«El simbolisme del poder feudal es feia a través d’un castell fort» - Entrevista a Stuart Prior - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages

Un matí de meitats de setembre, part de l’Equip editorial d’Ab Origine, en col·laboració amb en Guillem Domingo, ens reunírem amb en Ruben Aarón Cencerrero a Girona. Al barri vell s’hi hostejava el doctor Stuart Prior, exprofessor i director de la seva tesina a la Universitat de Bristol. Conversarem breument amb ell a l’hotel i ens disposarem a buscar un espai per a l’entrevista. A causa de la seva discapacitat física temporal provocada per una malaltia, l’espai havia de ser accessible. Finalment ens aturarem a una terrassa de la plaça de Sant Feliu, just davant de la basílica homònima. Ens disposarem a iniciar l’entrevista:

Doctor Prior, després conèixer una mica la seva biografia, hem vist que va prendre un camí inusual per convertir-se en arqueòleg. Va fer tota mena de feines, incloent-hi la d’enterrador. En quina mesura creu que el seu rerefons ha conformat la seva carrera acadèmica?

No vaig començar la meva carrera acadèmica fins ben entrada la meva adultesa. Vaig ser un estudiant adult. Primer vaig ser enterrador. Això m’aportà una veritable passió pel passat, per entendre la mort i la manera com la gent hi fa front. Estic fascinat per la mort i la manera en com tractem el cos i com el disposa la gent. Malauradament, vaig tenir un greu accident laboral: vaig ser enterrat viu en una tomba. És complicat d’explicar: l’accident va ser abans d’un pont festiu (dissabte, diumenge i dilluns) però nosaltres també ens agafàvem dimarts perquè treballàvem per l’ajuntament.

Va ser un pont festiu normal passat per aigua; havia estat plovent durant quatre dies. Quasi havíem acabat d’excavar una tomba i vaig anar a treballar-hi el dimecres al matí. Vaig quedar-me al costat de la tomba i de cop tot plegat va esfondrar-se amb mi a dins.

Vaig caure al forat. Després, la paret que suportava un costat de la tomba també va esfondrar-se sobre meu. Vaig ser enterrat viu a quasi dos metres de profunditat. Podia escoltar els meus companys des de la superfície dient: “no en sortirà viu d’allà”. Afortunadament, no es van rendir. Quan em van desenterrar, al cap de mitja hora, la meva cama estava completament dislocada. Ells no ho sabien i, quan em van intentar posar dins un cotxe, van posar-me la cama a lloc, perdent el coneixement en el procés. Em van portar a l’hospital i vaig estar amb crosses durant sis mesos. Després, però, no vaig poder treballar més en aquella feina: estava massa malferit i em podia dislocar la cama un altre cop.

Vaig rebre diners del l’ajuntament i, un cop la meva cama va millorar, vaig decidir viatjar. Vaig viatjar durant deu anys per tot el món. Un dels primers llocs on vaig anar va ser a Espanya, a través dels Pirineus. Vaig ser aquí als anys vuitanta, fins i tot abans que vosaltres haguéssiu nascut (rialla). Vaig tornar altre cop a Anglaterra i vaig vendre l’autocaravana. Vaig viatjar a la Xina i cap a la Rússia comunista fent autoestop. Espantava bastant. Vaig muntar camells a través del desert a Rajasthan a Pakistan. Va ser un gran, gran viatge.

La primera excavació que vaig realitzar va ser Mohenjo-Daro. Estava intentant parlar amb alguns habitants, els quals no parlaven anglès, i em van senyalar un home. Vaig acabar treballant a l’excavació, la qual era portada per algú d’Irlanda. Després els vaig convèncer que em deixessin quedar i em donessin feina. Aquest fou el meu primer tast d’arqueologia. Vaig trobar-ho fascinant. Vaig pensar: “jo em convertiré en arqueòleg”.

Vaig tornar a Anglaterra deu anys després de sortir a viatjar. Amb prou feines tenia qualificacions. Vaig haver de fer un curs d’accés a l’ensenyament superior, ja que les meves notes escolars eren horribles. Però això és una altra història, no hi entrarem (rialla). Aleshores vaig aconseguir l’accés al curs i vaig seguir amb un HND (Diploma Nacional Superior) en Arqueologia Pràctica de Camp a la Universitat de Bournemouth. També vaig anar a la Universitat de Bristol per realitzar un grau, el qual em permeté accedir a un Màster per finalment acabar sent un PhD. Va ser un llarg procés de 20 anys: 10 anys de viatjar i 10 anys d’estudiar. I finalment vaig aconseguir una feina a la Universitat de Bristol, o sigui que vaig ser molt afortunat. Aquesta és la història de la meva vida (rialla).

D’esquerra a dreta: Guillem Domingo, Ruben Aarón Cencerrero i el Doctor Stuart Prior. Font: pròpia.

Un cop retornat a Anglaterra, va començar a estudiar de nou. Què va motivar aquesta decisió? Com a estudiant adult, va trobar-ho una experiència desafiant?

Moltíssim. Quan estava realitzant el curs d’accés, no gaire, ja que la majoria dels estudiants eren adults com jo. Però quan vaig començar el grau, va ser més difícil. Tots els estudiants eren adolescents i joves. I tots es preguntaven “qui és aquest Hell’s Angel grenyut?”. Al primer any no em parlaven. Els feia por que, si em parlaven, els pogués pegar o alguna cosa per l’estil (rialles). No va ser fins a l’últim any del grau que van començar a interactuar amb mi i a adonar-se que era com ells i que no era cap monstre. Al cap i a la fi, estava aprenent arqueologia per primer cop, com ells (rialla).

Un cop aconseguit el seu PhD, la seva carrera acadèmica va començar. Per què va decidir centrar-se en arqueologia medieval i, més concretament, en els castells durant el Període de l’Anarquia?

Va ser simplement per accident. Quan vaig començar arqueologia estava molt interessat en l’època prehistòrica. Volia especialitzar-me en tecnologia antiga. Estava molt interessat en aquest aspecte temàtic. El que va passar va ser que vaig acabar vivint a Wookie Hall. És un lloc a Somerset, famós per ser a prop de Cheddar, on hi ha Cheddar Gorge, les coves prehistòriques. Tot i això, prop d’allà hi havia el que es descrivia als mapes com a un castell. Realment era un turó de terra. No entenia com aquell turó podia ser descrit com un castell. Semblava un túmul de sepultura prehistòric. O sigui que vaig decidir que, per la meva tesi, em centraria en aquell turó de terra i intentaria explicar per què era considerat un castell. I d’aquí és d’on ve el meu amor pels castells.

Foto de Montacute Castle durant els anys 40 del segle XX. Font: archaeologynationaltrustsw.

A la seva tesi, la qual estudia els castells de Norman a Somerset, Monmouthshire (Anglaterra) i County Meath (Irlanda), menciona que adopta una “aproximació estratègica” als castells. Més que concentrar-se en la seva estructura i construcció, la seva recerca se centra en els castells des del seu context; és a dir, com funcionaven en relació amb al medi topogràfic, polític, econòmic i social que els envoltava. Per altra banda, també fa ús de manuals d’història militar. Com combina aquestes fonts amb les tècniques de l’Arqueologia del Paisatge?

Estava intentant fer-me a la idea del pensament de l’enginyer del segle XI. Sabem que quan els Normands vingueren a Anglaterra, tenien enginyers a l’exèrcit. Tenien algú anomenat “Walter Engain”: Walter l’enginyer. Aquest era el responsable de les rases de fonamentació i dels túmuls. Essencialment sabem que va construir alguns castells a Somerset. Era el responsable de mapejar el territori i d’esbrinar quin era el millor lloc per emplaçar-hi un castell. Estava intentant entendre algunes de les eleccions que va realitzar.

Combinant el llenguatge dels manuals militars amb l’Arqueologia del Paisatge i el mapa en les anàlisis de regressió vaig analitzar la qüestió. Tot i que molts d’aquests castells van ser construïts on tothom s’imagina que un castell ha d’anar (p. ex. al cim d’una muntanya o turó, controlant rius o carreteres, etc.) alguns dels emplaçaments no es trobaven en llocs estratègics.

Per exemple, com ja hem anat dient, el Castell de Montacute (Somerset, Anglaterra) està situat en un lloc completament irracional (rialla). Prop d’aquest hi ha un enorme castre de l’Edat del Ferro. El castell s’hauria d’haver construït a Ham Hill perquè és un indret més fàcil de defensar i, a més, tens el castre com a protecció extra.

Però van escollir construir-lo en un lloc completament diferent. És per això que vaig pensar “Per què triarien construir un castell, que havia de ser estratègic, en un lloc tan diferent?”. Després de diverses recerques posteriors, en un manuscrit del segle XIII de Waltham Abbey, aparegué que un ferrer local  que tingué una “visió miraculosa”. A la primera nit, en un somni, es despertà i veié un àngel prop del riu. L’àngel li digué d’anar al cim de la muntanya a Montacute i d’excavar-hi un forat. Allà hi trobaria un fragment de la verdadera creu de Crist. Aquella nit, ignorà els senyals. La segona nit, va tenir el mateix somni i l’ignorà de nou. A la tercera nit, l’àngel si li aparegué a la realitat i li digué: “Et vaig dir en els somnis, que anessis al cim de la muntanya a excavar un forat a on trobaràs un fragment de la verdadera creu de Crist”.

Després ell pensà: “Oh Déu meu, val més que l’escolti aquesta vegada” (rialla). Va anar al cim de la muntanya, va excavar un forat i va trobar el que va ser considerat un fragment de la verdadera creu de Crist. Al manuscrit de Waltham Abbey, és descrita com una creu de sílex cosa que significa que algú l’havia portada a Somerset, ja que allà no s’hi troba aquest material de forma natural. El fet que fos sílex fou inusual, el fet que sigui a Somerset fou inusual i el fet que el trobessin fou inusual. També és descrit com un fragment de la verdadera creu incrustada en sílex, cosa que no pot ser certa. El que sí que és cert és que va existir a Waltham Abbey durant segles i únicament desaparegué al segle XVII. Waltham Abbey es convertí en un lloc de pelegrinatge al llarg de tota l’edat mitjana, esdevenint un dels emplaçaments religiosos més rics del país. És la segona abadia més rica d’Anglaterra. Resumidament, aquest fragment va ser trobat al cim de les muntanyes de Montacute. Al segle XI, creien fermament que era veritat. Després van pensar que estaria bé fer alguna cosa amb aquest objecte, l’havien de portar a algun lloc. El portaren a Glastonbury Abbey. El xerif aconseguí un carro de cavalls per portar l’objecte, que, per tant, havia de ser portàtil. Després es convertí en un popular objecte de veneració. També sabem que es creia que tenia propietats curatives; va curar el rei Harold Godwinson, l’últim rei dels anglosaxons, contra qui lluitaven els normands. Estava molt malalt i pregava a Waltham Abbey davant el fragment de la creu sagrada que va ser trobat a Montacute Hill. “Per la creu sagrada” es convertí en el crit de guerra dels anglosaxons a la batalla de Stamford Bridge. Va ser un objecte realment important. I, com he dit, tot això ho vam descobrir només a través d’un manuscrit del segle XIII de Waltham Abbey.

Fotografia de Waltham Abbey. Font: Viquipèdia.

Harold, que va prendre la creu amb ell, pregà abans de les batalles davant aquest objecte. A l’església on s’allotjava a Stamford Bridge, el cap de la creu semblava avingut a batallar amb els vikings. Però abans que s’erigís en contra dels normands, veié que el cap de Crist a la creu estava capbaix. No el mirava a ell. Després van pensar que era un mal presagi.  Van portar l’objecte al camp de batalla per intentar compensar la mala sort, però òbviament no funcionà. Probablement, no hauria  hagut de mirar al cel. Si no ho hagués fet, no hauria rebut la fletxa a l’ull, que va ser el que aparentment el matà. És per tota aquesta història que l’enginyer Walter va dissenyar el castell al cim de Montacute en lloc de fer-ho a Ham Hill. El castell de Montacute era indefensable. Estava envoltat per turons. Qualsevol arquer, inclosos els normands, serien capaços d’apuntar al castell des d’una distància propera, tal com van fer. Però el castell de Montacute era religiosament i simbòlicament important. Per aquest motiu van decidir construir-lo allà o no a Ham Hill, lloc que hagués estat l’opció més lògica. Així, el meu PhD va tirar per aquí: intentar desvelar els secrets dels enginyers del segle XI.

Quan parlem sobre castells, els investigadors acostumen a enfocar-ho a través de patrons de distribució. Considerant que l’estudi de la localització és una gran preocupació entre els arqueòlegs, la recerca està incorporant elements com ara el control central  del territori, elements clau del terreny (com ara rius o valls), accés a la comunicació (carreteres, rius navegables…), la distància respecte a altres assentaments i altres components. Quins aspectes consideraria com a essencials per encarar la localització d’un castell?

Qualsevol castell construït per un senyor normand, si no ha estat construït per motius religiosos o simbòlics, necessita trobar-se a una distància propera de l’àrea que es vol controlar. Els normands construïren els seus castells a Anglaterra i Irlanda en posicions avantatjoses des d’on poder controlar el rius o les carreteres. O, en el cas d’una muntanya o pas de muntanya, podien construir un castell a banda i banda del pas per així poder controlar-lo de forma completa.

Fins a l’adveniment de l’aviació, el gran punt d’inflexió durant la Primera Guerra Mundial, la humanitat encara depenia de carreteres, rius i, més endavant, trens, per a la comunicació. Així doncs, s’havia de tenir en compte sempre l’oferta i la demanda de comunicació. No té sentit construir un castell enmig del no-res, sinó que ha d’estar a prop de la població; en cas contrari t’ignorarien (rialla). Necessites construir-ne per tal de controlar una carretera, un riu, un pas de muntanya, etc. I necessita ser defensable! Avui dia es pot combatre en països estrangers i es pot volar des d’aquí fins a Beirut o Afganistan en un dia, bombardejar-los, tornar a casa i sopar en un bonic mas anglès al final del dia. Abans, això no passava. La sola idea de tenir pilots controlant drons com si estiguessis en un videojoc com ho imaginàvem la meva generació o l’anterior, és fins i tot més terrorífica. Hi haurà gent jove matant-ne en el camp de batalla perquè hauran jugat al “Total War”. I ho dic de debò! Els militars nord-americans estan començant a reclutar gent talentosa amb els videojocs per fer volar els seus drons.

No ha sigut fins ara que les noves tecnologies han arribat a un punt tal que ens han permès ignorar els rius i les carreteres. Tot gira al voltant de l’aire i de la superioritat aèria. Fins fa poc molt poc depeníem de carreteres, rius, canals de comunicació i línies de subministrament. Era un aspecte a tenir en compte. Els exèrcits no podien estirar-se massa perquè, sinó, corrien el risc de ser tallats i rodejats per forces enemigues.

Pensem en què va passar durant la Segona Guerra Mundial, amb els nazis i la “Blitzkrieg”. Ignoraren i passaren de llarg de tots els ports medievals. Avançaren cap a Rússia deixant de banda tots els llocs i castells a mesura que passaven. Senzillament, agafaren els tancs. Van entendre que l’època dels castells havia acabat.

Quan hom parla sobre els normands i sobre com fou de sorprenent la seva conquesta d’Anglaterra, cal recordar que 9000 normands aconseguiren conquerir una nació d’entre 4-6 milions de persones (rialla).  Tingueren èxit perquè tenien castells, els quals usaren com a armes estratègiques de guerra. Els saxons no tenien defensa possible contra això, ja que no sabien com combatre contra aquesta nova tecnologia bèl·lica. No fou fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial que els castells foren totalment sobrepassats.

Què opina sobre aquells que defensen que els castells no són estratègics, sinó més aviat símbols de poder i, per tant, no consideren la localització com a estratègica? Contràriament, pensen que la ubicació és una eina per al control del poder. L’argument és que els castells no foren únicament militars, sinó també un mitjà de control del poder. Per tant, no tenien una localització estratègica militar.  Com argumenta el contrari?

Ambdós tenen raó. Alguns dels castells són construïts estratègicament, i altres tàcticament.  N’hi ha d’estratègicament forts, i d’altres que ho són tàcticament. Hi ha una diferència entre els dos. Alguns dels castells, però, són purament simbòlics.

Un exemple de castell simbòlic pot ser el de Cardiff (Anglaterra). Té una força militar relativa i fou construït dintre d’una antiga fortalesa romana perquè és un punt fort de la ciutat. Així que tàcticament és fort, però estratègicament no és el millor lloc per a un castell, ja que la millor ubicació seria en un turó fora de Cardiff, contemplant des d’amunt la ciutat. No obstant això, per tal de controlar la gent dintre de la ciutat, hom necessita ser-hi a prop. S’ha d’estar en algun lloc dins les estructures urbanes per dominar el dia a dia, els mercats, allò que la gent fa, els insults que dirigeixen als senyors feudals, etc. Alguns dels castells són construïts, des del segle XIII, de manera més simbòlica. A vegades, un senyor normand construeix un castell en algun lloc només perquè li agrada. Un senyor feudal li podia dir a l’enginyer Walter: “Mira, vull el meu castell aquí i val més que callis i facis el que jo et digui perquè aquí mano jo i vull el meu castell aquí” el pobre Walter l’havia de construir allà on manés el senyor. Per tant, les raons tàctiques, estratègiques i simbòliques eren importants però, a vegades, les raons personals tenien més pes que les altres.

Hi ha un castell a la frontera entre Somerset i Devon, el qual és gairebé segur que foren construïts perquè aquell lloc li recordava a Robert de Mortain, casa seva. Hi ha una gran semblança entre els dos paisatges: el paisatge circumdant, els turons ondulats, les valls baixes. El paisatge on se situava el castell era quasi idèntic a Mortain, i també els dos castells construïts en aquestes dues localitzacions. Així doncs, la resposta és força simple: algunes persones defensen que la força dels senyors normands prové del disseny del castell, de les seves fortificacions i mitjançant les banderes que feien onejar. El simbolisme del poder feudal es feia a través d’un castell fort, no importa la localització, el castell en si n’és el seu retrat.  

Això és una tesi que alguns sostenen. No diuen que m’equivoqui, sinó que alguns castells no estan construïts d’acord amb el patró que estic suggerint. No em discuteixo amb ells. Són explicacions complementàries.

Fotografia del Cardiff Castle. Font: Ruben Aarón Cencerrero.

El setembre de 2015, va ser convidat a visitar el castell de Montsoriu. Fou aquesta la primera vegada que va visitar un castell català? Si fou així, va canviar la manera en com investiga els castells?

El castell de Montsoriu em va sorprendre per l’inici tan primerenc de la seva construcció. Fins que vaig venir a Montsoriu, creia que d’aquests només n’hi havia a França, per l’acció de Folc Nerra, al qual  se li atribueix el disseny dels primers castells. Folc Nerra es va atribuir el càrrec de neo-cònsol i es passejava per França com si estigués actuant en nom del mateix emperador Carlemany.

A França, cada estiu hi havia guerres entre els regnes perifèrics francesos. Folc Nerra va ser la primera persona que s’adonà que si es deixaven alguns homes darrere d’una torre fortificada, quan tornessis l’any vinent no s’hauria de recuperar el terreny que ja havies capturat. És el primer a pensar-ho.

Però quan vaig arribar al castell de Montsoriu, vaig trobar que el castell, no obstant això, s’iniciava al segle IX. No tenia cap sentit, perquè Folc Nerra era més o menys d’aquell període i els hispans no tenien aquella mena de tecnologia… però la tenien! Segueixo sense entendre-ho, ja que per a nosaltres, la idea era que Folc Nerra inventà els castells, arribaren a Anglaterra i d’allà s’exportaren a la resta del món és la norma.  I de cop i volta, trobo uns castells que precedeixen els nostres. Encara no conec la resposta i fins que no tingui algunes converses amb en Josep Maria Llorens i amb en Jordi Tura i en Quim Mateu no ho sabré del tot. Qui sap? Potser canvia les idees que teníem referents a l’estudi dels castells.

Fotografia del Castell de Montsoriu. Font: Ricard Vaque.

Poc després de la teva visita, contragué una malaltia molt greu. Què ens pot dir sobre aquesta difícil època?

Tinc una malaltia anomenada Encefalomielitis aguda disseminada (EAD). És una inflamació en el cervell. Estava cansat. Com a acadèmic, sempre estàs treballant i pensant. Generalment, no acostumes a descansar massa i, d’una manera estúpida, vaig agafar un refredat al Nadal que es va convertir en una grip. Vaig estar malalt tot el Nadal i em vaig continuar sentint malament durant el gener. Cada vegada em trobava pitjor i no podia pensar bé. En aquell moment no sabia què em passava.

Em van fer algunes anàlisis de sang i em van dir que tornés el dilluns a recollir-los. Me’n vaig anar al llit el 31 de gener i quan vaig sortir del llit l’1 de febrer per anar-me’n a seure, vaig caure a terra. Vam trucar a una ambulància quan vam veure que no em podia aixecar, em van portar a l’hospital i van intentar descobrir què em passava. La meva cama no responia i, durant aquella setmana, els meus braços van començar a deixar de funcionar, vaig començar a no poder parlar, com si estigués patint un ictus.

El meu cervell estava realment molt inflamat. Gairebé vaig morir i vaig haver d’estar a l’hospital durant sis mesos. Els metges no tenien moltes esperances. Fins i tot li van dir a la meva dona que segurament moriria. Jo tot això no ho sabia en aquell moment i pensava que em recuperaria.

Els hi va costar molt descobrir que era EAD, perquè a Anglaterra és una malaltia molt estranya. Només sis persones a l’any la tenen. I d’aquests sis, un 60% no sobreviuen. En aquest sentit, em considero un afortunat. Sóc un d’aquest 40% que ha sobreviscut. Als Estats Units és molt més comuna, a causa dels mosquits que poden transmetre la malaltia. L’única manera que la pogués haver agafat és si m’hagués picat una paparra. Em van fer moltes preguntes: “Tens gos?” (que el tenia), “T’ha mossegat alguna paparra?” “no”,  “Has viatjat a algun lloc on et puguin haver picat els mosquits?” No ho podia saber. El següent pas va ser contactar amb el Centre de Tractament de Malalties Tropicals, on no van poder confirmar l’origen de la malaltia, només em varen poder dir que l’havia pogut contraure fa més de 20 anys i només manifestar-se ara. Era impossible de saber. Per tant, vaig tenir EAD però es va sentir com un si fos un ictus. El costat dret del meu cos va deixar de funcionar; no podia moure ni la mà ni la cama, totalment paralitzades. Fins i tot em va afectar a la parla. No podia parlar, no vaig poder durant un mes. Com a resultat, em van assegurar que mai més podria tornar a fer classes, em van dir que el meu cervell estava massa malmès per poder treballar en educació amb normalitat. Tot plegat sonava molt devastador. Tot pel que havia lluitat i treballat tan de valent s’esvaïa davant meu. Ni tan sols sabia que m’havien diagnosticat la mort! Però em vaig començar a trobar millor i em va tornar l’esperit de lluita. Em vaig dir a mi mateix: Puc superar això, me’n puc en sortir!

Ara mateix no puc caminar perquè, quan el cervell dóna l’ordre a les cames per posar-les en moviment, els senyals han de passar per l’àrea del cervell que encara està afectada per l’EAD. El meu cervell s’està reparant, un pot “recablejar” el cervell, encara que faci mal (i en fa). Quan el cervell s’està “recablejant”, pots quasi sentir els impulsos elèctrics dins teu. És una sensació ben estranya, però no només em passa a mi. Un amic meu, 2 anys enrere, va patir un ictus. Ell i jo compartim el mateix perfil personal, els dos som acadèmics -tot i que ell va especialitzar-se en arqueologia del paisatge- els dos treballem molt, els dos estem al capdamunt de les nostres professions i els dos vàrem patir malalties similars, tot i que ell va patir un Ictus i jo EAD.  Fins i tot compartim paràlisis, tot i que ell està més endarrerit que jo en la seva recuperació. Espero que es pugui recuperar tan bé com m’he recuperat jo, tot i que, ara per ara, no pot ni parlar bé.

Les meves desgràcies, però, no acaben aquí. Un any després del brot d’EAD, quan m’estava recuperant, vaig haver d’anar a l’hospital per un reconeixement mèdic i van descobrir un possible càncer de tiroides.  Després d’examinar les dues glàndules i davant l’elevat risc de càncer de tiroides, van haver d’extirpar-les. Per tant, vaig haver de patir dues operacions més. Però això continua: quan m’estava recuperant de les cirurgies i l’EAD vaig patir un accident de trànsit. Va ocórrer l’any passat, el novembre. Tornava a casa quan un camió em va envestir per darrere, destrossant-me el cotxe en el procés. La col·lisió em va provocar lesions a l’esquena que em van afectar físicament i mental. Per tot això, no he pogut tornar a Catalunya en 3 anys. Diuen que la mala sort arriba de 3 en 3 i jo ja he patit 3 actes de mala sort: EAD, càncer i accident. Esperem que la meva fortuna canviï a partir d’ara. Toquem fusta.

Fotografia pesa durant el transcurs de l’entrevista. Font: pròpia.

Un cop recuperat d’aquesta malaltia tan devastadora, quins plans té vostè pel futur?

Amb una mica de sort, l’estiu vinent començaré un nou programa d’excavacions. Fins ara estava implicat en la direcció del programa “The Berkeley Project” que portàvem un company de feina i jo. El meu company ha marxat de la Universitat de Bristol i s’ha endut la direcció del programa amb ell. Per la meva banda, ja tinc al cap un nou projecte per investigar el període anomenat “Període de l’Anarquia”. El projecte, anomenat HARP per les seves sigles en anglès (Hazel Anarchy Research Project) té per objectiu investigar la funció d’un edifici que data del Període de l’Anarquia però del qual encara no se’n sap la funcionalitat. Un equip de voluntaris ha estat excavant l’estructura durant 5 anys i ara han demanat a la Universitat de Bristol si els poden ajudar a excavar i interpretar l’edifici. Els voluntaris han trobat monedes que daten d’entre el segle XI i XII, abastant, per tant, el període en qüestió. La meva hipòtesi inicial és que es tracta d’un refugi de cacera. Les excavacions i les fotografies ens han revelat que es tracta d’un edifici fortificat, sense arribar a la categoria de castell, potser una casa fortificada que podria haver estat propietat de Robert de Gloucester, el senyor del Castell de Bristol i que estava involucrat en la guerra civil contra el rei Esteve. El rei va ser empresonat al Castell de Bristol una temporada. Per tant, es podria tractar d’un refugi de cacera propietat de Robert de Gloucester o d’un dels seus lloctinents i que va ser atacat i destruït per les forces lleials al rei Esteve, o bé al revés, un edifici de cacera que pertanyia al rei Esteve o a algun dels seus lloctinents i que va ser atacat per les forces de Robert de Gloucester. No ho sabem amb claredat i per això ho anirem a investigar.

Necessitem familiaritzar-nos amb el jaciment nosaltres de tal manera que puguem ajudar als voluntaris que han estat excavant aquesta estructura fortificada del Període de l’Anarquia. La idea és involucrar als estudiants de la Universitat de Bristol perquè aprenguin l’ofici d’arqueòleg i també, alhora, ajudar als voluntaris a entendre millor el que tenen entre mans.

Estaria interessat a establir un projecte de col·laboració entre el projecte HARP i les excavacions programades  al Castell de Montsoriu?

Absolutament. Un cop el projecte estigués engegat, m’agradaria poder convidar als voluntaris que excaven a Montsoriu a la nostra excavació i ensenyar-los la metodologia anglesa. Hi ha dues opcions, o bé durant les dates de la futura summer school o durant el moment en què els estudiants de la Universitat de Bristol estiguin excavant allà. Si poguéssim fer això, la contrapartida seria portar estudiants de la Universitat de Bristol a excavar al Castell de Montsoriu, establint així una col·laboració entre els dos projectes.

Doncs fins aquí les preguntes. Moltes gràcies per concedir-nos l’entrevista Doctor Prior.

I ara, a vosaltres!

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of