els indicadors d’impacte antròpic continuaran elevats.

Arqueològicament trobem, a inicis de l’Edat Moderna, una varietat en els assentaments humans i les activitats que s’hi practicaven, coexistien cabanes aïllades amb estructures per munyir el bestiar, ocupacions en abric i cabanes amb corral. Els documents escrits ens parlen de la creació de companyies ramaderes fruit de pactes entre els grans propietaris agrícoles del Pla de Lleida i les famílies més destacades del Pirineu, les cases grans, pactes que podrien ser l’origen de la transhumància sota la forma que l’entenem avui en dia. Les dades arqueològiques actuals no permeten una resolució cronològica suficient per distingir canvis en qüestió de dècades. El que sí que podem apuntar és que sembla que en els darrers 200 o 300 anys es tendeix a una especialització en la gestió ramadera. Desapareix la varietat d’assentaments anterior i s’abandonen o deixen de ser visibles altres activitats com la producció de llet i formatge a la muntanya. Els jaciments arqueològics que pel seu estat de conservació semblen més recents consisteixen en un corral de grans dimensions acompanyat per un corral auxiliar més petit i una o dues cabanes de pastor de dimensions reduïdes, aquests vestigis corresponen a la transhumància tradicional en la qual un o com a màxim tres pastors conduïen ramats de centenars o milers de caps de bestiar propietat d’una casa gran que era qui els contractava i els hi pagava el sou. Aquest tipus de ramaderia hauria anat arraconant progressivament a la resta i és la que va ser documentada a principis de segle XX quan etnògrafs i geògrafs van començar a estudiar aquest fenomen.

Una història que no acaba aquí

Al llarg del segle XX la caiguda dels preus de la llana, de la carn i l’emigració cap a les ciutats va fer que s’anés perdent aquesta ramaderia transhumant. Únicament es van mantenir alguns ramats de vaques destinades a l’indústria de la carn que ja no calia vigilar-los. El turisme, especialment el vinculat a les estacions d’esquí, ha substituït a l’agricultura i la ramaderia com la principal activitat econòmica de la zona. Tanmateix en els darrers anys la ramaderia ha experimentat una certa revifalla fruit d’iniciatives locals com [l’Escola de Pastors], que busquen formes de gestió que puguin desenvolupar l’economia de la zona d’una forma sostenible ambientalment i econòmica.  

Mirant al futur

Tot aquest seguit d’investigacions que hem intentat resumir en aquest article han canviat la imatge del passat que fa uns anys teníem del Pirineu. La transhumància tradicional ben documentada pels etnògrafs, captada en fotografies en blanc i negre de pastors amb vestits tradicionals que impressionaven al visitant de la ciutat no és pas un llegat de pràctiques mil·lenàries d’origen prehistòric. Es tracta d’un producte històric relativament modern fruit d’una llarga evolució amb importants canvis entremig. Alhora els Pirineus Axials no són una zona aïllada fins fa poc de temps sinó que la major part de canvis històrics generals afecten també a l’alta muntanya, que presenta des dels primers pobladors indicis d’una comunicació constant amb les àrees veïnes.

La recuperació de la transhumància com a eina per al desenvolupament sostenible del territori. Una pastora conduint un ramat d’ovelles a la Cerdanya.
Font: www.naciodigital.com

Les conclusions que es desprenen d’aquesta història de llarga durada impliquen també a la gestió actual dels espais muntanyencs protegits i obliguen a repensar alguns posicionaments. Els boscos dels Pirineus tenen un origen majoritàriament modern, des de fa pocs segles, i no es tracta d’una natura inalterada. Aturar l’activitat humana seria a parer nostre un error, l’element humà ha configurat aquests paisatges durant mil·lennis i suprimir-lo alteraria una part fonamental de l’ecosistema. En canvi, la recuperació i expansió de pràctiques tradicionals adaptades al context actual i sostenibles seria una millor estratègia de cara al futur. Propostes de futur que queden ja fora de la intenció d’aquest article però que esperem que l’estudi del passat hi pugui contribuir.

2
Leave a Reply

avatar
2 Comment threads
0 Thread replies
0 Followers
 
Most reacted comment
Hottest comment thread
1 Comment authors
joaquim Mainou Recent comment authors
  Subscribe  
newest oldest most voted
Notify of
joaquim Mainou
Guest
joaquim Mainou

fantàstic article

trackback

[…] El passat dels Pirineus: història d’una llarga relació entre ecosistema i comunitats humanes […]